dimarts, 30 de juny de 2009

ET TROBO A FALTAR


Fa ja 10 anys que et trobo a faltar. 10 anys en els que la vida ha canviat tant... la meva vida. Saps? Hi va haver un moment, després que tu marxessis per sempre, que vaig veure també perduda la meva vida, però després, mica a mica, la llum es va fer cada cop més forta a l'altre banda de la tristesa i el dolor i vaig poder seguir endavant.
Crec que si ara em veiessis potser no reconeixeries a aquella persona que vas deixar enrera. Tu en canvi, aturat en el temps, et veig igual en els meus somnis, et tinc present en els meus pensaments de cada dia, parlo de tu sense voler-ho, apareixes en els instants més inesperats perquè en el fons del fons, ets aquí. De vegades et sento tan proper que penso que puc veure't, que puc tocar-te i quan veig que no, sento dolor, sento pena, sento enyor i aleshores és quan amb més força et trobo a faltar. Avui sento molt aquest buit, avui que fa 10 anys que no hi ets.
Que sàpigues que mai m'he curat i que suposo que mai sanaré del tot. M'he esforçat per omplir aquest forat que has deixat, amb molt d'amor, amb tot l'amor que sempre t'he tingut i que es manté, com sempre intacte.

divendres, 26 de juny de 2009

MICHAEL JACKSON. ADÉU A LA LLEGENDA

Sembla una ironia, però de vegades la vida, aquestes coses ja les té.
Aquest matí m'ha assaltat amb un ensurt, la mort de Michael Jackson. Si sí, del Michael Jackson, el mateix al qual vaig seguir en moltes ocasions a través dels canals, a veure si emetien algun videoclip d'ell, del qual coneixia totes les cançons, al qual vaig admirar fins als límits que la meva jovenesa em permetia sense arribar a embogir com una fan histèrica a l'ús d'aquell moment.
He de reconèixer (amb una certa recança i un gran enyor) que l'únic póster que durant temps i temps vaig tenir penjat a la meva habitació era una imatge enorme de Michael Jackson que va regalar la revista Súper Pop. Jo tenia aleshores dotze o tretze anys com a molt, i el fet de penjar aquell póster a la meva habitació crec que va significar que deixava enrera la infantesa i saludava la meva acabada d'estrenar adolescència. No cal ni dir que la meva carpeta del col·legi estava ben farcida de fotos de Jackson i de fet, de ningú més.
Quan l'any 1982 va sortir Thriller al mercat, jo comptava només 10 anys i per tant, el seu èxit aclaparador i la revolució, insultant per a altres artistes del moment, que van representar els seus vídeo clips, em van passar força desapercebuts fins a l'any 1985, quan vaig començar a fer un programa a la ràdio i Jackson em va néixer amb tota la força del seu carisma i del seu encant personal. Una barreja explosiva d'electricitat en la seva manera de ballar, una veu infantil però potent en la seva manera de cantar i sobretot, una personalitat sensible i introvertida, pròpia d'algú que vol continuar sent un infant tota la seva vida. Un infant no, però està clar que Jackson, lamentablement, no envellirà o almenys, no ho farà més del que ho fa fet fins aquesta matinada.
De debò que la seva mort em sap molt greu. Però molt.
Quan de gran m'he decantat i he preferit altres estils musicals i altres artistes (sabeu que m'encanta l'òpera i el heavy, per estrany que resulti), no he deixat mai de tenir un racó del meu pensament per a Michael Jackson i també he lamentat, al llarg d'aquests anys, la seva decadència personal i musical. Algú que ho tenia tot a les seves mans, no va saber què fer-ne ni com dirigir la seva vida.
El Michael Jackson que avui ha mort no té, de fet, massa a veure amb el Michael Jackson que recordo, per exemple, en aquesta actuació que us adjunto, pertanyent a l'espectacle enorme que va servir per celebrar el 25è aniversari de la Motown, el segell discogràfic que el va veure néixer com a artista i amb el qual, va enregistrar per a la posteritat, alguns dels seus primers èxits.
Vagi doncs, per a Michael Jackson, aquest senzill però sentit homenatge. Billy Jean.

dilluns, 22 de juny de 2009

CASETA I HORTET





La setmana passada el Jordi Basté explicava a RAC 1 una notícia que em va fer gràcia: l’hortet de la Michelle Obama ja dóna els seus fruits, exactament enciams, tomàquets i un cogombre. Ella mateixa va organitzar l’hortet "al sector sud dels jardins de la Casablanca" i també ella mateixa es va enfundar dins unes botes per començar a cavar, arrencar males herbes i procurar que les plantes creixin ufanoses i saludables, ja que aquest hortet és completament ecològic: terra, sol i aigua. Bé.
Si l’exemple té èxit ja em veig a la Carla Bruni arremangant-se per plantar quatre cols als Champs Elisés, a la Sonsoles cavant forats a la Moncloa i a la dona del Berlusconi escaldant les patates a les que el seu home, prèviament, hagi donat el vist-i-plau.
És curiós que una primera dama com la Michelle Obama s’hagi buscat una afició tan poc glamurosa per ocupar el seu temps, però també és cert que amb aquesta activitat dóna un exemple que si bé les altres primeres dames potser no seguiran, sí que potser ho faran les mestresses de casa d’arreu, de tot tipus i condició. De fet, no és gens estrany veure tomaqueres en alguns balcons, enfilant-se per les parets, lligades precàriament als murs, però donant, agraïdes, els seus fruits. És una gran satisfacció veure com creixen les plantes. Al terrat de casa, sense anar més lluny, hi ha una bona munió de plantes amb flor, pròpies d’un jardí, però la Dorothy, just al terrat del costat, té plantades tomaqueres, gira-sols, carbassons i també flors com gladiols que creixen alts i esponerosos i per aquesta mateixa raó es vinclen.
Sempre m’ha fet il·lusió tenir un pam de terra per disposar-hi un hortet, ho dic amb el cor a la mà. A casa hi tinc una olivera de mida mitjana, un presseguer petit, una figuera que creix amunt, maduixeres, un parell de frambueses i algunes plantes aromàtiques. M’encanten.
Fa una colla d’estius (més de dotze, si no calculo malament), a la casa del Vendrell vaig plantar tres tomaqueres juntes, en una mateixa torreta grossa. Les regava cada dia (fins al punt que la meva àvia, beneïda sigui, em deia que parés de tirar-hi aigua, perquè potser les ofegaria), les mimava i les vetllava, fins al punt que es van fer enormes, grandioses i donaven uns tomàquets grossos com punys. Aquell estiu la Maia no va comprar ni un tomàquet a la botiga, donat que teníem l’assortiment necessari per a l’amanida i el pa, a casa mateix. L’experiència va valer la pena. Aquells tomàquets van ser el millor d’aquell estiu.
Tal i com està el tema de la crisi, potser la gent haurem de fer un pensament i en comptes de tenir geranis a casa, hi haurem de fer tota mena de plantes hortícoles d’aquelles que creixen d’una manera moderada. Amb la seva senzillesa, amb una modèstia infinita i requerint ben poques atencions, donen resultats fantàstics. Potser serà qüestió de provar-ho amb molt d’interès i si tota una primera dama s’arremanga i s’ajup, què no farem la resta. Serà qüestió de provar-ho.

dimecres, 10 de juny de 2009

SENTO UN CREIXENT CANSAMENT


Hem deixat ja enrera la última comtessa electoral. No sé si coincidireu amb mi i amb les sensacions que em desperten les convocatòries a les urnes: una inacabable campanya electoral, els corresponents espais a les cadenes de televisió, els eslògans repetitius, els candidats i candidates aigualits, els oportunistes, els que van sempre a la contra, els que no tenen res a fer i fins i tot els friquis totals amb ínfules de polític de carrera d’aquells que remouen masses amb missatges messiànics. Creieu-me que estic cansada i també desil·lusionada, decebuda, desenganyada i una mica trista. Permeteu-me, tinc la sensació cada cop més intensa, que la gent, en general, estem farts de la política i dels polítics, potser perquè la immensa majoria de polítics espanyols i alguns de catalans que coneixem, a nivell de la Generalitat i a nivell municipal, tenen un perfil baixíssim, que han entrat en política per casualitat i han aconseguit la confiança dels partits perquè eren al lloc oportú en el moment propici. Tant de bo m’equivoqui però és la percepció que tinc, nascuda de molts moments i moltes experiències tristament negatives d’ara i d’abans.
Arran de les darreres eleccions al Parlament Europeu i dels resultats que s’han obtingut, penso que els partits polítiques i els seus representants haurien de fer un treball profund i sincer d’autocrítica i treure conclusions sobre quin és el missatge que la ciutadania vol fer arribar als polítics amb l’orientació del seu vot.
Els del PP contra els del PSOE; a Catalunya, els del tripartit contra la resta que queden fora del poder del govern; i sobretot i molt especialment, què hi ha hagut tanta abstenció, perquè tants vots en blanc i perquè tants vots nuls. Que la gent vagi a votar és important, per descomptat, però que ho facin en un sentit o un altre té significats definitius. No tothom ha guanyat, malgrat que el cava va córrer a totes les seus electorals de tots els partits, i tots han fet la lectura que més els ha convingut segons els seus interessos, intentant manipular, una vegada més, a l’opinió pública: que si CiU han tingut bons resultats perquè la gent està cansada del tripartit, que si el tripartit ha aguantat bé la batzegada, que si hi ha hagut molt vot de càstig i al mateix temps molt de bipartidisme, etc., etc., etc.
Tot plegat, molt de cansament. El cas és que el Parlament Europeu es constituirà d’aquí a uns quants dies i pràcticament no en tornarem a saber res més de significatiu fins d’aquí a cinc anys, quan tornin a demanar-nos el vot.
Jo vaig anar a votar diumenge i si voleu més dades, vaig votar l’Oriol Junqueras i ERC (no crec que això sigui una sorpresa per a ningú), i aquesta vegada ho vaig fer convençuda i esperançada en la feina i la persona de l’amic Oriol. A la seu electoral en la qual em toca votar no hi havia exactament un clima massa electoral ni massa alegre; més aviat al contrari, l’ànim de la gent que pul·lulava pel col·legi Saavedra era més aviat la d’un pur tràmit que tocava la pera més que no pas ajudava, més encara tenint en compte el bon temps que va fer diumenge. Un excel·lent dia de platja completament desaprofitat.
Què hi voleu fer? Res de res. Ara els mitjans de comunicació, els tertulians, els comentaristes, els columnistes, faran el seu agost durant una setmana i després, "a otra cosa, mariposa".
Una viva recomanació: si teniu una estona aquest estiu, comenceu a llegir un magnífic llibre de José Saramago que porta per títol "Ensayo sobre la lucidez" i després, si voleu, en tornem a parlar.