Ahir una persona es va suïcidar a Tarragona. Era un home jove. Jo no el coneixia. En un moment determinat va decidir posar fi a la seva vida i ho va fer d’una manera radical i extrema: saltant per una finestra i deixant-se caure al buit des del quart pis de casa seva. És trist tot plegat.
Què devia portar-lo a prendre aquesta determinació? Diuen que una situació molt poc galdosa que se li presentava, després d’haver perdut la feina i a més, en un moment de crisi, tot plegat és molt complicat.
Penseu que posar a la pràctica l’opció de tirar pel suïcidi és un acte de valentia o de covardia? Per un cantó és un acte de valentia, donat que cal tenir el cap molt fred, tenir moltes agalles i tenir molt clar que un instant després de balancejar-se a l’ampit de la finestra, es deixarà d’existir per sempre i que tot i tothom continuarà caminant mentre el futur ja no existeix per al suïcida. Per una altra banda, és un acte de covardia decidir enllestir-ho tot i d’un sol cop, sense presentar cap batalla ni cap lluita. Aquest estat de deixadesa és trist i de difícil solució. Està clar que sempre existeix la possibilitat de buscar ajudar terapèutica a aquestes tristeses mentals i del cor que porten a saltar daltabaix d’una finestra si no es compta amb l’assistència adequada.
No sé quina era ben bé la circumstància del suïcida d’ahir a Tarragona. Déu el tingui ben a prop.
Els membres de l’escola estoica ho tenien molt clar i dins la seva doctrina deien, i fins i tot en ocasions practicaven, la premissa que deia que "si la vida ha d’enllestir-se amb la mort, el millor és que la mort arribi el més aviat possible" i per tant, també es suïcidaven. Si em demaneu el meu punt de vista us diré que no sóc gens estoica i que la mort arribi quan ho hagi de fer, quan toqui i prou. Mentre, què més podem desitjar més que la vida estigui plena de felicitats, de joies, de satisfaccions, de motius d’orgull, de triomfs i d’èxits? Al capdavall, què és la vida sinó una infinita successió de plaers i de dolors?
1 comentari:
Jo crec que la persona que se suïcida no és ni valent ni covard. Una persona que se suïcida té el sistema nerviós tan alterat que no té conciència de la realitat, no li és possible veure un camí de llum per la seva situació ja que es troba en un pou molt fons i molt negre. Per començar, ha de fer temps que pateix un depressió major. Aquesta pot esdevenir per alguna causa frustrant i angoixant. Una persona no se suÏcida d'avui per demà, sinó que pateix durant molt temps el torment de la desesperació,les nits en vetlla són el pa nostre de cada dia,els neurotransmisors cerebrals campen a les seves àmples i les conexions nervioses passen a un estat anormal. Quan això arriba,l'únic en què pensa és en acabar d'una vegada, ja que és incapaç de posar fil a l'agulla (mai millor dit) i sortir-se'n. Sense ajuda, definitivament no. Tal com tu dius, tothom a la vida de dies i situacions de gran plaer i també de gran dolor; i gràcies a Déu no tothom se suïcida. Només algunes persones arriben en aquest estat, però no perquè siguin febles o de caràcter fluix, ni molt menys, sinó que totes aquestes persones tenen en la seva genètica una predisposició per respondre d'una manera concreta davant d'una situació estressant. El que necessiten és ajuda. Però ajuda de tothom. Moltes vegades pensem: "I perquè no anava al psiquiatra?". I ens podem preguntar: Algú li va tirar un cable? Algun amic li va dir: Què tens?, Què et passa? Pots comptar amb mi! Aquestes persones es tanquem en elles mateixes, els fa vergonya confessar el seu estat depressiu, veuen que tothom se'n va sortint i ells no poden, i això els va ensorrant cada cop més. Hem d'estar més a l'aiguat amb les persones que estimem o coneixem, hem de fer que entenguin que poden comptar amb nosaltres pel que sigui, que estem disposats a ajudar, que estem disposats a escoltar-les, que estem disposats a entendre-les. I després... ja vindrà el psiquiatra! Perquè el més normal en el seu estat és que si ningú els recolça mai el visitaran. Si estessim més pendents dels demés, crec que salvaríem algunes vides i tot el sofriment que aquestes vides pateixen.
Publica un comentari a l'entrada