dimarts, 4 de març del 2008

JOAN



Vull sumar-me al post que el Salvi (Les meves veritats), fa respecte a un amic nostre que ha mort recentment. Bé, de fet, el Joan era més que un amic, perquè també era el padrí del nostre nen, el Marcel. El Joan Mínguez tenia 59 anys i va morir sobtadament fa quinze dies. He deixat passar uns quants dies abans d'escriure res d'ell perquè, a cop calent, resulta dolorós i les paraules s'amunteguen en un discurs disbauxat que no acaba d'arribar ben bé a cap lloc. En canvi, amb el pas dels dies, les idees s'assenten i és molt més fàcil recordar i ordenar unes vivences compartides amb el Joan que a hores d'ara, més que recordar-les, cal atresorar.
El Joan era molt amic del Salvi i quan ell i jo ens vam casar, va passar a formar part també del meu nou elenc d'amistats. Em va encantar quan, el dia del nostre casament, se'ns acosta i ens diu a tots dos: "m'encantaria ser el padrí del vostre primer fill". El Salvi i jo ens vam mirar i vam dir alhora: encara queda molt per tenir fills. De fet, no quedava pas tant, perquè al cap d'un any i mig neixia l'Ariadna. En aquella ocasió, el padrinatge no va poder ser, però li vam prometre que si teníem un segon fill, ja hi podia comptar. Recordo que em va dir: "D'acord, però afanyeu-vos que tinc pressa". Ara aquestes paraules se'm fan estranyament misterioses i premonitòries.
El mes de maig passat, potser a primers de juny, un dia, mentre l'Ariadna i jo feiem temps per arribar a casa, el vam trobar passejant els seus gossos. Tot va ser veure'm i exclamar mentre m'assenyalava la panxa que tot just començava a notar-se: "estàs?" i naturalment, jo li vaig dir que sí. Em va abraçar d'una revolada i tan fort, que la seva alegria es va fer completament encomanadissa amb la que jo ja sentia. "M'has fet molt feliç", anava repetint mentre els ulls se li omplien d'aigua. "Tindrà la mona des del primer dia, no li faltarà cap any".
La realitat de vegades sotraga amb la força de cent martells i, de fet, el Joan només ha pogut lluir el títol de padrí del Marcel per espai d'uns pocs dies, perquè la seva mort sobtada ha esmicolat totes les seves esperances i la nostra il.lusió per aquest padrinatge.
Creieu-me que se n'ha anat una persona tan bona com el pa amb el que treballava i que era, de fet, el seu ofici. Quan el Salvi va anunciar-me la seva mort sobtada, em vaig quedar un moment en blanc, em va rodar el cap i vaig exclamar: "Òstia, segur que és el nostre Joan?". I tant si ho era.
D'això ja fa quinze dies. Ara ja sé què passara: el temps anirà enriquint les vivences que vam compartir amb ell: una coca de Sant Joan dolça i ensucrada menjada a Sant Fructuós, trobades casuals en alguns actes puntuals, com ara l'Onze de Setembre, rialles i acudits, petons i abraçades cada cop que ens vèiem... Tot això ha passat, però queda i mentre ho tinguem, nosaltres, la seva família, la resta de gent que el coneixia, ell seguirà aquí i seguirà sent tan entranyable i tendre com quan era entre nosaltres. Em fa sentir contenta saber que, en un moment molt determinat de la seva vida, el Salvi i jo, amb l'embaràs del Marcel, amb el seu naixement, vam fer realitat una de les seves il.lusions i això el va fer molt feliç.
Des d'aquest pobre bloc vull fer arribar les meves més sentides condolences a la seva família, a l'Araceli, la seva dona, als seus fills. Una abraçada i la meva plena disposició si en alguna cosa puc servir d'utilitat, encara que sé perfectament que a hores d'ara, només el pas del temps pot començar a mitigar el dolor i l'enyor.
Adéu, benvolgut Joan. Fins que ens tornem a veure.

4 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

paraules d'una amiga a un gran amic, tal i com vaig dir-li al Salvi, guardeu-li un molt bon record i que el nen sàpiga qui era el seu padri

el nostre condól

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola amic de Reus. Moltes gràcies pel teu condol. De debò que aquesta és una mort molt sentida i perquè ha sigut tan inesperada, doblement dolorosa. Quan sigui gran, el Marcel sabrà que, ni que fos durant uns quants dies, va tenir un padrí esplèndit.
Petons.

Anònim ha dit...

Hola Roser, ja vaig passar per cal salvi i li vaig oferir el meu suport, i el mateix et dic a tu, la vida ens fot cada fava que déu n'hi do...
Petons, bufona, cuida't!

Roser Pros-Roca ha dit...

Moltes gràcies Zel. La veritat és que portem una època en la que déu n'hi do. No s'entén perquè han de passar coses desagradables i desastroses, especialment a gent bona com el Joan. Suposo que tot deu tenir una explicació, però de debò que se m'escapa.
Un petó molt fort també per a tu.