dimecres, 28 de gener del 2009

ELS EFECTES DE LA VENTADA




En aquest país nostre hi acostuma a fer vent i això no representa cap novetat. Els homes del temps ho tenen claríssim: la mestrelada corresponent de les Terres de l’Ebre deixa pas a una llevantada sumaríssima a la costa central per, finalment, convertir-se en una tramuntanada furiosa a Girona. Des de temps immemorials la gent s’ha tornat boja darrera el vent i el vent ha respòs a la caiguda de quatre gotes de tardor o bé al cor de l’hivern. El meu avi Joan, quan les ràtzies de vent feien espetegar amb ràbia les branques de les moreres que hi havia plantades davant de casa, contra les persianes de la tribuna, acostumava a dir: Quin un de més gros que n’han penjat avui!. No tinc ni idea de a què es referia amb aquesta expressió, però ell la repetia i d’alguna manera, s’havia convertit en una mena de cantarella que implicava una ventolera inclement i potser per això mateix, per haver estat tan repetida, ja no n’hi feia cas. Ara em sap greu no haver-li preguntat què volia dir amb això.
Sigui com sigui, el vent bufa i ha bufat a ple pulmó aquest cap de setmana. Els avisos del Servei de Meteorologia de Catalunya ja havia alertat que el vent podia fer mal i que seria excepcional. Com hi ha món, n’ha fet tant com ha volgut de vent, fins al punt de deixar al seu pas 9 persones mortes, a banda de nombrossíssimes i quantioses pèrdues materials, molèsties i desgavells per tot arreu. Arbres aixecats de soca-rel o amb les branques arrencades, edificis sense teulada, parets esfondrades, cables d’electricitat per terra, incendis forestals, contenidors tombats, escoles tancades, etc., etc., etc.
Us explico tot això perquè cada vegada que hi ha una malvestat climàtica d’aquest tipus o d’altres, es posa de relleu una evidència preocupant: aquest país nostre tan estimat, tan volgut, tan entranyable, s’atura en sec a la primera ventada més forta del costum; marxa l’electricitat quan plou; si cauen quatre volves les ciutats es col·lapsen, els trens arriben tard, els avions no poden enlairar-se, el caos regna a tot arreu i a ciència certa, potser la única cosa que continua funcionant com un rellotge suís, sense cap gènere de falla, són els peatges. Com n’és de trist tot plegat!.
En aquesta ocasió qui va posar-se al capdavant de la crisi amb la lloable intenció de posar-hi tranquil·litat (tot i que no solució, ni tant sols precària) va ser el conseller Saura, en comptes del president Montilla. Em pregunto perquè!.
Penso sincerament que si fóssim un país avançat, amb unes bones infrastructures, amb una bona previsió d’allò que pot venir, no ens hauríem de veure afectats per unes quantes hores de vent, per fort que aquest sigui i sobretot, el ciutadà no ha de pagar la falta d’inversió que aniria destinada a la millora de diverses instal.lacions que fa 150 anys que no es toquen.

La ciutadania tenim paciència, molta paciència, està demostrat, perquè les asseguradores posen tota mena de pegues a fer-se càrrec de desperfectes diversos com ara neveres descongelades, menjar fet malbé, falta d'electricitat, aparells elèctrics espatllats, etc., etc.

El president Montilla diu que la culpa de tot plegat la té el Servei Metereològic, que no va avisar amb prou insistència i a partir d'aquí, la pilota va passar del teulat propi al teulat aliè.

Com dimoni s'ha d'arreglar tot això? Els polítics, està demostrat, no en tenen ni idea i jo, per descomptat, tampoc.

S'accepten bones idees.