dissabte, 31 de maig del 2008

CHIKILIQUATRE I LA INDIGNACIÓ DE LES ESPANYES



Tot just avui fa una setmana que el Rodolfo Chikiliquatre va representar RTVE al Festival d'Eurovisió. Tela marinera. La cosa ha suscitat tanta polèmica i tantes opinions oposades que la seva actuació encara cueja. Si voleu saber la meva opinió, a mi em va agradar... però la veritat és que em va agradar des del primer moment, que representés les espanyes a Europa, un dels personatges més friquis del moment. Sembla que a Espanya no han entès que es tracta d'un actor, no d'un cantant, que es posa a la pell d'un personatge, igual com ha fet tantes vegades anteriorment, amb La Cubana, amb el Buenafuente, fent de Reyerta o de Gilipolles, i sempre ens ha fet gràcia. De fet, el Buenafuente és especialista en treure personatges que fan fortuna i incrementen la seva personal, con en Neng, per exemple o l'anyorat Sebas que interpretava el Corbacho.
Està bé i és correcte que els "valores patrios" els representi el Chikiliquatre? Sincerament, no veig pas perquè no. O no és cert que el Festival d'Eurovisió, tot sencer, és una mostra d'un friquisme que ratlla l'exageració? Sense anar més lluny, podeu clicar aquí per veure qui va guanyar en una edició anterior.
Es tracta del grup finès Lordi. Fixeu-vos bé en la seva iconografia: van disfressats al màxim, i no de qualsevol cosa, sinó de monstres, carregats de làtex i de vestiuari infernal i extravagant. Portaven també pirotècnia, coreografia i això sí, una cançó (Hard Rock Halleluja) perfectament acceptable, dins el seu estil tirant a heavy. A mi em van agradar quan els vaig veure i davant la sorpresa de tots els de casa, vaig manifestar el meu punt de vista que si jo hagués de votar, hauria fet guanyadors a Lordi, com així va ser.
El Chikiliquatre també va portar disfressa, coreografia i pirotècnia, a banda d'un ritme, el del Chiki Chiki, que s'enganxa més que un xiclet en una sola de sabata. I parlant de friquis, no ho eren potser Las Supremas de Móstoles amb aquell "Eres un enfermo" i el seu aspecte extravagant? I les Ketchup? I els triunfitos?...
Jo entendria la indignació de les espanyes si el paper del/la representant anual de RTVE sempre hagués quedat entre els primers llocs, però si la memòria no em falla, no és des de l'any de la Salomé i el seu "Vivo cantando", que Espanya no es menja ni un torrat en aquest cony de festival. Si o si?. Doncs això mateix.
De tota manera, aquesta situació és fàcil d'arreglar: només es tracta que de cara a la propera edició del festival presentin a algú amb la veu i el carisma del Plácido Domingo i la presència del Bertín Osborne, per exemple, que canti una cançó escrita amb llenguatge cervantí, i que llueixi a l'escenari l'elegància del seu "rancio abolengo". A veure si d'aquesta manera, amb aquesta barreja o una altra, es troba un producte de qualitat que no faci posar vermells de vergonya o pàlids d'indignació als espanyols que senten aquest festival com la manera més tangible d'exportar la "cultura" espanyola a l'estranger, com en l'època de les sueques.
Suposo que ens espera un estiu ple de Chiki Chiki i tenint en compte que el personatge ja ha fet fortuna i el Buenafuente sap molt bé com treure suc als seus filons, tindrem Chikiliquatre per estona. Més val prendre-s'ho amb sentit de l'humor afegint aquest a tota la llarga llista de friquis ja coneguts. Per cert, "friqui" ve de l'anglès "freeky", terme que també inclou un cert sentit de llibertat.

dilluns, 19 de maig del 2008

DIUMENGE MANDRÓS

Ja fa uns quants dies que d'una manera una mica insistent, alguns amics i amigues blocaires m'esteu demanant veure fotos de l'Ariadna i el Marcel. Doncs bé, aquí les teniu. Són fetes ahir diumenge, mentre un i altra mandrejaven amb el pijama posat, damunt el nostre llit. Les fotografies estan fetes sobre la marxa, una darrera l'altra, en menys d'un minut. Temps més que suficient per captar la bellesa morena de la meva Ariadna i els ullets blaus del meu Marcel, que ara té quatre mesos. Sovint la gent em pregunta: l'Ariadna, que ha agafat gelos? La veritat és que no, gens ni gota i més aviat al contrari, s'ha destapat com la marona tendre i delicada que és. Són encantadors tots dos. Me'ls menjo a petons...

Espero, amb això, complaure a la concurrència. Sincerament, no puc deixar de mirar-me'ls.




























































































divendres, 16 de maig del 2008

AQUEST HOME ÉS EL MEU ÍDOL (Oé, oé)



Es tracta del doctor Drauzio Varella, doctor d'origen brasiler, descendent d'emigrants portuguesos i gallecs. És molt famós al seu país i té una pàgina web força interessant que podeu veure clicant aquí. Només per comentar alguna cosa, breument, sobre el doctor Varella, es tracta d'un metge oncòleg, tot i que també té publicats diversos estudis sobre la SIDA. A banda, també és escriptor i col.laborador d'alguns programes de ràdio i televisió del seu país. Com a escriptor, un dels seus títols més famosos és "El arte de no enfermarse", amb el qual ajuda a portar una vida sana, especialment mantenint-se positiu, feliç, equilibrat i sensat.
Està clar que aquest doctor, de sensat, n'és molt, i clarivident.
Avui escric al voltant d'aquest senyor perquè via mail m'ha arribat una frase que m'ha produït dues reaccions: per una banda, m'ha fet molta gràcia, però per l'altra, he trobat la realitat que s'hi declara, completament indignant. Aquí va la frase:

'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven'.

Oé, oé!. Deixeu-me que us sigui que aquest doctor és un il.luminat i a més, estic convençuda que el que diu, ho fa sabent-ho ben segur i que està tan indignat com jo mateixa. Probablement convindreu amb mi que la frase té la seva gràcia i sona a acudit, però en el fons del fons, el que s'amaga al darrera és una denúncia oberta i declarada a la frivolitat amb la que es tracten alguns aspectes de la medicina, que necessita utilitzar mesures agresives i invasives, per fer que una dona tingui uns pits més grans (o fins i tot monstruosament grans) i els homes un penis més efectiu (ai Senyor, quina feinada). Per algun motiu que no m'explico, certs aspectes de la medicina s'han deixat subjugar per l'interès més fashion i superficial de la vida pública i social d'algunes gents que avantposen el físic a qualsevol altre qualitat més gratificant de la vida. Corre per internet un power point amb una selecció de mamelludes de tetes tan descomunalment immenses, que descriure l'aspecte que tenen aquelles dones, i la sensació entre fàsic i aprensió que em van produir a mi, em resulta impossible. Està clar que algunes eren naturals, però la majoria, eren implantades, i de quina manera!. Suposo que aquestes dones deuen carregar amb el pes del seu mamellamen per qüestions circenses o de pornografia, si de gustos estètics es tracta, no m'ho explico.

La meva àvia va morir a causa de l'Alzheimer fa vora tres anys. Malgrat les investigacions, els estudis, els anàlisis, els migrats avenços envers el misteri, el nombre de malalts continua sumant xifres extraordinàriament esgarrifoses al món, any rera any i creieu-me quan us dic que aquesta és una de les malalties més dures que conec i que he pogut viure, una mica, en primera persona en la meva àvia, un dels membres més benvolguts de la meva família. Sempre penso que potser algun dia, d'aquí a uns anys (molts o pocs, no ho sé), l'Alzheimer, igual com moltes altres malalties degeneratives del cervell, tindrà una cura senzilla, però ara per ara, està clar que el que més falta fa, és investigació, estudi i més investigació. No és fàcil, està clar, i tot vol recursos que sumen ràpidament xifres espectaculars. Precisament, el bon destí d'aquests recursos és el que hauria de portar els metges, al meu entendre, a saber discernir entre allò que és realment important i allò que és frívolament car, però que no ve a resoldre cap problema en la salud de les persones.

El doctor Varella és molt subtil i a la vegada molt directe: cinc vegades més recursos invertits en tetes gegants i en pitus en peu de guerra...
En fi, la frase del doctor fa fortuna i corre per Internet com la pólvora, essent considerada, ja a hores d'ara, la frase de l'any. Tant de bo, dins la professió mèdica, qui tingui la responsabilitat de donar un cop de volant a aquesta situació, tingui el seny de fer-ho, i si us plau, que sigui en breu, que el temps vola i tot plegats ja anem per grans.
Us adjunto un document gràfic esgarrifador (i molt dolorós, segurament), d'una acció completament idiota. Jutgeu vosaltres mateix@s. Intueixo que les imatges estan extretes d'una mena de programa tipus "Tienes Talento" o alguna cosa per l'estil. Atenció a la cara del presentador.

Ja em direu... perquè caram serveix això...

dimarts, 13 de maig del 2008

HUGO PRADES - MUSEUM - Delirópolis Aariadna '06

Us explico la meva dèria d'avui. Aquest dissabte que plovia a bots i barrals a Tarragona, se'm va ocórrer la meravellosa idea d'anar a comprar al matí, enganxant el moment en el que més plovia i més bufava un vent huracanat que em va girar el paraigua del revés tan bon punt vaig posar el peu al carrer. Com un llamp vaig fer les quatre compres que em calien i ja que hi era i s'hi pot trobar de tot, vaig passar pel Mercat Central (ja sabeu, carn, peix, pa, fruita..., tot concentrat en un mateix punt, sense haver de fer llargues caminades enmig d'un mar d'aigua). Bé. Quina va ser la meva sorpresa quan, passejant pels passadissos del mercat i a l'espera que remetés la tromba d'aigua, en una parada posada ex-professo, hi trobo quatre dibuixants que es dedicaven a fer caricatures de la gent que se'ls asseia al davant, paradistes i clients del mercat. Em vaig quedar badant una estona i, sincerament, vaig al.lucinar. Jo que no sé ni agafar un llapis per fer una ratlla recta, em vaig meravellar amb els traços de descripció perfecta que donaven com a resultat els trets exagerats de la cara de la persona que es deixava dibuixar. Em va sorprendre que amb quatre ratlles (però quatre i prou), de seguida es veiés la fesomia del dibuixat i el dibuix d'enllestia en un sant-i-amén, sense retocs ni correccions. Com hi ha món, si els fabricants de gomes d'esborrar han de viure d'aquests dibuixants, ho tenen clar. Fins i tot un d'ells, potser el més elèctric, feia els seus dibuixos directament amb rotulador gruixut, d'aquells de punta arrodonida, fet que invalida completament qualsevol correcció o rectificació sobre el traç ja estampat al paper blanc.
Un dels dibuixants (llàstima que no en sé el nom), em va comentar que en dos dies han arribat a fer més de dues-centes caricatures cadascun d'ells, el que vol dir, un seriós exercici de concentració i d'habilitat per captar els trets, les característiques més destacables i més exagerables del dibuixat i no cal dir, una immensa dosi de talent per part del dibuixant.
Com que em feia una mica de tall, quan va arribar el meu torn vaig treure de la meva bossa una de les cinquanta fotografies que porto de la meva Ariadna i li vaig demanar al dibuixant Kosh que en comptes de fer-me la caricatura a mi, li fes a ella. En Kosh va agafar la foto i pim-pam, en un moment va estar enllestida, amb força encert. Quan vaig arribar a casa i li vaig ensenyar (us recordo que és una caricatura que exagera la seva careta rodona i els seus petits rinxos), ella em va dir arronsant el front: "Jo no sóc així, eh?". Jo que no.
Va ser el Salvi, de tota manera, qui em va aclarir el dubte del dibuixant que més em va impactar. Li vaig preguntar: "coneixes a un tal Hugo?" I ell em va respondre: "Sí dona, l'Hugo Prades. És molt bo, és una passada".
Sense desmerèixer a la resta, em van encantar especialment les caricatures de l'Hugo Prades. És impressionant veure'l en acció. Dóna la impressió que dibuixar sigui fàcil, però està clar que igual com altres habilitats com ara cantar o ballar, només uns quants escollits tenen aquest do de captar la realitat que tenen al davant i plasmar-la sobre el paper deixant en cada traç una mica de la seva pròpia visió del món.
Tombant pel Youtube he trobat aquest vídeo que us adjunto, amb dibuixos de l'Hugo Prades i un muntatge del Napi. Delirópolis Aariadna és la revista en la que l'Hugo i altres dibuixants de Tarragona han estat treballant. També em fa gràcia que es digui Aariadna, per motius que segur que tots i totes deduïu.
Us deixo amb el talent creatiu de l'Hugo Prades i aquest còmic seqüenciat que parla molt de la seva obra i del seu art (valgui la frase).

dilluns, 12 de maig del 2008

DARDO



Fa uns quants dies el Salvi em va enviar un "regalitu", com ell en diu, al meu bloc. Es tracta del premi Dardo. Jo l'agraeixo, naturalment, perquè sempre ve de gust que t'enviïn un falac, però també el fa feliç la responsabilitat de redireccionar-lo i fer-lo arribar a altres blocaires que se'l mereixen moltíssim.

En aquest cas, l'envio amb molt de gust al bloc del Jesús M. Tibau (Tens un racó a dalt del món), per la sensibilitat que destil.len els seus posts i també al bloc de la Waipu Carolina, per ser una fantàstica mescla entre la seva cultura i la nostra, entre la seva realitat viscuda entre nosaltres. No deixeu de visitar-lo a Wuaipueduca.
Amics i amigues blocaires, moltes gràcies per les estones tan xul.les que em feu passar anant d'una pàgina a una altra, entretinguda en mil afers distints que toqueu pràcticament a diari.
Ànim i seguim!.

diumenge, 4 de maig del 2008

EL DOMINI DEL BRONZE D'ANNA CHROMY























Anna Chromy és pintora i escultora. Va néixer a Bohèmia (1940), va créixer a Àustria, viu a França i treballa a Itàlia. Amb raó considera aquestes contrades com la quintaessència d'Europa.
De la seva extensa i prolífica obra sobre bronze, potser l'escultura més coneguda és la figura encaputxada i misteriosa que porta per nom "Il Commendatore" en honor al Don Giovanni de Mozart.
Jutgeu vosaltres mateixos/es, què us sembla.

divendres, 2 de maig del 2008

RESSACA POST SANT JORDI



Ara que ja han passat uns quants dies de la diada de Sant Jordi i que tots els mitjans han fet els seus balanços i anàlisis de com han anat les vendes, crec que és l'hora que els lectors habituals diguem la nostra. Us commino a fer-ho, si us abelleix. Us explico què en penso jo de tot plegat.
Quan era petita i anava al cole, sovint la setmana d'abril en la que queia Sant Jordi, també ho feia la Mare de Déu de Montserrat. A la meva època se'n dia Setmana Cultural Catalana, perquè la resta de setmanes, sí que es podien considerar culturals, però no pas centrades en la "cultura catalana". Fer-ho era una excepció i un motiu de trencar la rutina. En aquelles jornades, les monges ens explicaven la llegenda de Sant Jordi una i una altra vegada, ens feien resar una colla d'avemaries a la Verge de Montserrat, feiem una ofrena floral divendres abans de marxar cap a casa, i a córrer, ja s'havia acabat amb el compromís (sempre feixuc) de tractar aquestes qüestions mundanes que no feien altre cosa més que destorbar el curs del curs escolar. Què hi farem. Els records que en tinc no són pas del tot dolços, però a la canalla ens agradava saltar-nos algunes classes de matemàtiques, de "Lenguaje", de "Naturaleza y Sociedad", i vaguerejar pel pati mentre pels altaveus sonaven repetidament un parell de sardanes. Trist, no trobeu?
Aquest any, cap a les onze del matí més o menys, amb el Marcel dins el cotxet i carregada de paciència i bona predisposició, vaig anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona, amb la sana intenció de veure què es coïa a les parades de llibres i a les de roses. Potser perquè vermelles com són criden més l'atenció, la veritat és que vaig veure moltes més persones portant roses que no pas llibres, però malgrat això, accedir a les parades va resultar una odisea increïble. Gent i més gent conformant fins a tres, quatre i cinc fileres davant els llibres, entretinguts davant els distints volums posats a la venda, amb cara de fingida curiositat intel.lectual instal.lada a les fesomies només aquesta jornada a l'any.
Sant Jordi és una festa que em fa ràbia, què voleu que us digui. Em fa molta ràbia que la gent es decideixi a comprar llibres només perquè és el dia de fer-ho, com si les llibreries només obrissin les seves portes el 23 d'abril i prou. Sempre penso que Sant Jordi es pot equiparar tranquil.lament a la Missa del Gall, a la que assisteix moltíssima gent que només va a missa en aquesta ocasió, i aprofiten per lluïr les pells i les joies, unes hores abans de l'àpat de Nadal. Quanta misèria moral i personal... Amb Sant Jordi passa el mateix: com que la tradició parla de llibres, doncs au, és el dia de comprar-lo (i si us plau, que sigui petit, amb poques pàgines i ple de dibuixos, que d'altra manera, a molta gent els roda el cap).
Tinc el mal vici de comprar llibres en totes les ocasions de l'any i no em cal que cap gilipolles mediàtic tregui quatre pàgines mal escrites i relligades amb seda dental, aprofitant que, com que els lectors són tontos, vendran, per Sant Jordi, el que serien incapaços de col.locar la resta de l'any.
L'altre aspecte que també em fa molta ràbia és que s'estableixin rànquings de vendes entre els escriptors, com si es tractés d'una cursa de cavalls. A més, aquest any ja sabíem d'entrada que el Ruíz Zafón s'enduria el guardó a casa, igual com l'any passat, ho va fer "La Catedral del Mar". Els mitjans de comunicació ja s'han encarregat oportunament de publicitar aquests llibres i de "rentar el cervell" dels compradors perquè s'inclinessin cap a aquests títols i no pas cap a alguns altres. Si és que està tot apanyat per fer caure als compradors (que possiblement no lectors), en els paranys de la moda. Sincerament us he de dir que després de llegir "Los pilares de la Tierra", "La Catedral del Mar" em sembla una autèntica presa de pèl. Però això només ho puc dir a casa, perquè si ho dic a fora em titllen d'heretge.
Amb els llibres de Sant Jordi penso que passa com amb els torrons de Nadal. Arriben les dates i tothom compra torrons. Al llarg de les festes nadalenques ve de gust menjar-ne i a més, acompanyar-los de polvorons, mantecades, especialitats farcides, xocolates... però tan aviat comença l'any nou, les restes de torrons que han quedat (perquè en queden sempre), acostumen a anar a parar al fons d'un armari (per si de cas algú encara vol menjar-ne) o es llencen directament a la brossa abans que es corquin. Amb els llibres igual: per Sant Jordi es compren, però només a l'endemà, ja no ve de gust llegir-los i van a parar al gruix de les coses inservibles de moltes cases. Això sí, la gent, s'ha esbatussat per aconseguir-los... Si a més porten la firma i la dedicatòria (totes iguals), dels autors/es, la cosa ja es pot considerar fins i tot un premi.
El dia de Sant Jordi, doncs, em vaig carregar de paciència, vaig sortir al carrer amb el meu nen i vaig anar donant un passeig lent i sense presses per la vorera lateral de la Rambla de Tarragona, fins al Balcó del Mediterrani. Al Passeig de les Palmeres hi feia un sol fantàstic i des d'allí em vaig entretenir una estona veient l'espectacle (vergonyós en ocasions), de Sant Jordi i agraïnt que els rosers que tinc a casa, floreixin d'una manera tan espectacular sense haver-los d'adobar amb bitllets de deu euros. El Salvi s'enfada perquè a ell li faria gràcia regalar-me una rosa per Sant Jordi i jo sistemàticament m'hi nego. No em dona la gana. No ho vull, detesto la rosa, el llibre i la festa de Sant Jordi. Sabent-ho i sabent com m'agraden les plantes, aquest any ha tingut el detall de regalar-me una gervera vermella preciosa, que curosament he trasplantat del seu test de plàtic a un altre de terrissa. Estic segura que tindré la gervera florida tot l'estiu i potser fins i tot, tot l'any.
I Sant Jordi... bon vent!...