UNA DECISIÓ CONTROVERTIDA

Avui aquest matí ha saltat la notícia que l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona ha decidit que els menors de 10 anys no poden agafar el transport públic sols i que per anar bé han d'anar acompanyats d'un adult. La polèmica està servida perquè, arran d'aquesta decisió, una es pregunta quina és la finalitat última que s'hi amaga al darrera, donat que aquests menors, si a més pertanyen al club dels Tarraconins, tenen l'autobús de franc. Ara bé, si han d'anar acompanyats, aquest/a acompanyant obligatòriament ha de pagar el seu bitllet, amb la qual cosa, l'un compensa l'altra i l'empresa pública de mitjans de transport, respira tranquil.la. Tot plegat fa pensar malament, digueu-me suspicaç si ho voleu, perquè veig més fàcil que l'equip de govern hagin pensat en l'aspecte crematístic de l'assumpte més que no pas en la bona intenció de procurar evitar que els menors prenguin mal, que vagin protegits, segurs i ben guiats per un adult que en tinguin cura des del moment de sortir de casa fins a l'instant d'entrar a l'escola.

Els menors, que són els principals interessats en tot aquest assumpte, són els que menys tenen a dir perquè, com a menors, faran allò que els adults els diguin, però ara el tema tindrà el seu ressò en els pares i mares que a diari veuen als seus fills/lles enfilar-se a l'autobus municipal i respiren amb calma perquè al matí a primera hora, que ja resulta de per sí estressant, tenen el desplaçament fins a l'escola de la canalla, solucionat. Doncs no, això s'ha acabat. O els acompanyen ells mateixos o els escolars menors d'edat, que són tots, s'hauran de quedar a terra o anar a l'escola com tota la vida, xino-xano.

Ignoro si l'equip de govern que ha pres aquesta decisió és conscient de la repercussió i les conseqüències que tindrà, però sigui com sigui, estic convençuda que al llarg dels propers dies algú haurà de donar explicacions i haurà de posar un pegat calent a una nova pífia municipal. Els meus nens, que són Tarraconins, van rebre a casa una carta dient-els-hi que ja podien anar a recollir el seu carnet que els acredita com a membres del club i que amb ell, i en cumpliment d'una promesa de l'alcalde Ballesteros, tindrien l'autobús escolar de franc. A nosaltres, sortosament, no ens cal anar a buscar l'autobús que arribar-nos fins al col·le, però entenc que per a les famílies a les que sí els cal, aquesta decisió representarà més una molèstia que no pas un aventatge, més encara perquè si els pares deixen als fills pujar sols als autobusos municipals és perquè els veuen capacitats per fer-ho i tenen dipositada en ells la confiança suficient per deixar-los anar sols.

En fi, la polèmica està servida i segur que els propers dies en sentirem a parlar. Ja tindrem temps de comentar-ho.

ELS EFECTES DE LA VENTADA

En aquest país nostre hi acostuma a fer vent i això no representa cap novetat. Els homes del temps ho tenen claríssim: la mestrelada corresponent de les Terres de l’Ebre deixa pas a una llevantada sumaríssima a la costa central per, finalment, convertir-se en una tramuntanada furiosa a Girona. Des de temps immemorials la gent s’ha tornat boja darrera el vent i el vent ha respòs a la caiguda de quatre gotes de tardor o bé al cor de l’hivern. El meu avi Joan, quan les ràtzies de vent feien espetegar amb ràbia les branques de les moreres que hi havia plantades davant de casa, contra les persianes de la tribuna, acostumava a dir: Quin un de més gros que n’han penjat avui!. No tinc ni idea de a què es referia amb aquesta expressió, però ell la repetia i d’alguna manera, s’havia convertit en una mena de cantarella que implicava una ventolera inclement i potser per això mateix, per haver estat tan repetida, ja no n’hi feia cas. Ara em sap greu no haver-li preguntat què volia dir amb això.
Sigui com sigui, el vent bufa i ha bufat a ple pulmó aquest cap de setmana. Els avisos del Servei de Meteorologia de Catalunya ja havia alertat que el vent podia fer mal i que seria excepcional. Com hi ha món, n’ha fet tant com ha volgut de vent, fins al punt de deixar al seu pas 9 persones mortes, a banda de nombrossíssimes i quantioses pèrdues materials, molèsties i desgavells per tot arreu. Arbres aixecats de soca-rel o amb les branques arrencades, edificis sense teulada, parets esfondrades, cables d’electricitat per terra, incendis forestals, contenidors tombats, escoles tancades, etc., etc., etc.
Us explico tot això perquè cada vegada que hi ha una malvestat climàtica d’aquest tipus o d’altres, es posa de relleu una evidència preocupant: aquest país nostre tan estimat, tan volgut, tan entranyable, s’atura en sec a la primera ventada més forta del costum; marxa l’electricitat quan plou; si cauen quatre volves les ciutats es col·lapsen, els trens arriben tard, els avions no poden enlairar-se, el caos regna a tot arreu i a ciència certa, potser la única cosa que continua funcionant com un rellotge suís, sense cap gènere de falla, són els peatges. Com n’és de trist tot plegat!.
En aquesta ocasió qui va posar-se al capdavant de la crisi amb la lloable intenció de posar-hi tranquil·litat (tot i que no solució, ni tant sols precària) va ser el conseller Saura, en comptes del president Montilla. Em pregunto perquè!.
Penso sincerament que si fóssim un país avançat, amb unes bones infrastructures, amb una bona previsió d’allò que pot venir, no ens hauríem de veure afectats per unes quantes hores de vent, per fort que aquest sigui i sobretot, el ciutadà no ha de pagar la falta d’inversió que aniria destinada a la millora de diverses instal.lacions que fa 150 anys que no es toquen.

La ciutadania tenim paciència, molta paciència, està demostrat, perquè les asseguradores posen tota mena de pegues a fer-se càrrec de desperfectes diversos com ara neveres descongelades, menjar fet malbé, falta d'electricitat, aparells elèctrics espatllats, etc., etc.

El president Montilla diu que la culpa de tot plegat la té el Servei Metereològic, que no va avisar amb prou insistència i a partir d'aquí, la pilota va passar del teulat propi al teulat aliè.

Com dimoni s'ha d'arreglar tot això? Els polítics, està demostrat, no en tenen ni idea i jo, per descomptat, tampoc.

S'accepten bones idees.

HOMBRES, MUJERES, EFRÉN I LA SEVA AUGUSTA MARE

La programació d'alguns canals de la tele de divendres i dissabte al vespre/nit està determinada pels programes del cor, allò que els experts anomenen "el colorín". Programes com "Donde estás corazón" y "La Noria" acaparen cada cap de setmana l'atenció de milers d'espectadors, amb els seus continguts, sovint polèmics, pujats de to i carregats de xafarderies, especialment el DEC.
Aquest cap de setmana va passar quelcom d'extraordinari que un cop analitzat, em va semblar indecent i indignant.
Algun/a dels/les amables lectors/res sap qui és un tal Efrén?
Probablement tots/tes ho sabreu o almenys, en algun moment n'haureu sentit a parlar per la tele. L'Efrén és un tipus de 26 anys que ha saltat a la fama de 0 a 100 en dos dies, perquè va participar en un programa de Tele 5 que es diu "Hombres, Mujeres y Viceversa". El programa consistia en trobar-li una nòvia a aquest tal Efrén i ell mateix havia de triar-la d'entre una bona colla de candidates a les que va anar eliminant adduint les excuses més tontes. Que si a aquesta no la veig clara, que si aquesta no m'agrada directament, que si aquesta és massa bleda… Finalment, després de llàgrimes, sortides, coneixences, refregaments i algun que altre "retozo sobre el follaje", el tal Efrén va escollir a una tal Soraya, convençut que havia trobat la seva mitja taronja i argumentant que s'havia enamorat bojament d'ella. La tal Soraya (molt mona, no es pot negar, però sense massa sang a les venes), va acceptar aquesta elecció com l'ovella que entra a l'escorxador, convençuda que aquesta xamba li reportaria "bolos", feina a no sé quina altra cadena de televisió, el salt definitiu de l'anonimat a l'estrellat i finalment, la resolució econòmica i sentimental de la seva vida. Però és clar, no va tenir en compte que el tal Efrén feia més comèdia que teatre i que el que va començar com una comèdia grega es va convertir en una farsa romana amb tints dels drames clàssics més estereotipats. Ell, mentre la tria a ella es veu amb una altra (que també ha anat passejant-se pels platós més escandalosos) i ella, que tampoc és manca, es veu en la foscor d'una còmplice habitació d'hotel amb un tal Carlos que és, a la seva vegada, un concursant de Gran Hermano, fet pel qual, la seva "relació" va durar de Nadal a Sant Esteve, i això que havia de ser per sempre. En fi, com definir-ho? Un merder. I al capdavall, hores i hores de programació a la tele.
Oi que és trist? Doncs no, és tristíssim.
D'entrada, ja trobo denigrant i indignant que una colla de noies, la majoria d'elles anorèxiques i amb ínfules de model i presentadora, es rebaixin d'aquesta manera a la televisió i d'una forma pública, suspirant i llençant llàgrimes de cocodril per un tio, el tal Efrén, que déu sap que no val un pito. Que el noi és guapo? Salta a la vista, no es pot negar, però l'heu sentit a parlar? L'heu sentit argumentar i defensar-se? Quina vergonya aliena més ben sentida i més apropiada.
I ara arriba la qüestió de pes de l'assumpte: com és que un paio i una tia completament anònims, sorgits del no-res, a primera vista fracassos escolars en potència, pretenguin "treballar" a la televisió, seguint els tristos exemples de la Belén Esteban, la Raquel Bollo i altres herbes, que no tenen més mèrit que haver protagonitzat algun tipus d'escàndol, rera el qual, ja poden opinar del bé i del mal, del més aquí i del més enllà en programes que foten a caldo a altra gent tan desgraciada com ells mateixos?.
La culpa la tenen els mitjans de comunicació, éstà clar i nosaltres, els espectadors, que ens empassem sense qüestionar-ho, allò que ens donen i com més escandalós, més ens agrada. Com més llagues es poden obrir a base de furgar-hi a dins, també millor que millor. I la cosa es pot allargar setmanes i setmanes.
Ara encara no sabeu qui és l'Efrén aquest? Ni la Soraya? Ni ningú d'aquesta trepa? No patiu. Segur que aquest cap de setmana, periodistes a simple vista amb un cert prestigi com el Pepe Calabuig, el Jordi González i d'altres, ens tornaran a bombardejar amb les incidències que al llarg d'aquesta setmana els hagin pogut esdevenir, a aquesta colla d'adolescents que arrosseguen misèries i desvergonyes de plató en plató, assegurant que diuen la veritat del que expliquen i prometent que mai parlaran de la seva vida privada. Ja, ja, ja!.
Si no és perquè és tan trist, seria per petar-se de riure.
Ai el circ de la tele!. Sorollós, escandalós i en el fons, inevitable.

L'HORROR HUMÀ

Trobo increïble que fins ara la gent no hagi sortit al carrer per protestar i manifestar el seu dolor pel poble palestí i per la guerra oberta, cruenta i sagnant que s'està produïnt a la franja de Gaza. Ja fa tant de temps que tot plegat dura i ha estat tanta la gent que ha mort pel camí, que el fet que les notícies de qualsevol hora parli una vegada i una altra, repetidament, de l'horror humà que s'està visquent a l'Orient Mitjà, ja pràcticament no ens immuta.

No hauria de ser així, perquè per damunt de tot, hem de ser una mica més humans. A qui no fan mal les imatges que han ofert totes les cadenes, de pares i mares desesperats que enterren als seus fills morts en atacs israelians. I a qui deixa indiferent la destrucció de la cultura, de la civilització, de la humanitat, només per una qüestió de terra?

Aquest cap de setmana la gent ha sortit al carrer, com en tantes i tantes anteriors ocasions, aquest cop per dir que els polítics han d'imposar-se a la massacre i amb accions concretes i a poder ser encertades, mediar i posar fi a aquesta bogeria.

La gent, anònima, desinteressadament i humana ja han dit el que havien de dir i ara, a veure qui posa solució i de quina manera, a aquesta cruenta guerra?

El crit de Pau s'ha fet sentir, i ja era hora.

http://palestineblogs.net/