dijous, 27 de maig de 2010

John Malkovich obre les portes de l'infern a l'escenari del Metropol

Tant aviat es va saber que John Malkovich vindria a Tarragona, l’expectació va créixer i la curiositat per veure de tant a la vora a algú tan carismàtic, influent i conegut com aquest actor nord-americà.

La seva visita a la ciutat tenia dos objectius: el primer participar en la conferència que es va realitzar sobre l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol en motiu del centenari del Teatre Metropol, creació de l’artista i el segon, portar sobre l’escenari del “teatret”, com ell mateix el va anomenar, la seva darrera producció 'The Infernal Comedy'.

Anem a pams. És sorprenent que algú que pot semblar tan llunyà, sigui un fervent admirador de Jujol. Proclamada als quatre vents la seva devoció per l’arquitecte, Malkovich es declara rendit als encants del modernisme català, fins al punt que la seva immensa curiositat i ganes de saber, l’han portat a convertir-se en un expert en la matèria capaç de pronunciar conferències sobre el tema!.

Pel que fa a The Infernal Comedy. Vaig tenir la immensa fortuna d’aconseguir una entrada (abans que s’exhaurissin en cosa de poques hores) per a la representació del divendres 21. El primer comentari que em neix del cor és: uf, impressionant!. I ara, entrem en els matisos, que n’hi ha i molts.

De moment, en entrar a la sala del Metropol, quedava ben desvetllada la hipotètica sorpresa que acostumen a amagar els telons tancats, perquè en aquest cas, les cortines descorregudes deixaven a la vista els mínims elements amb els quals Malkovich portaria a terme la seva ficció: una taula amb una cadira de despatx, una ampolla de vidre amb aigua, un got, una làmpara i això sí, deu o dotze exemplars d’un llibre de memòries a la portada del qual, hi havia fotografiada a la fesomia de l’actor, fent un posat entre sorprès i trist. Al darrera d’aquesta trista ambientació, una trentena llarga de cadires esperaven als seus ocupants: ni més ni menys que els integrants de la prestigiosa Orchester Wiener Akademie i el seu director Martín Haselböck.

Els músics s’asseuen i comença la funció. Unes notes vibrants de la Dança dels esperits i les fúries de Gluck sacseja el recinte anunciant que a continuació apareixerà un monstre. I ho fa. John Malkovich, vestit amb la pell de Jack Unterweger, comença a explicar la seva història. L’acompanyen a l’escenari les dues sopranos (quines veus, mare de déu!), que conduiran el fil de la narració: Marie Arnet i Bernarda Bobro. Elles faran de mare d’Unterweger, de prostitutes, d’amants abandonades, d’assassinades per la brutalitat d’aquest criminal en sèrie que va commoure la societat austríaca i nord-americana entre els anys 70 i 90.

La seva història és esgarrifosa, més encara, perquè l’explica després d’haver-se suïcidat sense que s’acabés d’aclarir si en realitat era o no era ell, l’assassí d’aquelles dotze prostitutes que van aparèixer nues, escanyades amb els seus sostenidors. “El públic vol saber la veritat”, deia Malkovich amb un anglès mastegat i molt comprensible. I feia aquells ulls de boig que el caracteritzen i aquell posat de no haver trencat mai cap plat.

És en aquests moments quan Malkovich desperta odi i tendresa a parts iguals i demostra que els assassins més abjectes poden despertar comprensió i tendresa, fins i tot en les seves víctimes. Per què va (presumptament) mata Unterweger? No se sap ni se sabrà, donat que es va endur el secret a la tomba. Probablement perquè va tenir una infantesa desgraciada sense la seva mare al costat; segurament perquè li agradaven tant les dones que volent seduir-les com un amant trastornat, acabava amb la seva vida; potser perquè estava boig per tancar i era molt perillós. Però la veritat… ai la veritat!. Malkovich se la guarda per a ell i és amb aquest acabament que es tanca l’obra després de 100 minuts de música barroca en directe (Vivaldi, Haydn, Boccherini, Gluck, Weber i també Mozart i Beethoven) i de l’actuació magistral de Malkovich, al qual no li feien falta més elements que la taula, l’aigua, el got, els llibres i el llum per fer entrar als espectadors en la història duríssima i carregada de dolor d’un assassí furiós que no sabia ben bé perquè matava.

L’espectacle va ser en anglès i tot i que la traducció anava a tres-quarts de quinze i traduïa una de cada quatre frases, anant bé, el geni de Malkovich va fer la resta i qui més qui menys va poder seguir l’espectacle sense respirar, sense moure’s de la cadira, sense poder apartar els ulls de l’escenari ni un sol instant. Heus aquí un espectacle digne de ser esmentat en el llibre històric del Metropol. Difícilment en vindrà cap altre com aquest.

Era car? Sí, ho era. Almenys a mi com a públic, em va semblar en un primer moment, que 40 euros picaven una mica, però després els vaig donar per ben emprats i hi tornaria si en tingués la oportunitat. Està clar, però, que no tothom ho va veure així i que algunes ments petites i escarransides de Tarragona, trobaven que en temps de crisi, portar a en Malkovich valia molts cèntims. Me’ls imagino fregant-se míserament les mans i corrent a casa a llepar el cristo del capçal del llit mentre Unterweger assassinava a una prostituta davant els ulls astorats de la crema de la intel·lectualitat tarragonina. Ja ho deia en Napoleon Hill: “Pensa en gran i els teus fets creixeran; pensa en petit i quedaràs enrera.”

No serveix de res retornar les invitacions de l’espectacle, tal i com van fer públicament i de forma ben pomposa PP i CiU (qui, sinó?), més que per posar-se en evidència i fer el ridícul. La crisi segueix exactament allà on era, però per als qui vam tenir la fortuna de veure a en Malkovich, durant aquelles dues hores, va passar més lleugera. De debò, un espectacle vivament recomanable i un actoràs de proporcions gegantines. I molt emocionant, tot plegat.
Publicat al diari digital Tarragona21.cat