divendres, 16 de maig del 2008

AQUEST HOME ÉS EL MEU ÍDOL (Oé, oé)



Es tracta del doctor Drauzio Varella, doctor d'origen brasiler, descendent d'emigrants portuguesos i gallecs. És molt famós al seu país i té una pàgina web força interessant que podeu veure clicant aquí. Només per comentar alguna cosa, breument, sobre el doctor Varella, es tracta d'un metge oncòleg, tot i que també té publicats diversos estudis sobre la SIDA. A banda, també és escriptor i col.laborador d'alguns programes de ràdio i televisió del seu país. Com a escriptor, un dels seus títols més famosos és "El arte de no enfermarse", amb el qual ajuda a portar una vida sana, especialment mantenint-se positiu, feliç, equilibrat i sensat.
Està clar que aquest doctor, de sensat, n'és molt, i clarivident.
Avui escric al voltant d'aquest senyor perquè via mail m'ha arribat una frase que m'ha produït dues reaccions: per una banda, m'ha fet molta gràcia, però per l'altra, he trobat la realitat que s'hi declara, completament indignant. Aquí va la frase:

'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven'.

Oé, oé!. Deixeu-me que us sigui que aquest doctor és un il.luminat i a més, estic convençuda que el que diu, ho fa sabent-ho ben segur i que està tan indignat com jo mateixa. Probablement convindreu amb mi que la frase té la seva gràcia i sona a acudit, però en el fons del fons, el que s'amaga al darrera és una denúncia oberta i declarada a la frivolitat amb la que es tracten alguns aspectes de la medicina, que necessita utilitzar mesures agresives i invasives, per fer que una dona tingui uns pits més grans (o fins i tot monstruosament grans) i els homes un penis més efectiu (ai Senyor, quina feinada). Per algun motiu que no m'explico, certs aspectes de la medicina s'han deixat subjugar per l'interès més fashion i superficial de la vida pública i social d'algunes gents que avantposen el físic a qualsevol altre qualitat més gratificant de la vida. Corre per internet un power point amb una selecció de mamelludes de tetes tan descomunalment immenses, que descriure l'aspecte que tenen aquelles dones, i la sensació entre fàsic i aprensió que em van produir a mi, em resulta impossible. Està clar que algunes eren naturals, però la majoria, eren implantades, i de quina manera!. Suposo que aquestes dones deuen carregar amb el pes del seu mamellamen per qüestions circenses o de pornografia, si de gustos estètics es tracta, no m'ho explico.

La meva àvia va morir a causa de l'Alzheimer fa vora tres anys. Malgrat les investigacions, els estudis, els anàlisis, els migrats avenços envers el misteri, el nombre de malalts continua sumant xifres extraordinàriament esgarrifoses al món, any rera any i creieu-me quan us dic que aquesta és una de les malalties més dures que conec i que he pogut viure, una mica, en primera persona en la meva àvia, un dels membres més benvolguts de la meva família. Sempre penso que potser algun dia, d'aquí a uns anys (molts o pocs, no ho sé), l'Alzheimer, igual com moltes altres malalties degeneratives del cervell, tindrà una cura senzilla, però ara per ara, està clar que el que més falta fa, és investigació, estudi i més investigació. No és fàcil, està clar, i tot vol recursos que sumen ràpidament xifres espectaculars. Precisament, el bon destí d'aquests recursos és el que hauria de portar els metges, al meu entendre, a saber discernir entre allò que és realment important i allò que és frívolament car, però que no ve a resoldre cap problema en la salud de les persones.

El doctor Varella és molt subtil i a la vegada molt directe: cinc vegades més recursos invertits en tetes gegants i en pitus en peu de guerra...
En fi, la frase del doctor fa fortuna i corre per Internet com la pólvora, essent considerada, ja a hores d'ara, la frase de l'any. Tant de bo, dins la professió mèdica, qui tingui la responsabilitat de donar un cop de volant a aquesta situació, tingui el seny de fer-ho, i si us plau, que sigui en breu, que el temps vola i tot plegats ja anem per grans.
Us adjunto un document gràfic esgarrifador (i molt dolorós, segurament), d'una acció completament idiota. Jutgeu vosaltres mateix@s. Intueixo que les imatges estan extretes d'una mena de programa tipus "Tienes Talento" o alguna cosa per l'estil. Atenció a la cara del presentador.

Ja em direu... perquè caram serveix això...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

ens importa l'embolcall.
el paper que conté el regal.
la façana d'una casa espectacular....

no ens importa que lo farciment sigui pobre, que tot sigui artifici res real, ens importa que la foto surti perfecta tot i que el cartró pedra se'ns hagi menjat....

...sort tindràn aquells que trobaràn canalla educada amb pares com vostè i en guinart...

salutacions cordials i unes fotos senzillament exquisides.

ricardo santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Benvolgut Ricardo. Ben trovat. Quin munt de dies sense saber res de vós.
Té tota la raó: si l'embolcall és espectacular, el que hi ha a dins no té massa importància, però el cert és que és ben trist perquè quan a un li fan un regal, amb el que es queda és amb el que conté la capsa i sovint la llaçada i la cinta, se'n van a la brossa o es reciclen per a futurs presents.
Gràcies pel comentari de les fotos. Procurem donar a l'Arianda i al Marcel tot el millor que sabem i podem. Tant de bo ens en sortim amb èxit.
Una abraçada.