ARA MATEIX, ENFILO AQUESTA AGULLA

John Malkovich obre les portes de l'infern a l'escenari del Metropol

2010-05-27T14:06:00.002+02:00

Tant aviat es va saber que John Malkovich vindria a Tarragona, l’expectació va créixer i la curiositat per veure de tant a la vora a algú tan carismàtic, influent i conegut com aquest actor nord-americà.

La seva visita a la ciutat tenia dos objectius: el primer participar en la conferència que es va realitzar sobre l’arquitecte tarragoní Josep M. Jujol en motiu del centenari del Teatre Metropol, creació de l’artista i el segon, portar sobre l’escenari del “teatret”, com ell mateix el va anomenar, la seva darrera producció 'The Infernal Comedy'.

Anem a pams. És sorprenent que algú que pot semblar tan llunyà, sigui un fervent admirador de Jujol. Proclamada als quatre vents la seva devoció per l’arquitecte, Malkovich es declara rendit als encants del modernisme català, fins al punt que la seva immensa curiositat i ganes de saber, l’han portat a convertir-se en un expert en la matèria capaç de pronunciar conferències sobre el tema!.

Pel que fa a The Infernal Comedy. Vaig tenir la immensa fortuna d’aconseguir una entrada (abans que s’exhaurissin en cosa de poques hores) per a la representació del divendres 21. El primer comentari que em neix del cor és: uf, impressionant!. I ara, entrem en els matisos, que n’hi ha i molts.

De moment, en entrar a la sala del Metropol, quedava ben desvetllada la hipotètica sorpresa que acostumen a amagar els telons tancats, perquè en aquest cas, les cortines descorregudes deixaven a la vista els mínims elements amb els quals Malkovich portaria a terme la seva ficció: una taula amb una cadira de despatx, una ampolla de vidre amb aigua, un got, una làmpara i això sí, deu o dotze exemplars d’un llibre de memòries a la portada del qual, hi havia fotografiada a la fesomia de l’actor, fent un posat entre sorprès i trist. Al darrera d’aquesta trista ambientació, una trentena llarga de cadires esperaven als seus ocupants: ni més ni menys que els integrants de la prestigiosa Orchester Wiener Akademie i el seu director Martín Haselböck.

Els músics s’asseuen i comença la funció. Unes notes vibrants de la Dança dels esperits i les fúries de Gluck sacseja el recinte anunciant que a continuació apareixerà un monstre. I ho fa. John Malkovich, vestit amb la pell de Jack Unterweger, comença a explicar la seva història. L’acompanyen a l’escenari les dues sopranos (quines veus, mare de déu!), que conduiran el fil de la narració: Marie Arnet i Bernarda Bobro. Elles faran de mare d’Unterweger, de prostitutes, d’amants abandonades, d’assassinades per la brutalitat d’aquest criminal en sèrie que va commoure la societat austríaca i nord-americana entre els anys 70 i 90.

La seva història és esgarrifosa, més encara, perquè l’explica després d’haver-se suïcidat sense que s’acabés d’aclarir si en realitat era o no era ell, l’assassí d’aquelles dotze prostitutes que van aparèixer nues, escanyades amb els seus sostenidors. “El públic vol saber la veritat”, deia Malkovich amb un anglès mastegat i molt comprensible. I feia aquells ulls de boig que el caracteritzen i aquell posat de no haver trencat mai cap plat.

És en aquests moments quan Malkovich desperta odi i tendresa a parts iguals i demostra que els assassins més abjectes poden despertar comprensió i tendresa, fins i tot en les seves víctimes. Per què va (presumptament) mata Unterweger? No se sap ni se sabrà, donat que es va endur el secret a la tomba. Probablement perquè va tenir una infantesa desgraciada sense la seva mare al costat; segurament perquè li agradaven tant les dones que volent seduir-les com un amant trastornat, acabava amb la seva vida; potser perquè estava boig per tancar i era molt perillós. Però la veritat… ai la veritat!. Malkovich se la guarda per a ell i és amb aquest acabament que es tanca l’obra després de 100 minuts de música barroca en directe (Vivaldi, Haydn, Boccherini, Gluck, Weber i també Mozart i Beethoven) i de l’actuació magistral de Malkovich, al qual no li feien falta més elements que la taula, l’aigua, el got, els llibres i el llum per fer entrar als espectadors en la història duríssima i carregada de dolor d’un assassí furiós que no sabia ben bé perquè matava.

L’espectacle va ser en anglès i tot i que la traducció anava a tres-quarts de quinze i traduïa una de cada quatre frases, anant bé, el geni de Malkovich va fer la resta i qui més qui menys va poder seguir l’espectacle sense respirar, sense moure’s de la cadira, sense poder apartar els ulls de l’escenari ni un sol instant. Heus aquí un espectacle digne de ser esmentat en el llibre històric del Metropol. Difícilment en vindrà cap altre com aquest.

Era car? Sí, ho era. Almenys a mi com a públic, em va semblar en un primer moment, que 40 euros picaven una mica, però després els vaig donar per ben emprats i hi tornaria si en tingués la oportunitat. Està clar, però, que no tothom ho va veure així i que algunes ments petites i escarransides de Tarragona, trobaven que en temps de crisi, portar a en Malkovich valia molts cèntims. Me’ls imagino fregant-se míserament les mans i corrent a casa a llepar el cristo del capçal del llit mentre Unterweger assassinava a una prostituta davant els ulls astorats de la crema de la intel·lectualitat tarragonina. Ja ho deia en Napoleon Hill: “Pensa en gran i els teus fets creixeran; pensa en petit i quedaràs enrera.”

No serveix de res retornar les invitacions de l’espectacle, tal i com van fer públicament i de forma ben pomposa PP i CiU (qui, sinó?), més que per posar-se en evidència i fer el ridícul. La crisi segueix exactament allà on era, però per als qui vam tenir la fortuna de veure a en Malkovich, durant aquelles dues hores, va passar més lleugera. De debò, un espectacle vivament recomanable i un actoràs de proporcions gegantines. I molt emocionant, tot plegat.

Publicat al diari digital Tarragona21.cat

ABRIL RENOUER

2010-04-27T14:27:00.001+02:00

Aquest mes d’abril promet ser renouer en molts aspectes de la vida social i política. La "res-pública" es prepara per patir un sotrac que s’anticipa des de fa mesos. En faig ràpid el recompte.

Estic pensant en el sòrdid espectacle de la immensa (pressumpta) corruptel·la del Partit Popular i el Cas Gürtel, les proves del qual estan contingudes en un sumari de 50.000 folis, l’obra literària per excel·lència del nostre temps; en el cas Millet que potser farà que el duet buffo Millet-Montull ingressin a la presó pel lladronici al Palau de la Música, després de les incomprensibles imatges que ens han servit els mitjans de comunicació d’en Millet passejant pel carrer i d’en Montull practicant tenis, el seu esport preferit, com si fossin ciutadans anònims dotats de privacitat i gelosos d’ella; en la sentència del Tribunal Constitucional respecte al disminuït Estatut de Catalunya, retallat, escurçat, encongit i migrat respecte del text inicial i les altes metes a les que aspirava; en el jutge de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón (que no és sant de la meva devoció però que també ha demostrat ser valerós en la seva feina), a qui la facció feixista i espanyola més contumaç (que ja té nassos), acusa de prevaricació per la causa que va obrir pels desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i que amenaça al jutge amb vint anys d’inhabilitació.

I aquests assumptes, només per esmentar-ne alguns, potser els més vistosos, sense oblidar la crisi econòmica que encara cueja i de la qual no s’aconsegueix veure el fons.

El gran teatre de l’esperpent obre de bat a bat les seves portes i descorre obscè el teló, ensenyant sense vergonya un espectacle en el que la brutícia, la merda i la ronya han creat un crostisser, les dimensions del qual, mantenen en un estat de perpetu estupor a un públic ple de ciutadans intel·ligents.

En aquest any electoral, el primer dels següents, la gent assistim perplexa al festival de l’espantall, a la representació horrorosa de l’absurditat, el disbarat i la bestiesa i ho fem com a administrats i governats, espectadors passius de veu profunda però escanyada, només amb el dret a exercir la rebequeria que se’ns ofereix cada quatre anys (com la pastanaga lligada amb una corda a un pal i que es col·loca davant els ulls del ruc perquè camini) en forma de papereta i d’urna.

Si aquesta és la nostra força, caldrà cobrar per cada vot una mica de suor, unes quantes llàgrimes i unes gotes de sang i obligar a merèixer-lo a aquells polítics que vulguin aconseguir-los.
Es parla de desafecció, d’incertesa, de desconfiança de la gent en la "classe política", en els representants polítics de tots els àmbits i nivells. Què esperen? Jo penso que no es pot enganyar sempre a la gent amb un afalagador però buit "apoyaré" ni amb un somriure d’orella a orella, una encaixada, un petonet a la canalla i una floreta pansida en plena campanya electoral.

Afortunadament, encara vivim en una democràcia i en un estat de dret en el qual no només es pot sinó que és una obligació qüestionar els líders i debatre sobre les seves actuacions, decisions i finalitats i és en mans de la ciutadania que una situació determinada doni un gir en el moment de dipositar un vot que contingui unes o altres sigles. I sobretot, cal ser conscients en tot moment que fins i tot havent reflexionat i havent decidit lliurement i en secret quina és la opció menys dolenta, sempre planejarà sobre els votants, l’ombra grisa del dubte.

AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT

2010-01-26T19:35:00.002+01:00

(Publicat al diari digital Tarragona21.cat)

Amb molta gosadia he manllevat els versos de Miquel Martí i Pol (com no?) per explicar el que percebo des de la darrera tardor. Des de fa uns quants mesos sento que les coses estan canviant a casa nostra, en el panorama polític i social, en el sentiment i la soferta paciència de la gent, que torejant la tossudesa de la crisi, s’aixeca del llit cada dia per merèixer una nòmina amb la qual anar fent.

Penso que s’ha alçat una remor de gent que, descontenta de com van les coses i alerta als esdeveniments, ha decidit que estaria bé saber, com si es tractés d’un joc, d’una juguesca, què passaria si Catalunya aconseguís la seva independència; així és que van tenir la valentia d’encapçalar un moviment que pregunta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?.”

Aquest moviment va començar a Arenys de Munt sota l’empenta del Moviment Aranyenc per a l’Autodeterminació i el resultat obtingut en aquella primera consulta popular no vinculant va resultar ser un èxit tan rotund (2.569 vots positius de 2.671 vots totals emesos, el que suposa un aclaparador 96% de respostes aformatives), que altres poblacions s’han afegit a la iniciativa de fer la mateixa pregunta als seus convilatants, de manera que el moviment s’ha anat difonent com quan tires una pedra en un llac i l’aigua s’ondula al voltant del punt on ha caigut la pedra, formant cercles concèntrics que van eixamplant el diàmetre de la pedrada sobre l’aigua.

En la darrera convocatòria del dia 13 de desembre hi van participar 115 poblacions més, d’entre les quals, la més gran va ser Sant Cugat del Vallès i la més petita Sant

Jaume de Frontanyà; el resultat obtingut va donar suport al sí, sense escletxes. A hores d’ara hi ha més referèndums convocats i amb data fixada, concretament els propers 28 de febrer i 25 d’abril d’enguany. Estic convençuda que això no ha fet més que començar perquè per arrodonir-ho, es dóna a la jornada de la consulta un aire festiu, i la gent va a les urnes amb calma, amb seny i sobretot, amb la consciència clara d’estar exercint el dret de llibertat i democràcia que proclama la Constitució Espanyola.

És legal tot el procés? En tot cas no és vinculant, així que, de moment, res a dir, i si les institucions i el govern ho volen prendre com un toc d’atenció, també va bé. Està clar que a un sector important de la població, tant a Catalunya com a Espanya, no els fa gens de gràcia aquesta iniciativa, i jo ho comprenc, però és així com funciona la democràcia: de vegades allò que surt de les urnes és grat i ve de gust i en altres ocasions, no. Quan agrada, perfecte i si no, no tocarà més remei que prendre paciència. Està muntat així!.

Voleu saber una cosa? Sempre he estat convençuda que quan fos el moment de donar els primers passos cap a l’autodeterminació de Catalunya (econòmica, social, política, institucional…), seria la societat qui prendria la iniciativa i així mateix, que seria aquesta societat qui començaria a avançar amb pas ferm i sense retrocessos en aquesta direcció, i que ho faria espontàniament, sense el lideratge de cap partit polític ni de cap personatge histriònic que es promogués com a salvador de la causa de Catalunya, com una mena de Moisès revingut, descolorit i passat de voltes.

Ara la societat ha avançat i ha donat un petit pas (petit i gairebé sense intenció, però irreversible) en aquesta direcció. No us vindria de gust volar i ser “i ser plenament”, com deia el poeta? Doncs bé, el camí s’ha començat a caminar i confio que el procés no s’aturarà fàcilment. S’ha alçat, com deia, una remor social que m’agrada, que em dóna esperança i que recolzo completament. I aquesta remor que se sent, no és de vent. És la que fa la gent quan comenta “sotto voce”, amb el volum d’un xiuxiueig, que si algun dia es convoqués un referèndum amb caràcter vinculant sobre l’autodeterminació de Catalunya i que signifiqués el seu divorci definitiu de les institucions de govern espanyoles, la resposta que donarien, probablement, sembla ser, fora sí i posats a fer, un cop assolida aquesta fita històrica, estarien d’acord a formar part dels pobles lliures i amb estat propi en el marc d’Europa, amb un territori ben assenyalat en els mapes, una llengua protegida i oficial i un ordre polític particular.

Si em pregunteu què faria, jo votaria que sí i ho faria amb alegria, convençuda que podem crear entre tots, un país, com deia en Pep Jai, “que no hagués de marrar mai més”. Com anirien aleshores les coses? Diferent de com van ara, això segur. I posats a preguntar, què farien a Espanya sense la nostra “solidaritat” i la nostra solvència? Deixo la pregunta a l’aire per si algú la vol respondre.

Sento remor i és el primer cop, des que tinc memòria, que aquest tipus d’oreig bufa. M’agrada el seu toc fresc i esbarriador de boires i sento que darrera seu hi ha un horitzó més gran, més ample i més esperançador, una oportunitat per començar de nou fent taula rasa. Tant de bo tots plegats hi caminem amb decisió, avui millor que demà i sense allargar l’espera, que ja va sent tard i potser vol ploure.

LA BOSSA DEL "RUXIL"

2009-10-11T23:54:00.001+02:00

(Article publicat a Tarragona21.cat)

Heu escoltat algun cop aquesta expressió: "Et penses que tinc la bossa del 'Ruxil'"?

La meva àvia (beneïda sigui), sovint la feia anar quan s'enfrontava al dilema sempre complicat de comprar o no alguna cosa que, a causa del seu preu, li feia trontollar els esquemes. La seva reflexió solia ser aquesta: "Es deuen pensar que tinc la bossa dels 'Ruxil'". De fet, aquesta expressió indica la dificultat o fins i tot la impossibilitat, de desemborsar una quantitat determinada de diners i dóna a entendre que qui parla no té una bossa que es van reomplint automàticament.

Anem a pams. La família Rothschild és una dinastia de banquers d'origen jueu-alemany, que des del segle XVIII i fins als nostres dies ha exercit una enorme influència en el món de l'economia i de la política. El nom prové d'un escut vermell (rot Schild), que adornava la seva casa pairal, situada al ghetto de Frankfurt. El fundador va ser Mayer Amschel, qui va especialitzar el seu negoci en els préstecs a la noblesa i a la monarquia europea, orientació que li va permetre en relativament poc temps, amassar una fortuna que no ha deixat de créixer en aquests darrers 200 anys.

Penso que banquers, govern i altres instàncies de major o menor volada, es deuen pensar que la gent tranquil·la, la que no s'altera ni quan li trepitgen l'ull de poll de forma reiterada i que surt a diari de casa seva contenta de tenir una nòmina que frega els 1.000 'eurillus', es deuen imaginar, deia, que tenim la bossa del Ruxil.

Els creadors de la crisi pretenen que a cop d'impost, la gent normaleta fem surar una economia que porta enfonsant-se als abismes de la mala gestió, des de fa ben bé un parell d'anys. Tinc la sensació que som tontos: paguem i no diem res, tot i saber del cert que no se'ns escoltarà quan sortim en ridícules manifestacions amb més pinta d'aplec popular que de protesta massiva i evidentment, som xais camí de l'escorxador quan ens aixequen de la nòmina, el percentatge de l'inefable IRPF.

Però a veure, no havíem quedat que pagarien més el que més tenen? Doncs com és que sento una sensació de desconcert i de creixent angoixa des que vaig llegir al diari que mercès a la pujada d'impostos del govern Zapatero, cada català haurà de pagar cada any 560 euros més del que ho feia fins ara?. Els càlculs del Ministerio de Hacienda són clars: Catalunya aportarà a les esquàlides arques estatals més de 2.300 milions d'euros, més d'un 21% d'ingressos extres, que aniran cap a Espanya i no tornaran mai més.

Penso que potser és una mica massa feixuga la creu que ens toca traginar, ni que la traginem col·lectivament. I ara pregunto: tindrà compensacions proporcionals aquest esforç econòmic que ens demanen? Catalunya tindrà les inversions promeses en equipaments públics i infrastructures? O ens vindran de les espanyes, novament, amb un "apoyaré"?

A hores d'ara començo a fer càlculs de com ho farem per arribar a fi de mes, allargassant com una goma elàstica un sou que arriba fins allà on arriba i que no cedeix ni un cèntim a les seves evidents limitacions. La meva agenda està plena de càlculs, de combinacions i d'equilibris, i com la meva, la de tanta gent que conec.

La campanya de Nadal serà dura, això està clar, i agafaré una emprenyada de cal deu si algú em diu, a més, que, o consumim o tots a l'atur. Ara som a la tardor i tot té tendència a assecar-se i decaure. Encara ens espera un hivern dolorosament llarg i no està clar que de cara a la propera primavera neixin els esperats 'brots verds'.

Mentre, a la butxaca, no m'hi queden ni mosques d'estiu.

LUÍS AGUILÉ. HOMENATGE A UN VISIONARI

2009-10-10T18:38:00.001+02:00

Corria l'any 1976 quan el gran Luís Aguilé actuava així de divertit a un programa que dirigia el mític Valerio Lazarov, i que es deia "La hora de... Fernando Esteso", naturalment, a TVE.
A mi sempre m'ha agradat el Luís Aguilé i de petita li vaig agafar apreci perquè em feia gràcia. Sempre me n'ha fet. Era un cubà establert a Espanya i casat amb una catalana, que actuava sempre amb unes corbatotes immenses, amb unes cançons desenfadades i divertides i amb uns ademans perfectament reconeixibles i absolutament imitables. De fet, la imitació que en fa l'Esteso (un altre mític de l'època), demostra que Luís Aguilé era un tipus molt personal, característic i dotat d'un enorme sentit de l'humor.
Avui m'han comunicat que aquest migdia ha mort Luís Aguilé. Aquesta notícia no m'ha deixat indiferent i per això, m'afanyo a fer-vos saber a través del bloc que em sap greu la seva marxa i que amb ell se'n va un altre artista d'aquests que he vist i sentit tota la meva vida; probablement, d'aquí el sentit de familiaritat i melanconia que em desperta, fent-me tirar molts anys enrera en la memòria. Heu de tenir present que quan Luís Aguilé feia aquesta actuació, jo només tenia 5 anys. Recordo d'ell cançons com Camina, camina, Dile, Cuando salí de Cuba o el clàssic entre els clàssics El Tio Calambre. Què dir del Tio Calambre?
En fi, que reposi en pau i es mantingui viu en la nostra memòria.
Fins a sempre.

L'ÀNIMA DE LA FESTA

2009-09-21T14:30:00.003+02:00

D'aquí a pocs dies, Tarragona celebrarà les festes en honor a la seva patrona, SantaTecla, i la Festa Major recorrerà la ciutat de dalt a baix, trasbalsant-la i convertint-la en un autèntic niu de tarrabastall. Jo que no sóc de Tarragona sinó del Vendrell, he de dir-vos que Tarragona en aquestes dates, no es pot descriure amb paraules: s'ha de veure i sobretot i primordialment, s'ha de viure.

Us explicaré una anècdota que sempre refereixo, al voltant de la celebració de Santa Tecla. Quan vaig traslladar-me del Vendrell a Tarragona per viure amb el que ara és el meu marit, el Salvi i jo compartíem un piset molt petit al carrer La Nau (un d'aquells que en diuen "ideal parejas"). Amb la primera Tecla ja em vaig adonar que és sobretot als carrers costeruts i dificultosos de la Part Alta on la Tecla té el seu protagonisme. Un dels dies de la celebració, sense que vingués a compte de res, vaig veure passar, a ritme de passeig, al gegant del Cós del Bou. Anava caminant ell sol carrer Major amunt, en direcció a la catedral. Podeu imaginar la meva estranyesa de veure caminant pel carrer al gegant. "On va ara aquest?" em vaig preguntar. Només uns instants després, vaig veure passar la geganta, però ella no anava sola, sinó que l'acompanyaven tres sonats de la vida que, a falta de gralles, feien giravoltar a la geganta, mentre cantaven l'"Amparito Roca" i picaven de mans. La geganta brandava d'un cantó a l'altre i el carrer Major se li feia estret. Era l'hora de dinar i feia calor. Pel carrer Major no hi havia ningú, excepte els gegants i els seus tres acompanyants, però a ells els donava la sensació que estaven fent ballar a la geganta enmig d'una gran multitud. I encara si estaven sols, millor, perquè així podien gaudir-la només ells. Un bocí de la Tecla amb caràcter privat.

Des del meu punt de vista està molt clar què tenien tots plegats: tenien un atac de festa, unes ganes imparables de passar-ho bé, un desig impacient de prendre els carrers participant en tots els actes, populars, lúdics, tradicionals, cada cop més populars i multitudinaris.

De vegades, el Salvi m'explica amb entusiasme però també amb nostàlgia, com eren les"seves Tecles": alegres, disbauxades, boges, improvisades, insomnes i aclaparadores. D'això no fa tants anys, però era un moment en el que les festes de la patrona es llevaven de la boira que les havia empolsegat en altres temps (més obscurs, llunyans i miserables) i els havien robat el llustre, el vernís i les lluentors. Penso que és aquí on rau l'ànima de la Festa Major de Santa Tecla: en els tarragonins i els foranis que l'han feta seva i la viuen plenament.

D'aquí a poques jornades deixarem d'estirar els fulls del calendari d’aquest tarragoní compte enrera i direm, enmig d'una tronada monumental: Bona Festa Major! i per descomptat, "Santa Tecla Gloriosa / Mare dels tarragonins, / què farem avui per dinar? / Espineta amb cargolins." I per acomodar-ho al païdor, un bon glop de Chartreuse.

MOLTA TARDOR

2009-09-17T19:41:00.003+02:00

A la fi ja treu el nas. Ha arribat furient, rabiosa, encara no ben establerta al calendari però sí en la rutina del dia a dia. Beneïda tardor!. Els nens a l'escola, els grans a la feina (i gràcies de tenir-ne), els guiris a casa seva, els turistes i els estiuejants, tots als seus respectius corrals i cadascú a casa seva.

M'encanta aquesta sensació de calma que desplaça a la rauxa esvalotada i aclaparadora de l'estiu. La temperatura s'ha desinflat de cop i han arribat les primeres pluges, acompanyades a estones d'un solet que promet fer néixer bolets. M'encanta la tardor, no sé si us ho havia comentat. M'encanta i m'emociona veure com l'esdevenir cíclic de la natura segueix continuadament, any rera any, el seu ritme inalterable. M'encanta aquest ordre i aquesta serenor. Potser sigui perquè em començo a fer gran, potser sigui perquè tinc el cor una mica cansat de tanta polseguera seca que l'estiu m'ha deixat en l'ànim. Tinc ganes de tancar les portes dels balcons de casa i dormir tapada entre els llençols i una manta, encara que de moment, sigui primeta. Ja aniré afegint capes de ceba una sobre l'altra. Deixar-me caure a dins, enmig de la seva flonjositat, especialment quan s'acaba el dia i estic cansada i adolorida de tant anar amunt i avall, és una sensació que no té preu. Tenir al Salvi al meu costat per abraçar-me i donar-me la mà fins que m'adormo, em salva la vida a diari i fa que les meves nits de tardor i d'hivern siguin, sí o sí, completament estrellades. L'Ariadna i el Marcel ja dormen en aquests moments de la nit i estic tranquil·la sabent que tots som a casa.

Estimo la pausa de les fulles caient dels arbres, el roig guerrer de les plantes quan es transmuten i sobretot, l'aire fred que travessa Tarragona passant ben bé pel mig de la Rambla. L'esgarrifança que em provoca em fa pensar en l'hivern, i l'hivern en el Nadal, l'època de l'any que més estimo. Ja us en parlaré un altre dia, si us abelleix, com avui, llegir-me.

L'HOME BANDA

2009-09-10T15:13:00.001+02:00

Aquest curt és tant o més genial que l'anterior.

GERI'S GAME

2009-09-10T15:10:00.001+02:00

Cada cop que veig aquest curt de la Pixard em sembla genial. Avui, amb molt de goig, el compareixo amb vosaltres.
Que el gaudiu!.

GENS D'ESTOICISME

2009-09-09T09:44:00.006+02:00

Ahir una persona es va suïcidar a Tarragona. Era un home jove. Jo no el coneixia. En un moment determinat va decidir posar fi a la seva vida i ho va fer d’una manera radical i extrema: saltant per una finestra i deixant-se caure al buit des del quart pis de casa seva. És trist tot plegat.
Què devia portar-lo a prendre aquesta determinació? Diuen que una situació molt poc galdosa que se li presentava, després d’haver perdut la feina i a més, en un moment de crisi, tot plegat és molt complicat.
Penseu que posar a la pràctica l’opció de tirar pel suïcidi és un acte de valentia o de covardia? Per un cantó és un acte de valentia, donat que cal tenir el cap molt fred, tenir moltes agalles i tenir molt clar que un instant després de balancejar-se a l’ampit de la finestra, es deixarà d’existir per sempre i que tot i tothom continuarà caminant mentre el futur ja no existeix per al suïcida. Per una altra banda, és un acte de covardia decidir enllestir-ho tot i d’un sol cop, sense presentar cap batalla ni cap lluita. Aquest estat de deixadesa és trist i de difícil solució. Està clar que sempre existeix la possibilitat de buscar ajudar terapèutica a aquestes tristeses mentals i del cor que porten a saltar daltabaix d’una finestra si no es compta amb l’assistència adequada.
No sé quina era ben bé la circumstància del suïcida d’ahir a Tarragona. Déu el tingui ben a prop.
Els membres de l’escola estoica ho tenien molt clar i dins la seva doctrina deien, i fins i tot en ocasions practicaven, la premissa que deia que "si la vida ha d’enllestir-se amb la mort, el millor és que la mort arribi el més aviat possible" i per tant, també es suïcidaven. Si em demaneu el meu punt de vista us diré que no sóc gens estoica i que la mort arribi quan ho hagi de fer, quan toqui i prou. Mentre, què més podem desitjar més que la vida estigui plena de felicitats, de joies, de satisfaccions, de motius d’orgull, de triomfs i d’èxits? Al capdavall, què és la vida sinó una infinita successió de plaers i de dolors?

70è ANIVERSARI DE L'INICI DE LA SEGONS GUERRA MUNDIAL

2009-09-01T15:31:00.005+02:00

Avui, 1 de setembre, és un dia per recordar i per reflexionar, perquè la fita històrica del dia, l'efemèride, no té cap altra comparació coneguda. Tal dia com avui va iniciar-se la Segona Guerra Mundial.

Us aporto unes quantes frases cèlebres per reflexionar al voltant d'aquest tema.

- Albert Camus (1913-1960) Escriptor francès: "Per a la majoria dels homes la guerra és la fi de la soledat. Per a mi és la soledat infinita".

- Thomas Mann (1875-1955) Escriptor alemany: "La guerra és la sortida cobarda als problemes de la pau".

- Isabel Allende (1942) Escriptora xilena: "La guerra és l'bra d'arte dels militars, la coronació de la seva formación, el punt daurat de la seva professió. No han estat creats per brillar en la pau".

- Groucho Marx (1890-1977) Actor estadounidenc: "Intel·ligència militar són dos termes contradictoris".

- Marc Tuli Ciceró (106 AC-43 AC) Escriptor, orador i polític romà: "Preferiria la pau més injusta a la més justa de les guerres".

- John Lennon (1940-1980) Cantant i compositor britànic: "No puc creure que me condecorin. Jo crèia que era necessari conduir tancs i guanyar guerres".

- Blaise Pascal (1623-1662) Científic, filòsof i escriptor francès: "Pot haver-hi alguna cosa més ridícula que la pretensió que un home tingui dret a matar-me perquè viu a l'altre costat de l'aigua i el seu príncep té una querella amb el meu, encara que jo no la tingui amb ell?"

LA SERENOR I LA CALMA D'UNA POSTA COLOR ROIG ROBÍ

2009-08-11T15:17:00.004+02:00

Ahir al vespre, cap a 2/4 de 9 més o menys, estava passejant la meva gosseta, la Turandot, per la Rambla de Tarragona. L'ambient era més fresc del que havia estat al llarg del dia i l'aire era, tot i que humit, agradable. Una mena de sostre de núvols tapava una part del cel tarragoní tenyint la volta celeste d'un gris de ratolí cada cop més fosc. Tanmateix, allà al lluny, damunt de les muntanyes, la posta continuava la seva evolució, tenyint l'horitzó d'un vermell robí exaltat i aclaparador. Vaig caminar amb la gosseta fins que els arbres de la Rambla van deixar de fer-me nosa per veure l'espectacle que gratuïtament i gentilment se m'oferia, com si fos per a mi, només per a mi, que el cel s'encenia. De cop i volta, els fanals van començar a fer una llum blanquinosa, com lletosa i la màgia silenciosa del moment es va trencar amb la irrupció sobtada d'una nova il·luminació que en aquell moment, em va fer més nosa que servei. Em vaig asseure en un banc i vaig esperar que l'espectacle toqués a la seva fi. Va ser al cap d'uns instants. El cel es va enfosquir i va començar la nit.

En aquest estat de serenor i predisposició que sempre m'encomanen els capvespres, em plantejo: com s'ho devien prendre tot això els homes primitius, les antigues civilitzacions, que no tenien a l'abast, encara, els avenços científics dels que disposem avui dia? Entenc en aquest moment la necessitat d'explicació i perquè van néixer les creences en les divinitats que regien, cadascuna d'elles, els distints meteors amb els que ens obsequia la natura: la pluja, la neu, el sol, la collita, el riu, la pesca, l'obtenció d'aliments per al sustent i la supervivència. Així mateix, no devien ser grans misteris els naixements i les morts d'animals, plantes i persones? Els antics veien com els éssers naixien, vivien i a la llarga, emmalaltien i morien per tornar a néixer novament forts, joves i sans. Com no voleu que s'ideés tot un corpus de funcionament per a tots aquests mecanismes naturals, molts dels quals ja tenim desentrallats i controlats a hores d'ara? La ment de l'home primitiu no anava, però, tant enllà i vivia feliç amb les seves creences nascudes de l'observació de les infinites repeticions dels fenòmens, en cicles vitals que es reiniciaven una vegada i una altra, des de l'inici dels temps i fins que s'apaguin les estrelles. Posteriorment, posar noms als déus i a les deeses, inventar explicacions màgiques, fabuloses, mitològiques, de les seves vides i avatars, va ser feina dels poetes: els de Grècia, els de Roma, els més destacats prohoms dels pobles que habitaven les vores del Mediterrani i d'aquí, a tot el món. Els déus sempre són els mateixos, pam amunt o pam avall i al capdavall, el Déu del catolicisme, el Déu Totpoderós, omnipresent, posseidor d'una ment universal i ordenadora, també té les seves arrels en les primeres creences. Ara, del cistell de fès i credos, que cadascú prengui el seu, si vol.

Ahir em vaig mirar la posta del sol, vermella i passional, amb la mateixa mirada observadora i curiosa amb la qual devien fer-ho els primers habitants de Tarragona, ubicats dalt d'un turó que havia de donar peu a la ciutat. Aquells antics ibers vigilaven el sol marxar, la nit arribar i ensumaven, com ho feia jo, l'amenaçador aire d'una tempesta que finalment, va passar de llarg. Ells ho feien, però, sense destorbs, sense pre-judicis, sense esperar res més que l'espectacle increïble que avui passa, per habitual, tan desapercebut. No hi ha prou temps per mirar al cel, aturar el cotxe i gaudir de la posta, irrepetible i única, que es reitera dia a dia.

El meu ànim es va asserenar; la meva ànima va reposar uns breus segons i em vaig sentir bé amb el món i amb mi mateixa. Un moment d'espiritualitat màgica. Uns instants pel pensament i la calma.

TARRAGONA AL BON PUNT DEL MATÍ

2009-08-07T09:08:00.005+02:00

De bon matí he hagut de sortir de casa per fer un encàrrec. Ja sé que això, en plenes vacances, sona una mica estrany, però així ha estat. De manera que a les 8 en punt ja era al lloc i com que he enllestit la feina relativament depressa, he tingut una estoneta, una mica menys de mitja hora de fet, per fer un tomb per Tarragona.

No en tinc gaires oportunitats donat que en dies feiners normals, a les 8 del matí estic asseguda al despatx i per tant, la vida que corre i es desvetlla per Tarragona em passa completament per alt.

Avui però, he tingut la oportunitat d'anar fins a la Plaça de la Font, tot fent una passejada pel carrer Comte de Rius, quan faltaven uns minutets per dos quarts de nou. Tot just acabada de despertar, a aquesta hora primerenca els comerciants preparen les seves botigues, alguns aparadors, i especialment bars i cafeteries ja estan en marxa per servir els primers esmorzars, igual aquells de forquilla i ganivet o entrepà salat i cervesa, com aquells més tiquis-miquis i afrancesats del croisant i el cafè amb llet. Entre l'un i l'altre, tanmateix, hi ha tota una varietat de salats, flautes, minis i brioixeria diversa a base de pasta de pa.

Molt al principi de viure jo a Tarragona, al Salvi a mi ens encantava (quan érem solters o acabats de casar però en tot cas sense criatures) anar a esmorzar a la granja del Carrer Major. Des del Carrer la Nau ja es sentia la flaire del cafè i dels croisants acabats de desenfornar, enllustrats amb una capa espessa i enganxifosa de caramel. Encara els fan igual, crec. El millor d'aquells esmorzars, tanmateix, era la companyia, la conversa i la planificació del dia: gaudir d'una sensació d'una certa llibertat.

M'he assegut cinc minuts escassos en un banc de la Plaça de la Font. Es respirava tranquil·litat i una mica de silenci. Per la plaça pràcticament no hi caminava ningú i en direcció a l'Ajuntament, per treballar-hi per exemple, ni de conya. He pres aire i he pensat fins a quin punt és d'agrair aquesta pausa de benestar. El Carrer del Portalet ja està guarnit amb els penons i estendards que anuncien la propera festa de Sant Magí. Com passa de ràpid l'any. El mes entrant, Santa Tecla i el seu brogit. Però ja en parlarem quan toqui.

Un bon dia cordial, una salutació ràpida, una mica de conversa i la vida que remunta la seva energia per convertir a Tarragona en la ciutat que coneixem a plena llum del dia: sorollosa, transitada, visitada i inevitablement bruta, però amb amples mires i grans horitzons en el seu futur immediat, com els Jocs del Mediterrani del 2017.

De retorn cap a casa he passat per la Rambla Nova. Els aspersors de reg de la gespa que envolta la rambla a banda i banda estaven engegats. M'ha cridat l'atenció veure alguns coloms prendre una dutxa freda al costat mateix dels aspersors, gaudint de la seva aigua, aprofitant la seva fresca, estirant les ales i separant les plomes, preparant-se per la xafogor del migdia. Aquests sí que en saben de viure bé. Sempre hi ha qui els hi tira menjar, dormen als arbres, ningú els amoïna i només han de vigilar l'atac furtiu d'algun gat ocasional. De fet, sovint ni això perquè els gats d'avui dia van tan tips que només es dediquen a prendre el sol de panxa enlaire i a escalfar racons. Aquests també, mereixen un comentari a part.

A casa a aquesta hora hi ha una gran tranquil·litat. Els nens encara dormen, estic sola davant l'ordinador i ni tant sols he posat música. M'agrada aquest bri de silenci, aquest repiquetejar dels dits sobre les tecles de les lletres, com si es tractés de pluja i sobretot, m'agrada abocar els meus pensaments sense pressa i amb calma. Flueixen sols com un riu d'aigua i de vegades, em sembla que escric al dictat de la meva pròpia ment.

El dia que comença promet ser calurós i humit, però no tant calurós ni humit com la passada nit...

LA DAMETA DEL PARAIGUA

2009-08-05T16:07:00.006+02:00

Aquest matí hem sortit l'Ariadna, el Marcel i jo a fer un tomb i a complir amb uns encàrrecs que teníem pendents. De retorn a casa queia al damunt les nostres testes tota la força del sol canicular i amb ànsia i encert, hem anat resseguint els carrers pels que circula més aire i ofereixen més ombra, intentant allunyar-nos de l'asfíxia que suposa la bufetada a la cara de l'aire calent que s'alça al migdia. De cop i volta l'Ariadna m'ha dit: "és que no hi ha ni una mica d'ombra". I tenia raó. Jo li he respòs: "Vols un paraigua?" i ella, tota estranyada, m'ha mirat amb incertesa al temps que expressava un tímid i dubtós "sí". Aleshores he tret de la bossa del cotxet del Marcel un mini-paraigua d'aquests de viatge, que sempre acostumo a portar-hi per si s'escapen les vint-i-set gotes de torn que solen enganxar a tothom desprevingut. Ella ha obert el paraigua i col·locant-se'l sobre el cap, immediatament ha gaudit d'una mínima ombra que almenys, ha servit per apaivagar-li el cop de calor. "No en porta ningú de paraigua", m'ha dit. I té raó. La gent es posa gorres, barrets i fins i tot alguna pamela, però no porten paraigua, tot i el bé que s'hi va a sota, gaudint del seu sopluig. "La gent em mirarà", m'ha dit, però no ha sigut així, la gent no se la mirava per portar un paraigua obert al damunt del cap. La gent ja tenim tots plegats prou feina.

Si aquesta escena hagués passat anys enrera, posem per cas 80 anys enrera, portar un paraigua obert per resguardar-se del sol hauria estat el més normal, sempre que la propietària del paraigua hagués estat una senyora o una senyoreta benestant, vestida amb elegància per a l'ocasió de l'hora del passeig. Cap als anys 20 i 30 del segle passat, la moda dictava que les dames havien de tenir la pell ben blanca i ben fina i per tant, no podia tocar-les ni el més mínim raig de sol que els donés color de bronze, exactament al contrari del que passa avui. La pell colrada, espessa, morena i dura era per a les pageses, les pescadores, les minyones i serventes, les dones que havien de treballar i que no podien dedicar-se als primmiraments de la classe alta i les seves cabòries estètiques. Prou feines tenien, aquelles besàvies nostres, en tenir preparat un plat per portar a la taula.

Portar enmig de l'estiu, paraigua, enagües, cotilles, mitges i sabates amb talons i grans i vistosos vestits de coll alt i màgina llarga, plens de cintes, llaços i blondes, demostrava la classe a la que pertanyia la dama i sobretot, els seus costums i maneres de viure. Un bon exemple d'aquest tipus de dama a la que em refereixo és aquella que l'escriptor Eugeni d'Ors va descriure tan meravellosament en el seu llibre "La ben plantada" i que també va ser objecte d'estudi i tema principal d'uns dels llibres més encantadors de la Maria Aurèlia Capmany, "Aquelles dames d'altres temps". Qualsevol dels dos llibres us donarà una idea del tipus de dama a la que em refereixo. Suposo que avui, 100 anys després, aquelles dames s'han convertit, salvant evidents diferències d'elegància i educació, amb les dones de la jet-set, aquestes "celebritats" de duro i aixeta, vingudes del no-res, que ni tant sols es poden considerar noves riques, sovint perquè la riquesa els ha vingut en herència per part dels pares o apriant un casori beneficiós amb algú que es pugui deixar enlluernar per dues tetes operades i col·locades a l'alçada del ganyot.

Avui m'he adonat que a casa també hi tinc una dameta, una "dameta sota un paraigua", que lluia el seu paraigua beix amb graciosa senzillesa, donant-li exactament la utilitat per a la qual ha estat concebut i tret avui de la seva funda: proporcionar una mica d'ombra i una mínima fresca. És curiós com passa el temps. Ja ha passat més de mig dia.

I A LA FI, VACANCES!

2009-08-04T09:38:00.002+02:00

Que llarg se m'ha fet el mes de juliol. 31 dies que no semblaven arribar a la seva fi i és que en el fons del fons, he patit una mica pels nens, tot i que a simple vista, ells ho han passat la mar de bé tota aquesta mesada. Millor que sigui així.

Veureu, com totes les famílies amb criatures, a casa també ens hem d'inventar les mil-i-una per poder compaginar els horaris dels nens amb els nostres de la feina i de totes les obligacions i compromisos que a diari ens lliguen. I tot i així, considero que el nostre cas és força afortunat perquè el meu horari de funcionària, ens permet jugar al Salvi i a mi amb les combinacions horàries que ens hem d'inventar a cada ocasió que es presenta. Així doncs, mentre nosaltres hem treballat tot el juliol, l'Ariadna ha assistit al Casal d'Estiu del seu col·le i el Marcel ha anat cada dia a la Llar Infantil del mateix col·legi. Encara bo que ens ho hem pogut muntar així.

L'Ariadna, al Casal d'Estiu, s'hi ha divertit la mar, perquè han anat d'excursió en diverses ocasions, han jugat, han vist pel·lícules, s'han banyat en les piscines enormes, de lona, que el col·legi els ha muntat al pati principal, justament a ple sol perquè l'aigua no fos molt freda, i han fet activitats de tota mena, tant de les que embruten com de les que no. En fi, que quan divendres passat va acabar d'aclarir que el Casal ja estava enllestit li van faltar instants per preguntar-me quan començaria les classes de Primària. "D'aquí a un mes" li vaig respondre, però ella està impacient per estrenar llibres, classe i mestra.

El Marcel, a la Llar d'Infants, també ha anat fent les seves activitats. De fet, tot aquest hivern, amb la seva professora Sílvia, ha estat actiu, content, divertit i espavilat, sobretot, espavilat. És curiós com la interacció amb altres nens i nenes de la seva mateixa edat li han proporcionat una sèrie d'experiències que d'altra manera, a casa, per descomptat que no hauria tingut. El cas del Marcel és molt especial perquè als seus 18 mesos d'edat, "s'ho passa pipa", com se sol dir vulgarment i riu divertit mentre assaja les seves primeres paraules. Ara amb claretat diu papa, mama, nen, nena, bo, gos, gat i la millor de totes: NO. No hase falta disir nada mas.

L'agost ha entrat a les nostres vides amb una gran tranquil·litat. Aquest mes faig vacances jo i el mes entrant, el compromès mes de setembre, les farà el Salvi i d'aquesta forma, salvem les festes de Tarragona, Sant Magí i Santa Tecla i també, de retruc, els primers dies de setembre en els els quals l'Ariadna segueix tenint vacances.

De moment, només entrat l'agost, les ganetes de fer activitats i d'anar i venir lliurement, segueixen ben vives i estic convençuda que uns dies de descans i convivència ens aniran la mar de bé. Quan em preguntes on aniré de vacances jo sempre dic el mateix: "a la Costa Daurada". De fet, un bon destí turístic si us ho mireu fredament.

Ja us aniré explicant i de moment, bones vacances.

UN ANIVERSARI FELIÇ (Dedicat a la meva amiga Anna PO)

2009-07-29T09:19:00.002+02:00

Dissabte passat la família Guinart-Pros vam anar convidats a la festa d'aniversari de la nostra amiga Anna. De fet, més que amiga, és la meva germana gran, jo que sóc filla única i sobretot i especialment, és la feliç padrina del meu petit Marcel i la tieta de l'Ariadna.

Ara tampoc us diré quants anys feia, perquè tot i que a ella segurament no li faria res desvetllar aquest secret tan personal, una simple qüestió de coqueteria fa que també jo, mantingui aquesta data en la més estricta intimitat familiar.

Bé, sigui com sigui, per festejar la seva nova edat, el seu marit Miquel li va organitzar una festa d'aniversari. I quina festa!. No hi va faltar música (en directe, per descomptat), un bon sopar, animació, família i amics per celebrar-ho amb ella. Tots plegats, ben bé una seixantena llarga de persones, comptant-les al vol.

Està clar, només de parents i parentes per part de l'Anna ja sumaven la meitat ben bona dels convidats i convidades, perquè l'Anna té ni més ni menys que 10 germans, 9 més grans, ella fa 10 i al darrera encara en té un de més jove que és el que fa 11. Si a aquesta germanada s'hi sumen "els afegits", com ells mateixos en diuen, és a dir, les respectives parelles, els fills i filles nascuts de tots aquests matrimonis, etc., etc., formen ells sols un grup col·losal de persones, meravellosament ben avingudes.

Personalment, vaig gaudir molt d'aquesta estona amb l'Anna i em vaig sentir feliç per poder compartir aquesta entrada a una nova edat, i sobretot i especialment, em va fer molta gràcia i il·lusió veure al complert "la germanada", de qui en infinitat d'ocasions he sentit a parlar però que encara no havia pogut veure.

Quan va néixer el Marcel, l'Anna, com a bona padrina i "germana gran", es va quedar al meu costat totes les llargues nits que vam passar a l'hospital. Un cop juntes i amb el nadó ben adormit, les nostres nits eren amenes explicant-nos històries familiars. Jo aviat ho tinc enllestit perquè a casa s'ha seguit, al llarg de tres generacions, una curiosa tradició de fills únics, que jo he trencat portant al món a dues criatures. Ella en canvi, m'explicava fabuloses històries dels seus oncles, dels seus pares, dels seus germans i germanes, de quan eren petits, del seguiment dels oficis i les carreres a través dels pares i els fills. Les històries de la família de l'Anna no s'acaben mai i penso sincerament que un dia caldria registrar i deixar per escrit totes aquestes anècdotes familiars, abans que la boira del temps no desprengui de la memòria dels seus descendents, als seus protagonistes. És una proposta que llenço a l'aire. Ben amanit amb una mica de literatura, penso que quedaria un retrat familiar ben curiós i amè.

Aquest dissabte la germanada al complert va actuar tal i com només ells saber fer-ho: alhora i conjuntament. Veient-los tots junts vaig pensar que la vida, de vegades, ofereix aquests regals, sense demanar cap prevenda a canvi: gaudir d'estones de màgica realitat, de brillant felicitat que fan créixer i augmentar el nostre tresor vital; l'únic, al capdavall, que ens emportarem amb nosaltres quan arribi el moment.

Estimada Anna: moltes felicitats!. Per tot plegat: pels teus anys, per la teva festa (que tu ni sospitaves), per la teva germanada, per fer-nos els teus amics i ser la tieta de l'Ariadna i la padrina del Marcel, per despenjar-me el telèfon, per respondre els meus mails, per ser exactament tal i com ets. Petons.

G. Rossini - William Tell Overture (Finale) - Karajan 1983

2009-07-17T22:42:00.001+02:00

Quan Herbert von Karajan va dirigir aquesta obertura de Guillem Tell, de Rossini, comptava ja amb 78 anys a la seva esquena. Tanmateix, encara es trobava en forma per dirigir a la Berliner Philarmoniker, el vespre de cap d'any del 1983. Moria sis anys després.
Tothom ha vist en alguna ocasió o altra a Herbert von Karajan dirigint l'orquestra i durant una colla d'anys va ser el director titular del concert d'Any Nou que es celebra a Viena i que TVE té la delicadesa de transmetre any rera any, en rigorós directe.
Com se'l troba a faltar...
Genial en les seves maneres, educadíssim i sobri en el tracte, la seva forma de dirigir l'orquestra rascava, en moltes ocasions, la teatralitat, la mímica i sobretot i per damunt de tot, el sentiment, l'interiorització de la música i la seva comprensió. Que n'és això de difícil en molts altres professionals de la música, i inabastable, m'atreviria a dir, per molts "músics" que rasquen una guitarra al so de l'"olailà la masovera, la masovera" o que cruixeixen la pell tibant d'un rústic tambor a batzegades primitives i sense gràcia.
Té un successor en Herbert von Karajan? És difícil de dir perquè cadascú sent la música a la seva manera i altres directors d'orquestra també tenen la seva pròpia genialitat posada a la pràctica. Estic pensant, per exemple, en Loreen Maazel, o en Daniel Baremboin, només per esmentar-ne alguns de ben coneguts.
Ara fa 20 anys de la mort d'en Herbert von Karanjan i m'ha vingut de gust (molt de gust), recordar-lo des d'aquest míser bloc i al mateix temps, deixar els sentits volar lliures seguint els moviments de la seva batuta.
Gaudiu-ne, si us abelleix.

LA VERGONYA I LA MISÈRIA

2009-07-12T21:56:00.001+02:00

Quina vergonya el paperot que ha fet el Felip Puig ara fa una estona, al TN. Resulta que segons ell, l'acord de finançament retalla l'Estatut i té baixes expectatives per ser insuficient. Fa petar de riure que ho digui aquest home, cap visible d'una coalició, CiU, que en el seu dia va anar a menjar-li l'orella (i ves a saber què més de cintura avall) al Rodríguez Zapatero, per tal que fessin president a l'Artur Mas a canvi d'una baixada de pantalons històrica que passava el ribot industrial pel damunt del text estaturari, negociant-lo no a la baixa, sinó a la mínima. Afortunadament per Catalunyai ni per aquestes se'n van sortir. L'oposició els escau d'allò més bé. Ha quedat demostrat, una vegada més, que el compliment de l'Estatut, el benestar de la ciutadania de Catalunya, l'avenç ferm del país entre els altres països europeus, és el que menys els importa. Només els fa feliços la confrontació, les capelletes i el manteniment del ridícul hortet que han anat alimentant durant anys i anys, fent-nos creure a la gent de mires i ambicions més àmplies, que l'horitzó s'acaba aquí i que més val conservar el poc que es té, sense tenir més expectatives. Ara sé que amb ERC mantenint-se ferma i forta, sense retrocedir ni el més mínim pas davant un govern d'Espanya que es creu totpoderós, el país que vull és possible i més proper. Primer, però, caldrà erradicar la tumoració cancerosa i repugnant d'una CiU que crea una metàstasi que anula els sentits d'un país ple de ciutadans intel·ligents. Els ha sortit malament la jugada a CiU i a PP (de Ciutadans ja ni en parlo per resultar-me vagarós) i me n'alegro... no ho sap ningú com me n'alegro. El Joan Herrera deia aquesta tarda que ara el que el preocupa és l'odi que aquest acord de finançament pot despertar en altres autonomies. Tant de bo en desperti molt i que ens odiin amb raó i ens tinguin molta enveja, perquè si fins ara s'ha odiat Catalunya des de la maldat i la mentida, ara estarà bé que ho facin amb raons fonamentades i mentre, que Catalunya creixi, es modernitzi, avanci amb força i amb orgull de ser el que som i de ser com som. Els catalans, al capdavall, després de tanta submissió, ens mereixem recrear-nos en aquest orgull, tot fent bo allò que deia el president Companys: tornarem a vèncer!.

"INSTANTS" A L'ESGLÉSIA

2009-07-05T22:17:00.001+02:00

És sorprenent escoltar als Lax'n'Busto a l'Església del Vendrell, però com hi ha món que no desmereixen, més aviat al contrari. Ho fan de meravella, com sempre. Deixeu-me que avui exerceixi, orgullosament, la meva condició de vendrellenca i perdoneu-me el goig que sento en fer-ho.
Aquesta actuació dels Lax'n, juntament amb el cor, és en el marc de l'Església Arxiprestal del Sant Salvador del Vendrell. Si encara no l'heu vista mai, no perdeu l'ocasió de fer-hi una visita, perquè us trobareu envoltats per una meravella arquitectònica i artística amb una acústica sorprenent. Podeu visitar-la qualsevol dia de l'any, a qualsevol hora del dia, perquè l'església, d'ençà que hi ha Mn. Barenys al capdavant, i d'això deu fer més de 40 anys, està oberta a tota hora perquè la gent hi faci la visita, escolti l'assaig de l'organista o tingui un moment per a la pregària i l'oració, si així ho vol. No la trobareu sempre oberta, l'església, a gaires poblacions, comproveu-ho només per gust i ja m'ho sabreu dir.
Sigui com sigui, els Lax'n, amb el Salva Racero al capdavant, es mostren amb tot el seu esplendor i tota la seva saviesa. Un goig pels sentits en aquest "marc d'incomparable bellesa". M'encanten els Lax'n perquè més de la meitat dels seus membres són amics meus i ens coneixem de fa una colla d'anys, de molt abans de ser tan famosos i un referent de la música en català. Me n'alegro moltíssim per ells i des d'aquí, una salutació calurosa i molts ànims per seguir endavant com fins ara.
Sobre l'actuació en sí, res més a dir: Genial!.

UNA ANÈCDOTA BREU AL VOLTANT DE MICHAEL JACKSON

2009-07-03T17:19:00.001+02:00

Aquells que em coneixeu de fa força temps sabreu que hi va haver una època de la meva vida, tot just entrada l'adolescència, en aquella edat tan tonta que ronda els 13, 14, 15 i 16 anys, que m'encantava el Michael Jackson. L'hauria seguit, a ell i a les seves cançons, al llarg de temps i temps i si l'hagués pogut veure en directe, crec que hauria embogit directament. Una mica després, quan als 16 anys vaig començar a sortir amb el Jordi, el meu punt de vista va canviar radicalment i el Michael Jackson va deixar d'interessar-me de la manera poderosa i atraient que ho havia fet fins aquell moment. El Jordi em va descobrir un camí que probablement, jo sola no hauria resseguit mai: el camí del heavy i de retruc, el de la música clàssica (posteriorment, a l'òpera ja hi vaig entrar jo sola). Reconec que sempre li agrairé al Jordi la paciència que va tenir per ensenyar-me peces úniques del heavy i les grans dificultats que va haver de vèncer per fer-me entendre un món, el del heavy, que jo no acceptava. Ara, estigui el Jordi allà on estigui, li reconec el meu agraïment per haver-me fet donar un pas tan important dins el món de la música. Quanta excel·lència m'hauria perdut, si no hagués estat per ell, i quantes hores de plaer indiscutible escoltant música. El meu reconeixement en aquest sentit, serà etern.
Pero bé, torno allà on era. Un dia que el Jordi i jo parlàvem de música, com molt sovint féiem tancats dins l'estudi petit de la ràdio, ell defensava apassionadament els seus punts de vista al voltant de la música i perquè li agradava el heavy i em deia que si bé respectava que a mi el Michael Jackson m'agradés, no comprenia com no queia en el més ferotge avorriment després d'haver-ne escoltat tres o quatre cançons. Jo esgrimia arguments i arguments, però res feia caure la seva armadura i al final li vaig dir: I què em dius com balla el Michael Jackson, eh? Dubto que hi hagi ningú més del món que balli com ell". El Jordi, mirant-me amb aquell posat impertorbable tan seu es va treure lentament la cigarreta de la boca (el seu etern Marlboro) i amb la seva ironia fina i encertada va i m'espetega: "A no, ningú més del món?" I jo: no, ningú més del món. I ell: "I què em dius de tots els ballarins que l'acompanyem? No per res, però fan exactament el mateix que fa ell". Em vaig haver de rendir a l'evidència: el Michael Jackson ballava millor que cantava però el cos de ball que sempre portava al darrera, repetien exactament la mateixa sincopada i elèctrica coreografia. La nostra discussió es va acabar aquí i em vaig haver de rendir a l'evidència: 0 a 1. KO.
Avui, mig somrient, li explicava aquesta anècdota a l'Ariadna. Ella no sap res del Michael Jackson, excepte que l'ha vist una colla de vegades per la tele aquesta dies i que ha mort. Per a ella, que només té 6 anys, una mort gens sentida. Tot plegat m'ha fet pensar en el pas del temps i com la gent marxa, com canvien les coses i com es forgen les llegendes i els mites. Potser d'aquí a 20 anys encara hi hagi molta gent que recordi a Michael Jackson, però d'aquí a 150, ho pronostico, algú ja li haurà passat la mà per la cara i el seu nom, la seva veu, la seva energia, es perdrà vol.latilitzant-se en l'aire. Res és etern, com deia el poeta. Mentre, però, sense pressa, gaudim del moment i d'aquest Carpe Diem del nostre dia a dia.
Temps a venir... qui lo sà.

PESCARA 2009

2009-07-02T22:18:00.001+02:00

En aquests mateixos dies la ciutat italiana de Pescara, ubicada a l'Abruzzo, està celebrant els Giochi del Mediterraneo.
Alguns dels membres de la candidatura de Tarragona s'hi han traslladat, convidats oficialment pel COE, per prendre bona nota de tot el que hi passi i tenir en compte, tant del que s'ha de fer com del que no, de cara a una propera organització dels Jocs a casa nostra.
Sens dubte aquest és un projecte engrescador per a la ciutat de Tarragona, que la projectarà, no només a tots els països de les ribes del mediterrani, sinó a nivell internacional, a tots els indrets del planeta, deixant de ser Barcelona l'únic referent olímpic de Catalunya. Això passarà, si tot va com ha d'anar, de cara a l'any 2017.
Aquest que us adjunto és l'espot oficial de Pescara. Està narrat en italià, per descomptat, però la seva comprensió és fàcil i assequible.
Que el gaudiu.

ET TROBO A FALTAR

2009-06-30T12:42:00.001+02:00

Fa ja 10 anys que et trobo a faltar. 10 anys en els que la vida ha canviat tant... la meva vida. Saps? Hi va haver un moment, després que tu marxessis per sempre, que vaig veure també perduda la meva vida, però després, mica a mica, la llum es va fer cada cop més forta a l'altre banda de la tristesa i el dolor i vaig poder seguir endavant.
Crec que si ara em veiessis potser no reconeixeries a aquella persona que vas deixar enrera. Tu en canvi, aturat en el temps, et veig igual en els meus somnis, et tinc present en els meus pensaments de cada dia, parlo de tu sense voler-ho, apareixes en els instants més inesperats perquè en el fons del fons, ets aquí. De vegades et sento tan proper que penso que puc veure't, que puc tocar-te i quan veig que no, sento dolor, sento pena, sento enyor i aleshores és quan amb més força et trobo a faltar. Avui sento molt aquest buit, avui que fa 10 anys que no hi ets.
Que sàpigues que mai m'he curat i que supos que mai sanaré del tot. M'he esforçat per omplir aquest forat que has deixat, amb molt d'amor, amb tot l'amor que sempre t'he tingut i que es manté, com sempre intacte.

MICHAEL JACKSON. ADÉU A LA LLEGENDA

2009-06-26T22:01:00.001+02:00

Sembla una ironia, però de vegades la vida, aquestes coses ja les té.
Aquest matí m'ha assaltat amb un ensurt, la mort de Michael Jackson. Si sí, del Michael Jackson, el mateix al qual vaig seguir en moltes ocasions a través dels canals, a veure si emetien algun videoclip d'ell, del qual coneixia totes les cançons, al qual vaig admirar fins als límits que la meva jovenesa em permetia sense arribar a embogir com una fan histèrica a l'ús d'aquell moment.
He de reconèixer (amb una certa recança i un gran enyor) que l'únic póster que durant temps i temps vaig tenir penjat a la meva habitació era una imatge enorme de Michael Jackson que va regalar la revista Súper Pop. Jo tenia aleshores dotze o tretze anys com a molt, i el fet de penjar aquell póster a la meva habitació crec que va significar que deixava enrera la infantesa i saludava la meva acabada d'estrenar adolescència. No cal ni dir que la meva carpeta del col·legi estava ben farcida de fotos de Jackson i de fet, de ningú més.
Quan l'any 1982 va sortir Thriller al mercat, jo comptava només 10 anys i per tant, el seu èxit aclaparador i la revolució, insultant per a altres artistes del moment, que van representar els seus vídeo clips, em van passar força desapercebuts fins a l'any 1985, quan vaig començar a fer un programa a la ràdio i Jackson em va néixer amb tota la força del seu carisma i del seu encant personal. Una barreja explosiva d'electricitat en la seva manera de ballar, una veu infantil però potent en la seva manera de cantar i sobretot, una personalitat sensible i introvertida, pròpia d'algú que vol continuar sent un infant tota la seva vida. Un infant no, però està clar que Jackson, lamentablement, no envellirà o almenys, no ho farà més del que ho fa fet fins aquesta matinada.
De debò que la seva mort em sap molt greu. Però molt.
Quan de gran m'he decantat i he preferit altres estils musicals i altres artistes (sabeu que m'encanta l'òpera i el heavy, per estrany que resulti), no he deixat mai de tenir un racó del meu pensament per a Michael Jackson i també he lamentat, al llarg d'aquests anys, la seva decadència personal i musical. Algú que ho tenia tot a les seves mans, no va saber què fer-ne ni com dirigir la seva vida.
El Michael Jackson que avui ha mort no té, de fet, massa a veure amb el Michael Jackson que recordo, per exemple, en aquesta actuació que us adjunto, pertanyent a l'espectacle enorme que va servir per celebrar el 25è aniversari de la Motown, el segell discogràfic que el va veure néixer com a artista i amb el qual, va enregistrar per a la posteritat, alguns dels seus primers èxits.
Vagi doncs, per a Michael Jackson, aquest senzill però sentit homenatge. Billy Jean.

CASETA I HORTET

2009-06-22T09:22:00.000+02:00

La setmana passada el Jordi Basté explicava a RAC 1 una notícia que em va fer gràcia: l’hortet de la Michelle Obama ja dóna els seus fruits, exactament enciams, tomàquets i un cogombre. Ella mateixa va organitzar l’hortet "al sector sud dels jardins de la Casablanca" i també ella mateixa es va enfundar dins unes botes per començar a cavar, arrencar males herbes i procurar que les plantes creixin ufanoses i saludables, ja que aquest hortet és completament ecològic: terra, sol i aigua. Bé.
Si l’exemple té èxit ja em veig a la Carla Bruni arremangant-se per plantar quatre cols als Champs Elisés, a la Sonsoles cavant forats a la Moncloa i a la dona del Berlusconi escaldant les patates a les que el seu home, prèviament, hagi donat el vist-i-plau.
És curiós que una primera dama com la Michelle Obama s’hagi buscat una afició tan poc glamurosa per ocupar el seu temps, però també és cert que amb aquesta activitat dóna un exemple que si bé les altres primeres dames potser no seguiran, sí que potser ho faran les mestresses de casa d’arreu, de tot tipus i condició. De fet, no és gens estrany veure tomaqueres en alguns balcons, enfilant-se per les parets, lligades precàriament als murs, però donant, agraïdes, els seus fruits. És una gran satisfacció veure com creixen les plantes. Al terrat de casa, sense anar més lluny, hi ha una bona munió de plantes amb flor, pròpies d’un jardí, però la Dorothy, just al terrat del costat, té plantades tomaqueres, gira-sols, carbassons i també flors com gladiols que creixen alts i esponerosos i per aquesta mateixa raó es vinclen.
Sempre m’ha fet il·lusió tenir un pam de terra per disposar-hi un hortet, ho dic amb el cor a la mà. A casa hi tinc una olivera de mida mitjana, un presseguer petit, una figuera que creix amunt, maduixeres, un parell de frambueses i algunes plantes aromàtiques. M’encanten.
Fa una colla d’estius (més de dotze, si no calculo malament), a la casa del Vendrell vaig plantar tres tomaqueres juntes, en una mateixa torreta grossa. Les regava cada dia (fins al punt que la meva àvia, beneïda sigui, em deia que parés de tirar-hi aigua, perquè potser les ofegaria), les mimava i les vetllava, fins al punt que es van fer enormes, grandioses i donaven uns tomàquets grossos com punys. Aquell estiu la Maia no va comprar ni un tomàquet a la botiga, donat que teníem l’assortiment necessari per a l’amanida i el pa, a casa mateix. L’experiència va valer la pena. Aquells tomàquets van ser el millor d’aquell estiu.
Tal i com està el tema de la crisi, potser la gent haurem de fer un pensament i en comptes de tenir geranis a casa, hi haurem de fer tota mena de plantes hortícoles d’aquelles que creixen d’una manera moderada. Amb la seva senzillesa, amb una modèstia infinita i requerint ben poques atencions, donen resultats fantàstics. Potser serà qüestió de provar-ho amb molt d’interès i si tota una primera dama s’arremanga i s’ajup, què no farem la resta. Serà qüestió de provar-ho.

SENTO UN CREIXENT CANSAMENT

2009-06-10T09:04:00.001+02:00

Hem deixat ja enrera la última comtessa electoral. No sé si coincidireu amb mi i amb les sensacions que em desperten les convocatòries a les urnes: una inacabable campanya electoral, els corresponents espais a les cadenes de televisió, els eslògans repetitius, els candidats i candidates aigualits, els oportunistes, els que van sempre a la contra, els que no tenen res a fer i fins i tot els friquis totals amb ínfules de polític de carrera d’aquells que remouen masses amb missatges messiànics. Creieu-me que estic cansada i també desil·lusionada, decebuda, desenganyada i una mica trista. Permeteu-me, tinc la sensació cada cop més intensa, que la gent, en general, estem farts de la política i dels polítics, potser perquè la immensa majoria de polítics espanyols i alguns de catalans que coneixem, a nivell de la Generalitat i a nivell municipal, tenen un perfil baixíssim, que han entrat en política per casualitat i han aconseguit la confiança dels partits perquè eren al lloc oportú en el moment propici. Tant de bo m’equivoqui però és la percepció que tinc, nascuda de molts moments i moltes experiències tristament negatives d’ara i d’abans.
Arran de les darreres eleccions al Parlament Europeu i dels resultats que s’han obtingut, penso que els partits polítiques i els seus representants haurien de fer un treball profund i sincer d’autocrítica i treure conclusions sobre quin és el missatge que la ciutadania vol fer arribar als polítics amb l’orientació del seu vot.
Els del PP contra els del PSOE; a Catalunya, els del tripartit contra la resta que queden fora del poder del govern; i sobretot i molt especialment, què hi ha hagut tanta abstenció, perquè tants vots en blanc i perquè tants vots nuls. Que la gent vagi a votar és important, per descomptat, però que ho facin en un sentit o un altre té significats definitius. No tothom ha guanyat, malgrat que el cava va córrer a totes les seus electorals de tots els partits, i tots han fet la lectura que més els ha convingut segons els seus interessos, intentant manipular, una vegada més, a l’opinió pública: que si CiU han tingut bons resultats perquè la gent està cansada del tripartit, que si el tripartit ha aguantat bé la batzegada, que si hi ha hagut molt vot de càstig i al mateix temps molt de bipartidisme, etc., etc., etc.
Tot plegat, molt de cansament. El cas és que el Parlament Europeu es constituirà d’aquí a uns quants dies i pràcticament no en tornarem a saber res més de significatiu fins d’aquí a cinc anys, quan tornin a demanar-nos el vot.
Jo vaig anar a votar diumenge i si voleu més dades, vaig votar l’Oriol Junqueras i ERC (no crec que això sigui una sorpresa per a ningú), i aquesta vegada ho vaig fer convençuda i esperançada en la feina i la persona de l’amic Oriol. A la seu electoral en la qual em toca votar no hi havia exactament un clima massa electoral ni massa alegre; més aviat al contrari, l’ànim de la gent que pul·lulava pel col·legi Saavedra era més aviat la d’un pur tràmit que tocava la pera més que no pas ajudava, més encara tenint en compte el bon temps que va fer diumenge. Un excel·lent dia de platja completament desaprofitat.
Què hi voleu fer? Res de res. Ara els mitjans de comunicació, els tertulians, els comentaristes, els columnistes, faran el seu agost durant una setmana i després, "a otra cosa, mariposa".
Una viva recomanació: si teniu una estona aquest estiu, comenceu a llegir un magnífic llibre de José Saramago que porta per títol "Ensayo sobre la lucidez" i després, si voleu, en tornem a parlar.

RESSACA

2009-05-30T23:17:00.003+02:00

A hores d'ara encara hi ha gent que té ressaca, després d'haver fet una celebració blau-grana de l'alçada d'un campanar gros. Quan l'altre dia el Barça va guanyar la Copa d'Europa, tota la petulèia d'exaltats, amb ànims i desitjos de celebració, van envair els carrers de pobles i ciutats, de les quals Tarragona, no va ser una excepció. Cotxes anant amunt i avall pel carrer, amb tocs de botzina, pitades, càntics, voleiar de banderes, alguna senyera també, soroll, crits, disbauxa, desordre, aldarulls i algun incident més, digne més aviat d'exclamació que de joia. Va arribar un moment en el qual, el soroll del carrer era tan fort, que amb les portes i finestres de casa tancades, no podíem escoltar la televisió, sinó era posant-la a un volum desmesurat per les hores altes de la nit en les que ens trobàvem.

Aquesta nit de dimecres a dijous va ser per a mi una nit d'insomni, de fatiga, de voler agafar el son i no poder-ho fer perquè sorolls exteriors m'ho impedien i l'endemà dijous, va ser un dia en el que tot anava al ral·lentí, començant per mi mateixa; el terra s'ondulava sota els meus peus i tanmateix, no podia pas deixar enrera les meves obligacions de cada dia.

Penso sincerament i sense ànims d'ofendre a ningú que no hi ha dret!, que tot ha de tenir un ordre just i lògic i que si uns quants milers tenien ganes de celebració, el triple o quatriple de milers teníem ganes i necessitat de dormir i a més, de fer-ho en silenci. No va ser possible. De fet, va ser impossible. A les sis, a les set del matí encara passaven cotxes conduits perillosament per gent que no havia aclucat l'ull durant tota la nit i que encara tenien ganes de més gresca. Sento molt no compartir aquest entusiasme i encara sento molt més que aquest entusiasme d'altres arribi a ser-me tan i tan emprenyador. Sóc persona tranquil·la i educada però si arribo a tenir una arma a casa, crec que aquest dia hauria fet un disbarat.

Opino que tot aquest tema s'ha de regular i ordenar convenientment i fins i tot, establir un altre lloc on portar a terme festes col·lectives que, sense estar organitzades per l'ajuntament ni per cap institució, afecten d'una manera tan directa a veïns i saludats.

Ja imagino que res del que dic serà mai a la vida tingut en consideració, però em sento millor explicant-ho i esperant que algú altre ho comparteixi amb mi.

Mentre, gràcies a Sant Collons patró de Mallorca (expressió encunyada pel meu avi Joan), la lliga ja s'ha acabat i també les principals competicions futbolístiques, de manera que espero que tinguem un estiu més o menys tranquil.

Per cert, els veïns paquiderms que viuen exactament damunt nostre, inclòs el fatxa de 2 metres d'alçada i 3 d'amplada, resulten ser del Barça. El molt imbècil es banyava a les dues de la matinada, xapotejant dins l'aigua i cridant, no, més aviat bramant, la seva alegria culé. Repeteixo, més enllà de les 2 de la matinada. El seu civisme i educació no donen per més, què voleu fer-hi.

Algun dia d'aquests, quan estigui més cremada i emprenyada del que ho estic ara, és a dir, aviat, escriuré sobre els veïns que tinc just al damunt del cap. Una família curiosa els membres de la qual no tenen desperdici. S'hi pot trobar de tot: la borratxa, el fatxa allistat voluntari a l'exèrcit, la vaca lleugera de cascos que es pensa que està estupenda i també la ventafocs, que és qui pringa amb els deliris de la seva estúpida família; a banda també hi ha dos pobres gossos dels que sí he tractat en ocasions anteriors (cliqueu aquí per recuperar el post d'en Bo). En fi, un prodigi...

MOLTS ENDEMÀS

2009-05-25T15:19:00.003+02:00

Fa només uns quants dies va saltar la notícia: el govern d’Espanya ha decidit, sense consulta prèvia ni a farmacèutics ni a metges, és a dir, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, que la píndola del dia després es vendrà a totes les farmàcies sense recepta, sense prescipció mèdica i sense cap condicionant. Lliurement una noia de 16 anys o fins i tot més jove, la podrà adquirir amb la mateixa facilitat que a la botiga del costat pot comprar un xupa-xups.
Ja tenim servida la controvèrsia.
Per un cantó aquesta facilitat per adquirir la píndola evitarà embarassos no desitjats en adolescents que mantenen relacions sexuals, tal i com argumenta la ministra, però per altra banda, aquesta liberalitat no fa, des del meu punt de vista, més que oferir la sensació de tenir una solució a l’abast si per aquelles coses de la vida, es té una fortuïta relliscada sense l’adequada protecció o si amb les presses, el condó ha quedat ben embolicat, degudament envasat, al costat del llum de la tauleta de nit.
Bé, ja se sap que de vegades la passió, la urgència, la pressa i la clandestinitat, condueixen a situacions en les que d’una altra manera, mantenir un encontre sexual fora impossible.
Ara bé, per damunt de tot i en tota situació, cal actuar amb responsabilitat i aquesta és una premissa insalvable, indiscutible i inobjectivable. Cal ser responsable i punt. No hi ha més cera que la que crema i penso que això caldria inculcar-ho en els i les joves igual com els nostres pares ho havien fet amb nosaltres quan teníem l’edat aquella tan tonta en la que tot ens feia gràcia. Tots i totes hi hem passat per això.
No dic que la gent hagi d’arribar verge al matrimoni, ni molt menys, però sí que ha de tenir el cap una mica moblat, especialment quan parlem d’un tema tan sensible com és el de les relacions sexuals. No crec que sigui oportú que la gent tingui la sensació que si tenen relacions estranyes, prenent-se aquesta píndola del dia després, tot arreglat i "a otra cosa mariposa", perquè aquesta píndola no és, ni s’ha de convertir, en un mitjà contraceptiu. Tal i com veig enfocat el tema als mitjans de comunicació, als fòrums d’opinió i escoltant el punt de vista d’algunes persones, penso que no s’ha entès bé quina és la funció d’aquesta píndola (que com a medicament pot tenir contraindicacions i ben serioses) o no s’ha sabut explicar a les persones més susceptibles de ser-ne consumidors per la força i esperant que causi els efectes oportuns: evitar l’embaràs no desitjat.
Cal explicar molt i molt bé, quan toqui, sigui el moment i a qui escaigui, que de mètodes anticonceptius n’hi ha una colla, començant pels més simples, com l’ús del condó o de la pastilla antibaby, fins als més sofisticats i definitius com la lligadura de trompes o la vasectomia.
Tenir una bona educació sexual és la clau de l’èxit en les decisions a prendre i la primera decisió, que és la política, crec que de moment, ja comença a anar fora de mare. Com a mínim, una visita al CAP corresponent, una visita del facultatiu de torn i una oportuna recepta fan que aquest mínim protocol vagi acompanyat un pensament reflexiu abans d’una actuació determinada. I Déu ens en guard d'un "ja està fet".
Veurem en els propers mesos què és el que passa.

UNA SOLEDAT MANIFESTA

2009-05-20T09:53:00.002+02:00

Cada dia me n’adono més i suposo que ell també. Em refereixo al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. Cada dia el veig més sol i se’m fa cada cop més desconcertant la seva actuació i decisions de govern, especialment si tinc en compte que havia dipositat en ell una part important de les meves esperances. Va ser tan nefasta l’etapa Aznar (especialment quan va tenir majoria absoluta),que la possibilitat Zapatero l’albirava com una alenada d’aire fresc (malgrat la poca originaltiat de l’expressió). Em vaig equivocar. No el vaig votar, perquè com ja sabeu el meu cor és d’Esquerra, però és cert que allotjava algunes il·lusions pel fet que un govern d’esquerres sempre és més fàcilment suportable que no pas un de dretes, especialment si és de dretes reaccionàries i limítrofs amb la dictadura.
El temps no m’ha donat la raó quan jo deia que Zapatero es presentava com un magnífic candidat, com l’abanderat d’un projecte de futur a mig i llarg termini, més d’acord amb les polítiques europees que no pas amb les actuacions més pròpies dels anys 30 del segle passat que no pas del XXI.
És molt gran la decepció que sento del govern Zapatero i del seu equip. Si tenim en compte tot el que ha fet i encara més, el que no ha fet, el que ha deixat de fer i el que ha fet malament i barroera, el balanç aboca inevitablement a aquesta soledat manifesta que ara pateix el govern Zapatero. Només cal començar a tenir en compte totes les promeses que s’han incomplit a partir de la primera proposta d’Estatut de Catalunya i aquell famós "apoyaré". Mentida!. I el finançament de Catalunya i de les comunitats autònomes? El més calent a l’aigüera. I pel que fa a la gestió de la crisi? Tinc tant la sensació d’anar caminant fent tentines dins d’una habitació fosca que quan hi hagi un petit raig de llum, probablement tampoc sabré apreciar-lo. El remat final ha estat l’ajut de finançament per a la gent que es compra un cotxe, passant "a saco Paco" per damunt dels respectius governs autonòmics, que van rebre aquesta mesura amb un gran estupor. Això va ser un "Sorpresa…!". Ja veus tu.
Ara Zapatero es troba sol a l’hora d’aprovar segons quines mesures, agafat per les parts nobles democràtiques per una CiU, una ERC i d’altres, que aparentment no saben exercir la pressió convenient en membre tan delicat.
Què passarà a partir d’ara? Jo crec que es sortirà de la crisi quan els mitjans de comunicació diguin que de mica en mica ens n’anem sortint tots plegats. La crisi s’acabarà quan els mitjans de comunicació ho diguin. Ja sé que no és una teoria científica ni viable des del punt de vista de la ciència econòmica, però socialment trobo que és determinant tenir el convenciment induït de les coses.
Televisivament tinc la sensació de pèrdua, de navegar sense rumb i de posar pedaços en alguns aspectes econòmics: ara els concessionaris dels cotxes, abans d’ahir algunes entitats bancàries, etc., mentre a algunes famílies se’ls acaba, se’ls exhaureix, se’ls esgota, el subsidi d’atur, en el pitjor dels casos i es veuen fent fallida, d’altres. I ara què? (… silenci i apujada d’espatlles…).
D’aquí a quatre dies començarà la campanya europea i veurem de seguida l’abast de la crisi o si la crisi la patim els quatre de sempre: veurem si hi ha paperassa, cartells, publicitat diversa i actes multitudinaris amb coca i xocolata per tutti, amb la única finalitat d’entabanar a la gent. Veurem què passarà a partir d’ara.

UN MOMENT DE GLÒRIA

2009-04-30T16:17:00.007+02:00

També un moment d'èxit, d'orgull, de satisfacció, de tenir la sensació de posar decididament el peu a les pàgines de la història de la ciutat de Tarragona.
Ahir l'Assamblea del COE va escollir Tarragona com a candidata espanyola als XVIII Jocs del Mediterrani i una nodrida delegació de la candidatura va traslladar-se a Madrid per assistir a aquesta assemblea, fer la seva exposició davant els presidents i presidentes de les distintes federacions esportives i defensar fermament i decidida, l'opció de Tarragona.
La resposta va ser en sentit afirmatiu i per aclamació unànim. És el resultat del treball fet a consciència i amb tossuderia realitzat fins ara, al llarg de més d'un any i mig. És com qui està un llarg període de temps estudiant i al capdavall, aprova amb nota l'examen al qual es presentava. L'examen no només es va apovar amb nota, sinó que es va rebre el seu resultat amb aplaudiments i entusiasme.
No n'hi ha per menys. I me n'alegro tant...
Ara Tarragona ja és ciutat olímpica però té encara un llarg camí fins arribar al 2011, quan el Comitè Olímpic Internacional decidirà la Seu organitzadora dels XVIII Jocs Mediterranis. Caldrà seguir treballant i esperar fins a aquesta data.
Mentre, però, gaudim de la festa. Especialment la gent de la Candidatura, que tant d'esforç i il.lusió i ha posat, és qui més la mereix.
I per a tots i totes, per aquells que han cregut en la Candidatura i en les immenses possibilitats de Tarragona, enhorabona!.

Un moment per a la història, quan el President del COE, Sr. Blanco, proclama Tarragona com a Candidata.

TARRACAJONEJANT CADA DIA

2009-04-27T15:01:00.004+02:00

Des de fa una vintena de dies la paraula TARRACAJORRANI ens va assaltar a la ciutat de Tarragona, pintada als passos de peatons formant una ratlla més, enganxada a diversos fanals, fins i tot fent de coixí als ja de per sí incòmodes bancs de la Rambla Nova. La gent preguntava TARRACAJORRANI. Què significa? Es van fer especulacions, es van dir bestieses i naturalment, com no, abans de saber res de res, també es van emetre crítiques, algunes d’elles injustes, injustificades i sobreres. Els més eixerits van dir (especialment a pilota passada) que ells ja sabien què significava aquella paraula que com una mena de Supercalifragilisticoespialidoso venia a tenir les mateixes connotacions d’un Hakuna-Matata.
El misteri es va desvetllar aquest passat dia de Sant Jordi. TARRACAJORRANI significa Tarragona Candidata als Jocs del Mediterrani. Així de fàcil, i així d’agradable i engrescador.
El dia de Sant Jordi, una immensa pantalla ensenyava a la fi a tota Tarragona, la campanya que la gent de la Candidatura, com sempre amb en Mario Rigau al capdavant i amb els seus vicepresidents, van engegar per promocionar la candidatura. No em negareu pas que és una manera ben original de cridar l’atenció, no?. Genial! TARRACAJORRANI és una campanya valenta, jove, nova, per dir a tothom que ho vulgui escoltar, que Tarragona és una ferma candidata a l’organització dels XVIII Jocs del Mediterrani que es portaran a terme l’any 2017, convertint Tarragona, si finalment resulta ser elegida Seu dels Jocs l’any 2011, centre i capital de tota la mediterrània durant els quinze dies que duren els jocs. Una promoció i un impuls definitiu per Tarragona, que va més enllà del que qualsevol podria sospitar i sobretot i especialment, una aposta decidida i contundent a favor de les capacitats d’organització i de lideratge de la nostra ciutat. Un repte, per descomptat, però al mateix temps també, una il·lusió immensa.
La campanya ha enganxat, ha tingut èxit, l’han cantada, ballada i escoltada mil cops totes les persones que, des de dijous passat fins ahir diumenge, van passejar per la Rambla Nova i això és només el principi perquè si les coses van com han d’anar (com ja s’ensuma i s’espera que aniran), Tarragona serà la ciutat que el COE escollirà per representar Espanya a nivell Internacional. Això passarà aquest dimecres entrant, dia 29 d’abril. Crec que merescudament, Tarragona mereixerà tenir aquesta festa.
Tot són flors i violes? Per descomptat que no. Sempre, sempre, sempre, hi ha d’haver qui estigui en contra de les iniciatives i per sistema, les critiqui. Algú l’ha de fer aquest paper i creieu-me, hi ha qui l’exerceix des de fa molts mesos: que si això del TARRACAJORANI és poc català, que si és cacofònic, que si és només per a la gent jove (es veu que no miren Casal Rock els que diuen això), que si tot plegat no té en compte la candidatura 2016 (no crec que es puguin ni s’hagin de barrejar “churras” amb “merinas”, cadascú que aguanti la seva espelma i la terra per qui se la treballa), etc., etc., etc. Malgrat això, la candidatura corre, vola cap a la finalitat del seu èxit i no hi ha hagut qui l’aturés, per paranys que ha hagut de patir, a nivell institucional i personal. Me n’alegro moltíssim.
I ara, un secret. El primer cop que vaig sentir el rap TARRACAJORRANI i que vaig saber de la campanya, va ser el dia 9 d’abril (coincidint amb el meu aniversari i, de fet, va ser un bonic regal). En Mario Rigau ens va trucar per dir-nos al Salvi i a mi si passaríem per les oficines de la candidatura perquè tenia una cosa per ensenyar-nos si volia el nostre punt de vista. En aquell moment, els creadors de la campanya l’estaven donant a conèixer a en Mario i vam poder compartir aquell moment. Sincerament, em va encantar i no només a mi perquè quan l’Ariadna i el Marcel van escoltar la música, es van posar a ballar, especialment el Marcel. Tenint en compte que té 15 mesos us he de dir que de fingir, encara no en sap. Li va agradar i està clar que la campanya funciona. M’ha costat passar aquests 15 dies sabent el que s’estava coent i veient aparèixer el TARRACAJORRANI a distints llocs i en distints formats. Fa 10 anys que la festa de Sant Jordi no em fa cap il·lusió però enguany, les coses han canviat i esperava el dia 23 amb ganes. Les meves expectatives no es van veure decebudes i ara només tinc ganes de TARRACAJONEJAR cada dia. Estic certa de no equivocar-me: viurem d’ara endavant, moments de gran emoció que faran història per Tarragona. Aprofitem l’ocasió perquè això de TARRACAJONEJAR no se’ns ofereix cada dia. Endavant amb força!.

BON SANT JORDI!

2009-04-23T15:12:00.003+02:00

Molt bona diada de Sant Jordi per a tothom i per a totdon.

I feliç Tarracajorrani!...

I DE COP, SALTA LA NOTÍCIA...

2009-04-18T23:58:00.003+02:00

... Salta la notícia i comencen a tremolar les cames de segons quins friquis amb ínfules de polític fet i dret. És com quan tens un ensurt que ignoraves tenir tant a la vora i els budells s'estarrufen i s'erissen els pèls del clatell en una esgarrifança que fa que de cop i volta, moltes imatges inesperades i insòlites travessin el cervell, intentant buscar un punt d'ordre en el caos format en un instant. La notícia la donava en Carod fa uns quants dies i des del meu punt de vista, no és que faci una passa enrera i renuncïi a ser cap de cartell a les properes eleccions al Parlament, en favor de Joan Puigcercós. Per a mi l'autèntica notícia és la que el mateix Carod, sàviament, expressava amb aquestes paraules: "Ho sento molt pels nostres adversaris, Esquerra ja no és noticia pels problemes, ho és per les solucions. Ja no ho som pels conflictes, ho som pels acords. Ja no ho som per les divisions, ho som per la suma. I deixem-ho clar també, el lloc d'Esquerra, és a l'esquerra. I fins i tot els que no tenim carnet de conduir ho sabem. S'avança per l'esquerra. És l'hora de ser valents i això implica que hem d'assumir serenament que la millor aportació al projecte nacional de país que podem fer és contribuir a construir-lo en l'amplíssim espai que va del centre cap a l'esquerra. Hem de passar del nacionalisme a la nació".

Bravo!.

M'encanta.

He de reconèixer que molts dels mítings d'en Carod m'han produït, al llarg del temps, una sensació de cremor a la panxa, d'urgència perquè es compleixin els anhels que des de fa tant de temps espero (esperem): un avenç decidit, important, inqüestionable per a Catalunya. Que Catalunya es situi a la pole position dintre d'Europa, com a estat sobirà, amb un govern fort, independent i adult, capaç de prendre les decisions que han de dur al país i a tota la seva gent, cap a un futur millor i més lliure que el que hem conegut fins ara la meva generació i 10 generacions més enrera.

Estic convençuda que en Joan Puigcercós serà un bon candidat a la presidència de la Generalitat. Tota la seva trajectòria política l'avala i a més, tindrà al costat a en Carod, amb el qual, ERC ha obtingut els millors resultats electorals des dels temps de la República i els temps dels fundadors.

Tots dos junts, entenent-se, "que tremoli l'enemic".

La bona notícia és que s'han acabat les notícies de dissensió, de baralla, de belicositat permanent entre la pròpia gent del partit. Està clar que quan un col·lectiu és gran, no tots els membres que l'integren s'entenen entre ells al 100% (això és impossible) però almenys, no es mosseguen i aquest és l'estat desitjable. L'estat òptim és que a més, treballin plegats, com passa i passarà entre en Carod i en Puigcercós. Els conec una mica a tots dos i sé que són tots dos, molt i molt tossuts i que a força d'insistència, de perseverança i de treball, aconseguiran allò que s'han proposat: arribar tant lluny com puguin i amb ells, tota la gent, tota Catalunya. Estic desitjant que arribi aquest moment.

Penso ben sincerament que Carreteros, Uriels i altres herbes (males herbes des del meu punt de vista) ja poden començar a fer les maletes i anar allà on vulguin, preferiblement a prendre pel sac (ja sé que això és políticament incorrecte, però així és com ho sento). Si en Carretero vol establir un segon PI, com en el seu dia va voler crear la llumenera d'en Colom, endavant. Serà la manera més ràpida i efectiva que desaparegui del panorama i a la fi, perdem de vista la seva insidiosa presència. En Puigcercós avui mateix ho ha dit ben clar: si no els agrada, doncs porta.

D'ençà que ha saltat la notícia tinc dins meu una sensació d'esperança i d'il.lusió en el meu partit d'una intensitat que fa temps que no sentia i això em posa de molt bon humor. Avui al Telenotícies he escoltat com la resta de partits es permeten opinar i donar el seu punt de vista (sovint erroni i portat pel desconeixement d'ERC i de les persones que lideren el projecte) sobre aquest fet. Cadascú hi diu la seva i naturalment, estan en el seu dret, però és una llàstima veure com pixen fora de test dient bajanades de l'alçada d'un campanar. Potser la més gruixuda i mancada de veritat sigui la de la Sánchez-Camacho (com no), que ha dit que "la situació interna a Esquerra està afectant "directament" el tripartit". Mentida. Això és mentida i a més, una cosa no té res a veure amb l'altra. En fi, els diaris en van plens.

Veurem què és el que passa en aquest futur immediat que se'ns promet feliç i tranquil als militants d'ERC. Estic convençuda que hi ha molt camí per endavant i com moltes vegades cita en Carod, tal i com deia el poeta, "tot està per fer i tot és possible".

BO (Sobre la cara i la creu dels gossos)

2009-04-17T14:25:00.006+02:00

Abans de ser president dels Estats Units, Barak Obama ja era notícia a tots els informatius. D'ençà que ocupa la presidència, no només és notícia tot el que fa i diu sinó que a més, apareix davant l'opinió pública com un home fort, de caràcter decidit, ferm en les seves conviccions i inflexible en les determinacions que pren. El càrrec li imposa aquesta imatge, però tot i així, es mostra també humà, molt humà, quan tracta amb les seves filles o amb la seva muller Michelle. Fa molt poquets dies els Obama tenen un nou membre a la família: un gos d'aigües portuguès que respon al nom de Bo. En Bo té sis mesos, és blanc i negre, juganer i pelut. Sembla ben suau i ha passat a ser un dels cans més famosos del món, juntament amb el Rex (de la sèrie policíaca), el Pancho (de l'anunci de la loteria), el Valentín (d'Aquí no hay quien viva) i algun més.

Trobeu oportú que el Barak Obama convoqui als mitjans de comunicació als jardins de la Casablanca per presentar al món el Bo? Alguns direu que només és un gos i que no té més importància que la que la família, en la seva intimitat, vulguin donar-li, però jo penso que sí, que en té molta d'importància i que el gest d'Obama l'humanitza, el fa proper i sensible. Trobo que és un gest decididament favorable per als cànids, sobretot i especialment si tenim en compte la situació trista, patètica, injusta i malvada en la que es troben molts gossos i molts altres animals domèstics. Potser sí que a la gent els cal un referent com l'Obama per adonar-se que fins i tot l'home més poderós del món té temps per cuidar del seu gos, per jugar-hi i per dedicar-li les carícies que segur que el Bo li reclama. Espero i desitjo que hi hagi més gent que segueixi el seu exemple.

Els gossos necessiten cures, carícies, neteja i companyia tant com necessiten menjar, beure i sortir a unes hores determinades per fer les seves necessitats. En aquest sentit, l'Ajuntament de Girona ha donat un pas endavant força important i és que han aprovat unes ordenances en les que multaran els amos que no treguin a passejar el gos. Ras i curt. Les multes per aquests amos irresponsables i cruels seran força substancioses: entre 100 i 400 euros. No és pas poca cosa. L'ordenança, doncs, obliga a passejar els gossos durant 20 minuts al dia, com a mínim i també multarà els amos que tinguin els seus gossos en espais reduïts com per exemple, un balcó i a la nit, es prohibeix que el gos estigui al balcó o a la terrassa. A més, el gos haurà d'estar censat i els amos hauran de fer-se responsables de les seves caques sota multa d'entre 30 i 300 euros. Aplaudeixo aquesta iniciativa i espero i desitjo que aquestes ordenances es compleixin fil per randa i sense miraments a partir d'ara mateix. I també vull que aquest exemple s'estengui a d'altres ajuntaments de ciutats, a fi i efecte que els gossos tinguin una bona vida, si més no, una vida digna.

I ara una denúncia pública: els veïns que tenim damunt els nostres caps tenen una gossa que es diu Brownie. És una gossa rossa, prima i escardalenca que viu al balcó interior del pis, just damunt del terrat. Al llarg dels sis anys que fa que conec al gos l'he vist passejant pel carrer potser (i crec que sóc generosa), una vintena de vegades. La seva mestressa està molt ocupada, massa ocupada per fer-se'n càrrec i en canvi, em va confessar en certa ocasió, que només el gos apaibagava la seva solitud quan els fills havien volat de casa. Ara tenen una altra gosseta, un chihuahua que respon al nom de Milú. És una gosseta jove que encara no coneix els tristos costums de la casa perquè ningú s'ha amoinat a explicar-els-hi, de manera que intueixo que el gos fa el que pot quan pot i sobretot, que es fa caca i pix dins el pis. Per això rep autèntiques pallisses (des de casa sento un cop, i els compto, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... catorze, quinze...), que deixen a la Milú baldada, plorant i treta d'una puntada de peu al balcó: Marrana, més que marrana, que ets una marrana! li crida la histèrica beguda de la seva mestressa. I la Milú es queda fora el balcó plorant hores i hores. Creieu-me que trenca el cor. Ho ha sentit tot el veïnat perquè si alguna cosa són aquests veïns és cridaners, baladrers, excessius i mala gent. Tant de bo visquessin a Girona, perquè els posaria una denúncia per tot lo alt i desitjant veure'ls ben lluny, tant de bo se'n vagin al centre mateix de la merda. Són gent que si entre ells ja es passen el dia (i sovint la nit) barallant-se, com han de tenir cura d'un pobre gos (dos, de fet), que està completament indefens davant la borratxa desatenció de la que és objecte. Perdoneu però és que no ho suporto. Em remou les entranyes cada cop que sento la pobre Milú plorant desesperada i l'intueixo gratant la porta per tornar als braços de qui amb tanta crueltat la tracta diversos cops al dia. Pel carrer no l'he vista mai. Mai.

Bo, el gos de l'Obama, és la cara i la Brownie i la Milú, la creu.

I quina creu la nostra d'haver d'aguantar aquesta... púrria...

UN PAS MÉS

2009-04-15T16:35:00.009+02:00

Moment de la recepció de la comissió que promou la Candidatura Tarragona 2017 per part del President del Parlament, Ernest Benach. D'esquerra a dreta: Pere Valls (Vicepresident Candidatura), Mario Rigau (President executiu Candidatura), Ernest Benach (President Parlament), Rafael Luna (Diputat PP), Salvador Guinart (Vicepresident Candidatura).

Aquesta és una tarda emocionant. Bé, de fet, ja fa uns quants dies que l'emoció cada cop que sento parlar dels XVIII Jocs del Mediterrani i de la Candidatura que presenta Tarragona, va en augment.

Sotto vocce us diré que no sóc la única en experimentar aquesta sensació, perquè la gent que forma la candidatura, amb el Mario Rigau al capdavant com a President Executiu, els dos Vicepresidents, en Pere Valls i el Salvador Guinart (el meu Salvi), i tota la gent que els envolta, començant per l'alcalde Ballesteros, em consta de primera mà que també tenen moltes esperances posades en aquest projecte. I quin projecte per a Tarragona!.

Fa un moment, a través del Facebook, xatejava amb en Rafael Luna Vivas, diputat pel PP, ja que per pura casualitat, l'he trobat connectat al xat. Li he demanat si tenia un moment i m'ha dit que sí, mentre assisteix al plenari que s'està portant a terme. Li he comentat que el Salvi i la resta de gent són al Parlament i ell m'ha dit que han dinat plegats i que a l'hora de la veritat, ha estat ell, com a membre de la Mesa del Parlament de Catalunya qui (i cito exteualment el que ha escrit al seu Facebook) "he tingut l'honor de llegir la Declaració del Parlament de Catalunya de suport a la candidatura de Tarragona com a seu del XVIII Jocs Mediterranis".

Immediatament el Salvi m'ha enviat un SMS en el que diu (i també copio textualment): "Nena!, una mica més i deixo anar una llagrimeta!. Que xul.lo, tot el Parlament aplaudint".

Aquest matí, a més, han estat rebuts pel President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach.

Aquest és l'inici de la justa recompensa a la feina realitzada fins al moment, feina que es veurà coronada quan el dia 29 d'abril, el COE proclami Tarragona com a proposta espanyola per a ser Seu oficial dels XVIII Jocs Mediterranis. Jo crec que hi haurà una festassa, primer a Madrid i després aquí a Tarragona i si no vaig errada, la festa començarà uns quants dies abans (y hasta aquí puedo leer); només us recomanaré al respecte, que sortiu al carrer el dia de Sant Jordi. Tornareu a casa amb renovades energies.

Després de l'estiu que es va passar, amb 4 matats posant la candidatura i la seva gestió sota sospita; de 3 exaltats que demanaven no sé quins comptes a no sé quin empresari i de 2 grups polítics que baixaven d'un tren que lluny d'aturar la seva marxa, cada dia que passa és més lluny envers un horitzó ben ample, crec que després de tot això i de moltes altres coses que he vist, sentit i viscut al llarg d'aquests mesos, més d'un, de dos i de tres hauran de callar per sempre, fer cap cot i reconèixer els errors comesos en un concurs singular de "reconec el meu error i et beso el cul". I que morin ens TonTos que lluny de gestionar un mitjà de comunicació, tot just actualitzen quan hi pensen, un trist bloc ple de faltes d'ortografia.

Però no vull pensar en coses paTèTiques avui que hi ha tants motius per a l'alegria. El Parlament de Catalunya s'ha posicionat al respecte i ha donat el seu ple suport a la Candidatura de Tarragona. Estarà bé reflexionar-hi, alegrar-se'n i carregar-se de més il.lusió i energia per afrontar amb el mateix èxit que fins ara, els nous reptes que s'iniciaran a partir del dia 29.

De moment, a la gent de la Candidatura, enhorabona per la feina feta!.

MARI TRINI, DE CAMÍ CAP A L'ESTRELLA DEL SEU JARDÍ (1985)

2009-04-08T12:03:00.001+02:00

Ahir va moirir Mari Trini, cantant que forma part de la generació de cantants que la meva mare acostumava a fer sonar a casa quan jo era petita, digna representant d'un tipus de música coneguda com a "melòdica" o "lleugera". Tota la vida, doncs, que escolto les seves cançons, tot i que aquesta "Estrella en mi jardín", és la que més recordo. Aquesta cançó i els ulls de la Mari Trini, intensament blaus.
Fa una colla d'anys, recordo un programa d'aquells de Cap d'Any que acostumaven a fer-se a TV1, macro-festivals amb la presència dels principals artistes del moment. Us parlo de mitjans dels anys 80, més o menys. Aquell any i el següent el programa especial de Cap d'Any el presentava la Concha Velasco. La recordo vestida amb un vestit blau espaterrant i molt guapa (també força més jove), explicant a càmera que s'havia sentit una mica aclaparada a l'hora de preparar una presentació per a la següent artista, la Mari Trini. Aleshores, com que no sabia ben bé què havia de dir d'ella, la Concha s'havia posat en contacte amb el seu amic Miguel Delibes perquè li preparés quatre ratlles i en Delibes li havia dit que s'ho pensaria; també li havia demanat el mateix a Buero Vallejo, instant-lo a que el que s'havia de dir havia de ser breu, concís, tenint en compte la premura de la televisió i finalment havia parlat també amb Camilo José Cela. Cela li va dir: (recordeu la veu gruixuda de Cela?) "¿A quién dices que tienes que presentar?" i la Concha "Pues a Mari Trini, usted la conoce, es una gran cantante" i el Cela: "Claro que la conozco y nada es más fácil. Sólo tienes que decir: ¡coño, Mari Trini!".
...

UN COMPTABLE I UN ROURE. Dedicat al meu amic FAA

2009-04-03T08:47:00.003+02:00

Tinc un amic que és comptable. Crec que un bon comptable. Vaig coincidir amb ell en una empresa fa uns quatre anys. De fet, ben a la vora del mar, sèiem en taules encarades, un davant de l'altre, de manera que va sorgir entre nosaltres una bona amistat que anys després, fins i tot havent deixat de fitxar tots dos per aquesta empresa, encara mantenim.

Asseguts com estàvem l'un davant de l'altra, tal i com us dèia, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una colla d'escenes turbulentes i escandaloses que el meu amic comptable va assumir valentament, per mantenir a flot l'empresa en un moment en el que aquesta feia aigua. Us explico què va passar, perquè l'acabament d'aquesta història, completament veritable, té la seva pròpia moralina aplicable a altres molts casos que es van repetint en les empreses més diverses.

Tal i com us dèia, el meu amic comptable i jo treballàvem en una empresa que es trobà amb un seriós problema de diner en un moment clau de creixement i expansió.

Cada matí, a les vuit en punt, a l'oficina tot el personal estava ja en ple apogeu. Una fuga inesperada de diner havia deixat l'empresa immersa en un greu problema financer i el Gran Cap, fent-se càrrec de la situació, tenia pressa per ajustar el daltabaix que havia excavat els fonaments financers de l'empresa, en un termini extra-ràpid de temps. Una forta entrada de diners seria el pegat que resoldria el problema de les arques financeres de la firma i retornaria a l'empresa el prestigi que havia aconseguit en el mercat de competències del sector (Riscos Laborals), però l'operació no era en absolut fàcil. Era precís buscar nous inversors i saber gestionar els diners, mentre el capital es convertia en membre del Consell d'Administració, babejant pels beneficis que haurien d'obtenir-se al final de l'any.

Mentre aquestes circumstàncies es discutien a la planta superior de l'empresa, a la planta inferior, la tropa es disposava a deixar la seva sang en el projecte de remuntar l'empresa i deixar així contents als nous socis capitalistes. El treball pendent de fer era tan immens que la tropa es va decidir a sacrificar-se sense comptar les hores, sense demanar res a canvi, deixant la seva vida i el seu esforç en tan lloable tasca.

El meu amic, ascendit ara a Cap de Comptabilitat (departament que comptava amb un sol treballador: ell), va transformar-se en una peça clau en l'estaf directiu, i arribaren fins i tot a instal.lar-li un ordinador al seu domicili (a càrrec de l'empresa, per descomptat), perquè anés passant comptabilitat endarrerida en les seves estones mortes d'oci. A casa seva, doncs, tenia línia ADSL, connexió a internet 24 hores i correu electrònic, amb la finalitat que el comptable es trobés en un ambient completament familiar quan passés al programa informàtic les dades de les incomptables factures que passaven per les seves mans, els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí, perquè les muntanyes de papers (factures, albarans, compres, pagaments, extractes bancaris, etc., etc., etc.) demanaven a crits l'ordre i la gestió que una inspecció sorpresa d'Hisenda no hagués pogut passar per alt sense la corresponent sanció.

Els dies es van convertir en treball que mai acabava de veure's finalitzat i el comptable, adonant-se del percal, va demanar un augment de sou ja que, malgrat les hores incomptables dedicades al treball, no aconseguia arribar a final de mes amb elegància.

- M'ho pensaré i li donaré una resposta- li va dir el Gran Cap, acompanyant la trista esperança del comptable amb un copet a l'esquena; però com que passaven dies i dies i l'ansiada resposta no arribava, el comptable va decidir que treballaria, fart ja i fins i tot esgotat de sentir que li prenien el pèl, en el seu horari estricte i punt i que la resta de temps que li sobrés, es dedicaria a viure'l com millor li semblés. I així ho va fer.

En adonar-se d'aquesta situació, el Gran Cap el va fer cridar al seu despatx i li va anunciar, enmig d'un gran misteri, que els membres del Consell d'Administració havien decidit, finalment, donar-li l'esperat (i més que merescut) augment de sou. Aquest es veuria reflectit a partir de la seva següent nòmina i en endavant, sempre amb la condició (perquè no hi ha res en aquesta vida que sigui gratuït) que reprengués el ritme de treball anterior i dediqués el seu esforç i el seu alè a remuntar l'empresa.

Sense concretar la xifra de l'augment, el meu amic comptable va confiar en el Gran Cap i recuperà el seu ritme de treball a domicili, esperant amb il·lusió la seva nova nòmina. I aquesta arribà. I l'augment es va veure reflectit en ella, però era tan mínim, tan insignificant, tan ridícul, que al comptable li va semblar una galeta de recompensa que se li dóna a un gos quan fa una gràcia.

Aquests va ser el cas del meu amic comptable, que deixà de ser amic de l'empresa en la que treballàvem quan va considerar que ja li havien pres prou el pèl.

El cop de porta que va donar en deixar l'empresa va ser tan fort que el trofeig del campionat anual de golf es desplomà sobre el cap pelat del Gran Cap qui, orgullós de la seva proesa, el tenia exposat en una lleixa del seu despatx, justament sobre el seu cap, a la seva esquena, il.luminat per una llum alògena directa.

I aquí es va acabar la història del comptable a l'empresa. Però la història té la seva moralina en forma de dita popular: "No es pot donar de menjar un aglà i demanar que et caguin un roure".

Cert?

UN LINK GENIAL

2009-03-24T12:32:00.003+01:00

Estimats amics i estimades amigues, us envio un link que mena a una pàgina sensacional. Us recomano que hi dediqueu només els cinc minuts escassos que dura el curt al qual us remeto: Presto!. És genial i estic convençuda que us agradarà. És la darrera producció dels estudis Pixar i Walt Disney i només amb el simple esment d'aquesta marca ja se sobreentén que el resultat és extraordinari. Ja em direu el què.

Que el gaudiu!.

http://www.gamaniak.com/video-2822-presto-pixar.html

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

2009-03-21T15:33:00.000+01:00

Avui es cenebra el Dia Mundial de la Poesia. Ai la poesia, potser la única i última lluentor que ens queda de la nostra en ocasions perduda humanitat. La poesia és la capacitat de veure-hi més enllà dels ulls humans i d'expressar allò que es veu amb la limitació que imposen les paraules, però la combinació màgica dels ulls humans que van més enllà i les parules que expressen tant com poden, ofereixen composicions brillants, sentimentals, melancòniques o plenes d'alegria, segons el moment, que trascendeixen el sentiment humà i ens apropen a la divinitat més llunyana i fugissera dels nostres afers diaris.. Com que per mostra sempe és més efectiu un botó, us deixo escrit un dels poemes que més m'agraden i m'arriben, en aquest cas, d'un poeta català, actual i contemporani, que no només escriu meravellosos poemes, endut per uns sentiments de pèrdua que compartim, sinó que també tradueix i escriu teatre: Feliu Formosa. Que el gaudiu!

TORNO A LA CAMBRA EXIGÜA

Torno a la cambra exigua
on vam ser una vegada.
A sota hi ha una plaça
amb una estàtua blanca
que té la teva cara.

Algú ha tancat la porta.
Obro la balconada i veig coloms
que volten la teva estàtua blanca.

Em quedo aquí.
Com sempre, sense cedir a la calma.

El dia que vindràs
per segona vegada en aquest lloc,
creat només per recrear-te,
m'hi sobtarà un final que no serà el final,
i em tornarà a la calma.

SI US PLAU, QUE ALGÚ EL FACI CALLAR

2009-03-18T14:47:00.004+01:00

Una vegada més el papa Benet XVI ha pixat fora de test. Humanament si ho voleu, perquè els papes de Roma també tenen servituds fisiològiques (o us pensàveu que no?), però les seves darreres declaracions són una autèntica cagada.

En la seva visita al Camerún, concretament a la seva capital Yaundé, en ple cor d'Àfrica, a l'home no se li ha acudit altre cosa més que tocar un dels temes més candents que afecten amb especial contundència i severitat l'Àfrica negra: la Sida. Les paraules textuals del sant pare, que recullen molts diaris d'avui han estat: "La Sida no es resol amb preservatius" i encara ha afegit: "La única via eficaç per lluitar contra l'epidèmia és una renovació espiritual i humana de la sexualitat, unida a un comportament humà moral i correcte, destinat a patir amb els patidors". I s'ha quedat tan ample, convençut, a més, que té raó i que aquesta raó li ve per gràcia divina.

Ho trobo indignant.

1) Indignant perquè l'església i els seus ministres ja fa dècades que viuen fora de la societat, malvivint del "cuentu" que els reporta 2000 anys de temor en un més enllà terrible, a les ments de poques llums i carregades de superstició de la gent que no té cultura.

2) Indignant perquè el papa aquest es permet dir bestieses a cabassos sense tenir en compte que no és ell qui té l'autoritat de dir com es pot encaminar l'aturada de l'epidèmia que afecta en aquest moment a milers de persones a tot el món, sinó que aquest paper correspon als científics.

3) Indignant perquè els assumptes de fe no tenen res a veure amb el que aquest home explica i perquè fica el nas en la vida de la gent, alliçonant-los d'afers que desconeix completament, donat que el seu vot de celibat l'obliga.

4) Indignant perquè no es pot dir a la gent que els preservatius no serveixen de res i a més són l'avantporta del pecat que els ha de condemnar per marranos.

5) Indignant perquè fa llàstima veure un home tan vell, dir tantes bestieses ultramuntanes i avantdiluvianes en nom d'un Déu que dóna als seus creients el lliure albir.

6) Indignant perquè els assumptes humans i els divins no han de tenir, al meu entendre, cap intermediari, es digui església, capellà, mossèn, litúrgia, sacrament o el que sigui.

7) I el que trobo encara més indignant de tot: com que això ho ha dit el sant pare, no hi haurà cap científic, metge ni investigador, que rebati les seves paraules amb arguments que es puguin demostrar empíricament a la llum dels microscopis i les investigacions com ara per exemple, que l'ús del preservatiu en totes els relacions sexuals que es puguin tenir, tantes com se'n puguin tenir, evita el contagi de la Sida i de tota la resta de malalties de transmissió sexual.

Aquest home i tots els de la seva camrilla pinten el sexe com algo brut i les malalties com un dictat de Déu que s'han de patir per voluntat divina i només es poden resoldre a partir d'una gran fe. Bestieses, tonteries, despropòsits, mentides supersticioses i ignoràncies irredents que pretenen vendre com a veritat supremes. Com se li pot fer cas? Qui estarà tan sonat com per fer-n'hi?

Algú s'atrevirà a fer-lo callar a aquest home? Si ha de parlar que ho faci d'assumptes que ell conegui i no pas d'altres que li cauen diametralment oposats a la institució que defensa i representa. Què en sap ell de la vida d'avui, igual de joves que de grans, visquent com viu rera la muralla vaticana? No falta que li fa, ni falta que ens fa tampoc a la resta.

Si vol ser útil per alguna cosa, que resi, que es veu que és el que millor sap fer i la seva feina al capdavall, i que deixi els assumptes importants per aquelles persones realment preparades i que sàpiguen gestionar potencial humà, científic i vital que tenen entre mans. Que resi fort, que per fer això que ningú li dirà res i si pot ser, que ho faci en silenci.

MONSTRES

2009-03-18T14:35:00.003+01:00

Quan era petita pensava que els monstres només existien als contes que m'explicaven o llegia. A les històries infantils els monstres obraven maldats que sempre acabaven descobrint-se i resolent-se en un final d'aquells tipus "i van ser feliços i van menjar anissos". Aquells monstres emocionaven, estremien, però no espantaven. Produïen pessigolles al clatell amb la seva dolenteria i de vegades provocaven algun ensurt, com el Capdeferro, que anava pujant lentament les escales de casa la Cirereta Cireró tot dient-li amb veu cavernosa: "Cirereta, Cirereta, ja sóc a la primera escaleta", "Cirereta Cireró, ja sóc al segon graó" mentre la Cirereta s'arraulia, espantada, dins la roba del seu llit, tapada de cap i tot. Finament arribava l'ensurt amb allò del "Cirereta Cireró, ja et tinc!" (aquí la meva besàvia proferia un crit agafant-me per la cintura, mentre jo llençava un xiscle a mig camí entre la rialla i l'emoció de saber a la Cirereta Cireró atrapada. Ella ja esperava el meu esglai).

Ara els monstres ja no viuen als contes sinó que, ocultament, dissimuladament, viuen entre nosaltres. Ningú els sospita ni els espera i de cop i volta, sense buscar-ho, alguna cosa els fa sorgir i actuen, i de quina manera. Són criminals, sanguinaris, freds i calculadors. No puc entendre el seu procedir ni què els passa pel cap. Penso en Josef Friotzl, el monstre d'Amstetten, que va mentenir la seva filla tancad, violant-la per espai de 24 anys. Penso en Saturnino F.H. que abans d'ahir va assassinar a la seva companya, M. del Mar Córdoba, aquí al costat mateix, a Altafulla, i la va abandonar dins un cotxe a l'autopista A-7. Penso en els proxenetes que han detingut al Vendrell, a Calafell i a Bellvei, que prostituïen noies, comprant-les i venent-les com si fossin simple mercaderia. Penso en l'assassí de Marta del Castillo, el tal Miguel Carcaño o en el monstre que la setmana passada va matar 16 persones a Alemanya. Penso també en els pederastes, en els violadors i assassins de tot pelatge i condició i el sol pensament m'obliga a reprimir una arcada de fàstic. És esgarrifós el que fan i el que han fet. És espantós, inhumà, impropi d'homes i de bèsties.

De vegades sento por per no saber a qui tinc a la vora, em sento insegura perquè no sé què li passa pel cap al veí, al conegut, al saludat de l'altre dia i sabent que n'hi ha més a fora que a dins, caldrà viure alerta per preveure en quines circumstàncies apareixerà el proper monstre. Com es podrà evitar? Quí hi podrà evitar? (llargs i angoixats punts suspensius...)

HI VA HAVER, EFECTIVAMENT, "UN CHORREO"

2009-03-11T14:08:00.003+01:00

El Vicente Boluda (balam-bambú) ja ho preveia. Amb dots clarividents va tenir claríssim que de l'enfrontament Madrid-Liverpool / Liverpool-Madrid, no en podia sortir res de bo i que un dels dos en sortiria escaldat, esmaperdut i humiliat. Content, cofoi, rialler, acaronant-se la panxa i amb creixent prepotència va esclafir davant els mitjans de comunicació que el Reial Madrid li clavaria al Liverpool un "chorreo". Tenia raó, de "chorreo", n'hi va haveer i l'home ho tenia claríssim, només que no va encertar, la direcció en la que aquest "chorreo" aniria. El Reial Madrid, amb la cua entre les cames i amb ganes de veure's afectat per un alzheimer galopant i fulminant, va rebre entre l'anada i la tornada, ni més ni menys que cinc "chicharros".Ai, boca pecadora, la de Vicente Boluda!, que aquest home no té massa coneixement de la parèmia i no sap que el blat no es pot dir així fins que no és al sac i ben lligat. El Madrid, en aquesta ocasió, ha pecat de mala fe, de prepotència (un clàssic), de boques i d'una infundada seguretat que a l'hora de la veritat, no es veu reflectida en els resultats. Amb lo elegant, fàcil i útil que resulta curar-se en salut i mantenir envers els rivals (futbolístics o de qualsevol altra mena) el necessari respecte perquè com deia no sé qui del món del futbol (potser el Cruyff) "no hay rival pequeño".

Crec que si el Vicente Boluda no hagués vaticinat un "chorreo", a hores d'ara, malgrat la desfeta, la derrota i la consegüent humiliació, el Madrid no seria objecte d'una enfotamenta general tan cruel (tot i que merescudament realista).

Ara, com diuen els anglesos, see and wait: veure i esperar i en el cas concret que ens ocupa, també es podria afegir "quiet", callar.

TOT ENYORANT, JA A HORES D'ARA, "EN CLAU DE VI"

2009-03-10T10:34:00.006+01:00

(Marcel Gorgori és el director i presentador d'En Clau de Vi)

Divendres passat es va acomiadar de la graella de programació del Canal 33 el programa ideat, dirigit i presentat pel periodista Marcel Gorgori. Us poso en antecedents: "En Clau de Vi" ha estat un programa en la qual el món del vi ha pres el protagonisme, desvetllant-se com un dels temes més atractius, variats, amplis i sofisticats de l’ampli àmbit de la gastronomia. El programa ha comptat en cada capítol amb un convidat o una convidada, que li han donat prestigi i llustre (des del president Pujol fins a Lluís Llach i des del Teatre de Guerrilla fins al Pep Sala, només per esmentar-ne alguns) i a més, ha comptat amb la loquacitat, l’experiència i la infinita saviesa en temes de vi, del sommelier (cambrer de vins, com ell mateix s’autoanomena) Josep Roca del Celler de Can Roca.
Al llarg d’aquestes dues temporades de l’En Clau de Vi, els espectadors hem conegut una colla de detalls i d’informacions primordials per saber apreciar el vi, que en termes genèrics no ofereix matisos però que tractat de forma primordial i personal, obre tot un univers de sensacions, d’emocions i d’oportunitats de conversa. En Marcel Gorgori, fi comunicador, amo d’una gran intuïció a l’hora de saber captar l’atenció i l’interès de l’espectador en el format (ritme, dinàmica, to i continguts) del programa, ho ha sabut fer molt bé, com sempre, amb una gran intel·ligència. No el conec de res, més que de veure’l per la tele i escoltar-lo per la ràdio, però cada producte que llença al judici del gran públic té el seu segell: el de les coses ben fetes, cuidades i impulsades per la força del seu encant personal.
Pel que fa al meu cas, sóc abstèmia. Completament, sense remissió ni excepcions. En ma vida he aixecat una copa per brindar amb un determinat vi amb el Salvi i fins i tot, el dia del nostre casament, més per quedar bé que no pas pel plaer de fer-ho, vaig fingir prendre’m una copa de cava que sé segur que si m’hagués anat a parar a l’estómac, m’hauria causat un gran mareig. La única copa de cava que he pres a la meva vida va ser l’any 1994, en motiu de la presentació d’un llibre acabat de publicar, sobre la meva comarca, el Baix Penedès. En aquesta presentació hi va assistir un munt de gent, coneguts, curiosos, amics, parents i saludats, que em van aclaparar demanant-me que els signés un exemplar del meu llibret. Aquell dia vaig parlar amb 1000 persones, en vaig saludar 500 més i em van petonejar 2500 persones més, entre coneguts i desconeguts. Quan es va acabar el brogit em vaig prendre, pràcticament de cop, mitja copa de cava, que em va caure com una puntada de peu, fent-me rodolar el cap més del que ja em ballava. Resumint, sóc abstèmia completament, tal i com us deia i com que els vins i licors, en general, no m’agraden, no era fàcil que un programa que tenia com a única temàtica el vi, captés la meva atenció com ho ha fet "En Clau de Vi". El truc que ha usat el Marcel Gorgori? Molt senzill: una gran capacitat de comunicació, amanir els continguts amb anècdotes, detalls i informacions, fins i tot de caràcter personal, uns/nes convidats/des plens/nes d’atractiu i en general, el bon humor i el desenfadament i sobretot, el bon gust amb el que s’han tractat tots els temes. Una nota crítica que he escoltat en alguna ocasió: alguns dels vins que el programa recomanava són cars i en ocasions, difícils de trobar, si no és en cellers i cases molt especialitzades. Potser a les ciutats sigui més fàcil però als pobles, la cosa es complica. És, de fet, una crítica mínima.
Bé, després de dues temporades En Clau de Vi ha arribat a la seva fi i no hi ha prevista una continuació, una tercera temporada. A hores d’ara ja el trobo a faltar perquè sense aquest programa, les nits de divendres tindran una oferta televisiva ben trista: alguna pel·liculota, sovint molt dolenta i de sèrie B o bé xafarderies per un tub.
Quan el programa es va acomiadar ho va fer amb gràcia, amb talent i amb una infinita modèstia, agraint els correus que la gent hem enviat al programa, les comunicacions al seu bloc, l’atenció que els hem dedicat i el Marcel va marxar content, dient que estava feliç d’haver pogut compartir amb la gent una copa de vi. Vaig trobar-ho un gest emocionant.
Espero i desitjo intensament tornar a retrobar al Marcel Gorgori en més programes, ja sigui en una tercera temporada de l’En Clau de Vi, en el meu enyorat Nit d’Arts o en qualsevol altra que el Marcel inventi. Tant de bo sigui ben aviat.

UN ULL A CANVI DE DOS ULLS ABANS PRECIOSOS

2009-03-05T14:56:00.003+01:00

(Aspecte de l'Ameneh abans que li tiressin l'àcid a la cara)

(Aspecte de l'Ameneh després de l'àcid, cegada i desfigurada)

Considero que és horrible el que moltes dones pateixen a alguns països com l’Afganistan, l’Iran o l’Iraq, entre d’altres. Em refereixo a la vexació, a la ignorància social, la humiliació de veure’s reduïdes a mers apèndix dels homes i fins i tot, a tenir la consideració de valer la meitat que els mascles. Aquesta porqueria que són els talibans ho tenen claríssim i fins al moment, ho han aplicat contundentment, condemnant a les seves dones a anar amagades dins una burka, a ser vigilades, tutelades, reduïdes a les tasques més domèstiques, a parir i callar submisament i a ser apedregades fins a la mort (amparant-se en una llei que ja té més de 2000 anys, recordeu que a Maria Magdalena, en els temps de Jesucrist, ja la volien lapidar) davant qualsevol sospita d’infidelitat o de sentiment romàntic inapropiat. El remat de tot això és aquesta mena de costum que han agafat darrerament, de llençar àcid a la cara d’algunes dones, pel simple fet de no voler-se casar amb un paio determinat.
Això li va fer a l’Ameneh Bahrami un pretendent company de facultat, que es va veure rebutjat per aquesta noia. Com a revenja perquè ella no va accedir a casar-s’hi la va esperar durant hores davant la porta del lloc on l’Ameneh treballava i quan ella va sortir li va llençar a la cara una quantitat suficient d’àcid com per deixar-la cega i desfigurada. El despit no té límits i amb fredor, premeditació i sabent molt bé el que feia, la va desgraciar de per vida. Això passava l’any 2004. Ara, a aquest paio serà jutjat per aquesta acció i la broma li costarà ben cara: a petició de l’Ameneh se li aplicarà la Llei del Talió, aquella que diu "Ull per ull i dent per dent" i a ell també se’l deixarà cec, però d’una forma controlada i només d’un ull donat que, com que al seu país l’Ameneh val la meitat que el capullu que la va desgraciar, si vol que la sentència s’apliqui completament, ella ha de pagar 20.000 euros. Si no els paga només se’l deixarà cec d’un sol ull. Dos ulls d’una dona valen un ull d’un home.
Ell li ha demanat perdó i li ha implorat pietat però l’Ameneh s’ha mantingut ferma en la seva decisió, considerant que ja és prou pietós que a ell l’àcid se li introdueixi a l’ull d’una manera controlada i sota els efectes de l’anestèsia, cosa que ella no va tenir.
Quan l’Ameneh va ser ruixada amb l’àcid no va comptar amb el favor de la pietat del seu botxí ni amb la comprensió dels seus conciutadans, fins al punt que espantada i desfigurada va fugir de l’Iran per refugiar-se a Barcelona, intentant refer una vida nova en un país distint del seu, amb costums que no podrà veure i convisquent amb gent de la qual mai podrà veure els rostres.
Mahatma Ghandi va dir en certa ocasió: "Ull per ull i el món quedarà cec". Probablement al sant asceta mai se li va ocórrer que en algun moment de la història als homes se’ls acudiria la retorçada idea de llençar àcid sobre els rostres de les seves companyes, causant-els-hi lesions de per vida: ceguesa, desfiguració, cremades de tercer grau i el que això comporta: la solitud, el rebuig social, l’apartament i el menyspreu. Les imatges que corren per Internet de dones cremades són colpidores, són horroroses. Potser si ho hagués previst no hauria mantingut, almenys en aquesta ocasió, la seva habitual passivitat envers la violència. Jo no puc mantenir-me indiferent.
Potser sí que la violència ha de pagar-se amb violència, igual com l’amor s’ha de pagar amb l’amor i l’Ameneh es mostra inflexible en aquest aspecte, malgrat la desigualtat en el tracte: un ull de l’imbècil que la va cegar a canvi de la seva desesperació, i llàstima que potser no serà capaç de reunir els 20.000 euros que li demanen per cegar-lo del tot, tenint en compte, a més, que viu d’una pensió de 400 euros que li té assignat el govern espanyol, amb la qual s’ha de mantenir, reclosa dins la seva petita habitació de lloguer. A la seva mare, que la cuidaria, no li concedeixen el visat per sortir de l’Iran.
És un càstig sever? Per descomptat que sí, però probablement just si tenim en compte que a posteriori, la vida posa les coses al seu lloc. Tant de bo l’Ameneh tingui més sort en el futur.

CARNAVAL, CARNAVAL

2009-03-04T19:14:00.011+01:00

Ja sé que a aquestes alçades, ben entrat el temps de Quaresma, parlar de Carnaval pot resultar vagarós i innecessari, i més encara en aquests termes tant a lo Georgie Dann, però és que fins ara no m'han arribat les fotografies del Carnaval d'enguany i són per veure-les.

Us convido a veure'n una de Pirates i Pingüins, a veure què us semblen.

Les fotografies són fetes pel meu fotògraf del Vendrell preferit, el Joan Güixens, el pare del qual, Déu el beneeixi, ja tenia la santa paciència de fotografiar-me a mi quan jo tenia l'edat de l'Ariadna i fins i tot la del Marcel.

Em venia de gust compartir aquestes imatges dels meus nens amb vosaltres.

Estan o no deliciosos? Cosa fina...

PEPE RUBIANES. RUBIANES SOLAMENTE I PER SEMPRE MÉS

2009-03-02T11:21:00.001+01:00

Pepe, res a dir que no s'hagi dit ja, que no s'hagi expressat al llarg d'ahir i d'avui.
La sorpresa de la mort de Pepe Rubianes, coneguda ahir cap al migdia, es va convertir ràpidament en un regust amarg i salobre. Res a dir, com comentava.
Només un record agradable, una decepció profunda de veure com l'ordre natural de les coses, que diu que els més grans han de marxar abans que els més joves, es veu trencat altre cop per l'atzar del càncer, que selecciona jugant-se a pelletes amb el destí, el nom i la condició de les seves víctimes i aquest cop li ha tocat al Pepe Rubianes.
La buidor és palesa perquè el Pepe Rubianes ha entrat tants cops a casa que el puc tractar amb una familiaritat potser poc respectuosa que escurça les distàncies existents entre l'artista i l'admirador. Però és que el Pepe era tan proper, tan natural, tan "tal com raja", que en cap moment se'l podia concebre com aquells artistes que s'amaguen quan baixen dels escenaris, temerosos que els reconeguin i els molestin. Tothom té dret a viure, naturalment i el Pepe va decidir fer-ho lliure. Se'n va sortir deliciosament. Tant de bo en puguem prendre exemple de la seva llibertat, de dir a cada moment el que pensem, sense temor i sense manies i al capdavall, sigui quan sigui, que no sigui dit que no hem viscut.
Adéu Pepe i gràcies per sempre més.

LA PE I LA "PENE/A" DEL CINEMA ESPANYOL

2009-02-24T14:34:00.003+01:00

Des de fa dos dies pràcticament no es parla d’altra cosa: la Penélope Cruz ha guanyat un Óscar. Vale, i? Enhorabona, me n’alegro per ella, molt mona a la cerimònia de lliurament, molt emocionada, molt fingida i molt sobreactuada, però dos dies després, "a otra cosa mariposa", no?
Jo crec que d’això de la Pene ja se n’ha enterat el món mundial i ara potser ja n’hi ha prou, entre altres coses perquè aquesta és la circumstància personal d’una sola persona, que no afecta a la resta del col·lectiu que, rient-li o no les gràcies, ha hagut d’empassar-se minuts i minuts de tots els informatius i programes divulgatius diversos, al voltant d’aquest tema. Ara potser ja n’hi ha prou, no trobeu?
Us dic tot això perquè a mi, que la Pe, la Pene o la Lope o com li vulguin dir hagi obtingut el premi aquest de l’estatueta, sincerament m’importa un rave. Que li va bé? Doncs millor per ella. Que no? Doncs també. Què voleu que us digui, a mi no em desperta cap emoció ni ella, ni el Bardem (que va tenir el mateix tractament l’any passat i al que no entenc quan parla a les pel.lícules que no estan doblades) ni el cinema espanyol en general.
Penso ben sincerament (i suposo que dec estar completament equivocada) que quan el cinema espanyol va trobar-se alliberat de la censura franquista i les seves repressions i es va veure amb les ales obertes per començar a tractar altres temes distints del destape, la comicitat fàcil i l’"españolito de a pié y sus trifulcas", no va saber com tractar altres temes més crítics, seriosos, socials o, a l’antípoda de la trascendència, temes més divertits, i es va veure abocat a produir pel.lícules cutres, fosques i absurdes. Naturalment però, no totes les pel·lis són així, però és que tota la vida m’ha costat tant trobar alguna producció espanyola que m’hagi agradat… Començant pels actors i les actrius, continuant per la posada en escena i acabant pels guions, els arguments i les històries.
Perdoneu-me que us ho digui però no, el cinema espanyol, amb aquell segell tan típicament hispànic, no m’agrada. No m’ha agradat mai i salvo d’aquesta crema les comedietes intrascendents, ben intencionades, divertides i sense pretensions del Paco Martínez Soria (el meu preferit), l’Alfredo Landa o el José Luís López Vázquez, per exemple. Salvo pel.lícules com "Don erre que erre", "Atraco a las tres", "Sor Citroën" o "El astronauta", per exemple, perquè no volien ser res més del que són: un entreteniment que d’acord amb l’època en la que van ser rodades, volien portar a les sales de cinema l’únic moment d’esbarjo que tenia una societat que vivia sota els cops de pala del franquisme. Els censors tenien, de fet, ben poca feina amb aquestes pel.lícules i eren exactament això: cinema de barri.
Ara que el cinema espanyol s’ha fet important, trascendent, internacional i conegut a tot el món mundial, amb actors i actrius guardonats amb Óscars, Globus d’Or i Goyas diversos, segueixo veient a la pantalla (no puc evitar-ho) els desgavells de la M. Carmen Prendes, la rància i enganxifosa modernor de la Marisol i la veu atronadora i de pito de la Gracita Morales en la persona de la Pe i tot plegat en provoca una sensació de cansament, d’avorriment i de decepció. A veure quants dies més haurem d’aguantar els examens exhaustius del seu vestit per part dels periodistes del cor, el seu parlament o el seu monyo, però espero que en siguin pocs i que passin aviat.

EL COS EM DEMANA CRIDAR BEN FORT: ADÉU ESPANYA!

2009-02-18T16:23:00.003+01:00

Ara que segons el Tribunal Constitucional els símbols de Catalunya (la Senyera, Els Segadors i la Diada de l'11 de setembre), no són representacions nacionals sinó pura curiositat autonòmica, una mostra més de tipisme i de rusticitat i poca cosa més, totes les visions més o menys amistoses que fins ara havien pogut venir d'Espanya, s'han enfonsat en un pou profund.

Curt i ras, penso que la broma ja comença a passar de taca d'oli. Reconec que quan Zapatero va sortir elegit president vaig pensar que una mica d'aire nou no vindria malament a la ja més que rància política espanyola i que polítiques més d'esquerres, modernes, innovadores, imaginatives i obertes a noves mires, podrien aportar un bri d'esperança per aconseguir unes relacions més fluïdes, en el futur i a curt termini, entre Catalunya i Espanya. Almenys, més amistoses i amables del que havien estat en els molts anys que el PP de l'Aznar havia dominat el cotarro de les decisions polítiques que inclouen, no cal dir, als pobrets catalans. Pobrets però alegrets, com diu el meu sogre, perquè malgrat la quantitat de bastonades que ens arriben de tot arreu des de fa molt de temps, els catalans posem al mal temps bona cara i quan és l'hora de la veritat, va i revalidem la confiança, ja tirant a escadussera, que ZP ens havia inspirat temps enrera.

Ara, amb l'Estatut rebaixat al màxim, l'economia reduïda a la mínima expressió, els incompliments de traspàs de competències a l'ordre del dia i l'ànim pel terra, als catalans ens han etzibat la darrera de les moltes plantofades que es veu que encara han de venir: el que fins ara havien estat els nostres símbols nacionals per excel·lència, ara ja no ho són perquè no tenen el reconeixement que es requereix perquè tinguin aquest rang. És a dir, la senyera, els Segadors i la Diada Nacional es veuen només reflexades al títol I del nou i encara no estrenat Estatut, perquè a efectes pràctics, no tenen cap vinculació legal. Aquesta ja és la última, vaja!.

Cada cop més les espanyes ens tenen en posició de "mirando pa Cuenca" (i entengui cadascú el que vulgui) i el catalanets, paga que és gata, calla i no facis soroll, no sigui que a més, s'enfadin i així un dia i un altre des de fa, quants? Més de tres-cents anys?. Les xifres em ballen perquè pot molt ben ser que siguin encara més antigues, les dates en les que els espanyols van decidir que amb el cul "en pompa" els catalans fem millor goig.

De les més de tres-centes competències que s'havien de traspassar, el govern espanyol n'ha cedit 10; "ni apoyo ni apoyaré" res de l'Estatut; el finançament està penjat per les orelles i l'autogovern dels polzes i a més, ens sacseja una crisi global que fa que les empreses tronollin, es deslocalitzin o simplement, tanquin portes i fins a un altre dia, germà!. En protesta per aquesta situació a partir d'ara, cada cop que escrigui Espanya, deixaré d'escriure la primera en majúscula, retirant a espanya d'aquesta manera, la importància que una majúscula reporta.

Fins quant podem aguantar aquesta situació? Fins quant hem de mantenir-nos calladets i obedients? Quant de temps falta per tornar a aixecar les fals, tal i com es va fer temps enrera? Fins quant aquesta actitud ciutadana que ens mina l'ànim, deixarà de ser tan complaent per tornar-se més beligerant i activa?

Fins quan ens caldrà encara aguantar el ser banyuts i pagar el beure? Deixo la preguna a l'aire, sospiro i espero una resposta que sé que no vindrà, almenys en breu. Potser la generació dels meus fills, o la dels fills dels seus fills veuran complert el meu somni, que és també el dels meus avis i besavis: una Catalunya sobirana, lliure i nacional. I poder dir amb veu ben alta, tal i com va cantar el poeta, tot creuant un braç amb l' altre més o menys a l'alçada del colze al temps que l'altre braç, repetidament i fortament es flexiona: Adéu, espanya!. I més planerament, A cagar a espanya!.

SOBRE ELS PEDIATRES A, B I C

2009-02-11T11:39:00.004+01:00

Avui escric aquest post amb una mescla de sentiments ben diversos. Per un cantó una certa preocupació; per una altra, molta sorpresa i no del tot grata i en un tercer terme, una prudent i tranquil·la alegria. Us explico.
Com ja sabeu, el meu marit i jo tenim dues criatures: l’Ariadna, que té cinc anys i el Marcel que té un anyet acabat de fer. Des del mes de setembre passat el Marcel assisteix regularment a la guarderia del mateix col·legi al que l’Ariadna va cada dia ben contenta i on cursa P-5. Ja m’ho havien advertit algunes amistats experimentades, que el primer any de guarderia les criatures agafen de tot i que sovint estan malaltones. En el cas del Marcel la cosa no va ben bé així sinó que el que el Marcel va agafar, cap a mitjans del mes d’octubre, és una autèntica simfonia de mocs. Ja veieu, una cosa tan innocent, innòcua i a simple vista inofensiva com uns simples mocs. Doncs no us penseu pas que sigui tan fàcil perquè els mocs es reprodueixen, augmenten i s’escampen a una velocitat preocupant, especialment quan parlem de criatures petites com el Marcel, que tenen un sistema immunològic encara immadur.
Tan aviat vam detectar que el Marcel s’anava carregant de mocs, ràpidament el vaig portar al pediatra que el tracta des del seu naixement. Posem que sigui el pediatra A. L’home, molt competent i amorós amb les criatures se’l mira, l’examina, se li mira detingudament les oïdes i el coll, li escolta el pit i acaba concloent que es tracta només, segons les seves pròpies paraules de "cuatro mocos" i fa la recomanació que la criatura prengui força líquids que ajudaran a fer més clars els mocs, fet que facilitarà la seva eliminació. Banys nasals amb sèrum fisiològic i aspiracions amb la pera de goma haurien de ser suficients per resoldre el problema. El cas és que el pediatra A no li dóna al problema dels mocs del meu bebè ni la més mínima importància i ens explica al Salvi i a mi tota la història de la funció que compleixen els mocs en els més petits, que serveixen de barrera per evitar mals majors, etc., etc., etc.

Passen uns quants dies (recordeu que aquesta història arrenca a partir de la tardor) seguint fil per randa les instruccions del pediatra A, però a casa ja veiem que la cosa no rutlla i que els mocs continuen, persisteixen i s’acomoden a les vies altes del Marcel. Amb tot plegat, entre petons, abraçades, jocs i moixaines, l’Ari comença també a tenir mocs i segons diu ella "tos seca", però el seu cas no és tan heavy perquè ella sap arrencar, mocar-se i fer neteja amb molta facilitat. Tot plegat més un xarop, assumpte resolt en l’Ari. Però el Marcel, ai el Marcel!.
Un bon dia, cap a les 4 de la matinada el crit desfermat del Marcel ens desperta amb un sobresalt i veiem immediatament, pel seu posat de dolor i la seva desesperació, que el Marcel té mal d’orella. L’endemà al matí el vaig portar altre cop al metge però com que el pediatra A tenia la consulta plena fins al capdamunt i no em donaven hora per visitar-lo fins al cap de no sé quants dies, decidim portar el Marcel a la pediatra del CAP, posem per cas la pediatra B. La doctora, amabilíssima i amb molta mili a l’esquena, altre cop se’l mira, l’escolta, l’examina i acaba concloent que millor que el Marcel es quedi uns quants dies a casa sense anar a la guarderia i que prengui un xarop per la quantitat de mocs que ja s’han anat desplaçant cap a les seves tendres oïdes i li causen dolor i inflamació. A més, també li recepta al meu bebè un altre xarop que, en teoria, l’ha d’ajudar a controlar la producció de mocs. Amb puntualitat britànica i mètode suís li donem al nen la medicació a les hores i en les dosis convingudes i sembla que millora, però en el fons del fons, només ho sembla. Entre una cosa i l’altra ja pràcticament havíem passat el mes de novembre.

Arribem a les vacances de Nadal novament amb una quantitat exagerada de mocs que no només provoquen en el nen 1000 molèsties i la nostra més sincera preocupació sinó que a més, segons la pediatra B, que ja ha visitat al Marcel en distintes ocasions de seguiment i de control, se li han escampat pel coll, aportant-li dolor, per les orelles, provocant-li febre i a més se’ls empassa, fet que li provoca diarrees àcides que deixen el culet del Marcel una cremada monumental. Com us ho dic, un autèntic quadre de dolor que s’allarga per espai d’uns quants dies entre antibiòtics, cremes, xarops i sèrums fisiològics. Arribats a aquest extrem la pregunta clau és: no hi ha res que li faci desaparèixer els mocs al Marcel? Més que res perquè si no hi ha mocs desapareix el problema i llestos. La resposta de la pediatra B és: "los mocos los tiene que eliminar él solo. Cuando llegue el verano estará estupendo". Em sembla perfecte que a l’estiu estigui com una rosa, però és que d’aquí a l’estiu queda mig any llarg i sincerament, no veig la sortida viable a tot aquest assumpte, sense l’ajut seriós de fàrmacs i medicaments que per algun motiu que no m’explico, els pediatres no recepten. La principal diferència entre el pediatra A i la pediatra B és que almenys la segona, sí va donar importància als mocs del nenet i li va receptar una sèrie de medicaments, però només quan aquests mocs ja havien començat a provocar més mal del que tocava, és a dir, mal de coll, tos profunda, mal d’orella, febre, diarrea i encara bo que no hem tingut cap quadre de bronquitis.

El mes de gener ha estat a casa un mes de virus: en va entrar un d’aquests d’estómac que vam patir tots quatre, acompanyat al darrera de febrades aclaparadores. Tots quatre amb grip, a casa, més d’una setmana i el Marcel mentre, mocs i més mocs i més mocs. Noves visites als pediatres A i B i el pediatra A continua opinant que són "cuatro mocos" i la pediatra B va canviant de xarop: que si Denvar, que si Flutox, que si Junifen… Segur que els que teniu fills petits coneixeu perfectament aquests noms.
De cop i volta, fa tot just quatre dies, el Marcel va comença a tenir una tos d’aquelles devastadores que el sacsegen tot sencer en cada nou atac. Suposo que el dolor a cada fuetada de tos deu ser gran perquè el nen s’ha passat tres dies irritable, cansat, apàtic, plorós i adolorit. Feia peneta veure’l. Així que el Salvi i jo prenen una decisió i anem a veure a un nou pediatra: el pediatra C.

El pediatra C és un senyor de prop de 60 anys amb una consulta, no plena sinó pleníssima de cites. Una vegada més examina el Marcel de cap a peus, el pesa, mesura i vigila la seva cartilla de vacunació i després d’obrir-li fitxa al seu ordinador li escoltar amb deteniment el pit, se li mira les oïdes i també la gola. El metge va concloure ràpidament (això passava ahir): "aquest nen té la síndrome de la guarderia". I a partir d’aquí: "se li han de fer bafs amb un aparell de vapor fred, se li han de donar ventolins , un cada dues hores i un altre cada dotze hores, se li han de donar 30 gotes durant una setmana i antibiòtic durant 10 dies més. I va postil·lar "ja veureu com en poquets dies el nen estarà millor". A més també se li ha de fer una analítica i unes plaques. El Salvi i jo al·lucinàvem. Amb una recepta llarguíssima ahir a la tarda ens vam dirigir cap a la nostra farmàcia de confiança i després de pagar una piconada per tots els productes i aparells que el metge recomanava, vam dirigir-nos cap a casa per començar a aplicar-li al Marcel les cures i medicaments que han de solucionar-li el problema dels "reconsagrats " mocs.
La bona notícia és que aquesta nit el Marcel ha dormit com un tronquet, sense ni un sol estossec. S’ha despertat amb molta gana i ha anat a la guarderia la mar de content. El Salvi i jo també hem sospirat alleugerits. Les criatures tenen una astoradora capacitat de recuperació.
Després de tot això la pregunta és ben clara: no podíem haver començat per tractar el problema dels mocs des d’un principi en comptes de sentenciar que es tractava només de "cuatro mocos" que ja marxaran sols? S’ha d’esperar a que els mocs s’infectin, vagin cap a les oïdes, provoquin febre i diarrees per començar-los a tractar? És cert que per als bebès, ni que siguin ja d’un any, no hi ha cap mena de tractament? Ens podem fiar dels metges? De quins sí i de quins no? I el més important de tot, com és que un metge li dóna tanta importància a la mateixa dolença que els altres han minimitzat completament? Cal esperar per part d’una criatura una curació miraculosa i espontània? Què hem de fer els pares i les mares en aquestes ocasions? La resposta a aquesta darrera qüestió només pot ser una: hem de fer allò que el nostre instint ens diu que és el correcte, en el nostre cas, recórrer a un tercer metge. I si aquest no hagués funcionat, a un doctor D, E, F o G.

No fotem bromes, no fotem bromes, perquè del que es tracta i del que parlem aquí és de la salut del meu bebè, del seu benestar i de la seva vida i essent així, no transigeixo.
Ja sé que com tot, el criteri dels doctors és subjectiu i el que els uns creuen que s’ha de tractar d’una certa manera, els altres no ho veuen igual, però tanta diferència de criteri i de tractament bé deu haver de respondre a algun raonament científic i empíric, que per això són metges i no pas medicinaires (altrament dits, curanderos). No serà pas perquè no ens haguem fet pesats, igual el Salvi com jo, a base d’insistència en el tema dels mocs del Marcel, però és que no hi ha hagut manera que ens resolguessin el problema fins ara, no pas per una qüestió de falta de mitjans, sinó per un tema de criteri i també d’un cert passotisme en el tractament.
M’agradaria molt saber què en penseu de tot plegat.

L'AMENAÇA DE LES VACANCES ESCOLARS FORA D'HORES

2009-02-05T14:14:00.002+01:00

L’estiu passat va ser llarg, llarg, llarg. Inacabable, diria jo. Des del moment en el que la meva Ariadna va deixar d’anar cada dia al col·le i va començar les vacances d’estiu, fins al moment (gloriós i benhaurat) en el que va tornar a les classes, van passar tres mesos en els que pràcticament vam deixar de saber què més fer, perquè al llarg de les setmanes de juliol, agost i mig setembre, vam fer absolutament de tot: activitats per estar asseguts una estona pintant, dibuixant, escrivint i comptant, manualitats, passejos amb bicicleta o amb patinet, tardes a la platja, inacabables sessions de gronxadors, berenars a l’aire lliure, visites a la biblioteca, tallers de diverses manufactures (paper plegat, pintura de figuretes d’escaiola, fotografia, dibuix, etc., etc., etc.). Vam fer tant de tot que al final ja no sabíem què més fer. I encara gràcies que amb la meva baixa per maternitat i amb el Marcel de poquets mesos, vaig poder estar tot l’estiu a casa, despreocupant-me de la feina i completament dedicada només a la canalla.
L’anunci de la proposta del conseller Maragall d’escursar aquestes inacabables vacances estiuenques alegra les meves oïdes però la idea que aquestes setmanes en les que s’avança el curs es reparteixin al llarg dels mesos lectius, especialment pel febrer, fa que el cor se m’acceleri perquè, posem per cas, si l’Ariadna i el Marcel tenen l’escola tancada, què en faig d’ells: me’ls penjo del clatell? Els encolomo als avis? Els faig assistir a alguna mena de ludoteca o similar, pagant a més un preu addicional al que ja costa el col.legi (que no és gens barat malgrat ser una escola concertada)? Me’ls menjo amb patates?
Estic molt d’acord en que el model escolar ha d’acostar-se a l’europeu, amb les seves múltiples variants, però també ho hauria de fer, de retruc, el model d’horari i de condicions dels treballadors que sortim cada dia de casa per guanyar-nos un sou. La conciliació laboral és el gran debat des de fa anys i panys i de moment, no hi ha hagut ningú que posi la cullerada encertada dins la sopa, que arregli tots els desajustos existents avui dia.
L’argument per a aquesta pausa dins les setmanes lectives és perquè resulta que de la primera a la segona avaluació, és a dir, de Nadal a Setmana Santa, les criatures es cansen i aleshores ja no rendeixen com haurien de fer-ho perquè estan saturats. Em sembla perfecta aquesta preocupació pels estudiants, però passa el mateix amb els treballadors, o és que no és dur saber que al llarg dels mesos de gener, febrer, març i mig abril no hi haurà ni un trist pont que allargui una mica més un cap de setmana?
Reivindico amb fermesa el dret que tots i totes tenim de fer una aturada (a veure què opinen els empresaris), igual que els nostres fills i filles, cas que la proposta de la conselleria d’Educació finalment acabi convertida en llei d’aplicació a partir de l’any entrant. Jo també vull una setmana blanca, una setmana cultural i una excursió de fi de curs. Ja ho sé, ja sé què em direu: que l’edat per fer tot això ja ha passat i que les obligacions són unes altres, que cal treballar a diari per fer pujar el país, especialment ara que hi ha crisi, que la vida dels escolars i les dels seus pares van per camins molt distints. Bé, bé, rebé. Em sembla perfecte però si tot plegat tira endavant, com probablement farà, la conselleria no m’ajuda en la meva vida diària sinó que em reporta un problema, i gros. Per tant, espero i desitjo que el conseller Maragall, a banda de pensades estrambòtiques que es treu de la màniga com si fossin rauxes, m’aporti també la solució escaient al cas i que els meus nens tinguin l’alternativa de fer altres activitats al seu mateix centre i exactament en el mateix horari.
Que els pares no hem de pagar amb redoblat esforç les iniciatives populistes i electoralistes del conseller, més encara perquè no tinc clar que això als estudiants i a la canalla en general, els afavoreixi en res. Per experiència sé que després d’una pausa no es torna a la normalitat amb les piles recarregades, sinó amb una desconnexió que alenteix tots els processos de tornar als bons costums, a la disciplina dels horaris i de les obligacions que posen ordre a l’anar fent de cada dia.
Si finalment tot plegat tira endavant, espero, sincerament, una solució apropiada, perquè altrament…

FLORS DE ROMANÍ

2009-02-04T09:10:00.005+01:00

A l'altre banda de l'oceà, el mateix dia que aquí celebràvem la Candelera, amb aquella famosa dita popular "Si la Candelera riu, el fred és viu; si la Candelera plora, el fred és fora però tant si plora com si riu, el fred és viu", la marmota Phil va decidir que encara queden ben bé sis setmanes més d'hivern, malgrat que quan va sortir del seu cau, es va veure l'ombra, fet que vol dir que feia sol, és a dir, que la Candelera reia. Aquesta darrera Candelera ha estat variable i al matí va plorar una mica, després cap al migdia va fer mitja rialleta i es va tornar a ennuvolar de cara a la tarda i al vespre, de manera que aquest dia 2 de febrer no ha acabat d'aclarir quin temps farà de cara a le sproperes setmanes. Ai Senyor, el que és la tradició popular!.

No passava any, en aquestes dates, en el qual la meva besàvia Roseta deixés de recitar la dita popular que acompanyava amb allò de "La Candelera 2, sant Blai 3, endevina quin mes és". La resposta és clara: febrer.

Les ànsies per preveure quin temps ha de fer vénen de molt lluny, especialment d'un temps en el qual la gent depenia moltíssim de la climatologia (pescadors, pagesos, pastors...) perquè dels seus capricis en derivava el sustent estacional o fins i tot, per a la resta de l'any.

La gent buscava signes al cel, als arbres, als núvols, al comportament dels animals, a les brises i als vents, per poder preveure amb el màxim encert possible el comportament immediat de les estacions.

La meva besàvia Roseta, que era una dona molt sàvia, en sabia força de tot plegat i també de remeis casolans que van marxar amb ella quan va morir ja fa 20 anys.

A casa la iaia Roseta hi acostumava a tenir un test amb distintes plantes aromàtiques i medicinals, com la menta, la ruda, l'hipericó, la sàlvia, la farigola i també, com no, el romaní. Al terrat ella tenia muntat el seu petit jardí botànic, completament domèstic, però que requeria la seva atenció i cures per mantenir les plantes amb la frescor necessària per usar-les després en emplastos, cataplasmes, infusions i tisanes que alleugerien dolors, encostipats, congestions i malestars de diversa naturalesa. La recordo perfectament pujant treballosament les escales que condueixen al terrat i al seu trosset de muntanya portada a casa. Tocava les plantes i després s'olorava els dits. Jo crec que també recitava alguna oració mentre es dedicava als seus quefers de jardinera. Ella sabia quan calia tallar, plantar, transplantar, regar, assecar i usar les plantes a casa.

Un dels records que conservo d'ella amb gran estima me la retorna recol.lectant les tiges llargues de les plantes, lligant-les i col.locant-les cap per avall en algun lloc fresc i sec perquè perdessin l'humitat i en canvi, conservessin tot el seu aroma i propietats per ser usades després en receptes de cuina, en coccions i en maceracions delicioses. Ella feia licors, postres casolanes, sabó, melmelades, confitures i conserves de la forma més artesanal possible, a banda, naturalment, de les seves receptes que proporcionaven a casa dinars saborosos.

De totes les plantes que ella conreava, la seva preferida era el romaní. Acostumava a dir: "romaní, menta i valeriana salven a tota persona nada", és a dir, que de totes les plantes aromàtiques, aquestes tres són les que tenen més propietats per curar els mals més corrents. També deia "de flors de romaní i de noies per casar, tot l'any n'hi ha".

El romaní, doncs, és la planta que amb més força em retorna el record benvolgut de la iaia Roseta. Quan ella va marxar jo tenia 16 anys i massa ocells al cap per aprendre d'ella el coneixement que havia aplicat tota la seva vida. Cal tenir en compte que la iaia anava amb el segle i que quan era jove no s'havia inventat encara la penicilina. Sona pràcticament a prehistòria, però és així. Ara tindria 109 anys.

Es diu que el romaní porta bona sort, que espanta els mosquits, que endolça l'aire amb el seu aroma i que afavoreix la vista amb la seva bellesa humil. És una planta que creix en gairebé qualsevol tipus de terra, fins i tot en un test petit. De seguida aixeca les seves tiges verdes i brosta amb força a la muntanya. Per cert, si trobeu romaní pel camí n'heu d'agafar una tija petita i recordar que "quien va al monte y no coge romero no tiene su amor verdadero".

UNA DECISIÓ CONTROVERTIDA

2009-01-29T08:38:00.004+01:00

Avui aquest matí ha saltat la notícia que l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona ha decidit que els menors de 10 anys no poden agafar el transport públic sols i que per anar bé han d'anar acompanyats d'un adult. La polèmica està servida perquè, arran d'aquesta decisió, una es pregunta quina és la finalitat última que s'hi amaga al darrera, donat que aquests menors, si a més pertanyen al club dels Tarraconins, tenen l'autobús de franc. Ara bé, si han d'anar acompanyats, aquest/a acompanyant obligatòriament ha de pagar el seu bitllet, amb la qual cosa, l'un compensa l'altra i l'empresa pública de mitjans de transport, respira tranquil.la. Tot plegat fa pensar malament, digueu-me suspicaç si ho voleu, perquè veig més fàcil que l'equip de govern hagin pensat en l'aspecte crematístic de l'assumpte més que no pas en la bona intenció de procurar evitar que els menors prenguin mal, que vagin protegits, segurs i ben guiats per un adult que en tinguin cura des del moment de sortir de casa fins a l'instant d'entrar a l'escola.

Els menors, que són els principals interessats en tot aquest assumpte, són els que menys tenen a dir perquè, com a menors, faran allò que els adults els diguin, però ara el tema tindrà el seu ressò en els pares i mares que a diari veuen als seus fills/lles enfilar-se a l'autobus municipal i respiren amb calma perquè al matí a primera hora, que ja resulta de per sí estressant, tenen el desplaçament fins a l'escola de la canalla, solucionat. Doncs no, això s'ha acabat. O els acompanyen ells mateixos o els escolars menors d'edat, que són tots, s'hauran de quedar a terra o anar a l'escola com tota la vida, xino-xano.

Ignoro si l'equip de govern que ha pres aquesta decisió és conscient de la repercussió i les conseqüències que tindrà, però sigui com sigui, estic convençuda que al llarg dels propers dies algú haurà de donar explicacions i haurà de posar un pegat calent a una nova pífia municipal. Els meus nens, que són Tarraconins, van rebre a casa una carta dient-els-hi que ja podien anar a recollir el seu carnet que els acredita com a membres del club i que amb ell, i en cumpliment d'una promesa de l'alcalde Ballesteros, tindrien l'autobús escolar de franc. A nosaltres, sortosament, no ens cal anar a buscar l'autobús que arribar-nos fins al col·le, però entenc que per a les famílies a les que sí els cal, aquesta decisió representarà més una molèstia que no pas un aventatge, més encara perquè si els pares deixen als fills pujar sols als autobusos municipals és perquè els veuen capacitats per fer-ho i tenen dipositada en ells la confiança suficient per deixar-los anar sols.

En fi, la polèmica està servida i segur que els propers dies en sentirem a parlar. Ja tindrem temps de comentar-ho.

ELS EFECTES DE LA VENTADA

2009-01-28T13:48:00.004+01:00

En aquest país nostre hi acostuma a fer vent i això no representa cap novetat. Els homes del temps ho tenen claríssim: la mestrelada corresponent de les Terres de l’Ebre deixa pas a una llevantada sumaríssima a la costa central per, finalment, convertir-se en una tramuntanada furiosa a Girona. Des de temps immemorials la gent s’ha tornat boja darrera el vent i el vent ha respòs a la caiguda de quatre gotes de tardor o bé al cor de l’hivern. El meu avi Joan, quan les ràtzies de vent feien espetegar amb ràbia les branques de les moreres que hi havia plantades davant de casa, contra les persianes de la tribuna, acostumava a dir: Quin un de més gros que n’han penjat avui!. No tinc ni idea de a què es referia amb aquesta expressió, però ell la repetia i d’alguna manera, s’havia convertit en una mena de cantarella que implicava una ventolera inclement i potser per això mateix, per haver estat tan repetida, ja no n’hi feia cas. Ara em sap greu no haver-li preguntat què volia dir amb això.
Sigui com sigui, el vent bufa i ha bufat a ple pulmó aquest cap de setmana. Els avisos del Servei de Meteorologia de Catalunya ja havia alertat que el vent podia fer mal i que seria excepcional. Com hi ha món, n’ha fet tant com ha volgut de vent, fins al punt de deixar al seu pas 9 persones mortes, a banda de nombrossíssimes i quantioses pèrdues materials, molèsties i desgavells per tot arreu. Arbres aixecats de soca-rel o amb les branques arrencades, edificis sense teulada, parets esfondrades, cables d’electricitat per terra, incendis forestals, contenidors tombats, escoles tancades, etc., etc., etc.
Us explico tot això perquè cada vegada que hi ha una malvestat climàtica d’aquest tipus o d’altres, es posa de relleu una evidència preocupant: aquest país nostre tan estimat, tan volgut, tan entranyable, s’atura en sec a la primera ventada més forta del costum; marxa l’electricitat quan plou; si cauen quatre volves les ciutats es col·lapsen, els trens arriben tard, els avions no poden enlairar-se, el caos regna a tot arreu i a ciència certa, potser la única cosa que continua funcionant com un rellotge suís, sense cap gènere de falla, són els peatges. Com n’és de trist tot plegat!.
En aquesta ocasió qui va posar-se al capdavant de la crisi amb la lloable intenció de posar-hi tranquil·litat (tot i que no solució, ni tant sols precària) va ser el conseller Saura, en comptes del president Montilla. Em pregunto perquè!.
Penso sincerament que si fóssim un país avançat, amb unes bones infrastructures, amb una bona previsió d’allò que pot venir, no ens hauríem de veure afectats per unes quantes hores de vent, per fort que aquest sigui i sobretot, el ciutadà no ha de pagar la falta d’inversió que aniria destinada a la millora de diverses instal.lacions que fa 150 anys que no es toquen.

La ciutadania tenim paciència, molta paciència, està demostrat, perquè les asseguradores posen tota mena de pegues a fer-se càrrec de desperfectes diversos com ara neveres descongelades, menjar fet malbé, falta d'electricitat, aparells elèctrics espatllats, etc., etc.

El president Montilla diu que la culpa de tot plegat la té el Servei Metereològic, que no va avisar amb prou insistència i a partir d'aquí, la pilota va passar del teulat propi al teulat aliè.

Com dimoni s'ha d'arreglar tot això? Els polítics, està demostrat, no en tenen ni idea i jo, per descomptat, tampoc.

S'accepten bones idees.

HOMBRES, MUJERES, EFRÉN I LA SEVA AUGUSTA MARE

2009-01-15T13:17:00.003+01:00

La programació d'alguns canals de la tele de divendres i dissabte al vespre/nit està determinada pels programes del cor, allò que els experts anomenen "el colorín". Programes com "Donde estás corazón" y "La Noria" acaparen cada cap de setmana l'atenció de milers d'espectadors, amb els seus continguts, sovint polèmics, pujats de to i carregats de xafarderies, especialment el DEC.
Aquest cap de setmana va passar quelcom d'extraordinari que un cop analitzat, em va semblar indecent i indignant.
Algun/a dels/les amables lectors/res sap qui és un tal Efrén?
Probablement tots/tes ho sabreu o almenys, en algun moment n'haureu sentit a parlar per la tele. L'Efrén és un tipus de 26 anys que ha saltat a la fama de 0 a 100 en dos dies, perquè va participar en un programa de Tele 5 que es diu "Hombres, Mujeres y Viceversa". El programa consistia en trobar-li una nòvia a aquest tal Efrén i ell mateix havia de triar-la d'entre una bona colla de candidates a les que va anar eliminant adduint les excuses més tontes. Que si a aquesta no la veig clara, que si aquesta no m'agrada directament, que si aquesta és massa bleda… Finalment, després de llàgrimes, sortides, coneixences, refregaments i algun que altre "retozo sobre el follaje", el tal Efrén va escollir a una tal Soraya, convençut que havia trobat la seva mitja taronja i argumentant que s'havia enamorat bojament d'ella. La tal Soraya (molt mona, no es pot negar, però sense massa sang a les venes), va acceptar aquesta elecció com l'ovella que entra a l'escorxador, convençuda que aquesta xamba li reportaria "bolos", feina a no sé quina altra cadena de televisió, el salt definitiu de l'anonimat a l'estrellat i finalment, la resolució econòmica i sentimental de la seva vida. Però és clar, no va tenir en compte que el tal Efrén feia més comèdia que teatre i que el que va començar com una comèdia grega es va convertir en una farsa romana amb tints dels drames clàssics més estereotipats. Ell, mentre la tria a ella es veu amb una altra (que també ha anat passejant-se pels platós més escandalosos) i ella, que tampoc és manca, es veu en la foscor d'una còmplice habitació d'hotel amb un tal Carlos que és, a la seva vegada, un concursant de Gran Hermano, fet pel qual, la seva "relació" va durar de Nadal a Sant Esteve, i això que havia de ser per sempre. En fi, com definir-ho? Un merder. I al capdavall, hores i hores de programació a la tele.
Oi que és trist? Doncs no, és tristíssim.
D'entrada, ja trobo denigrant i indignant que una colla de noies, la majoria d'elles anorèxiques i amb ínfules de model i presentadora, es rebaixin d'aquesta manera a la televisió i d'una forma pública, suspirant i llençant llàgrimes de cocodril per un tio, el tal Efrén, que déu sap que no val un pito. Que el noi és guapo? Salta a la vista, no es pot negar, però l'heu sentit a parlar? L'heu sentit argumentar i defensar-se? Quina vergonya aliena més ben sentida i més apropiada.
I ara arriba la qüestió de pes de l'assumpte: com és que un paio i una tia completament anònims, sorgits del no-res, a primera vista fracassos escolars en potència, pretenguin "treballar" a la televisió, seguint els tristos exemples de la Belén Esteban, la Raquel Bollo i altres herbes, que no tenen més mèrit que haver protagonitzat algun tipus d'escàndol, rera el qual, ja poden opinar del bé i del mal, del més aquí i del més enllà en programes que foten a caldo a altra gent tan desgraciada com ells mateixos?.
La culpa la tenen els mitjans de comunicació, éstà clar i nosaltres, els espectadors, que ens empassem sense qüestionar-ho, allò que ens donen i com més escandalós, més ens agrada. Com més llagues es poden obrir a base de furgar-hi a dins, també millor que millor. I la cosa es pot allargar setmanes i setmanes.
Ara encara no sabeu qui és l'Efrén aquest? Ni la Soraya? Ni ningú d'aquesta trepa? No patiu. Segur que aquest cap de setmana, periodistes a simple vista amb un cert prestigi com el Pepe Calabuig, el Jordi González i d'altres, ens tornaran a bombardejar amb les incidències que al llarg d'aquesta setmana els hagin pogut esdevenir, a aquesta colla d'adolescents que arrosseguen misèries i desvergonyes de plató en plató, assegurant que diuen la veritat del que expliquen i prometent que mai parlaran de la seva vida privada. Ja, ja, ja!.
Si no és perquè és tan trist, seria per petar-se de riure.
Ai el circ de la tele!. Sorollós, escandalós i en el fons, inevitable.

L'HORROR HUMÀ

2009-01-12T14:25:00.003+01:00

Trobo increïble que fins ara la gent no hagi sortit al carrer per protestar i manifestar el seu dolor pel poble palestí i per la guerra oberta, cruenta i sagnant que s'està produïnt a la franja de Gaza. Ja fa tant de temps que tot plegat dura i ha estat tanta la gent que ha mort pel camí, que el fet que les notícies de qualsevol hora parli una vegada i una altra, repetidament, de l'horror humà que s'està visquent a l'Orient Mitjà, ja pràcticament no ens immuta.

No hauria de ser així, perquè per damunt de tot, hem de ser una mica més humans. A qui no fan mal les imatges que han ofert totes les cadenes, de pares i mares desesperats que enterren als seus fills morts en atacs israelians. I a qui deixa indiferent la destrucció de la cultura, de la civilització, de la humanitat, només per una qüestió de terra?

Aquest cap de setmana la gent ha sortit al carrer, com en tantes i tantes anteriors ocasions, aquest cop per dir que els polítics han d'imposar-se a la massacre i amb accions concretes i a poder ser encertades, mediar i posar fi a aquesta bogeria.

La gent, anònima, desinteressadament i humana ja han dit el que havien de dir i ara, a veure qui posa solució i de quina manera, a aquesta cruenta guerra?

El crit de Pau s'ha fet sentir, i ja era hora.

http://palestineblogs.net/

HOMENATGE A JOAN BROSSA

2008-12-30T09:27:00.008+01:00

Seguint la feliç iniciativa que han tingut els amics de l'Ablogcedari Brossa, avui és el dia perfecte per homenatjar aquest artista, en Joan Brossa, ja que avui tot just, el recordem 10 anys després de la seva mort, produïda el 30 de desembre de 1998, a causa d'un vessament cerebral que li va produir una fortuïta caiguda per les escales del seu estudi.

Per homenatjar i recordar a Joan Brossa es podrien seguir molts camins. Jo he escollit el de la poesia visual i en comptes d'explicar-vos què significa casascun dels poemes que he escollit, prefereixo deixar-vos vagar i divagar per ells, treient-ne vosaltres mateixos/es les vostres conclussions. A mi m'han agradat i és per això que els afegeixo al post del dia.

Abans però, un apunt biogràfic de l'artista perquè tothom sàpiga qui era i què feia.

Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 – 30 de desembre de 1998) es dedicà a la poesia, la dramatúrgia i l’art plàstic, afegint al fins aleshores conegut una nota de modernor i d’innovació que és la causa que avui precisament, se li faci aquest homenatge públic, notori i col.lectiu.
Joan Brossa va néixer a Barcelona. De ben jove, l’any 1937 passà a formar part de l'exèrcit republicà i després de la derrota a la Guerra Civil, va haver de fer el servei militar a Salamanca. En tornar a Barcelona es relacionà amb poetes i artistes de prestigi reconegut com ara J.V.Foix, Joan Prats o Joan Miró, que el marcaren moltíssim en la seva obra de producció pròpia, però va ser l’amistat que va entaular amb el poeta brasiler i cònsol del Brasil a Barcelona Joao Cabral de Melo, qui el determinà a idear una obra que el vinculés per sempre més al món literari, artístic i especialment, de compromís social.
L’any 1947 amb un grup de joves artistes, fundà la revista Algol de la qual sortirà un únic exemplar. L'any següent, juntament amb Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart i d’altres fundà la revista avantguardista Dau al Set. L’any 1949 publicà el seu primer llibre de poemes i quatre anys després, el 1951 estrenà estrenà les primeres peces teatrals.
Col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Miró, Cuixart, Chillida, Perejaume, Carles Santos i d’altres.
Se'l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Carles Sindreu, amb mestratge reconegut per joves poetes com ara Enric Casasses.
Per bé que la seva obra plàstica no ocupi més que una petita part de la seva enorme producció, mercès a ella Brossa ha esdevingut un referent mundial.

BONES FESTES!

2008-12-25T09:24:00.005+01:00

(L'Ariadna amb el seu tió, tot just acabat d'arribar a casa després de passar tot l'any a la muntanya).

Estimats amics, estimades amigues, Bones Festes!.

Ja ho sé, m'ha quedat com a molt institucional i solemne, però l'ocasió s'ho val. El dia de Nadal és el de la celebració grossa. Avui vindrà a casa tota la parentel.la, menjarem sopa de galets, escudella i carn d'olla, espatlla de xai al forn i postres, prendrem cava, brindarem per l'any que s'acaba, per la nostra salut, per la sort d'estar junts un any més i en acabar, farem cagar el tió, que jeu a casa des de fa uns quants dies i al qual, l'Ariadna, el Marcel (que viu innocentment el seu primer Nadal sense saber massa què passa), el papa Salvi i jo, fa una colla de jornades que anem alimentant amb fruita i retalls de pernil dolç, perquè avui estigui ben fart i faci una bona cagada. Mirat fredament i d'un tros lluny, quina tradició més atàvica aquesta, de tustar un tronc amb la vil motivació que cagui. Ja pots picar, ja!.

L'Ari cantarà repetidament, alegrement, entusiàsticament, el consabut Parenostre del Tió, que tantes variants té. Ella canta la versió vendrellenca de tota la vida que resa així:

Parenostre del Tió,

Tió de Nadal.

Ara venen festes,

festes glorioses,

gallineta a l'olla

carn a la cassola,

cueta de mixó,

Caga tió!.

Tu que vas per les teulades,

caga neules ensucrades!.

Tu que vas pels corralons,

caga torrons!.

Tu que m'ets padrí,

caga torrons per a mi!.

Després aixecarà nerviosament la manta que tapa el Tió i... Oh meravella!.

El joc es repeteix cada any i tot i que fa dos dies era jo la que aixecava la manta i corria a obrir els regals que el tió el cagava, a la falda de la iaia Roseta, mentre la mama aprofitava la badada per tornar a... en fi, ja m'enteneu... l'alegria de l'Ariadna i la del Marcel quan s'hi pugui afegir, la veritat és que no tene preu.

Us desitjo a tots i a totes unes vetllades tranquil·les, que mengeu, begueu, gaudiu, recordeu i escolteu música fins i tot quan no n'hi hagi i quan no soni. Que sigui una música ben alegre, la que a vosaltres més us complagui i que us acompanyi allà on aneu, alçant el vostre ànim i fent-vos sentir una especial vibració plena d'entusiasme.

Bon Nadal i Bones Festes!.

HISTÒRIA D'UNA AMPOLLA

2008-12-14T16:24:00.004+01:00

La història que avui us explicaré fa referència a una ampolla. És una ampolla verda, d'un litre de capacitat, de ventre allargat i coll estret. El seu contingut, espumejant i una mica àcid, queda retingut dins el recipient per un tap de suro d'autèntica i genuïna alzina surera. Al seu damunt hi va una placa i un morrió relliga tot el conjunt, procurant protegir el contingut i donant a l'ampolla en sí, un aire d'elegància i d'ociosa distracció.

Efectivament, ho haureu endevinat a aquestes alçades. L'ampolla de la qual us parlo és una ampolla de cava.

Quan el mestre que la va elaborar la va donar per enllestida i la va posar a la venda sota l'auspici d'una gran marca, que fa publicitat per la televisió, especialment en aquestes dates properes a Nadal, no s'imaginava pas que amb aquest producte enllestit i etiquetat, a punt només de ser paladejat, crearia un lligam d'autèntica complicitat amb els seus compradors i potencials usuaris, perquè aquesta ampolla de cava, sense ella saber-ho, ha nascut per complir una finalitat de celebració i de joia.

Déu sabrà per quantes mans haurà passat aquesta ampolla de cava. Fem una mica de recompte: les del fabricant de vidre, les de l'artesà que la va omplir, la d'un altre artesà que li va anar donant un quart de volta cada x dies, submergida en la foscor d'una cava, les altres mans de la persona que la va donar per bona i la va fer anar a parar dins una caixa juntament amb tot d'ampolles similars o iguals a l'ampolla de la que us parlo, les de la persona que traient-la de la caixa la va dipositar en un estant de cara al públic per a la seva comercialització, les mans de la caixera que en va cobrar l'import i finalment, les nostres mans, quan el Salvi i jo la vam comprar, tot just fa uns quants dies.

És estrany pensar en tots els passos i processos que aquesta ampolla de cava ha hagut de passar, conservant el seu preciós contingut, fins que ha arribat als seus destinataris finals: nosaltres, que l'obrirem quan toqui i amb ella brindarem joiosos, seguint la tradició dels de casa.

Quan serà que l'obrirem? La data exacta està escrita en un calendari a les estrelles i només l'univers ho sap. La única dada que nosaltres tenim és que l'obrirem el dia precís i esperat en el que un dels últims feixistes que encara cuejen, amb la seva maldat, els seus exabruptes, la seva creixent demència i la seva atàvica indolència, abandoni aquesta Terra amb els peus per davant.

Sí amics i amigues. L'ampolla de cava de la que us parlo està esperant amb paciència que el Manuel Fraga Iribarne faci l'últim espatarrec i mori amb ell el verí amb el que ha viscut tota la seva repugnant i estalviable vida. Ja sabeu: morta la cuca, mort el verí. Mort el Fraga, mort el darrer feixista, la signatura del qual, figura encara en unes quantes dotzenes de sentències de mort de la postguerra. El feixista sobre el qual ha de pesar com una llosa, la consciència de tanta sang innocent vessada per defensar unes idees concretes: la República, el país, la llibertat, la democràcia, allí on amb més cor i amb més força van florir i es mantenen encara: Catalunya, el País Basc i Galícia.

Sóm una nació sobirana. Això no cal que ens ho vingui a contradir la vergonyant ignorància del Fraga que es va ajuntar amb altres tan ignorants i desgraciats com ell per fer creure a l'"españolito de a pie" que la "sagrada unidad de la patria" estava amenaçada. Quin cony de pàtria és aquesta que es dedica a matar als seus fills? Quina merda de nacionalistes són aquests que defensant els feixisme i amagant-se rera el seu escut, es van dedicar a odiar sistemàticament a espanyols, catalans, bascos, gallecs de tot pelatge i tota criatura visquent que se'ls posés per davant?

És per això que quan fa uns quants dies vam escoltar el Fraga dient que als nacionalistes se'ls hauria de penjar "de algun sitio" el Salvi i jo vam fer el compte i pensament que tenir una ampolla de cava preparada i en fresc a la nevera, esperant que el Fraga finalment la guinyi (ja sé que a simple vista sembla immortal, però de debò , a l'hora de la veritat, no ho és), l'obrirem i en prendrem el contingut a glopadetes curtes i gratificants. L'avi Roca ja ho va fer amb el Franco, ja us ho vaig explicar fa uns quants dies, i nosaltres també ho hem fet en alguna altra ocasió anterior, com per exemple, quan va morir el Serrano Suñer.

Pressa? Cap ni una, però el temps, implacable i eficaç, li va a la contra de l'amic Fraga Iribarne i l'ampolla de cava que celebrarà la seva mort, la tenim ja en fresc i reservada a la nevera. Això rai que no es passa i que mentre no vol pà.

Si es mor aquestes properes festes de Nadal, quina ocasió més bona per celebrar tantes coses alhora!. A veure si per un cop a la seva refutuda vida, el Fraga fa alguna cosa bé. Si és així, només ens caldrà una mica més de paciència. Nadal ja treu el cap aquí, a la volta de la cantonada. Si no és així i aquesta mala bèstia encara té l'oportunitat de veure néixer un altre any, cap problema. L'ampolla continuarà a la nostra nevera, esperant pacient. Si per Nadal no matem el gall, no cal patir, ja arribarà l'hora i com diu aquell, "a cada cerdo le llega su san Martín".

UN DIA ESTRANY

2008-12-09T21:33:00.007+01:00

(Imatge de la meva àvia, la M. Dolors Pros Tous, quan tenia uns 20 anys, cap als anys 30. Era, segons deien, una de les nenes més maquetes del Vendrell).

Tot avui ha estat un dia estrany. El cel semblava de plom a punt de desplomar-se, la pluja ha fet acte de presència a estones, mullant-ho tot i tornant-ho més fred i més plorós, el temps s'ha anat esfilagarsant com un drap de cuina vell i en general, les hores han passat lentes.

És el normal a les acaballes de tardor, però el cert és que l'ànim respon als estímuls d'una manera ben diversa perquè, encara que tinguem l'hivern tan a la vora i amb ell les festes nadalenques, si fa un bon sol i el ventijol bufa suau en un d'aquells dies d'assecar les bugades, el cor revifa i somriu al ritme parsimoniós dels núvols que passen i es perden horitzó enllà. La gent sembla sortir de les seves cases més contentes i munions de persones caminen per la Rambla, cadascuna amb la seva història i la seva personal circumstància. En aquest banc hi seuen una colla de iaios que comenten la darrera patinada del Nàstic; una mica més enllà el músic ambulant connecta els altaveus de l'aparell que l'acompanya i toca l'acordió amb parsimònia; en un altre banc una mica més amunt, tot buscant el solet que amb prou feines escalfa, una noia jove amb el seu nadó en braços, sent que el temps no passa i que cap moment serà tan perfecte com aquest que ara mateix transcorre. Els arbres deixen caure lentament les seves darreres fulles i resten nus a la vista de qui vol adonar-se'n. Des del Balcó encara es pot contemplar algun vaixell de vela que passa lleuger i que aprofita aquesta mica de vent que bufa. Les botigues estan plenes de productes agradables ja preparats per les compres nadalenques i la gent s'afanya a decidir els seus regals i presents amb una discreta alegria.

Avui, però, no ha estat un d'aquests dies. He mirat per la finestra del despatx una colla de vegades mirant de buscar concentració en les gotes petites que han anat caient del cel, com goteres d'un sostre baix, perquè davant l'ordinador el cap se me n'anava cap a un altre any i un altre moment.

Sí, un altre any i un altre moment. Fa avui tot just tres anys. Tres anys i ho dic amb malenconia, amb un punt de dolor i amb un gran enyorament. Avui fa tot just tres anys, tal dia com avui, tal tarda com aquesta, moria la meva àvia. S'apagava, se n'anava, s'esfumava el seu darrer alè. La seva mort va ser controlada, serena, absent cap indici de dolor. Heu vist mai com s'apaga una espelma quan ja no resta cap minúscol rastre de cera que faria encara que tornés a revifar-se la flama? Doncs així va marxar ella. Sense dolor, sense soroll, sense adonar-se'n, deixant enrera més de quinze anys d'un alzheimer que l'havien reduïda a una ombra del que ella era: la dona més ocurrent, riallera i enginyosa que he conegut mai.

Avui, tres anys després, els seus records... ja no fan mal sinó que em provoquen un mig somriure quan li explico les facècies de la seva vida a la meva Ariadna. Ella la recorda tot i que només la va conèixer asseguda en una cadira de rodes, completament absent de qualsevol incidi de resposta ni de qualsevol interès per la vida. L'Ariadna se la mirava sense comprendre què li passava a aquella persona gran que jo m'entestava en repetir-li que era la seva besàvia. Jo vaig ser tan feliç amb la meva de besàvia, que hauria volgut per a l'Ariadna tot el tresor de la seva presència a la seva vida i també la seva influència benefactora perquè la meva àvia, la Maia, va ser, per damunt de tot, una bona persona, una persona digna, una persona meravellosa.

Els seus contes van amanyagar la meva infantesa i la infantesa de la meva mare i ja de grans, amb la seva mort vam sentir que marxava amb ella aquella mica de la nostra infantesa que ella representava. Com en va ser de dolça, aquesta infantesa...

Com vaig dir en certa ocasió, cap carrer no porta ni portarà el seu nom perquè va viure amb senzillesa. Les seves motivacions eren poques però d'una vital importància: veure'ns felices, saber-nos contentes, fer-nos persones de bé. Se'n va sortir amb escreix. Ella va ser l'encarregada de moldejar la nostra manera de ser, tan de la meva mare com de la meva i avui, aquesta influència benefactora és impagable.

Records d'ella? A milers, a milions i la immensa majoria, bons, magnificats pel pas del temps, atresorats per la nostra memòria. Tres anys després de la seva partida puc dir amb la veu ben alta que la meva àvia, la Maia, la Maria Dolors Pros Tous, va ser una de les millors dones que he conegut i m'afalaga pensar que una mica d'ella viu en mi, en la meva mare i en la meva filla. En totes les dones que hi ha en mi ressona aquesta convicció i es fa cada dia més forta. Em sento feliç d'haver-la conegut. Em sento afortunada per atresorar els seus records.

(Imatge de la Maia, feta a Les Peces, a principis dels anys 80. Era, per damunt de tot, una dona ben riallera).

UNA ENDEVINALLA TRISTA

2008-11-30T22:57:00.003+01:00

Avui us proposo una endevinalla senzilla, la solució de la qual trobareu una mica més avall, de manera que us prego que no feu pujar excesivament ràpid la pàgina perquè sinó, el misteri quedarà desvetllat.

Atenció: "Pengen dels carrers de Tarragona i són ridículs, risibles, còmics, grotescos, xarons, carrinclons, irrisoris, vulgars, ordinaris, exigus, insuficients, escasos, petits, miserables, insignificants, migrats, esquifits, minsos, raquítics, xics, diminuts, menuts, inapreciables, incomplets, deficients, imperfectes, mancats, pobres, curts, escarransits, neulits, reduïts, mísers, naquis, minves, mancats, faltats, deficitaris, avars, ronyosos i tristos. Què són?"

Efectivament, són els LLUMS DE NADAL que l'Ajuntament de Tarragona ha tingut la barra de penjar pels carrers de Tarragona, amb la fútil il.lusió que faran sortir a la gent al carrer provocant un ambient nadalenc de primer ordre.

El primer any que vaig passar a Tarragona, el Nadal del 2000, els llums ja em van semblar petits, escarransits i poc lluminosos. Vaja, que no convidaven a la festa, però en els anys següents, la cosa ha anat empitjorant. Aquest any considero que tan el nombre, com la qualitat com la varietat d'aquesta il.luminació, és simplement una presa de pèl. En ma vida havia vist una cosa tan trista amb ínfules d'encomanar alegria.

Encara bo que els especialistes en comerç i en màrqueting asseguren que una bona il.luminació nadalenca crea un ambient molt especial, propici al passeig i més encara, al consum, perquè la gent acostuma a visitar i a passejar per les zones més il.luminades, més guarnides i més galdoses. A Tarragona està clar que això no ho saben i que si ho saben, s'ho han passat per la... Considero que el llegir ens ha fet perdre l'escriure. Davant la crisi, misèria i companyia i davant l'estalvi d'energia, aquest fingit i fals interès per l'ecologia, ni que sigui només un mes i mig a l'any. La resta de l'any ja farem el que calgui, inclòs el dispendi de milions de litres d'aigua potable que es llença i malbarata clavaguerra avall per la Revetlla Remullada de Sant Magí.

En fi.

Reconec que aquest Nadal no estic massa inspirada i tot i que encara falten uns quants dies per a les vacances nadalenques, el pas d'aquests dies no fa que el meu ànim millori ni la meva il.lusió augmenti.

Si almenys, ja que fa aquest fred, caiguessin quatre volves...

AMNÈSIA INTERESSADA, DESMEMÒRIA FINGIDA

2008-11-26T14:21:00.003+01:00

Si el cardenal Rouco Varela tingués una mica de vergonya i una mica de decència, callaria la boca. Hauria estat més maquet si s'hagués mantingut callat i quiet i si no volia organitzar mullader amb la seva demagògia i falses ganes de reconciliació, que no hagués començat a escupir bestieses, com ara això que no s'ha de remoure el passat i s'ha d'alliberar als joves d'avui de lastres del passat. L'únic lastre que hi ha en aquest assumpte és ell i la seva interessada maneta tova amb la que els capellanots de tots els temps han encalçat aquests joves que ara pretén protegir d'ofenses passades.

Perdoneu. Ja sé que no és aquest el to amb el que habitualment escric els meus post, però és que tota aquesta qüestió em subleva. Com es nota que l'església i els seus dignes representants es passen el dia tancats en riques esglesies i en morbosos confessionaris, mirant d'amoixar algun nen o a alguna beata que es pugui imaginar que trobarà obertes les portes del cel quan toqui, pel simple fet d'entendre's amb el capellà de torn. Que n'hi ha molts d'aquests, avui i ahir.

Les declaracions del cardenal Rouco Varela, cardenal i al mateix temps President de la Conferència Episcopal Española (que no és poca cosa) al voltant del pes que representa el passat de la història recent per als joves d'avui, són un insult per a molta gent d'aquesta generació de la post-guerra que van veure com capellans i monges feien de delators a les autoritats franquistes; que públicament i sense amagar-se'n assenyalaven amb dit justicier a aquelles famílies que convenia fer desaparèixer o callar per sempre. L'església, aquesta santa, catòlica i apostòlica i els seus administradors més que no pas els seus ministres, en van fer de tots els colors a partir del desenllaç de la guerra civil i això no ho dic jo sinó que està perfectament documentat, demostrat i estudiat en nombrosos llibres i publicacions erudites sobre aquesta etapa crucial de la història recent d'Espanya.

I ara, què? Convé que la gent, especialment la més jove, pateixi desmemòria? No resulta ser interessadíssima l'amnèsia que el cardenal invoca com a millor solució per al futur? La ignorància de la història és la cura de les seves nafres? Perquè fa tanta por remoure el passat? Perquè accions com les del jutge Garzón respecte de l'obertura de fosses comunes del franquisme, cauen en un sac sense cul i el jutge es fa enrera veient que la seva persona i carrera poden caure en desprestigi? I la millor pregunta de totes: quant val el silenci interessat dels guanyadors? Tant sí com sí la veritat ha d'aflorar més tard o més d'hora i aquesta sí que serà una veritat redemptora i guaridora que posarà, a la fi, un bàlsam guaridor sobre la ferida oberta que no deixa de rajar des de fa més de 70 anys.

Com es pot demanar l'oblit i l'amnèsia a la gent que va perdre parents en el conflicte i després d'ell? Com es pot obligar a dir als llibres d'història allò que més convé que diguin? Com es pot demanar als morts que callin quan tenen tantes coses per explicar i a tants per assenyalar?

La desmemòria col.lectiva que el Rouco Varela recomana potser faria que alguns respiressin tranquils, però els altres, quí pensaria en els altres...?

EM SOLIDARITZO, AVUI MÉS QUE MAI

2008-11-25T22:03:00.008+01:00

He copiat del bloc de la meva amiga Menta Fresca aquest cartell, perquè m'ha semblat completa, absoluta i senzillament genial.

Em solidaritzo completament amb les dones que viuen en un estat de violència, no ja de gènere, sinó de qualsevol altra mena i que pateixen per aquesta causa.

No crec que sigui la guerra dels sexes la causant d'aquests estralls, sinó més aviat la ignorància, el menyspreu envers l'altra, la intolerància i al capdavall, la falta d'educació social.

Vull pensar que sabrem inculcar en els nostres fills mascles els valors que fan falta perquè la següent generació superi aquesta xacra i a les nostres filles femelles la valentia suficient per plantar cara i dir prou davant la prepotència, la violència i el terror.

Depèn de nosaltres.

SI EL MEU AVI ROCA FOS VIU

2008-11-21T21:31:00.004+01:00

(El meu avi matern, Joan Roca Iglesias, en una fotografia de quan era jove, feta possiblement cap als anys 40).

Si el meu avi Roca fos viu avui hauria fet 97 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora, diria jo) i al llarg de la seva vida en va veure de tots els colors, inclosa, com no, la Guerra Civil, que el va enganxar a Cartagena, l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llençament del Columbia i el lent surar del telescopi Hubble per l'espai. No va poder anar més enllà, almenys pel que fa al fet de "veure" les coses perquè l'avi Joan va morir completament cec. Si avui fos viu estic convençuda que es passaria el dia enganxat a l'ordinador navegant per Internet de pàgina en pàgina, especialment si tenim en compte la vivacitat de la seva curiositat i les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.

Tenia defectes? Un munt. A pilons possiblement, i també un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran, aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es va anar desinflant. Recordo, quan estava proper als vuitanta anys, que en certa ocasió, ja cec i decrèpit, va dir, gairebé com una reflexió per a ell mateix: "jo sóc només una ombra, res més". Em va fer mal sentir-lo parlar així perquè en el fons del fons, tenia una certa raó.

Ras i curt, l'avi Joan va tenir al llarg de la seva vida, tres grans alegries, que explicava a la mínima de canvi: la primera, veure embarcar a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena, on ell servia en aquell moment, camí de l'exili; la segona, la proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco. Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat i com a tal, ho va celebrar tal i com calia. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual" va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié" que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar la ampolla de cava i li va dir a la meva àvia, la Maia, que la posés a la nevera i la mantingués fresqueta fins que arribés el moment. Ella la va agafar sense escarafalls i sense bescanviar cap paraula.

El recordo, aquella tardor de 1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va fer l'últim espeterrec i va reventar per tots cantons. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell se la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada. En tota la seva vida havia trobat tan bon gust a cap cava anterior. Per cert, que com que el 20-N no hi va haver col.legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me la mama em va dir que aquell dia no havia d'anar al col.le perquè (i cito textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'havia mort" (jo tenia en aquell temps 4 tendres anys i tota la innocència del món) i a mi em va saber molt de greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort tan malalt. Quan vaig veure l'avi Joan, assegut al seu lloc habitual a la taula del menjador de casa (encara li veig ara), obrint una ampolla de cava i brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que jo devia tenir un avi molt dolent. Ai Senyor, el que és la innocència de la infantesa, i el ràpid que es perd...!. Ningú més de casa va fer cap altra manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia Roseta, que era la cuinera de casa, va fer un dinar una mica més bo, possiblement de peix, si no ho recordo malament, sense venir a compte de res, simplement perquè com diu aquell, "porque hoy es hoy".

El meu Marcel ha heretat els ullets clars de l'avi Joan i de fet, ningú més de casa té aquest color tan particular i distint que té ell.

El dia que l'avi va morir ho va fer tan bé com va saber. Simplement al llarg d'un dia 1 de febrer de l'any 1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense estrebades, sense adonar-se'n. Es va anar adormint, i prou. Quan em toqui, jo també vull una mort com aquesta. Ell sempre dia: "morir no és res, és només un instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.

Malgrat el seu caràcter i totes les anècdotes, històries, misèries i desgràcies que giren al seu voltant, per a mi l'avi Joan és una persona indispensable. Mentre escric aquest post tinc posada una música de Mozart, que a ell li encantava, concretament, la simfonia n. 40.

Avui que hauria complert 97 anys, va per a ell el meu record més entranyable.

UN OCTOGENARI EN PLENA FORMA

2008-11-18T23:42:00.005+01:00

Avui l'amic Mickey Mouse ha sumat un any més a la seva longeva vida i ja en són vuitanta, ni més ni menys. Avui fa 80 anys que el Sr. Walt Disney va tenir l'encert i la fortuna de garavatejar-lo sobre un paper, essent només un esbós inicial del que seria posteriorment i només un projecte de totes les seves aventures.

Conec al Sr. Mouse de tota la vida i quan avui li he dit a la meva Ariadna que el seu amiguet fa 80 anys m'ha demanat si li faríem una festa. Li he dit que a la nostra manera, una mica, sí. Aquest és el nostre homenatge a aquest personatge entranyable que ens ha fet riure i divertir-nos des que tenim ús de raó.

Congratulations Mr. Mouse and happy birthday!.

AY CARMELA

2008-11-18T09:33:00.003+01:00

Dissabte passat, quan l'Ariadna i el Salvi eren al Nàstic, el Marcel i jo vam anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona. Quan ens va semblar ens vam asseure en un banc i vam deixar passar una mica d'estona. De cop i volta, del carrer Unió i en direcció a la Rambla vaig veure travessar el carrer a una persona que, a simple vista, ja em va semblar una mica estranya. De cop i volta, sense que jo li hagués dit res, ja tenia aquesta persona al costat, oferint-me un paquet de mocadors de paper, a canvi de la meva voluntat. Així a la vora, vaig tenir oportunitat de mirar-me bé a aquesta persona i a la fi vaig descobrir què li havia vist d'estrany. Es tractava d'una persona amb aparença d'home, però que anava burdament maquillat i pentinat també d'una manera estranya. Entrat de ple en la quarentena, ulls estràbics, nas ganxut, barrada esqueixelada (amb la falta de dues o tres peces), barba de dos o tres dies i vestit modestíssim de segona, tercera o quarta mà. Amb forta veu d'home i observant la meva estranyesa em va dir: "Es que soy una chica atrapada en el cuerpo de un hombre. Me llamo Carmela".

En aquell moment la memòria em va donar un salt enrera. Entre l'any 1999 i 2002 cada dia del món, al matí, m'enfilava al tren per anar a treballar a Barcelona. Si fa o no fa, cada dia ens anàvem trobant les mateixes persones que amb cara afligida féiem rutinàriament el mateix trajecte. Allí ja l'havia vist i en aquell moment, ja demanava almoïna, només que aleshores anava vestit de dona: una dona estranya, masculina, fortota i sense hormonar. L'efecte era diabòlic. En aquells anys es feia dir Dominic, amb un accent afrancesat d'aquell que es parla a Cuenca. Li vaig perdre la pista en el moment en el que vaig deixar de viatjar, i fins aquest dissabte. El vaig recordar immediatament i quan li vaig demanar pel canvi de nom em va dir: "Mi familia no me acepta. Especialmente mi padre, que es un facha de mucho cuidado y para joderle he decidido cambiarme el nombre por el nombre más republicano que conozco, o sea que ahora me llamo Carmela". Dins el món dels friquis, aquest potser sigui el més extrem de tots, però quan se'm va asseure al costat i em va començar a explicar (sense jo preguntar-li) la seva història, vaig descobrir que dins aquella persona tan estranya (ni home ni dona sinó tot el contrari), hi ha un esperit tremendament pertorbat i adolorit, que només busca reafirmar-se en el que realment sent: que és una noia. Li encanten les sabates de taló, les mitges brillants, les faldilles acampanades, les bijuteries que en més o menys grau, totes portem i anava exclamant: "Es que es tan bonito ser mujer" i no ho deia només per l'atuell, sinó pel seu sentit de feminitat, de delicadesa en el moviment, de finura en les formes de moltes dones que coneix. La Carmela aspira, simplement, a semblar per fora el que ja fa molt de temps que sent per dins. Ara bé, el seu aspecte és tan estrafolari que ningú li ofereix la oportunitat de ser qui en realitat és i no té recursos per depilar-se, per hormonar-se, per vestir roba femenina, per treballar en una feina (ja no demana cap especificitat concreta) que propicïi deixar de vendre mocadors pel carrer, permetre-li fer una vida normal i deixar de rebre les mofes i burles de la gent cruel amb la que de vegades topa.

Quan estàvem asseguts/des al banc de la Rambla, de cop i volta se'ns acosta un home, potser rumanès, intentant vendre-li a la Carmela un parell de mitjons de llana. Els hi venia per 4,50 euros i s'entestava en no abaixar el preu. No parlava ni una paraula en castellà (menys encara en català) i portava el preu escrit en un paperet. La Carmela vinga a dir-li que no, que ella també s'havia de buscar la vida i que no podia comprar-li els mitjons, menys encara per aquest preu. El romanès s'entestava i començava, fins i tot, a posar-se una mica seriós (tirant a violent) i en el fons la imatge era la misèria intentant treure quatre euros a la pobresa. Tot plegat, patètic. Finalment el romanès va deixar córrer un negoci que ja va veure que no faria i va marxar.

Quan ens vam acomiadar, un segon després, la Carmela em va oferir un paper amb el seu número de telèfon dient-me: "Lo único que quiero es una amiga, alguien con quien hablar, con quien tomarme un café alguna vez. ¿Me llamarás?" i jo li vaig dir que no hi confiés, tot i que mai se sap. La vaig deixar entristida anar en direcció cap a l'estació de tren, mentre jo anava exactament en direcció contrària amb el meu bebè.

He pensat en la Carmela durant tots aquests dies, en la seva misèria, en la seva pena, en la seva falta d'ubicació a la societat i a la vida en general, afectada pel rebuig de la seva família i atrapada en un cercle viciós pel seu propi cos, que no l'afavoreix absolutament en res. El que és la imatge que projectem!

Probablement no tornaré a veure a la Carmela perquè el seu desig és marxar i viure a alguna ciutat on pugui fer una vida normal i on no porti cap etiqueta penjada; de moment però, no pot fer-ho perquè dorm a casa dels seus pares (només hi dorm perquè com a transexual, els seus pares no li posen a taula ni un plat de caldo i ha de buscar-se la vida a cop de mocador).

Tant de bo algun dia ho aconsegueixi.

DISSABTE AL NÀSTIC

2008-11-17T19:03:00.005+01:00

Aquest dissabte passat el Nàstic jugava a casa contra el Saragossa. Durant tot el dia vaig estar escoltant el mateix: que si aquesta tarda s'ha de guanyar, que si ja veuran, etc., etc., etc.

El Salvi (per les venes del qual corre el Nàstic des del moment que va néixer), sempre acostuma a marxa de casa un parell d'hores abans que comenci el partit. Ell diu que és perquè així pot aparcar millor, però jo sospito que també és per l'ambient que es crea entre els seguidors abans de l'encontre i perquè essent ell com és, xerra amb l'un, critica amb l'altra, riu amb el de més allà i així va passant l'estona.

Des de ja fa uns quants partit, però, el Salvi té un afegitó que l'acompanya al Nàstic i que es diu Ariadna. La nena ha agafat tanta afició al futbol com a anar de la mà del papa a tot arreu i a ell, no cal dir, li cau la baba. No n'hi ha per menys. Després, el resultat del Nàstic és el que menys la preocupa: el cas és que ha passat tota la tarda amb el papa.

Aquestes que venen a continuació són algunes imatges (imperdibles) de tots dos, a punt de marxa. Es nota que ja tenim aquí una mica més de fred i tots dos van equipadíssims per més cap al tard.

Les penjo al bloc perquè m'encanten. Són com són ells mateixos: naturals, riallers i feliços.

Encomanadís, espero. Feliç, en tot cas.

PINZELLADES AMB MÀGIA DE JIM WARREN

2008-11-14T14:16:00.012+01:00

Si us agrada l'art i voleu deixar-vos sorprendre, avui us presento un artista l'obra del qual és increïble.

A mig camí entre el surrealisme i les imatges oníriques, les temàtiques dels seus quadres són fantasioses, evocadores i conviden a vagar pels paisatges que composen les seves construccions pictòriques.

L'artista californià autor d'aquestes obres és Jim Warren i la seva tècnica, lluny del que podria semblar, a base d'esprais o a cop d'aerògraf, és l'oli. Aquests quadres que avui us adjunto, són pintats a l'oli amb pinzellades extremadament subils.

A hores d'ara Jim Warren és un dels pintors i il.lustradors més cobejats del món i als seus 35 anys té obres exposades als principals museus del món.

Altament cotitzat per l'estètica, deliciosa, sensual i imaginativa que l'autor proposa, ell mateix comenta a la seva web (que podeu visitar clicant aquí), que el seu art "no és més que una suggestiva experiència". Gaudim-la tots plegats

LAS FOSAS DE FRANCO

2008-11-10T10:08:00.010+01:00

Quan es comencen a moure i remoure històries antigues, especialment les que fan referència a episodis tan tràgics i grisos com és la Guerra Civil, per un motiu o per un altre tothom se sent incòmode. Els guanyadors del conflicte, falangistes fanàtics, perquè Déu sap les coses que tenen per amagar i que els haurien de fer caure la cara de vergonya i els perdedors (republicans i pelatges de tota mena, molts dels quals no tenien ni definició política), per la sobtada angoixa que es desferma dins de cadascú, davant la possibilitat de reviure novament històries tristes, doloroses i commovedores que tot sovint, toquen molt d'aprop: la pèrdua dels pares, dels germans, dels marits o les mullers, dels parents...

Ara que el jutge Garzón (con un par) vol començar a obrir foses comunes (aquelles foses que alguns neguen que hagin existit mai), plenes fins al capdamunt de cadàvers víctimes dels afusellaments, dels passejos, dels ajusticiaments de la guerra i de la immensa repressió que es va viure a Espanya, la meitat d'Espanya sent que tot plegat pot portar molta polseguera i que més valdria deixar les coses com estan.

I un rave! Cal que la veritat aflori, que els morts ajusticiats es desenterrin perquè puguin, a la fi, parlar i explicar la seva història dolorosíssima, després de més de 60 anys de silenci. Què hi pot haver més reconfortant que aconseguir una mica de justícia, ni que sigui tants anys després i recuperar el record, la memòria, les restes, les despulles de tantes i tantes persones que van desaparèixer de la terra, com per art de l'encantament?. Les persones no desapareixen així, sense més, no es vol.latilitzen a l'aire. Tot té una raó de ser i l'hora de la veritat, ja ha arribat.

Fa uns quants anys vaig llegir, amb gran dolor, un llibre que recomano vivament, anomenat "Las fosas de Franco: los republicanos que el dictador dejó en las cunetas", escrit per Emilio Silva i Santiago Macías y prologat per Isaïas Lafuente (excel.lent escriptor i assajista autor, també al seu torn de "Esclavos por la patria"). Edicions "Temas de hoy".

El llibre en qüestió ofèn i indigna a parts iguals i és més un compendi de greuges i ofenses a la vida humana que no pas una relació (que també) de les fosses que fins ara s'han identificat a tot el llarg i ample de la geografia espanyola. N'hi ha per tot arreu i és sovint la memòria popular (mig d'amagat i amb molta por) la que recorda que en tal lloc hi ha enterrades tantes persones, amuntegades, apilonades, fetes un farcell i que a hores d'ara només es poden reconèixer (algunes d'elles) per algun objecte personal que portessin al damunt i que els assassins no van tenir l'agudesa de robar-li en el darrer instant: un rellotge, una cadena amb una medalla, etc.

Llegiu el llibre "Las Fosas de Franco", si en teniu la oportunitat i sentireu, igual com jo vaig sentir, que la indignació es transformava en dolor i el dolor en malaltia. És horrorós el que es va fer, però encara ho és més negar-ho, dir que mai va passar, que els executats no eren tals, igual com passa amb l'holocaust. Aquí també, d'alguna manera, es va viure un holocaust i una gran tragèdia per les nombroses famílies que van perdre, en ocasions, més d'un i de dos familiars. Aquesta és la ressenya del llibre "Las fosas de Franco" que apareix a la contraportada: "Después de localizar el lugar donde estaban los restos de su abuelo, Emilio Silva consiguió exhumar su cuerpo y el de doce personas más que yacían en una fosa común, tras ser asesinados por fanáticos falangistas durante la Guerra Civil. En su libro Las fosas de Franco, Silva narró su historia y generó uno de los debates politicos más importantes de los últimos años sobre la recuperación de la memoria histórica. Muchas cosas han pasado en los dos años que han transcurridos desde su publicación, y Silva cuenta en esta nueva edición la segunda parte de una de las historias más emblemáticas de la España contemporánea. Las fosas de Franco. Los republicanos que el dictador dejó en las cunetas. En este emotivo libro, Emilio Silva y Santiago Macías, fundadores de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, narran su extraordinaria lucha para ubicar y exhumar las fosas de la Guerra Civil por toda España, contribuyendo a curar una herida histórica que seguía abierta, 25 años después del restablecimiento de la democracia".

El llibre està meravellosament escrit, unint magistralment el rigor històric amb el dolor pels fets que es narren i per la compassió que desperten els cadàvers i els seus familiars.

Un apartat més de la història recent d'Espanya que no pot caure en l'oblit. Cal recordar, mantenir fresca la memòria i que cadascú pagui per allò que va fer...

EL CANVI JA ÉS AQUÍ

2008-11-05T13:12:00.003+01:00

Si avui busquem al Google el terme "Barack Obama", el buscador més conegut d'Internet troba la friolera de 80.900.000 resultats en 0,06 segons, és a dir, a una velocitat supersònica. Bé, el canvi tan esperat i tan proclamat durant la campanya presidencial americana, ja és aquí. Veurem. Avui al programa del Basté "El Món" a RAC 1 preguntaven als oïdors si tots plegats n'esperem massa de l'Obama i la majoria de la gent que ha respòs han dit que sí i per tant, ja donen a entendre que sobre l'Obama hi ha moltes esperances posades però que la confiança en que aquestes esperances es materialitzin en forma de resultats positius, queda en "standby", a la rerabotiga de les expectatives gairebé mesiàniques que giren al voltant del flamant president electe.

Aquestes eleccions han deixat en evidència diverses qüestions:

1.- Que la gent estem fins al monyo de tot,

2.- Que el món està cada cop més globalitzat i els mitjans de comunicació (en general) han tractat la informació que s'ha generat al final d'aquesta campanya americana, com si a nosaltres ens hi anés el compromís i com si fóssim nosaltres qui puguessim decidir,

3.- Que el resultat d'aquestes eleccions té ressò i efectes a tot el món, és a dir, a tot el planeta.

Des del meu punt de vista, penso que sempre és bo i positiu donar un pas endavant per canviar, encara que sigui de republicans a demòcrates, és a dir, de la dreta a la dreta i mitja.

Però l'Obama és engrescador, no ho podem negar i el seu discurs és agosarat i fresc. Potser sigui la seva joventut qui el fa actuar d'aquesta manera, més encara si partim de la base que els darrers presidents han tingut tots una mitjana de més de 70 anys. Fem memòria: Jimmy Carter, Ronald Reagan, George Bush (pare), Bill Clinton (potser l'excepció) i finalment George Bush (fill). John McCaine representava, des del meu punt de vista, la saga de dinosaures que s'ha estat prodigant al despatx oval de la Casablanca des que tinc ús de raó, partint de la base que el primer president que recordo amb claredat és Jimmy Carter.

M'agrada l'estil de Barack Obama i per a mi té un vot de confiança. Si m'haguessin deixat votar, jo també m'hauria decantat per la seva opció, ni que fos per tastar alguna cosa nova i gens gastada. La força de la seva empenta, discurs, aparença, programa, etc, s'ha afegit al ressò mediàtic immens que li han donat els mitjans de comunicació mundials i un factor barrejat amb l'altra donen, sense cap mena de dubte, un producte guanyador.

Veurem a veure què passarà a partir d'ara, més que res perquè Obama té ressons mesiànics a la seva aura i s'espera d'ell que acabi amb la guerra, que resolgui la crisi econòmica mundial, que mantingui el món en pau, que la societat prengui consciència dels més diversos assumptes i causes, que aturi el canvi climàtic, etc., etc., etc.,

Potser una mica massa per a un sol home, ni que sigui el líder de la civilització i l'home més influent del planeta.

Tot vol el seu temps. Caldrà donar-li, però, un respir, una pausa...

NAUFRAGIS

2008-11-02T17:01:00.005+01:00

Avui he llegit al bloc de la Zel (Ara mateix), que el seu pare ha mort d'una manera força inesperada. Ho sento molt. Ja li he deixat una nota de condol en nom meu i en el de la meva família. De debò, Roser, si llegeixes aquest post, creu-me de veritat que lamento molt la teva pèrdua.

Ahir va ser la diada de Tots Sants i avui l'església celebra els Sants Difunts. Aquesta és, de ben segur, una de les jornades més inhòspites i fredes de l'any, quan la gent pren o hauria de prendre consciència, de la debilitat humana, de la nostra fragilitat i al mateix temps, de l'inexorable del nostre destí. Tots farem cap al mateix lloc i desapareixerem de la Terra per sempre més. Totes les religions sense excepció volen confortar els nostres sentiments fent-nos creure en una vida d'ultratomba, més enllà del que la nostra imaginació humana pot somiar, però creure-hi o no creure, aferrar-se a aquesta esperança o renunciar a ella és una qüestió estrictament personal. Jo hi vull creure i m'entesto a pensar que quan s'acabin els meus dies, les circumstàncies em portaran a trobar-me amb les persones estimades que he conegut i que ja han fet el mateix camí abans que jo. Si vaig a mirar, de la meva família primigènia n'hi ha més a l'altre món que a aquest, perquè ja han marxat els avis i les àvies, la besàvia, els tiets... La veritat és que la meva família aviat està enumerada i ara per ara, de la gent que tenia al meu voltant quan vaig néixer, només em queden els pares.

Aquest estiu la meva mare ha fet 60 anys. Una xifra tan rodona havíem de celebrar-la d'alguna manera especial i se'm va ocórrer que podíem passar el seu dia a Madrid amb un cop d'AVE. Així ho vam fer i a dalt del tren li vaig donar el regal que vaig estar elaborant des d'un any i mig enrera: un llibre de fotografies de la seva vida, des dels origens de la nostra família, que arrenca amb les imatges dels seus besavis. Les seves pàgines estan plenes de fotografies, d'anècdotes, de fragments escollits de la seva vida. A l'hora de redactar-lo, sobtadament em vaig trobar amb algun problema, perquè malgrat tinc molt fresca i present la biografia de la meva mare, d'alguna anècdota se me n'escapava el detall i vaig haver d'improvisar. Vaig pensar: "està clar, si tingués la Maia (la meva àvia), ella segur que podria explicar-me això o allò". Però ella ja no hi és, i com ella, l'avi, la iaia, els altres avis... Vaig trobar-me amb un gran buit i un gran silenci i al mateix temps també, una gran solitud, un gran enyor per no saber a qui preguntar ni amb qui aclarir alguns temes. I vaig haver de deixar-ho així. Quan li vaig donar el llibre a la mama (llàgrimes d'emoció, petons, una abraçada que no s'acabava mai...), ella hi va trobar alguna inexactitud. Està clar. No tenia a qui preguntar-li els meus dubtes sobre el text. La memòria dels records i dels episodis passats se'n va anar amb la Maia i l'hem perduda per sempre. I també la de la besàvia, que era un pou de saviesa.

Penso que això és el que representa la diada de Tots Sants: aquest gran buit que de cop i volta es fa present i dens; la visita al nínxol familiar i la certesa absoluta que la iaia, el tiet, l'avi "són aquí"i no se'n mouran mai més, dins una tomba tancada i segellada fredament; el silenci per resposta a algunes preguntes senzilles, a algunes anècdotes familiars.

L'esperança ara està posada en la meva nova família, la que amb esforç i deixant-hi un tros de salut, hem construït el Salvi i jo, però la meva família, la primigènia, la família de la qual provinc, s'ha anat extingint amb el pas dels anys i ara ja no més me'n queden dos membres.

Potser la vida deu ser això: camins i camins per descobrir que, malgrat tot, ja sabem que ens condueixen a un miler de naufragis.

(PD.- Estic sucant un grill de mandarina dins una fondee de xocolats per treure'm aquest regust estrany i dolorós que sempre em queda quan penso en la mort. Avui els cementiris, malgrat la grisor del dia, deuen estar plens de flors).

PER MARCEL

2008-10-30T19:53:00.007+01:00

Segons diu el santoral, avui dia 30 d'octubre es celebra Sant Marcel. Això dels sants a casa no ho seguim gaire, però qualsevol excusa ens resulta bona i útil per fer una celebració, encara que sigui tan petita com aquesta. És el primer cop a la seva vida que el meu petit Marcel, que està a punt de cumplir 10 mesos, celebra el seu sant i per tant, especialment per a ell, però també per a la meva dolça Ariadna i per a totes aquelles persones que com jo mateixa o com el Salvi, estimem els animals, va avui aquest regal tan especial.

I que sigui per molts anys, al teu costat.

CLARS I FOSCOS

2008-10-29T18:12:00.009+01:00

Tinc interès en explicar-vos dues coses que em van passar el mateix dia i pràcticament el mateix moment: una preciosa i l'altra desastrosa i rabiant. Us explico.

Diumenge passat, a la tarda, l'Ariadna i jo vam assistir a un concert familiar dels que organitza el CaixaFòrum. L'actuació anava a càrrec d'un quintet de veus femenines (i quines veus...), que responen al nom de Black Voices. El petit auditori del Centre Social de La Caixa estava ple de gom a gom i no hi cabia ni una ànima més que acompanyés a les 250, aproximades, que omplíem la sala esperant sentir les Black Voices. Van aparèixer majestuoses a l'escenari, completament vestides de negre i negres com són elles mateixes, creaven un gran impacte. Van començar molt bé, amb cançons poc conegudes que cantaven a capel.la, amb una gran saviesa i economia d'esforços. Les anaven presentant en anglès, perquè elles són angleses tot i que d'origen afroamericà i de cop i volta ens diuen que com que l'actuació s'emmarcava dins un concert familiar, volien que tots cantéssim i balléssim. Ho van aconseguir immediatament, creant llaços de profunda complicitat amb el públic, al que no van trigar gens a ficar-se a la butxaca. Van estar sensacionals i ho vam passar molt bé l'hora i escaig de la seva actuació.

Black Voices és un dels conjunts vocals més importants del Regne Unit i des de fa més de vint anys, passegen el seu art per tot el món. Estan especialitzades en la música jazz, el blues, el soul i els espirituals. Va ser una delícia veure-les cantar en directe i encomanar-se de l'enorme energia i bon rotllo que desprenen. Aquesta és la part clara, alegre i lluminosa de l'assumpte. Us n'adjunto una petita mostra perquè us feu a la idea.

Són Black Voices: Carol Pemberton (veu i direcció musical), Sandra Francis (veu), Shereece Storrod (veu), Cecelia Wickham-Anderson (veu) i Jennifer Wallace (veu).

I ara ve la part obscura, fastigosa i rabiant del mateix assumpte. Al mateix temps que l'Ariadna i jo ens ho passàvem la mar de bé cantant i ballant amb les Black Voices, algú, d'entre els assistents al concert familiar, em va mangar el telèfon mòbil de dins la meva bossa. Quan vaig entrar a la sala portava el mòbil i ja no el portava quan l'actuació es va acabar i en vam sortir. Me'n vaig adonar immediatament que no el portava i fins i tot des de La Caixa mateix vam suspendre la línia. Però és que el mòbil era un bombó de Nokia que jo portava ple de fotografies dels nens i d'òpera. Fins i tot quan em trucaven sonava l'ària més flamígera que canta Radamés: Celeste Aida, de Verdi. Decebuda? Cansada? Desorientada? Dolorida? Enfadada? Rabiosa? I tant, i molt més. És que ja no es pot estar tranquil enlloc? Trobo increïble que algú trobés oportú robar-me el telèfon mòbil envaint, a més, la meva part de privacitat en un espectacle públic, com és la meva bossa. Tan desesperats estem? Fins a on som capaços d'arribar?

Quan vaig queixar-me i lamentar-me a la gerent del Centre Social em va dir que trobava molt fort que algú pogués haver fet una cosa així i que enmig d'un públic familiar... vaja, que "to er mundo e bueno". Doncs molt bé, però jo m'he quedat sense mòbil. No cal ni dir que La Caixa, en tot aquest assumpte, com a entitat, no té prevista cap tipus d'assegurança ni de responsabilitat civil i per tant, un altre dia, a vigilar més.

D'acord, però no deixa de ser indignant. Aquest és un dels efectes de la crisi? On queda la dignitat? I on queda la honradesa?

Deixaré d'anar algun dia amb el lliri a la mà?

DISSABTE DE TARDOR

2008-10-25T19:07:00.010+02:00

Aquest és un dissabte una mica especial. De fet, més que especial, és atípic, perquè tota la família Guinart-Pros, Turandot inclosa, ens hem quedat a Tarragona en comptes d'anar al Vendrell a veure els meus pares, com solem fer des de fa una colla d'anys. I és que aquesta ha estat una setmana dolorosament vírica per a tots nosaltres. Primer, el Marcel va començar a tenir unes cagarrines cada cop més clares i cada cop més freqüents, que ràpidament van ser tractades i resoltes per la seva pediatra. Això passava dimecres. Encara el Marcel no estava bé del tot quan jo vaig començar a vomitar pels descosits el matí de dijous i el Salvi... en fi, la discreció em fa callar com l'ha afectat el mateix virus. De moment (toquem fusta) l'Ari és la única que se n'ha escapolit. Bé, sigui com sigui, avui ens hem quedat a Tarragona i demà diumenge seran els papes els qui vindran a fer-nos una visita, perquè ja porten 15 dies sense veure els seus néts i això és una eternitat. Ho entenc perfectament.

Aquesta tarda, doncs, preparo cuidadosament la seva visita perquè té una doble perspectiva: en primer lloc, que fa un munt de dies que no ens veiem i en segon terme, que demà celebrarem a casa l'aniversari del meu pare (63, només) i el seu aniversari de casats (39, també només). És curiós com encara hi ha matrimonis que aguanten tan de temps junts, en aquest cas dels meus pares, sovint amb més baixos que alts per diversos problemes força greus que han ensenyat a la meva mare (una santa dona, admirable i pràcticament perfecta en tot) a carregar-se d'una paciència que ni ella mateixa sabia que tenia i que la menaran directament a les portes del cel el dia que li toqui, d'aquí a 30 anys, com a mínim.

Sóc a la cuina rentant els quatre plats del nostre dinar i planejant el dinar de demà: carn a la brasa, llonganissa, patates i carxofes al caliu i com no (en tenim tots unes ganes immenses), rovellons fets sobre la graella, ben amanits amb oli d'oliva. De postres, panellets i postre de músic amb un rajolinet de moscatell que farà que la fruita seca llisqui millor. Se m'està fent la boca aigua i encara queden una colla d'hores pel dinar de demà.

Mentre rento els plats tinc música posada. Òpera, com no. M'acompanya, em fa pensar, em fa somiar i canto interiorment cadascun dels fragments que tinc especialment seleccionats i que m'encanten. Mentre, el Salvi mandreja pel menjador, l'Ariadna fulleja despreocupadament un conte i el Marcel (amb els seus ullets color d'alga marina), mira a veure quina trapelleria pot fer des de la mínima alçada del seu caminador. El passadís se li fa petit d'ençà que compta amb aquesta lliure autonomia.

Pavarotti, des del meu mòbil, en el seu paper de Turiddu s'acomiada de la mama Lucia a la Cavalleria Rusticana (Pietro Mascagni): "Per me pregate Iddio! Un bacio, un bacio, mamma! Un altro bacio - addio! S'io non tornassi fate da madre a Santa. Un bacio, mamma, addio!". La música s'accelera i la desesperació de la mamma Lucia creix quan Turiddu se'n va i de cop una veu paorosa crida (en un final espectacular en crit propi del verisme): "Hanno ammazzato compare Turiddu!". "Han matat al compare Turiddu". Quina fi més trista, més verista.

Sona ara el famosíssim Libiamo de La Traviatta (Giussepe Verdi) amb la seva espectacular lluminositat. Canten Rolando Villazón i Anna Netrebko, la parella operística del moment (no sé si parella també a la vida real). Déu meu, quines veus, quina meravella!. "Libiamo ne’dolci fremiti che suscita l’amore, poiché quell’ochio al core omnipotente va. Libiamo, amore fra i calici più caldi baci avrà". Mentre les notes daurades del Brindis per la vida i per l'amor encara solquen la meva cuina, sento les passes petites del Marcel. Em giro i topo amb els seus ullets de color d'alga marina, que m'espien des de la llinda de la porta. Em somriu perquè escolta com comença "Che gelida manina". Novament Pavarotti, convertit ara en Rodolfo a La Boheme (Giacomo Puccini). Ell està molt acostumat a escoltar-lo i estic segura que fins i tot abans de néixer, ja tenia familiaritzades les àries que més m'agraden, de tantes i tantes vegades que les he escoltades. "Chi son? Sono un poeta. Che cosa faccio? Scrivo. E come vivo? Vivo". Salvi ve a buscar-lo a la cuina mentre també ell taral.leja aquest fragment, milers de vegades escoltat. Tot plegat em produeix una càlida sensació de llar. Com deia el meu estimat Josep M. de Segarra "de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d'esperit" i sento una sensació tan pròxima a la felicitat que ja no sé en quin ordre van els meus plats. Reprimeixo i refreno el meu instint de menjar-me el Marcel a petons mentre ell somriu ensenyant les seves quatre dentetes acabades d'estrenar. L'Ariadna em ve amb el seu llibre "El diari secret de la Bruixa Avorrida" i la sento lliscar pel passadís amb els seus mitjons de peu de gat, esplèndida als seus cinc anys, càlida, perquè és la germana gran i bonica, avui amb el seu jersei blau. No deixa de sorprendre'm el gran seny que demostra, malgrat la seva curta edat.

Transcorre aquest dissabte, molt tranquil i molt sosegat. Cau la tarda i encara no tinc eixuta la roba que he estès aquesta tarda. Pràcticament no bufa gens d'aire al terrat i tot està més aviat humit.

Ara és la Turandot qui em reclama. Les seves ungles repiquetegen sobre el parquet en direcció cap a la porta de sortida i semblen gotes de pluja sobre un vidre. Sortim tots cinc al carrer, plens de tardor, el meu cor enfilat a la catifa de qualsevol òpera. La Turandot s'impacienta. L'innocència poètica i enamorada de Nemorino, de "L'elixir d'amore" (Gaetano Donizetti) m'acompanya. "Quanto è bella, quanto è cara! Più la vedo, e più mi piace... ma in quel cor non son capace affetto ad inspirar. Essa legge, studia, impara... non vi ha cosa ad essa ignota... Io son sempre un idiota, non so che sospirar. Sóc un idiota que només sap suspirar".

Ara tornem.

SENSE NOM, PERQUÈ NO EL TROBO

2008-10-17T14:07:00.001+02:00

De vegades ens posem les mans al cap quan escoltem per la ràdio o veiem a la televisió (sovint cruament i descarnada) algunes notícies que ens arriben a fiblar fins al més profund de l'enteniment. A mi em toquen especialment les que fan referència als animals i més encara, a les criatures. Em fa mal, molt mal, especialment d'ençà que sóc mare, el maltractament a la infantesa, l'abandó, les penúries dels més petits i sempre penso que si tingués prou diners, si em toqués una bona loteria, el primer que faria seria iniciar els tràmits per a una adopció internacional. Caldrà esperar, de moment, a la loteria de Nadal.
D'ençà que ahir va sortir la notícia als mitjans, no surto del meu estupor: al barri de Campclar de Tarragona dos tios romanesos, pare i oncle respectivament, pretenien vendre a les seves dues nenetes de 2 i 4 anys per 30.000 euros. Quan la mare s'hi va oposar li van pegar i ella no va tenir més nassos que demanar ajut extern a la pròpia família. Tot això, segons va informar ahir la premsa. Després de ser detinguts els dos familiars i el pressumpte comprador, el jutge els va prendre declaració i a hores d'ara estan en llibertat provisional. No surto del meu estupor, repeteixo, pels dos fets: per intentar vendre (és que ho trobo fortíssim) les dues nenes i perquè a hores d'ara campen pel carrer només amb una ordre d'allunyament de la mare i de les nenes. A saber què més pot passar ara, però si jo fos d'aquesta mare, prendria les meves filles tan lluny com pogués, si cal, a l'altra punta de món. És horrible.
De vegades, quan sentim parlar d'aquestes coses tan horroroses, d'aquesta falta d'humanitat, els fets que es relaten ens cauen lluny, però és que això passava ahir a Campclar, aquí mateix a Tarragona. No tinc paraules perquè el següent que em surt són insults i exabruptes que tampoc em deixen satisfeta. La justícia, tampoc m'hi deixa.

Què passarà ara, què passarà?

SOTA L'AUSPICI DELS BONS SANTS

2008-10-14T09:47:00.005+02:00

Fa tot just un mes a Tarragona es celebrava amb grans solemnitats i celebracions, la festivitat de la patrona, Santa Tecla. Tothom la recorda quan arriba la festa major però durant la resta de l'any, la seva invocació és escadussera i fins i tot minsa, a banda de ser un nom que es perd entre les noves generacions de nenes tarragonines. Hi ha qui diu que el nom mai s'acabarà d'extingir perquè Santa Tecla és la patrona d'Internet i dels internautes (consulteu aquest enllaç), però el cert és que personalment, de Tecla no en conec cap, excepte l'aranya que li feia la guitza a l'abella Maya.
Amb tot, Santa Tecla no era pas filla de Tarragona i té amb la ciutat una història força atzarosa, no pas així altres sants i santes que, segons diu la tradició, sí eren estrictament tarragonins i tarragonines. Així doncs, segons explica el Costumari Català de Joan Amades, la ciutat de Tarragona compta amb tota una sèrie de sants i santes que no només en representen el patronatge, com Sant Magí i la ja esmentada Santa Tecla, sinó que a més, la tradició iconogràfica del santoral els reconeix com a fills de Tarragona i per tant, ciutadans i ciutadanes que, a causa d'una sèrie de circumstàncies i a ran de les seves pròpies qualitats personals, han esdevingut sants i santes. Sovint, i exceptuant els sants als quals es ret homenatge per les seves festivitats en forma de festes majors petita i grossa respectivament, Tarragona compta també amb els sants diaques Fructuós, Auguri i Eulogi, la festa dels quals és el dia 21 de gener. Tots tres van morir a Tarragona i les actes dels seus martiris els situen directament sobre l'arena de l'amfiteatre tarragoní. El refranyer sol dir: Sant Fructuós serè, any de fruita i també si Sant Fructuós passa núvol els sarments no carreguen.
Tanmateix, altres noms que recull el santoral passen completament desapercebuts, tot i ser, insisteixo, fills i filles de Tarragona. Anem a pams.
Tot just començat l'any, el dia 3 de gener es celebra Sant BALDULF o BLIDULF. Deixeble de Sant Agustí d'Hipona, la creença popular el fa fill de Tarragona i abat d'un dels primers monestirs de la ciutat, nomenat directament per Sant Paulí de Nola, qui va confiar en Sant Baldulf a causa de les grans qualitats que va demostrar. No se li reconeix, tanmateix, cap miracle.
Segons ha quedat a la veu popular, Sant ASCANI era un ciutadà tarragoní el qual, abans que el prenguessin per ser cristià, es presentà pel seu propi peu davant el pretor romà de la ciutat i declarà obertament les seves creences, de manera que va patir martiri i mort. Els vells de Tarragona, "in nilo tempore" l'invocaven i es recordaven d'ell quan passaven dificultats. La seva onomàstica és el 25 de gener.
Sense ser fills de Tarragona, arribaren a ser bisbes de la ciutat Sant OLEGUER i Sant EPAFRODITE, tots dos amb tantes virtuds i qualitats que arribaren a la categoria de sants. Sant Oleguer es celebra el 6 de març i Sant Epafrodite el 22 del mateix mes.
L'endemà mateix, el dia 23 de març es celebren les festivitats dels sants DOMICI, ESPARQUI, TEODORA, AQUILA i PELÀGIA, tot plegats, sants i santes, fills i filles de Tarragona i aquí mateix van patir martiri i mort per part dels romans perseguidors del cristianisme.
Així mateix, Sant ZENON i santa VERONA eren també nadius de Tarragona i la tradició els fa deixebles de l'abans esmentat Sant FRUCTUÓS. Segons ha quedat escrit, van morir també com a màrtirs a l'amfiteatre de la nostra ciutat i la seva festa és el 12 d'abril.
Un altre sant que la tradició vincula amb Tarragona és Sant HERMENEGILD, fill del rei god Leovigild, de tradició arriana i de mare catòlica. De fet, la veu popular el fa rei de Tarragona i de creences cristianes, valent lluitador contra els moros que volien envair la ciutat. Els cavallers l'invocaven i pregaven el seu ajut per emprendre les batalles contra la invasió sarraïna i pel que sembla, la seva advocació era molt efectiva en aquests afers. Per això encara se'l recorda el 13 d'abril.
Pel que fa a Santa VERONA, la festa de la qual està instituïda el 19 d'octubre, era nascuda a Tarragona, filla d'una família benestant i amb "possibles" de la ciutat, però ella va renunciar a les facilitats de la vida acomodada que podia permetre's per convertir-se al cristianisme. Això li valgué el títol de santa.
Bé, què hi ha de cert o de fals en tot el que he escrit en aquest post? Quí és que ho pot saber. Trobar aquesta informació i molta més, és ben fàcil si es fa una consulta ràpida al Costumari de Joan Amades, perquè en aquest Costumari és on apareixen explicades les facècies que la veu popular atribueix als distints sants i santes. La seva lectura és entretinguda i força interessant. Us la recomano vivament.

Pel que fa al cas i tal i com deia la meva iaia Roseta, "més val creure que anar a veure".

TARRAGONA PRESA

2008-10-13T21:47:00.014+02:00

Ahir 12 d'octubre, la manifestació convocada a la Rambla Nova per Alianza Nac(z)ional i la contramanifestació convocada, també a la Rambla Nova de Tarragona, davant el monument dels Despullats, per la Coordinadora de moviments socials i polítics de Tarragona, va deixar imatges com les que adjunto, i sobre els fets que les van motivar avui n'han parlat tots els mitjans de comunicació. Afortunadament aquí a la nostra ciutat no hi va haver cap incident remarcable i tot plegat es va saldar amb uns quants crits de "Viva España" els uns i "Puta Espanya i fora nazis" els altres. Malgrat la seva proximitat, les esquerres i les dretes no van acabar coincident, especialment perquè sembla que amb més o menys mesura, va imperar el seny, perquè tot plegat (lamentable al capdavall) va acabar aviat i perquè els membres de la policia antiavalots va tenir una fortíssima presència pels carrers de Tarragona.

Si em demaneu la meva opinió al respecte, penso que la simbologia nazi hauria de suprimir-se completament, igual com també la franquista, perquè pertany a un temps que ja no tornarà i perquè per ultramontana i peregrina, a més de per violenta i assassina, hauria de cremar en enormes pires públiques (de la simbologia, estic parlant), més o menys del mateix tamany que les que va encendre Hitler per cremar els llibres que haurien ajudat a la gent a pensar i a fer-se més forts: filosofia, moral, religió, ètica, política, literatura... Tot va ser cremat i anorreat. Ara aquesta simbologia hauria de córrer, al meu entendre, la mateixa sort; però els demòcrates ho som tan, de demòcrates, que permetem, tolerem i aguantem, el que no és ni de bon tros, justificable, com son aquestes manifestacions provocadores i apologístiques. Potser el que més trist vaig trobar és que la gent que es manifestava eren tots molt joves, fins al punt que cap d'ells havia nascut quan Franco campava pel món. No estic segura que sàpiguen massa d'història ni que estiguin al corrent de què vol dir el franquisme i quin significat té ser franquista i declarar-se així obertament.

El matí va donar per molt i malgrat la pluja i la tensió, vam ser molts els ciutadans de Tarragona que vam sortir al carrer per donar suport a un o altre bàndol (per part dels fatxes, més espectadors que manifestants, tot s'ha de dir) o per fer el xafarder i veure què passava.

He de confessar que em vaig sentir una mica aclaparada per tan d'antiavalot i tan ben equipat, disposats a tot en un moment determinat que, afortunadament, no es va donar.

Aquestes són les imatges per a la història i la posteritat i el següent vídeo, un "guiño" amb veritats com a punys.

LA TARDOR ESCAMPA...

2008-10-10T09:47:00.009+02:00

Avui vull tenir un record per una de les catorze poblacions de la meva comarca, el Baix Penedès. En certa ocasió, l'any 1999, uns amics de Sant Jaume dels Domenys em van demanar que escrivís un text sobre el poble, i el que segueix, és el producte d'aquell encàrrec que vaig acceptar encantada i que va ser publicat en una revista local. Hi va haver un temps, fa una colla d'anys, en el que em vaig dedicar per qüestions de feina, a tombar molt per la meva comarca i el cert és que me'n vaig enamorar. Vaig trobar que cada poble tenia el seu encant, especialment els que toquen més a l'interior, com Sant Jaume. Avui recupero un dels textos, després de nou anys, a veure què us sembla.

"La comarca del Baix Penedès s’ajeu al costat del mar, s’estira tot desempallegant-se de la mandra, obre els ulls envers la muntanya i saluda amb emoció el naixement del nou dia. Com una deessa vinguda directament de l’antigor, del temps en el que els déus trescaven per la Terra i bescanviaven experiències i coneixements amb els mortals, la comarca alça els braços amorosida i rep al seu sí tots i cada un dels pobles que conformen la seva abrupta anatomia, composada de muntanyes i turons d’ermites encimbellades, de marges de pedra que delimiten vinyes i sembrats, planes i camins al seu interior, de carreteres i autopistes (perquè el progrés també ha fet els seus estralls aquí) i roques erosionades pel va-i-vé continu de l’aigua del mar, que la bressola als capvespres de tardor, quan el sol ja no escalfa.

Cap racó de la comarca és sobrer ni fora de lloc, i els pobles, grans i petits, mantenen la seva història, la seva tradició, les arrels en les que s’enfonsen el seu origen. El viatger de pas, el comarcà amb inquietuds o el lector d’aquest text, pot passejar per on vulgui, per l’indret que li resulti més plaent, amb la seguretat que trobarà nous alicients per continuar el seu viatge, i un nou motiu per aprendre i conèixer.

Quan l’haureu vista tota de dalt a baix, nua i ben neta, quan l’haureu tastada sense deixar d’assaborir cap dels seus secrets, reconeixereu, de ben segur, que els pobles del Baix Penedès conserven intacte el seu regust, al paladar fi que els sap comprendre. I si així esdevé amb els diferents pobles, que si bé veïns ens resulten més aliens, què no passarà amb el propi poble? Els dolmenyencs porten Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis, al bell mig del cor, sense que cap altre indret del món els hi planti competència.

Enguany, la tardor m’ha sorprès cobrint-ho tot amb el seu mantell de fulles seques. Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis no han pogut fugir de la influència d’aquesta tardor tot just encetada, per mantenir-se en un continu estiu fragant i fresc com les fulles de les vinyes. No, no ha estat possible, ni convenient. Si Sant Jaume s’hagués mantingut en una eterna estiuada, el visitant hauria vist com els seus infants corren lliures i ociosos pels carrers, i com els més grans, mig mandrejant, busquen l’ombra benefactora dels plataners i les moreres, de les seves parets encarades al nord, de les places i racons ombrívols i dels seus rebosts curulls de conserves.

Però quan el calendari ha senyalat la jornada adequada, la fredor s’ha fet la mestressa de Sant Jaume dels Domenys, dels seus nuclis i de tota la comarca del Baix Penedès. Primer lentament, amb una certa timidesa, amb una certa prudència abans de desemmascarar-se completament, de descobrir-se del tot, pintant de vermells apassionats i d’ocres plens de desesper els pàmpols de les vinyes, i fent caure, de sobtada, les fulles que fins fa ben poc respiraven la rosada de la primera hora del dia, enganxades encara a la branca mare. Ara, gairebé tocant a la fi del novembre, la tardor és evident i regna, asseguda magníficament a la plaça del poble davant mateix de la Casa de la Vila, a dues passes del temple i de la formosa rectoria.

D’aquí a no res, les tombes antropomorfes multiplicaran per cent la seva fredor, quan les pluges generoses d’aquesta estació les omplin d’aigua; una aigua estancada i verdosa que haurà d’esperar la primavera per començar a desaparèixer. Ara el passeig pels Arquets es va més rúfol i la devoció i la visita a la Verge dels Arquets, hostatjada a la seva petita ermita, requereix un dia més assolellat i més pacífic. Però les dolmenyenques piadoses no temen el fred ni la pluja, i sota el paraigua si cal, van a retre homenatge a la Verge que els és patrona, afavorint la seva influència en llurs vides, tot mantenint el seu altar ben florit, ben guarnit, malgrat el temps que fa al carrer.

Mireu on vulgueu. Ara els dies que fa més sol, la tardor és tan densa i el silenci tan benefactor, que una espurna de vent, xiulat al bell mig del dia, fa que els dolmenyencs de més edat s’arrauleixin als bancs on prenen el sol comentant les darreres novetats de la jornada. Mentre, les mestresses s’afanyen en les seves tasques domèstiques, perquè el dia passa, i més aviat del que es pot preveure, a poc que es badi, arriba l’hora de dinar. Sempre, però, hi haurà una veïna disposada a oferir una mica de sal, una mica de farina i una mica de conversa. Els dies més assolellats, els llençols treuen el nas per les balconades, voleien com blancs fantasmes penjats als fils dels terrats, i les vogades saltironegen impulsades per l’aire de la tardor, que tot ho esfulla.

En aquesta època de l’any, a primera hora del matí, Sant Jaume, Lletger, Cornudella, els Arquets, el Papiolet, l’Hostal, la Carronya, tots els nuclis, agafen un color gris que recorda llunyanament el gris d’un ratolí; una mica més tard, cap al migdia, si no plou, el sol rebota sobre les parets emblanquinades, tot esquinçant la tranquil·litat inherent dels pobles, inherent als seus habitants, característica d’una manera de viure heretada del temps en el que el temps no tenia imposat un preu ni un significatiu valor.

A mitja tarda, quan el sol amenaça amb fondre’s darrera les crestes del Montmell, els carrers inicien el seu lent procés envers les ombres, que s’allarguen, es densifiquen, es fan molt més presents, i s’avancen a la nit que succeeix al dia. Cap a les acaballes de novembre, quan a les sis de la tarda ja és fosc, Sant Jaume es prepara per dormir el seu somni de carrers buits, de fanals encesos i d’aparadors, a voltes, il·luminats.

Els dies que plou, el gris del ratolí es converteix en una escomesa. L’aigua s’escola carrers avall, rebaixant les antigues construccions històriques, ofegant les pedres centenàries, mil·lenàries, immòbils des que els seus antics arquitectes les van deixar on són. Els carrers tortuosos dels petits nuclis esdevenen aleshores més nets, més brillants, més esbravats. La gent va pel món tant poc com pot, només allò que és més indispensable, i es miren la pluja com cau, lentament, amb parsimònia, amb una llevantada que, si bé privarà del pagès entrar a la vinya, assegurarà la saó per una bona temporada. Res és endebades.

Després de la llevantada, els dolmenyencs saben que arribarà el vent, i amb ell, la caiguda de les quatre fulles que encara resistien. Els pàmpols s’arraconen, s’amunteguen, es fan pilons i pilons en els racons més insospitats, i de cop i volta, quan la ventada es fa viva, les alça en remolins cada cop més desesperats. Quan les fulles tornen a tocar de nou el terra, ja són més velles. Tot ja és més vell, i un cop més es repeteix el procés al que han assistit totes les generacions esdevingudes, des d’aquells romans que van establir-se a Vila Domenius i van alçar-hi un aqüeducte per bastir d’aigua la vil·la propera; els ancestrals medievals que vivien i morien anònimament i enterraven els seus senyors en tombes excavades a la mateixa roca, en terra sagrada, al costat de la rectoria; aquells que van viure i morir en guerres, en revolucions, en tants i tants episodis històrics que han contribuït a fer de Sant Jaume dels Domenys allò que és ara. Generacions i generacions de dolmenyencs i dolmenyenques, disposats, sense saber-ho, a contribuir en el futur i recrear-lo... Ells potser el somniaven. A nosaltres ens correspon, ara, viure’l. El futur esdevingut present ens demana a canvi un rèdit: crear per al proper demà, per al proper segle, per al proper mil·lenni.

Però ara és tardor, la mateixa tardor de cada any, vermella, roent, encesa, decidida i apassionada. Aviat arribarà Nadal amb les seves festes i gaudis, i les famílies tornaran a reunir-se al voltant de les llars, disposades a renovar de nou les belles tradicions, i aquí s’encetarà una altra història. Les noves generacions la continuaran, oferint a Sant Jaume nous horitzons, renovant la entusiasme i el seny que han heretat dels seus grans. I sense cap mena de dubte, arribarà una nova primavera".

Encara que fa uns quants anys que visc a Tarragona em sento molt vendrellenca i molt penedesenca i és per això que avui m'ha fet gràcia tornar a reviure una part d'història, tan de la meva com de la meva comarca. Espero que hagi estat del vostre gust.

DELÍCIES TARDORALS

2008-10-09T21:25:00.012+02:00

Aquells de vosaltres que em conegueu bé sabreu que m'encanta la tardor. De fet, espero tot l'any el moment màgic i precís en el que l'estiu es desinfla, les temperatures ambientals perden força i el termòmetre del mapa de previsió de l'home del temps marca una línia descendent que tira més als tons grocs i blaus que no pas als vermells.

Fa una colla d'anys enrera, a la vora d'aquesta època de l'any, tan aviat començava a fer un temps una mica més rúfol i les primeres pluges fresques prometien temporada favorable pels amants dels bolets, jo li preguntava a la Maia (la meva enyorada Maia) si ja s'havia acabat la calor i ella, mirant el calendari sempre acostumava a respondre'm el mateix: "Si, a partir d'ara ja no en farà més de calor. Això no vol dir que algun dia faci més bo, però ara l'estiu ja està enllestit. D'aquí a una mica vindrà l'Estiuet de Sant Martí, però vaja, això ja està". I jo sentia que el cor em bategava feliç. Havia arribat el temps de podar la parra immensa, vellíssima, que arrencant des del garaig de casa, alçava el seu tronc tres pisos i anava a espetegar, ara ja vermella i intensa, a dalt del terrat, estirant-se en llargues redoltes i ardents pàmpols. Era pràcticament un ritual anual i a casa, gairebé una festa que s'anava repetint any rera any, amb les tisores de podar en una mà i un sac ben gros a l'altra, on anaven caient les redoltes envellides per la perduda primavera i el recent estiu. Les mans quedaven ben tenyides del morat dels grans de raïm bords d'aquesta parra i costava uns quants dies esborrar-ne els rastres, però tan se valia. El temps anava passant.

Penso que la tardor és l'estació més dotada i afavorida per tot el món de les olors. La tardor té la seva pròpia olor, com les persones, cadascuna dotada d'una olor corporal distinta, com una mena de denominació d'origen (compte! no estic parlant de pudors de les més diverses contrades orgàniques, sinó de la olor que té la pell de cadascú quan és ben neta). La tardor fa olor de ceps acabats de veremar, de raïm portat a la cooperativa i emmagatzemat als cups, una olor dolçona, una mica intensa, a mig camí entre l'originalitat primigènia i el producte enllestit i fermentat, a punt per al tast i el delit. La tardor també es veu reflectida en els tractors que circulen lents per les carreteres secundàries de la meva comarca, el Baix Penedès, carregats de garrofes i de les olives, encara verdes i ben amargues, que donaran l'oli novell de la primera premsada i que tastarem sobre rostes ben amarades, cruixents després del seu pas per les brases. La tardor és també (quins bons records!) la posada en marxa de la premsa de lliura de Sant Vicenç de Calders. Déu meu, quina colosal màquina, quina imaginació a l'hora de dissenyar-la i quin encert a l'hora de preservar-la i procurar fer-la anar, ni que sigui un cop cada uns quants anys. Creieu-me, és tot un espectacle.

La tardor té també el seu sabor especial, fet d'ametlles madures, acabades de pelar, prèviament assecades al sol per tal que la goma que contenen no taqui en excés els dits. L'avi Joan i jo ens n'havíem fet autèntics tips de pelar ametlles que llençàvem en senalles. L'ametlla, encara dins la closca de fusta (per a mi tot un misteri), en un cantó i la pela, verda i vellutada, en un altra, per les vaques del Jan Pau. Les hores de la infantesa passaven depressa desgranant faves o triant mongetes pel sopar.

La tardor té l'olor del Nadal que ja s'acosta a grans gambades. Els panellets en són un bon anticip i l'olor de les primeres llars de foc enceses, tan aviat el temps gira i les temperatures, ja decididament, baixen. Els dies més curts conviden al recolliment. Recordo la iaia Roseta apuntant-me la lliçó: "quan surtis del col·legi, cap a les sis de la tarda, ja avoi serà fosc".

Per la tardor mengem aliments que de ben segur, no ens venen de gust en cap altra època de l'any: fruita seca, castanyes, moniatos, panellets, figues i sobretot, bolets. Quina festa els primers rovellons fets a la brasa i quin gust el pa sucat en l'oli novell que els amania i que deixava la platra ben tacada. N'hauria menjat tant com me n'haguessin donat. Encara ara m'encanta aquesta olor, que acompanya la de la carn a la brasa i la de l'escalivada. Enguany, que sembla que té ganes de ploure, segur que menjarem rovellons de carn generosa, i ceps i cama-grocs i tantes altres varietats que es fan a les nostres contrades. Som molt afortunats, en aquest sentit.

Sento la tardor ben endins. La sento bategar i sé que s'acosten bons moments. M'encanta recollir pàmpols caiguts, vermells, encesos i guardar-ne almenys un, dins d'algun llibre, perquè s'acabi d'assecar i es conservi durant uns quants anys. Això ho he fet nombroses vegades i em resulta sorprenent i entranyable cada cop que en trobo algun, que ja havia oblidat, dins un llibre que fa temps que no obro.

Cada cop farà més fred i això m'encanta. Ens arbres i les plantes ja ho noten i la gent també. Espero la tardor durant tot l'any i ara que ja és aquí, sento que passa molt depressa. M'encantaria retenir-la durant més temps però sé que això no és possible. Per tant, aprofito cada moment i servo els records com tresors de la meva infantesa. Hi ha tantes persones estimades que han marxat igual com marxa cada tardor... Tempus fugit.

M'encantaria seguir escrivint però tinc mitja dotzena de pomes rostint-se al forn. Les he fet amb mantega, sucre i cointreau i ara en farciré el forat que els he practicat (gairebé amb arts de cirurgia) quan els he tret el cor, amb crema que ja tinc mig enllestida. Després les cobriré amb caramel fos i esperaré que es refredin abans de donar-les a menjar a la família. Fan tanta olor i tan dolça que gairebé m'atipen.

La tardor té també la seva pròpia banda sonora. Escolto a Vivaldi mentre escric aquestes notes i és per això que us convido a gaudir del mateix plaer que jo sento. Em sap molt de greu: les pomes no us les podré passar virtualment. Caldrà esperar que la ciència i la tècnica avancin. El violinista que interpreta la Tardor és Nigel Kennedy i toca el violí gairebé com si fos una guitarra heavy. M'ha encantat i per això us el deixo aquí, perquè tinguem alguna cosa més per compartir.

IMATGES DE TARDOR

2008-10-09T10:42:00.000+02:00