dijous, 28 de febrer de 2008

BÉ LLIURE PERÒ ESCÀS



Quan estudies economia, el primer concepte que ha de quedar molt clar és la diferenciació que existeix entre un bé lliure i un bé escàs. Anem a pams: un bé escàs és un bé econòmic, és a dir, és aquell que pots adquirir, sempre i quan puguis assumir-ne el preu; el bé lliure, en canvi, és aquell que està a disposició de tothom en quantitats raonablement grans i la seva adquisició és gratuïta, o bé la quantitat de diner que s'ha de pagar per al seu gaudi, és sovint simbòlica. Exemples concrets: un bé econòmic és, per exemple, qualsevol producte que podem comprar en un mercat, mal sigui de primera necessitat, com l'aliment; en canvi, un bé lliure pot ser l'oxigen que respirem, el sol que ens toca o l'aigua, que està disponible pagant-ne un preu relativament assequible i encara, no per l'aigua en sí, sinó per la diversitat de serveis que es mouen al seu voltant, com la potabilització, les anàlisis, el seu acanalament, etc.
L'aigua és tema de debat i de polèmica des de fa un certs temps, perquè sembla que de cop i volta, n'hi ha en menys quantitat i la que hi ha, està mal repartida. Sovint els homes del temps, en els seus micro-espais, mostren imatges d'inundacions paoroses, amb un cert nombre de víctimes, a l'altre banda del planeta, mentre aquí, a casa nostra, els envassaments estan cada cop en situació més penosa i no hi ha manera que plogui una pluja en condicions mínimament decents per pal.liar i corregir aquesta situació.
Fa uns quants mesos, la família Guinart-Pros al complert, vam visitar el poble de Lilla, en busca d'enyors agradables i alguns records dolorosos. Al costat mateix del bar del poble, un cartell anunciava que la restricció d'aigua feia que la gent del poble en disposés d'una certa hora a una altra i encara, procurant moderar-ne el consum i actuant amb seny. Al cap d'uns quants dies escoltàvem per la ràdio que a l'Espluga de Francolí, el raccionament de l'aigua era el pa nostre de cada dia, i d'això ja fa uns quants mesos.
Ara resulta que aigua provinent de Tarragona se n'ha d'anar cap a Barcelona perquè d'aquesta manera, la ciutat i l'àrea metropolitana, no es vegin afectades per la manca preocupant d'aigua. Qui ho entén això? Que m'ho expliquin bé, perquè la veritat és que jo no ho veig gens clar. Naturalment, els grups ecologistes ja han posat el crit al cel i també els afectats per aquesta decisió, que es veu que són els regants de l'Ebre, tant de la riba dreta com de l'esquerra, que ja han anunciat que recorreran a mesures legals si aquesta decisió els afecta negativament.
Però es veu que la cosa ja està feta. El plenari tarragoní així ho va aprovar fa tot just unes jornades i l'alcalde Ballesteros es veu que ho té molt clar, que en contrapartida, podrà aconseguir alguns avantatges, com ara l'increment de captació d'aigua dels aqüífers tarragonins, mesura a la que l'Agència Catalana de l'Aigua, ha de cedir per trons en contraprestació pels serveis rebuts.
Jo no sóc biòloga ni geòloga, i entenc que l'alcalde Ballesteros fa el que creu millor, però a primer cop d'ull, dóna la mateixa impressió que es repeteix una i una altra vegada des de fa tota la vida: Barcelona té totes les prioritats, gaudeix de totes les premises i es fa seus tots els avantatges, en detriment, si convé, d'altres contrades que també tenen, no només dret a viure, sinó indicis de vida intel.ligent. Serà veritat que això no és pas Catalunya, sinó Barcelunya? Corregiu-me si m'equivoco, però des de la meva manera d'entendre les coses, tot plegat és prou trist.
A veure si algun company blocaire pot explicar-me quins son els avantatges d'anar fent favors a Barcelona i més encara, quan aquests favors representen posar el llit, el beure i la galta.
Per acabar aquest post de bon rotllo, us passo un vídeo que m'encanta, d'una cantant fascinadora, que enmig de les cançons crida el seu crit de guerra: AGUA!... (podeu veure'l clicant aquí). I A GOSAR, MI AMOL!



dimarts, 19 de febrer de 2008

FARTA, CUITA, CANSADA I FINS AL MONYO de tant de pedorreo





Emeto una consideració que és un judici: la programació de la tarda de les distintes cadenes, és una merda. Tal i com sona i sense pal·liatius, naturalment, des del meu punt de vista.
Cada tarda, quan després del cole l'Ariadna, el Marcel i jo, arribem a casa, amb el berenar arriba l'hora de la tele, aprofitant que l'Ariadna encara no té la sobrecàrrega de fer deures per fer a casa (tot arribarà).
Engego la tele i faig zàping. No sé on quedar-me perquè a totes les cadenes hi ha programes que tracten les fibres del cor de la manera més despiatada. Acabo posant una pel.lícula al vídeo o al DVD, d'aquelles del Walt Disney que tan agraden a la meva nena i fins i tot jo em quedo descansada. Als meus temps, quan sortia de l'escola, la televisió emetia "Barrio Sésamo" o "La cometa blanca", que distreien a la canalla i els ensenyaven coses. Ara tot això s'ha perdut i només queda, o bé algun resquici del Club Super 3 o els canals de dibuixos que emeten capítols sorollosos i atabaladors del Doraemon, el Shin Shan o el Ninja Hatori, als que no suporto (on són els dibuixos de la Warner o de Hanna-Barbera?).
Els programes anomenats "del cor" o de "crònica social", arriben a inundar fins a tal punt les programacions a totes hores, que de debò que no sé cap a on tirar. D'acord que en hores nocturnes, hi hagi un espai que aquests temes, però si us plau, no a totes hores, perquè la salut mental dels televidents, perilla.
De vegades, en hores més nocturnes, només per veure com acaba el circ que els periodistes i els "famosos" munten pel seu interès, a base de crits, insults, discutides inútils, descrèdits mutus i atacs personals, arribo fins al final d'alguna entrevista. De fet, sempre acaba igual: malament, i els dies que acaba bé, encara és pitjor.
Mai com ara la televisió, en general, ha emès amb aires de dignitat, un conjunt de despropòsits tan gran, tenint com a protagonistes als carronyers de torn, en busca de la sang resseca dels "famosos", d'aquells de "pagant Sant Pere canta", de buitres que ens serveixen en safata drames aliens que no deixen altre cosa sinó alè de podrit. Els peridistes són maliciosos, desconfiats, mala gent, carronyers sanguinaris vestits amb roba de marca que, complint amb la seva missió, destripen la vida privada dels "famosos", i fins i tot considerant-se valedors d'una amistat profunda d'anys i anys, amb el famós/a al qual esquarteren, serveixen la carn de la víctima en una safata a la que pretenen anomenar entreteniment, investigació i comunicació.
Del safareig s'ha passat al descarament més absolut, a la intromissió sense contemplacions en la vida aliena, fins al punt d'esperar que el "famós" de torn, surti de casa seva, muntant guàrdia davant la porta particular del domicili en el qual, la víctima s'ha hagut d'atrinxerar.
Hi ha molta gent d'aquesta que no tenen ofici ni benefici, als quals aparèixer en aquests programes, mal sigui per sortir-ne escaldats, els reporta "pingües" beneficis i per això aguanten una hora o més de preguntes i acusacions completament inaudites, per sortir-ne amb uns quants milions a la butxaca que sufraguin i amorteixin la vida escandalosament distesa que sovint porten. De què, sinó, personatges execrables com la Belén Esteban, el Paco Marsó i la seva filla, la Maite Zaldívar i un llarguíssim etcètera de gentussa més, trencarien silencis que s'allarguen per espai de mesos i tornarien a refrescar, en la memòria del públic, els seus escàndols més escabrosos, quan la gent ja els tenia mig oblidats? Perquè, sinó, remourien novament unes aigües enfangades que ja començaven a veure's més reposades?
El que trobo més greu de l'assumpte, tanmateix, és que les espanyes segueixen mirant aquests programes i mantenint-los en antena. Aquests programes són sovint com els presentadors i presentadores que els condueixen: una gran mentida revestida de moralina i d'escàndol. Està clar que Espanya segueix essent un país de pandereta i encara hi haurà algú que ens voldrà fer creure que la pandereta, es pot considerar un instrument que emet música.
Us convido a clicar aquest enllaç perquè pugueu veure què entenen aquest personal per "entrevista". Deplorable.

divendres, 15 de febrer de 2008

EL GOS QUE SAP SUMAR

Al.lucinant, espaterrant, com diu algú, "pa cagarse patas abajo". El Miki va ser la gran revelació d'"El Club" de TV3 de fa dos dies perquè, encara que algú no s'ho pugui ni arribar a creure, el Miki, és un gosset que sap sumar i multiplicar, tal i com ho llegiu. A casa ho vam veure en directe i encara ara al.lucinem, especialment perquè sembla ser que tot el que aquest gosset sap, li ha ensenyat el seu amo i, com hi ha món, que l'amo sembla força menys intel.ligent que el gos. No us perdeu aquestes imatges que no tenen ni xarxa ni truc i penseu, sobretot, que hi ha molta gent, que no sap fer, a hores d'ara, el que fa aquest bell exemplar de raça canina.
Acojonante!.

dimecres, 13 de febrer de 2008

EL MEME, FET I TRASPASSAT



El meu marit, el Salvi (Les meves veritats), m'ha dit aquest matí: quan tinguis una estona mira't el meu blog, que t'hi he deixat una feineta. Ja m'ho he pensat que em deixaria el "meme" i com que és musical, no em sap gens de greu agafar-li el relleu i complir amb el que toca, que és buscar un moment artístic-musical que tingui significats per a mi. Després, el passaré a més gent perquè el relleu vagi corrent.
Em costa molt, moltíssim escollir un sol moment musical que m'agradi, que m'emocioni, que desperti en mi sensacions de gran alegria o de profunda tristesa, perquè d'aquests, n'hi ha una colla. Al llarg dels anys de la meva vida he anat atresorant algunes músiques, compositors, intèrprets, que m'han marcat definitivament i han influit d'una manera poderosa en la manera que tinc de veure el món i d'entendre la música.
Per al meme d'aquesta ocasió he escollit (amb un cert esforç, no us penseu), dues veus meravelloses i un moment excepcional en la història d'aquest país. Naturalment, em refereixo a les veus de la Montserrat Caballé i el Freddie Mercury cantant "Barcelona", l'himne dels Jocs Olímpics de 1992.
Cada cop que veig aquest vídeo, torno a emocionar-me. M'encanta.
No calen presentacions massa exhaustives. El Freddie Mercury va ser el cantant de la banda anglesa Queen, un gran histrió i un cantant de primera. Quan ell va desaparèixer, Queen va esfumar-se amb ell. La Montserrat Caballé és una grandíssima soprano, primadonna a tants teatres com a trepitjat al llarg dels més de 40 anys de la seva carrera, posseïdora d'una veu excepcional i única. Barcelona'92, un moment d'entusiasme, de joia, d'esplendor de la ciutat i de Catalunya. Un "Hola" absolutament espaterrant a tots els pobles de la Terra.
Espero que revisqueu aquestes imatges i que en gaudiu. Per poder-lo veure només heu de clicar aquí.
Per cert, ara traspasso la responsabilitat de continuar amb el meme a la meva amiga Zel (Ara mateix) i al meu amic Mossèn (Confessionari Mental).
Ànims, que aquest és un exercici força interessant.


dilluns, 11 de febrer de 2008

UN CLÀSSIC

Los Aristogatos. Un autèntic clàssic. Sincopant, no hi ha qui els guanyi. Jo també vull ser Gato Jazz. M'encanten!.

QUIN FESTÍ!

La genialitat dels creatius de la casa Disney van posar tota la seva fantasia i el seu afany per despertar la gana de la Bella, que no volia sopar amb la Bèstia.
Deu ser perquè a aquesta hora ja començo a tenir gana, però el trobo absolutament genial.
Gaudiu-lo.

EL MEU MÓN DISNEY

El ratolí Mickey i el seu gos Pluto.



La Blancaneus,en aquesta imatge, sense els set nans.


"Campanilla", la fada del Peter Pan.


Pinocho i la seva consciència, "Pepito Grillo".


Robin Hood (possiblement la pel.lícula preferida de l'Ariadna).

La princesa Aurora de "La Bella Durmiente".


L'Aladdin, amb la princesa Jasmin i el geni.


L'Alícia, a punt d'entrar al País de las Maravillas.


Mougly, Baloo i Baggira d'El Libro de la Selva.

Goofy, Mickey Mouse i el Pato Donald


La meva pel.lícula de Disney preferida: Fantasia


De nova creació, Los Increíbles


Mentre festegen, la Dama y el Vagabundo.



La Bella y la Bestia.

D'ençà que tinc ús de raó les creacions del genial Walt Disney, han estat presents a la meva vida i crec que no m'equivoco, si dic que també a la vida de gent de la meva generació i fins i tot potser de la generació de la meva mare (tinc una mare molt jove). Els seus encantadors dibuixos, les seves pel.lícules animades, ens han portat a un món de fantasia, d'il.lusió, d'imaginació, que rarament podríem haver conegut de la mà d'algun altre creador. Un món en el que els dolents són molt dolents i els bons, boníssims i al final de tot, sempre preval la justícia i el recte fer de les coses que han d'anar en una orientació i no en una altra. Crec que només aquí es pot considerar que els bons guanyen sempre i la justícia impera, imposant-se a la crueltat, la vilesa i la necetat dels dolents que poblen els contes de la nostra infantesa.

Ara que la meva Ariadna té cap a cinc anys, coneix tots els personatges de Walt Disney que també jo vaig veure, a la seva edat i una mica més gran, projectats a la pantalla del Casal Familiar del Vendrell, en unes sessions infantils que, cada cop que es donaven, omplien la sala de canalla àvida d'escridassar la madrastra dolenta, la bruixa, les pèrfides elefantes, els caçadors deshumanitzats i tants d'altres personatges que pertorbaven la pau i la tranquil.litat dels personatges candorosos i plens d'innocència com la Blancaneus, Dumbo, Bambi o la Ventafocs.

Sabeu? Me'n faig creus que la meva nena (i no me n'adonaré i també el meu nen), gaudeixi com jo dels mateixos personatges intemporals que Walt Disney va tenir l'encert de crear per donar-los a les generacions posteriors. Fa dos dies, era jo qui m'esgarrifava, qui plorava, qui somreia, qui cantava totes les cançons de les pel.lícules i ara, exactament com si es tractés d'un mirall, ho fa la meva filla. Està clar que em faig gran. Però les pel.lícules de Disney conserven intacta la seva màgia i ara que en veig una a diari, com a mínim, les gaudeixo igual que abans, incorporant-hi, a més, les noves creacions: Monsters SA, Aladdin, El rey león, Robots, Atlantis, etc., etc., etc.
M'agraden especialment les pel.lícules en les que els personatges són humans, perquè no pateixen les crueltats que dramatitzen les històries dels animals: a Bambi li maten la mare; a Dumbo el separen de la mare i el ridiculitzen per les seves grans orelles; al Rey León també li maten al pare; als Aristogatos els abandonen; a la Dama y el Vagabundo, a la Reina li fan veure la padrina, etc. En canvi, si els personatges són humans, només cal que lluitin contra bruixes, bruixots i el seu propi destí, res més, i en igualtat de condicions, no fan patir tant.
Us convido a tornar a ser nens/nenes per un instant, revivint les històries de Disney. Quins records!.

divendres, 8 de febrer de 2008

UNA ARRENCADA DELS GEGANTS EN PLE FEBRER

Navegant pel Youtube, m'ha fet gràcia que ens veiem en aquest vídeo que algú va penjar-hi fa un temps. Aquesta passada Santa Tecla, tot just en el moment de l'arrencada dels gegants, la família Guinart-Pros, juntament amb el nostre amic Jordi, estàvem en el moment oportú en el lloc apropiat, per aparèixer en aquestes imatges, i nosaltres, badant i sense saber-ho. Ens veureu força bé, malgrat que les imatges maregen una mica, malgrat la bona voluntat de la persona que va recollir-les. L'Ariadna està damunt les espatlles del nostre amic Jordi, vestida amb una samarreta de color carabassa, al costat hi ha el Salvi i al costat del Salvi jo, amb la meva panxa ja evident.
Ens podeu veure bé cap al minut 1'20", aproximadament, tot i que molt o poc, anem apareixent.
Per aquells que no conegueu aquesta faceta de les festes de Santa Tecla, no deixeu de veure el vídeo tot sencer, perquè us fareu una idea de com es pren la ciutat la primera "Amparito Roca" de les festes.

UN MES DESPRÉS (Un apunt personal)




Al llarg d'aquest mes de gener i el que portem de febrer, no he estat massa pel món blocaire, especialment perquè de cop i volta, a la família Guinart-Pros se'ns ha girat molta feina, amb l'arribada, tot just avui fa un mes, del nou membre de la nostra família i amb la meva lenta, dolorosa, penosa en ocasions, recuperació.
Un mes després, la cesària i l'operació subsegüent que us comentava en un altre post, han quedat només en un ensurt, tot i que encara no tinc l'alta mèdica, i avui el Marcel compleix el seu primer mes de vida. En aquest moment està dormint plàcid, tranquil, al seu bressol, còmodament acotxat entre els llençols i les mantes. No té cap preocupació ni una, excepte reclamar el seu biberó puntualment cada tres hores, fer notar que el bolqué està brut (cosa que es flaire a l'aire) i queixar-se perquè sobtadament, el xumet li ha caigut de la boqueta. Així doncs, queda clar que la seva principal activitat és dormir, amb aquell son profund i tranquil.litzador amb el que dormen els infants quan se senten segurs i estimats, amb els dits de les mans ben estesos, perquè està satisfet, completament relaxat. Si voleu que us digui la veritat, jo fa anys i anys que no dormo d'aquesta manera i quan el veig, m'agafa una nyonyeta a mi també...
Un mes després, la gent sovint em pregunta com s'ho ha pres l'Ariadna, això de tenir un germanet. Amb el cor a la mà us he de dir que no s'ho podia prendre millor, perquè d'entrada, ella sempre va voler un germanet i en cap moment va parlar d'una germaneta, o sigui que fins aquí anem força bé, però és que a banda, quan el veu tan petitet, a l'Ari se li desperten els instints protectors que tots portem a dins i no para d'acaronar-lo, de vetllar-lo, de procurar-li qualsevol cosa que li pugui facilitar, com el xumet o una micona d'aigua i a més, és la veu d'alarma de qualsevol cosa que li passi al nen. Ve a on jo estigui i em diu: mama, em xembla que el Marcel vol biberó, o que vol xumet, o que té soneta i corre pel passadís per agafar la maneta menuda del seu germanet i consolar-lo dient-li: no ploris guapo, no ploris que la mama ja ve. Me la menjaria (i de fet me la menjo sempre que puc i ella es deixa) a petons.
Un mes després del naixement del Marcel, avui serà el primer dia que no aniré a l'hospital, en cap moment del dia, per curar-me la ferida, que encara tinc mig oberta i de la que fins ara em rajava un seroma ben emprenyador, que m'ha obligat a anar diàriament a la clínica MATT per rebre-hi les cures pertinents. Avui tinc tot el temps per dedicar-lo a la meva nena i al meu nen, a la meva família, a fer una passejadeta per la Rambla si el temps acompanya. Ha hagut de passar tot un mes i a hores d'ara, el terra encara s'ondula, en ocasions, sota els meus peus, i sento que m'he d'asseure, ni que siguin només dos minuts. Sento que encara em falta una mica de sang, però que vaig de cara a bé, afortunadament. No vull ni pensar què hauria passat en cas contrari.
Bé, ara espero tenir una mica més de temps i d'humor per tornar a dedicar-me, a estones, a passejar pels blogs amics que tan m'agraden.
Encara que sigui un mes després, estic feliç d'estar de tornada.