dimecres, 18 de juny de 2008

SANT JOAN personal


Avui, que estem a 18 de juny, m'he descobert a mi mateixa comptant enrera els dies que falten per Sant Joan i recordant temps passats però no per això millors, ni de bon tros. A mesura que m'han anat passant pel cap imatges i records de fa una mica més de 10 anys enrera, m'ha anat neixent a dins una sensació estranya, aiguabarreig d'indignació i pena. Us explico.
Per aquells que no ho sapigueu, jo vaig perdre 14 anys de la meva vida dedicada a la ràdio i la televisió al Vendrell. De fet, vaig començar l'any 1985 fent col.laboracions diàries en un programa que es deia "La tartana de les 4" (jo tenia aleshores 14 anys) i el darrer cop que dolorosament em vaig posar davant el micròfon, va ser el 1998, 14 anys després, quan jo en tenia 28. Voleu que us digui la veritat? M'encantava fer ràdio, era la meva passió i pretenia també que fos la meva vida, la meva manera de guanyar-me-la i, il.lusa de mi, va ser més aviat, la manera més propícia per perdre-la. Al llarg d'aquests anys a la ràdio he fet pràcticament de tot, des de transmissions esportives (jo que les pilotes en ocasions les veig quadrades), fins informatius i la temàtica que més m'ha apassionat ja estat, sens dubte, la vessant cultural en totes les seves formes i dimensions. Vaig tenir el privilegi d'entrevistar per un programa que feia els dimecres de 6 a 8 i que es deia "Catalunya, Comtat Gran", a personatges tan il.lustres i il.lustrats com l'Avel.lí Artís Gener "Tísner", la Mary Sampere, el Josep Guardiola, el Pere Calders, el Terenci Moix, el dibuixant Ibáñez, el Raimon, el Lluís Llach, el Tortell Poltrona, la Marta Montáñez vídua de Casals i encara molts més, a banda de tots els polítics locals i comarcals, perquè 14 anys de ràdio, donen per molt i jo hi deixava l'ànima si convenia, sense comptar hores i sense escatimar esforços.
Cada cop que s'acostava una diada important tot seguint el curs de l'any, el director de l'època, un carellot de poques llums excesivament aficionat als fermentats i als destil.lats al que anomenaré "Fuguet", em demanava que preparés un programa especial, el que volia dir que, a més de la feina habitual que representava preparar nou programes distints al llarg de la setmana, havia d'invertir una pila d'hores més en un programa especial dedicat a Nadal, Reis, Carnaval, Setmana Santa, Sant Jordi, l'1 de Maig, Sant Joan, la Festa Major, la Mare de Déu d'Agost, l'11 de Setembre, la Fira de Santa Teresa (que és a l'octubre), Tots Sants i novament, Nadal, etc. No us ho creureu, però per treballar durant tota la setmana en l'elaboració i locució dels meus nou programes, jo cobrava la friolera de 34.000 pessetes (en negre) cada mes i els programes especials simplement no es cobraven. Us estic remetent a l'any 1991 fins a 1995 que em van fer fora per mala persona, marrullera i busca-raons.
Ara que s'acosta Sant Joan, aquest matí recordava amb una barreja singular de fàstic, dolor i rancúnia, el tracte que se'm donava a l'hora de fer els programes especials: "si t'agrada bé i si no el vols fer, la porta és ben gran. De la mateixa manera que has entrat ja pots marxar i no cal que tornis", em deia el Fuguet. I jo li deia que sí i amén i em disposava a preparar un nou programa especial, buscant informació i elaborant un guió com ell no ha fet en tota la seva punyetera vida de "locutor", encara ara en actiu, que ja té trons la cosa. Us preguntareu: i perquè ho aguantaves això? Doncs perquè tenia la vana esperança que el contracte que em tenien compromès des de feia no sé quan temps, arribaria tard o d'hora i jo podria dedicar-me professionalment a allò que més m'agradava, que em feia sentir vida, que avivava la meva passió, i em creia a aquest director quan m'assegurava que en els següents pressupostos que el plenari de l'Ajuntament del Vendrell aprovaria, hi hauria possibilitats de contracte per a mi. Per això esperava i aguantava, per això tenia paciència i seguia endavant. Al final, ni contracte, ni bon tracte que era, com a mínim, el que crec que em mereixia. Simplement un canvi de govern a l'Ajuntament del Vendrell va fer que els nous apoltronats de CiU, em fessin fora de la programació de la ràdio, argumentant que per a ells, la feina feta durant tots aquests anys, no tenia cap mena de valor. En el meu lloc hi van posar una convergent de carnet relluent acabat de plastificar. Potser sí que era dolenta com una mala cosa cada cop que em posava davant el micro, però l'audiència no m'ho demostrava així.
No sé ben bé perquè ara recordo tot això. Simplement perquè de vegades trobo a faltar aquella emoció que provoca esgarrifances, mans i peus freds, quan el pilot vermell s'encén i la veu dels locutors corre a través dels cables fins arribar a la gent i de cop i volta, tens la responsabilitat d'entretenir l'audiència, d'acompanyar-la, d'informar-la, fins i tot d'instruir-la i de proporcionar-li informació a la que no tingui accés fàcilment per així, intentar sorprendre-la. Ara bé, el cas complicat és que tu tampoc hi tens accés fàcil i és per això que quan la feina arriba a bon port, la sensació de satisfacció és plena i molt propera a la felicitat.
En un altre moment més càndid i innocent de la meva vida ara estaria preparant un programa especial per Sant Joan. En comptes d'això, compto els dies enrera que em falten per acabar la meva baixa de maternitat i tornar a la feina administrativa, completament anònima i sense trascendència a la que ara em dedico, amagada entre piles i piles de papers pendents de gestionar.
Sigui com sigui, però, la nit de Sant Joan tornarà aquest any, i tots els altres. He de reconèixer que m'encanta la barreja de paganisme i tradició que té aquesta nit i totes les tradicions i creences que hi ha al seu voltant.
L'any 1981 els Dagoll Dagom van veure Sant Joan d'aquesta manera.

video

6 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

crema dintre d'una gran foguera aquest mals records i comença de nou una nova vida amb companyia del teus, que en definitiva són els que mes t'estimen (m)

petons i bona verbena

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola amics de Reus. Això ja vaig fer-ho fa molt de temps, però de tant en tant, no puc evitar girar la vista enrera i recordar coses, algunes agradables i d'altres no tant. Tanmateix, d'aquesta etapa a la ràdio el que més enyoro són les bones estones, els aprenentatges, el compartir, els nervis, l'emoció i en definitiva, la passió d'una feina que ha de fer-te vibrar en portar-la a terme.
Gràcies pels ànims. També us desitjo bona revetlla.
Petons.

mossèn ha dit...

amb això de la "aradio" m'ha fet recordar que tinc un pirulo a la nevera que d'anar a requisar ... salut

Roser Pros-Roca ha dit...

Mossèn, bon profit.

zel ha dit...

Pensa que, quan escrius, fas comunicació a fi de comptes, d'una altra mena, però la fas, i el goig que fa llegir-te... Petons! Als altres tres també, evidentment!

Salvador Guinart ha dit...

Jo crec que tot té el seu moment. D'altre banda, crec que de porc i de senyor s'ha de venir de mena. I els porcs - o sigui, ells -, seguiran refregant-se en la seva pròpia merda com ho han fet sempre. No saben fer una altre cosa. En canvi el senyor (en aquest cas la senyora), ha tirat endevant, amb molt d'esforç, ha estat capaç de construir el seu propi futur - que ningú li ha regalat res -, i el que és mes important, fa MOLT feliç a la seva família que al cap i a la fi, és el més important. Pensa en aquella dita del porc i Sant Martí... i lo bé que ens ho passem a l'Area de Guissona quan anem a comprar embotits???. Doncs això. Que l'important, almenys per mi, és que quan et lleves cada dia, et puguis mirar al mirall i pensar que no deus res a ningú (tret de a la Caixa de Pensions) i que tens la consciència molt tranquila. D'altres, els roïns i els miserables, no poden dir el mateix i sempre seran uns infeliços que han vingut a aquest mon a restar... i ja saps que penso jo dels que han vingut a restar.
Petonets!