divendres, 3 de juliol de 2009

UNA ANÈCDOTA BREU AL VOLTANT DE MICHAEL JACKSON

Aquells que em coneixeu de fa força temps sabreu que hi va haver una època de la meva vida, tot just entrada l'adolescència, en aquella edat tan tonta que ronda els 13, 14, 15 i 16 anys, que m'encantava el Michael Jackson. L'hauria seguit, a ell i a les seves cançons, al llarg de temps i temps i si l'hagués pogut veure en directe, crec que hauria embogit directament. Una mica després, quan als 16 anys vaig començar a sortir amb el Jordi, el meu punt de vista va canviar radicalment i el Michael Jackson va deixar d'interessar-me de la manera poderosa i atraient que ho havia fet fins aquell moment. El Jordi em va descobrir un camí que probablement, jo sola no hauria resseguit mai: el camí del heavy i de retruc, el de la música clàssica (posteriorment, a l'òpera ja hi vaig entrar jo sola). Reconec que sempre li agrairé al Jordi la paciència que va tenir per ensenyar-me peces úniques del heavy i les grans dificultats que va haver de vèncer per fer-me entendre un món, el del heavy, que jo no acceptava. Ara, estigui el Jordi allà on estigui, li reconec el meu agraïment per haver-me fet donar un pas tan important dins el món de la música. Quanta excel·lència m'hauria perdut, si no hagués estat per ell, i quantes hores de plaer indiscutible escoltant música. El meu reconeixement en aquest sentit, serà etern.
Pero bé, torno allà on era. Un dia que el Jordi i jo parlàvem de música, com molt sovint féiem tancats dins l'estudi petit de la ràdio, ell defensava apassionadament els seus punts de vista al voltant de la música i perquè li agradava el heavy i em deia que si bé respectava que a mi el Michael Jackson m'agradés, no comprenia com no queia en el més ferotge avorriment després d'haver-ne escoltat tres o quatre cançons. Jo esgrimia arguments i arguments, però res feia caure la seva armadura i al final li vaig dir: I què em dius com balla el Michael Jackson, eh? Dubto que hi hagi ningú més del món que balli com ell". El Jordi, mirant-me amb aquell posat impertorbable tan seu es va treure lentament la cigarreta de la boca (el seu etern Marlboro) i amb la seva ironia fina i encertada va i m'espetega: "A no, ningú més del món?" I jo: no, ningú més del món. I ell: "I què em dius de tots els ballarins que l'acompanyem? No per res, però fan exactament el mateix que fa ell". Em vaig haver de rendir a l'evidència: el Michael Jackson ballava millor que cantava però el cos de ball que sempre portava al darrera, repetien exactament la mateixa sincopada i elèctrica coreografia. La nostra discussió es va acabar aquí i em vaig haver de rendir a l'evidència: 0 a 1. KO.
Avui, mig somrient, li explicava aquesta anècdota a l'Ariadna. Ella no sap res del Michael Jackson, excepte que l'ha vist una colla de vegades per la tele aquesta dies i que ha mort. Per a ella, que només té 6 anys, una mort gens sentida. Tot plegat m'ha fet pensar en el pas del temps i com la gent marxa, com canvien les coses i com es forgen les llegendes i els mites. Potser d'aquí a 20 anys encara hi hagi molta gent que recordi a Michael Jackson, però d'aquí a 150, ho pronostico, algú ja li haurà passat la mà per la cara i el seu nom, la seva veu, la seva energia, es perdrà vol.latilitzant-se en l'aire. Res és etern, com deia el poeta. Mentre, però, sense pressa, gaudim del moment i d'aquest Carpe Diem del nostre dia a dia.
Temps a venir... qui lo sà.


4 comentaris:

Marta ha dit...

Tu ho has dit les coses més importants les trobem i les tenim en el dia a dia i moltes vegades ni les veiem ni les hi donem la importància que realment tenen.

CARLES ha dit...

Estic bastant d'acord amb el que dius, tot i que faria una puntualització. Potser et penses que el Jordi et va guanyar en aquella conversa però et vas deixar un detall molt important, qui balla i canta d'aquesta manera al mateix temps? És poderosament difícil fer-ho, els ballarins només havien de dedicar-se a ballar, posa-li un 1 a 1.
Per el que respecta al heavy i la clàssica estic completament d'acord, recordo grates converses amb el Jordi al respecte, les guardo en gran record.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Marta. Gràcies pel teu comentari. No puc estar més d'acord amb tu, per això cal viure intensament cada moment, donant-li la importància justa i relativa a allò que ens amoïna o ens destorba. Vist el vist, prefereixo quedar-me sempre amb els bons moments i buscar-los perquè es repeteixin. Una abraçada.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Carles. La veritat és que no se m'havia acudit mai el que dius: cantar i ballar al mateix temps i fer-ho, a més, tal i com Jackson ho feia, d'una forma elèctrica, plena de nervi i de passió. Tens tota la raó del món. No hi ha massa gent que ho faci i evidentment, tal i com ho feia ell, ningú més.
No saps com me n'alegro que guardis també tants bons records del Jordi. Jo els atresoro, els mimo i els reivindico a la meva memòria un cop i un altre per mantenir-los frescos. No me'n queda massa cosa més, de manera que el poc que tinc ho guardo amb estima i amb zel. Moltes gràcies pel teu comentari i per visitar el meu bloc que és, a partir d'ara, casa teva. Una abraçada forta.