"INSTANTS" A L'ESGLÉSIA

És sorprenent escoltar als Lax'n'Busto a l'Església del Vendrell, però com hi ha món que no desmereixen, més aviat al contrari. Ho fan de meravella, com sempre. Deixeu-me que avui exerceixi, orgullosament, la meva condició de vendrellenca i perdoneu-me el goig que sento en fer-ho.
Aquesta actuació dels Lax'n, juntament amb el cor, és en el marc de l'Església Arxiprestal del Sant Salvador del Vendrell. Si encara no l'heu vista mai, no perdeu l'ocasió de fer-hi una visita, perquè us trobareu envoltats per una meravella arquitectònica i artística amb una acústica sorprenent. Podeu visitar-la qualsevol dia de l'any, a qualsevol hora del dia, perquè l'església, d'ençà que hi ha Mn. Barenys al capdavant, i d'això deu fer més de 40 anys, està oberta a tota hora perquè la gent hi faci la visita, escolti l'assaig de l'organista o tingui un moment per a la pregària i l'oració, si així ho vol. No la trobareu sempre oberta, l'església, a gaires poblacions, comproveu-ho només per gust i ja m'ho sabreu dir.
Sigui com sigui, els Lax'n, amb el Salva Racero al capdavant, es mostren amb tot el seu esplendor i tota la seva saviesa. Un goig pels sentits en aquest "marc d'incomparable bellesa". M'encanten els Lax'n perquè més de la meitat dels seus membres són amics meus i ens coneixem de fa una colla d'anys, de molt abans de ser tan famosos i un referent de la música en català. Me n'alegro moltíssim per ells i des d'aquí, una salutació calurosa i molts ànims per seguir endavant com fins ara.
Sobre l'actuació en sí, res més a dir: Genial!.

UNA ANÈCDOTA BREU AL VOLTANT DE MICHAEL JACKSON

Aquells que em coneixeu de fa força temps sabreu que hi va haver una època de la meva vida, tot just entrada l'adolescència, en aquella edat tan tonta que ronda els 13, 14, 15 i 16 anys, que m'encantava el Michael Jackson. L'hauria seguit, a ell i a les seves cançons, al llarg de temps i temps i si l'hagués pogut veure en directe, crec que hauria embogit directament. Una mica després, quan als 16 anys vaig començar a sortir amb el Jordi, el meu punt de vista va canviar radicalment i el Michael Jackson va deixar d'interessar-me de la manera poderosa i atraient que ho havia fet fins aquell moment. El Jordi em va descobrir un camí que probablement, jo sola no hauria resseguit mai: el camí del heavy i de retruc, el de la música clàssica (posteriorment, a l'òpera ja hi vaig entrar jo sola). Reconec que sempre li agrairé al Jordi la paciència que va tenir per ensenyar-me peces úniques del heavy i les grans dificultats que va haver de vèncer per fer-me entendre un món, el del heavy, que jo no acceptava. Ara, estigui el Jordi allà on estigui, li reconec el meu agraïment per haver-me fet donar un pas tan important dins el món de la música. Quanta excel·lència m'hauria perdut, si no hagués estat per ell, i quantes hores de plaer indiscutible escoltant música. El meu reconeixement en aquest sentit, serà etern.
Pero bé, torno allà on era. Un dia que el Jordi i jo parlàvem de música, com molt sovint féiem tancats dins l'estudi petit de la ràdio, ell defensava apassionadament els seus punts de vista al voltant de la música i perquè li agradava el heavy i em deia que si bé respectava que a mi el Michael Jackson m'agradés, no comprenia com no queia en el més ferotge avorriment després d'haver-ne escoltat tres o quatre cançons. Jo esgrimia arguments i arguments, però res feia caure la seva armadura i al final li vaig dir: I què em dius com balla el Michael Jackson, eh? Dubto que hi hagi ningú més del món que balli com ell". El Jordi, mirant-me amb aquell posat impertorbable tan seu es va treure lentament la cigarreta de la boca (el seu etern Marlboro) i amb la seva ironia fina i encertada va i m'espetega: "A no, ningú més del món?" I jo: no, ningú més del món. I ell: "I què em dius de tots els ballarins que l'acompanyem? No per res, però fan exactament el mateix que fa ell". Em vaig haver de rendir a l'evidència: el Michael Jackson ballava millor que cantava però el cos de ball que sempre portava al darrera, repetien exactament la mateixa sincopada i elèctrica coreografia. La nostra discussió es va acabar aquí i em vaig haver de rendir a l'evidència: 0 a 1. KO.
Avui, mig somrient, li explicava aquesta anècdota a l'Ariadna. Ella no sap res del Michael Jackson, excepte que l'ha vist una colla de vegades per la tele aquesta dies i que ha mort. Per a ella, que només té 6 anys, una mort gens sentida. Tot plegat m'ha fet pensar en el pas del temps i com la gent marxa, com canvien les coses i com es forgen les llegendes i els mites. Potser d'aquí a 20 anys encara hi hagi molta gent que recordi a Michael Jackson, però d'aquí a 150, ho pronostico, algú ja li haurà passat la mà per la cara i el seu nom, la seva veu, la seva energia, es perdrà vol.latilitzant-se en l'aire. Res és etern, com deia el poeta. Mentre, però, sense pressa, gaudim del moment i d'aquest Carpe Diem del nostre dia a dia.
Temps a venir... qui lo sà.

PESCARA 2009

En aquests mateixos dies la ciutat italiana de Pescara, ubicada a l'Abruzzo, està celebrant els Giochi del Mediterraneo.
Alguns dels membres de la candidatura de Tarragona s'hi han traslladat, convidats oficialment pel COE, per prendre bona nota de tot el que hi passi i tenir en compte, tant del que s'ha de fer com del que no, de cara a una propera organització dels Jocs a casa nostra.
Sens dubte aquest és un projecte engrescador per a la ciutat de Tarragona, que la projectarà, no només a tots els països de les ribes del mediterrani, sinó a nivell internacional, a tots els indrets del planeta, deixant de ser Barcelona l'únic referent olímpic de Catalunya. Això passarà, si tot va com ha d'anar, de cara a l'any 2017.
Aquest que us adjunto és l'espot oficial de Pescara. Està narrat en italià, per descomptat, però la seva comprensió és fàcil i assequible.
Que el gaudiu.

ET TROBO A FALTAR

Fa ja 10 anys que et trobo a faltar. 10 anys en els que la vida ha canviat tant... la meva vida. Saps? Hi va haver un moment, després que tu marxessis per sempre, que vaig veure també perduda la meva vida, però després, mica a mica, la llum es va fer cada cop més forta a l'altre banda de la tristesa i el dolor i vaig poder seguir endavant.
Crec que si ara em veiessis potser no reconeixeries a aquella persona que vas deixar enrera. Tu en canvi, aturat en el temps, et veig igual en els meus somnis, et tinc present en els meus pensaments de cada dia, parlo de tu sense voler-ho, apareixes en els instants més inesperats perquè en el fons del fons, ets aquí. De vegades et sento tan proper que penso que puc veure't, que puc tocar-te i quan veig que no, sento dolor, sento pena, sento enyor i aleshores és quan amb més força et trobo a faltar. Avui sento molt aquest buit, avui que fa 10 anys que no hi ets.
Que sàpigues que mai m'he curat i que supos que mai sanaré del tot. M'he esforçat per omplir aquest forat que has deixat, amb molt d'amor, amb tot l'amor que sempre t'he tingut i que es manté, com sempre intacte.

MICHAEL JACKSON. ADÉU A LA LLEGENDA

Sembla una ironia, però de vegades la vida, aquestes coses ja les té.
Aquest matí m'ha assaltat amb un ensurt, la mort de Michael Jackson. Si sí, del Michael Jackson, el mateix al qual vaig seguir en moltes ocasions a través dels canals, a veure si emetien algun videoclip d'ell, del qual coneixia totes les cançons, al qual vaig admirar fins als límits que la meva jovenesa em permetia sense arribar a embogir com una fan histèrica a l'ús d'aquell moment.
He de reconèixer (amb una certa recança i un gran enyor) que l'únic póster que durant temps i temps vaig tenir penjat a la meva habitació era una imatge enorme de Michael Jackson que va regalar la revista Súper Pop. Jo tenia aleshores dotze o tretze anys com a molt, i el fet de penjar aquell póster a la meva habitació crec que va significar que deixava enrera la infantesa i saludava la meva acabada d'estrenar adolescència. No cal ni dir que la meva carpeta del col·legi estava ben farcida de fotos de Jackson i de fet, de ningú més.
Quan l'any 1982 va sortir Thriller al mercat, jo comptava només 10 anys i per tant, el seu èxit aclaparador i la revolució, insultant per a altres artistes del moment, que van representar els seus vídeo clips, em van passar força desapercebuts fins a l'any 1985, quan vaig començar a fer un programa a la ràdio i Jackson em va néixer amb tota la força del seu carisma i del seu encant personal. Una barreja explosiva d'electricitat en la seva manera de ballar, una veu infantil però potent en la seva manera de cantar i sobretot, una personalitat sensible i introvertida, pròpia d'algú que vol continuar sent un infant tota la seva vida. Un infant no, però està clar que Jackson, lamentablement, no envellirà o almenys, no ho farà més del que ho fa fet fins aquesta matinada.
De debò que la seva mort em sap molt greu. Però molt.
Quan de gran m'he decantat i he preferit altres estils musicals i altres artistes (sabeu que m'encanta l'òpera i el heavy, per estrany que resulti), no he deixat mai de tenir un racó del meu pensament per a Michael Jackson i també he lamentat, al llarg d'aquests anys, la seva decadència personal i musical. Algú que ho tenia tot a les seves mans, no va saber què fer-ne ni com dirigir la seva vida.
El Michael Jackson que avui ha mort no té, de fet, massa a veure amb el Michael Jackson que recordo, per exemple, en aquesta actuació que us adjunto, pertanyent a l'espectacle enorme que va servir per celebrar el 25è aniversari de la Motown, el segell discogràfic que el va veure néixer com a artista i amb el qual, va enregistrar per a la posteritat, alguns dels seus primers èxits.
Vagi doncs, per a Michael Jackson, aquest senzill però sentit homenatge. Billy Jean.

CASETA I HORTET

La setmana passada el Jordi Basté explicava a RAC 1 una notícia que em va fer gràcia: l’hortet de la Michelle Obama ja dóna els seus fruits, exactament enciams, tomàquets i un cogombre. Ella mateixa va organitzar l’hortet "al sector sud dels jardins de la Casablanca" i també ella mateixa es va enfundar dins unes botes per començar a cavar, arrencar males herbes i procurar que les plantes creixin ufanoses i saludables, ja que aquest hortet és completament ecològic: terra, sol i aigua. Bé.
Si l’exemple té èxit ja em veig a la Carla Bruni arremangant-se per plantar quatre cols als Champs Elisés, a la Sonsoles cavant forats a la Moncloa i a la dona del Berlusconi escaldant les patates a les que el seu home, prèviament, hagi donat el vist-i-plau.
És curiós que una primera dama com la Michelle Obama s’hagi buscat una afició tan poc glamurosa per ocupar el seu temps, però també és cert que amb aquesta activitat dóna un exemple que si bé les altres primeres dames potser no seguiran, sí que potser ho faran les mestresses de casa d’arreu, de tot tipus i condició. De fet, no és gens estrany veure tomaqueres en alguns balcons, enfilant-se per les parets, lligades precàriament als murs, però donant, agraïdes, els seus fruits. És una gran satisfacció veure com creixen les plantes. Al terrat de casa, sense anar més lluny, hi ha una bona munió de plantes amb flor, pròpies d’un jardí, però la Dorothy, just al terrat del costat, té plantades tomaqueres, gira-sols, carbassons i també flors com gladiols que creixen alts i esponerosos i per aquesta mateixa raó es vinclen.
Sempre m’ha fet il·lusió tenir un pam de terra per disposar-hi un hortet, ho dic amb el cor a la mà. A casa hi tinc una olivera de mida mitjana, un presseguer petit, una figuera que creix amunt, maduixeres, un parell de frambueses i algunes plantes aromàtiques. M’encanten.
Fa una colla d’estius (més de dotze, si no calculo malament), a la casa del Vendrell vaig plantar tres tomaqueres juntes, en una mateixa torreta grossa. Les regava cada dia (fins al punt que la meva àvia, beneïda sigui, em deia que parés de tirar-hi aigua, perquè potser les ofegaria), les mimava i les vetllava, fins al punt que es van fer enormes, grandioses i donaven uns tomàquets grossos com punys. Aquell estiu la Maia no va comprar ni un tomàquet a la botiga, donat que teníem l’assortiment necessari per a l’amanida i el pa, a casa mateix. L’experiència va valer la pena. Aquells tomàquets van ser el millor d’aquell estiu.
Tal i com està el tema de la crisi, potser la gent haurem de fer un pensament i en comptes de tenir geranis a casa, hi haurem de fer tota mena de plantes hortícoles d’aquelles que creixen d’una manera moderada. Amb la seva senzillesa, amb una modèstia infinita i requerint ben poques atencions, donen resultats fantàstics. Potser serà qüestió de provar-ho amb molt d’interès i si tota una primera dama s’arremanga i s’ajup, què no farem la resta. Serà qüestió de provar-ho.

SENTO UN CREIXENT CANSAMENT

Hem deixat ja enrera la última comtessa electoral. No sé si coincidireu amb mi i amb les sensacions que em desperten les convocatòries a les urnes: una inacabable campanya electoral, els corresponents espais a les cadenes de televisió, els eslògans repetitius, els candidats i candidates aigualits, els oportunistes, els que van sempre a la contra, els que no tenen res a fer i fins i tot els friquis totals amb ínfules de polític de carrera d’aquells que remouen masses amb missatges messiànics. Creieu-me que estic cansada i també desil·lusionada, decebuda, desenganyada i una mica trista. Permeteu-me, tinc la sensació cada cop més intensa, que la gent, en general, estem farts de la política i dels polítics, potser perquè la immensa majoria de polítics espanyols i alguns de catalans que coneixem, a nivell de la Generalitat i a nivell municipal, tenen un perfil baixíssim, que han entrat en política per casualitat i han aconseguit la confiança dels partits perquè eren al lloc oportú en el moment propici. Tant de bo m’equivoqui però és la percepció que tinc, nascuda de molts moments i moltes experiències tristament negatives d’ara i d’abans.
Arran de les darreres eleccions al Parlament Europeu i dels resultats que s’han obtingut, penso que els partits polítiques i els seus representants haurien de fer un treball profund i sincer d’autocrítica i treure conclusions sobre quin és el missatge que la ciutadania vol fer arribar als polítics amb l’orientació del seu vot.
Els del PP contra els del PSOE; a Catalunya, els del tripartit contra la resta que queden fora del poder del govern; i sobretot i molt especialment, què hi ha hagut tanta abstenció, perquè tants vots en blanc i perquè tants vots nuls. Que la gent vagi a votar és important, per descomptat, però que ho facin en un sentit o un altre té significats definitius. No tothom ha guanyat, malgrat que el cava va córrer a totes les seus electorals de tots els partits, i tots han fet la lectura que més els ha convingut segons els seus interessos, intentant manipular, una vegada més, a l’opinió pública: que si CiU han tingut bons resultats perquè la gent està cansada del tripartit, que si el tripartit ha aguantat bé la batzegada, que si hi ha hagut molt vot de càstig i al mateix temps molt de bipartidisme, etc., etc., etc.
Tot plegat, molt de cansament. El cas és que el Parlament Europeu es constituirà d’aquí a uns quants dies i pràcticament no en tornarem a saber res més de significatiu fins d’aquí a cinc anys, quan tornin a demanar-nos el vot.
Jo vaig anar a votar diumenge i si voleu més dades, vaig votar l’Oriol Junqueras i ERC (no crec que això sigui una sorpresa per a ningú), i aquesta vegada ho vaig fer convençuda i esperançada en la feina i la persona de l’amic Oriol. A la seu electoral en la qual em toca votar no hi havia exactament un clima massa electoral ni massa alegre; més aviat al contrari, l’ànim de la gent que pul·lulava pel col·legi Saavedra era més aviat la d’un pur tràmit que tocava la pera més que no pas ajudava, més encara tenint en compte el bon temps que va fer diumenge. Un excel·lent dia de platja completament desaprofitat.
Què hi voleu fer? Res de res. Ara els mitjans de comunicació, els tertulians, els comentaristes, els columnistes, faran el seu agost durant una setmana i després, "a otra cosa, mariposa".
Una viva recomanació: si teniu una estona aquest estiu, comenceu a llegir un magnífic llibre de José Saramago que porta per títol "Ensayo sobre la lucidez" i després, si voleu, en tornem a parlar.

RESSACA

A hores d'ara encara hi ha gent que té ressaca, després d'haver fet una celebració blau-grana de l'alçada d'un campanar gros. Quan l'altre dia el Barça va guanyar la Copa d'Europa, tota la petulèia d'exaltats, amb ànims i desitjos de celebració, van envair els carrers de pobles i ciutats, de les quals Tarragona, no va ser una excepció. Cotxes anant amunt i avall pel carrer, amb tocs de botzina, pitades, càntics, voleiar de banderes, alguna senyera també, soroll, crits, disbauxa, desordre, aldarulls i algun incident més, digne més aviat d'exclamació que de joia. Va arribar un moment en el qual, el soroll del carrer era tan fort, que amb les portes i finestres de casa tancades, no podíem escoltar la televisió, sinó era posant-la a un volum desmesurat per les hores altes de la nit en les que ens trobàvem.

Aquesta nit de dimecres a dijous va ser per a mi una nit d'insomni, de fatiga, de voler agafar el son i no poder-ho fer perquè sorolls exteriors m'ho impedien i l'endemà dijous, va ser un dia en el que tot anava al ral·lentí, començant per mi mateixa; el terra s'ondulava sota els meus peus i tanmateix, no podia pas deixar enrera les meves obligacions de cada dia.

Penso sincerament i sense ànims d'ofendre a ningú que no hi ha dret!, que tot ha de tenir un ordre just i lògic i que si uns quants milers tenien ganes de celebració, el triple o quatriple de milers teníem ganes i necessitat de dormir i a més, de fer-ho en silenci. No va ser possible. De fet, va ser impossible. A les sis, a les set del matí encara passaven cotxes conduits perillosament per gent que no havia aclucat l'ull durant tota la nit i que encara tenien ganes de més gresca. Sento molt no compartir aquest entusiasme i encara sento molt més que aquest entusiasme d'altres arribi a ser-me tan i tan emprenyador. Sóc persona tranquil·la i educada però si arribo a tenir una arma a casa, crec que aquest dia hauria fet un disbarat.

Opino que tot aquest tema s'ha de regular i ordenar convenientment i fins i tot, establir un altre lloc on portar a terme festes col·lectives que, sense estar organitzades per l'ajuntament ni per cap institució, afecten d'una manera tan directa a veïns i saludats.

Ja imagino que res del que dic serà mai a la vida tingut en consideració, però em sento millor explicant-ho i esperant que algú altre ho comparteixi amb mi.

Mentre, gràcies a Sant Collons patró de Mallorca (expressió encunyada pel meu avi Joan), la lliga ja s'ha acabat i també les principals competicions futbolístiques, de manera que espero que tinguem un estiu més o menys tranquil.

Per cert, els veïns paquiderms que viuen exactament damunt nostre, inclòs el fatxa de 2 metres d'alçada i 3 d'amplada, resulten ser del Barça. El molt imbècil es banyava a les dues de la matinada, xapotejant dins l'aigua i cridant, no, més aviat bramant, la seva alegria culé. Repeteixo, més enllà de les 2 de la matinada. El seu civisme i educació no donen per més, què voleu fer-hi.

Algun dia d'aquests, quan estigui més cremada i emprenyada del que ho estic ara, és a dir, aviat, escriuré sobre els veïns que tinc just al damunt del cap. Una família curiosa els membres de la qual no tenen desperdici. S'hi pot trobar de tot: la borratxa, el fatxa allistat voluntari a l'exèrcit, la vaca lleugera de cascos que es pensa que està estupenda i també la ventafocs, que és qui pringa amb els deliris de la seva estúpida família; a banda també hi ha dos pobres gossos dels que sí he tractat en ocasions anteriors (cliqueu aquí per recuperar el post d'en Bo). En fi, un prodigi...

MOLTS ENDEMÀS

Fa només uns quants dies va saltar la notícia: el govern d’Espanya ha decidit, sense consulta prèvia ni a farmacèutics ni a metges, és a dir, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, que la píndola del dia després es vendrà a totes les farmàcies sense recepta, sense prescipció mèdica i sense cap condicionant. Lliurement una noia de 16 anys o fins i tot més jove, la podrà adquirir amb la mateixa facilitat que a la botiga del costat pot comprar un xupa-xups.
Ja tenim servida la controvèrsia.
Per un cantó aquesta facilitat per adquirir la píndola evitarà embarassos no desitjats en adolescents que mantenen relacions sexuals, tal i com argumenta la ministra, però per altra banda, aquesta liberalitat no fa, des del meu punt de vista, més que oferir la sensació de tenir una solució a l’abast si per aquelles coses de la vida, es té una fortuïta relliscada sense l’adequada protecció o si amb les presses, el condó ha quedat ben embolicat, degudament envasat, al costat del llum de la tauleta de nit.
Bé, ja se sap que de vegades la passió, la urgència, la pressa i la clandestinitat, condueixen a situacions en les que d’una altra manera, mantenir un encontre sexual fora impossible.
Ara bé, per damunt de tot i en tota situació, cal actuar amb responsabilitat i aquesta és una premissa insalvable, indiscutible i inobjectivable. Cal ser responsable i punt. No hi ha més cera que la que crema i penso que això caldria inculcar-ho en els i les joves igual com els nostres pares ho havien fet amb nosaltres quan teníem l’edat aquella tan tonta en la que tot ens feia gràcia. Tots i totes hi hem passat per això.
No dic que la gent hagi d’arribar verge al matrimoni, ni molt menys, però sí que ha de tenir el cap una mica moblat, especialment quan parlem d’un tema tan sensible com és el de les relacions sexuals. No crec que sigui oportú que la gent tingui la sensació que si tenen relacions estranyes, prenent-se aquesta píndola del dia després, tot arreglat i "a otra cosa mariposa", perquè aquesta píndola no és, ni s’ha de convertir, en un mitjà contraceptiu. Tal i com veig enfocat el tema als mitjans de comunicació, als fòrums d’opinió i escoltant el punt de vista d’algunes persones, penso que no s’ha entès bé quina és la funció d’aquesta píndola (que com a medicament pot tenir contraindicacions i ben serioses) o no s’ha sabut explicar a les persones més susceptibles de ser-ne consumidors per la força i esperant que causi els efectes oportuns: evitar l’embaràs no desitjat.
Cal explicar molt i molt bé, quan toqui, sigui el moment i a qui escaigui, que de mètodes anticonceptius n’hi ha una colla, començant pels més simples, com l’ús del condó o de la pastilla antibaby, fins als més sofisticats i definitius com la lligadura de trompes o la vasectomia.
Tenir una bona educació sexual és la clau de l’èxit en les decisions a prendre i la primera decisió, que és la política, crec que de moment, ja comença a anar fora de mare. Com a mínim, una visita al CAP corresponent, una visita del facultatiu de torn i una oportuna recepta fan que aquest mínim protocol vagi acompanyat un pensament reflexiu abans d’una actuació determinada. I Déu ens en guard d'un "ja està fet".
Veurem en els propers mesos què és el que passa.

UNA SOLEDAT MANIFESTA

Cada dia me n’adono més i suposo que ell també. Em refereixo al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. Cada dia el veig més sol i se’m fa cada cop més desconcertant la seva actuació i decisions de govern, especialment si tinc en compte que havia dipositat en ell una part important de les meves esperances. Va ser tan nefasta l’etapa Aznar (especialment quan va tenir majoria absoluta),que la possibilitat Zapatero l’albirava com una alenada d’aire fresc (malgrat la poca originaltiat de l’expressió). Em vaig equivocar. No el vaig votar, perquè com ja sabeu el meu cor és d’Esquerra, però és cert que allotjava algunes il·lusions pel fet que un govern d’esquerres sempre és més fàcilment suportable que no pas un de dretes, especialment si és de dretes reaccionàries i limítrofs amb la dictadura.
El temps no m’ha donat la raó quan jo deia que Zapatero es presentava com un magnífic candidat, com l’abanderat d’un projecte de futur a mig i llarg termini, més d’acord amb les polítiques europees que no pas amb les actuacions més pròpies dels anys 30 del segle passat que no pas del XXI.
És molt gran la decepció que sento del govern Zapatero i del seu equip. Si tenim en compte tot el que ha fet i encara més, el que no ha fet, el que ha deixat de fer i el que ha fet malament i barroera, el balanç aboca inevitablement a aquesta soledat manifesta que ara pateix el govern Zapatero. Només cal començar a tenir en compte totes les promeses que s’han incomplit a partir de la primera proposta d’Estatut de Catalunya i aquell famós "apoyaré". Mentida!. I el finançament de Catalunya i de les comunitats autònomes? El més calent a l’aigüera. I pel que fa a la gestió de la crisi? Tinc tant la sensació d’anar caminant fent tentines dins d’una habitació fosca que quan hi hagi un petit raig de llum, probablement tampoc sabré apreciar-lo. El remat final ha estat l’ajut de finançament per a la gent que es compra un cotxe, passant "a saco Paco" per damunt dels respectius governs autonòmics, que van rebre aquesta mesura amb un gran estupor. Això va ser un "Sorpresa…!". Ja veus tu.
Ara Zapatero es troba sol a l’hora d’aprovar segons quines mesures, agafat per les parts nobles democràtiques per una CiU, una ERC i d’altres, que aparentment no saben exercir la pressió convenient en membre tan delicat.
Què passarà a partir d’ara? Jo crec que es sortirà de la crisi quan els mitjans de comunicació diguin que de mica en mica ens n’anem sortint tots plegats. La crisi s’acabarà quan els mitjans de comunicació ho diguin. Ja sé que no és una teoria científica ni viable des del punt de vista de la ciència econòmica, però socialment trobo que és determinant tenir el convenciment induït de les coses.
Televisivament tinc la sensació de pèrdua, de navegar sense rumb i de posar pedaços en alguns aspectes econòmics: ara els concessionaris dels cotxes, abans d’ahir algunes entitats bancàries, etc., mentre a algunes famílies se’ls acaba, se’ls exhaureix, se’ls esgota, el subsidi d’atur, en el pitjor dels casos i es veuen fent fallida, d’altres. I ara què? (… silenci i apujada d’espatlles…).
D’aquí a quatre dies començarà la campanya europea i veurem de seguida l’abast de la crisi o si la crisi la patim els quatre de sempre: veurem si hi ha paperassa, cartells, publicitat diversa i actes multitudinaris amb coca i xocolata per tutti, amb la única finalitat d’entabanar a la gent. Veurem què passarà a partir d’ara.