CASETA I HORTET

La setmana passada el Jordi Basté explicava a RAC 1 una notícia que em va fer gràcia: l’hortet de la Michelle Obama ja dóna els seus fruits, exactament enciams, tomàquets i un cogombre. Ella mateixa va organitzar l’hortet "al sector sud dels jardins de la Casablanca" i també ella mateixa es va enfundar dins unes botes per començar a cavar, arrencar males herbes i procurar que les plantes creixin ufanoses i saludables, ja que aquest hortet és completament ecològic: terra, sol i aigua. Bé.
Si l’exemple té èxit ja em veig a la Carla Bruni arremangant-se per plantar quatre cols als Champs Elisés, a la Sonsoles cavant forats a la Moncloa i a la dona del Berlusconi escaldant les patates a les que el seu home, prèviament, hagi donat el vist-i-plau.
És curiós que una primera dama com la Michelle Obama s’hagi buscat una afició tan poc glamurosa per ocupar el seu temps, però també és cert que amb aquesta activitat dóna un exemple que si bé les altres primeres dames potser no seguiran, sí que potser ho faran les mestresses de casa d’arreu, de tot tipus i condició. De fet, no és gens estrany veure tomaqueres en alguns balcons, enfilant-se per les parets, lligades precàriament als murs, però donant, agraïdes, els seus fruits. És una gran satisfacció veure com creixen les plantes. Al terrat de casa, sense anar més lluny, hi ha una bona munió de plantes amb flor, pròpies d’un jardí, però la Dorothy, just al terrat del costat, té plantades tomaqueres, gira-sols, carbassons i també flors com gladiols que creixen alts i esponerosos i per aquesta mateixa raó es vinclen.
Sempre m’ha fet il·lusió tenir un pam de terra per disposar-hi un hortet, ho dic amb el cor a la mà. A casa hi tinc una olivera de mida mitjana, un presseguer petit, una figuera que creix amunt, maduixeres, un parell de frambueses i algunes plantes aromàtiques. M’encanten.
Fa una colla d’estius (més de dotze, si no calculo malament), a la casa del Vendrell vaig plantar tres tomaqueres juntes, en una mateixa torreta grossa. Les regava cada dia (fins al punt que la meva àvia, beneïda sigui, em deia que parés de tirar-hi aigua, perquè potser les ofegaria), les mimava i les vetllava, fins al punt que es van fer enormes, grandioses i donaven uns tomàquets grossos com punys. Aquell estiu la Maia no va comprar ni un tomàquet a la botiga, donat que teníem l’assortiment necessari per a l’amanida i el pa, a casa mateix. L’experiència va valer la pena. Aquells tomàquets van ser el millor d’aquell estiu.
Tal i com està el tema de la crisi, potser la gent haurem de fer un pensament i en comptes de tenir geranis a casa, hi haurem de fer tota mena de plantes hortícoles d’aquelles que creixen d’una manera moderada. Amb la seva senzillesa, amb una modèstia infinita i requerint ben poques atencions, donen resultats fantàstics. Potser serà qüestió de provar-ho amb molt d’interès i si tota una primera dama s’arremanga i s’ajup, què no farem la resta. Serà qüestió de provar-ho.