L'ÀNIMA DE LA FESTA

D'aquí a pocs dies, Tarragona celebrarà les festes en honor a la seva patrona, SantaTecla, i la Festa Major recorrerà la ciutat de dalt a baix, trasbalsant-la i convertint-la en un autèntic niu de tarrabastall. Jo que no sóc de Tarragona sinó del Vendrell, he de dir-vos que Tarragona en aquestes dates, no es pot descriure amb paraules: s'ha de veure i sobretot i primordialment, s'ha de viure.

Us explicaré una anècdota que sempre refereixo, al voltant de la celebració de Santa Tecla. Quan vaig traslladar-me del Vendrell a Tarragona per viure amb el que ara és el meu marit, el Salvi i jo compartíem un piset molt petit al carrer La Nau (un d'aquells que en diuen "ideal parejas"). Amb la primera Tecla ja em vaig adonar que és sobretot als carrers costeruts i dificultosos de la Part Alta on la Tecla té el seu protagonisme. Un dels dies de la celebració, sense que vingués a compte de res, vaig veure passar, a ritme de passeig, al gegant del Cós del Bou. Anava caminant ell sol carrer Major amunt, en direcció a la catedral. Podeu imaginar la meva estranyesa de veure caminant pel carrer al gegant. "On va ara aquest?" em vaig preguntar. Només uns instants després, vaig veure passar la geganta, però ella no anava sola, sinó que l'acompanyaven tres sonats de la vida que, a falta de gralles, feien giravoltar a la geganta, mentre cantaven l'"Amparito Roca" i picaven de mans. La geganta brandava d'un cantó a l'altre i el carrer Major se li feia estret. Era l'hora de dinar i feia calor. Pel carrer Major no hi havia ningú, excepte els gegants i els seus tres acompanyants, però a ells els donava la sensació que estaven fent ballar a la geganta enmig d'una gran multitud. I encara si estaven sols, millor, perquè així podien gaudir-la només ells. Un bocí de la Tecla amb caràcter privat.

Des del meu punt de vista està molt clar què tenien tots plegats: tenien un atac de festa, unes ganes imparables de passar-ho bé, un desig impacient de prendre els carrers participant en tots els actes, populars, lúdics, tradicionals, cada cop més populars i multitudinaris.

De vegades, el Salvi m'explica amb entusiasme però també amb nostàlgia, com eren les"seves Tecles": alegres, disbauxades, boges, improvisades, insomnes i aclaparadores. D'això no fa tants anys, però era un moment en el que les festes de la patrona es llevaven de la boira que les havia empolsegat en altres temps (més obscurs, llunyans i miserables) i els havien robat el llustre, el vernís i les lluentors. Penso que és aquí on rau l'ànima de la Festa Major de Santa Tecla: en els tarragonins i els foranis que l'han feta seva i la viuen plenament.

D'aquí a poques jornades deixarem d'estirar els fulls del calendari d’aquest tarragoní compte enrera i direm, enmig d'una tronada monumental: Bona Festa Major! i per descomptat, "Santa Tecla Gloriosa / Mare dels tarragonins, / què farem avui per dinar? / Espineta amb cargolins." I per acomodar-ho al païdor, un bon glop de Chartreuse.

MOLTA TARDOR

A la fi ja treu el nas. Ha arribat furient, rabiosa, encara no ben establerta al calendari però sí en la rutina del dia a dia. Beneïda tardor!. Els nens a l'escola, els grans a la feina (i gràcies de tenir-ne), els guiris a casa seva, els turistes i els estiuejants, tots als seus respectius corrals i cadascú a casa seva.

M'encanta aquesta sensació de calma que desplaça a la rauxa esvalotada i aclaparadora de l'estiu. La temperatura s'ha desinflat de cop i han arribat les primeres pluges, acompanyades a estones d'un solet que promet fer néixer bolets. M'encanta la tardor, no sé si us ho havia comentat. M'encanta i m'emociona veure com l'esdevenir cíclic de la natura segueix continuadament, any rera any, el seu ritme inalterable. M'encanta aquest ordre i aquesta serenor. Potser sigui perquè em començo a fer gran, potser sigui perquè tinc el cor una mica cansat de tanta polseguera seca que l'estiu m'ha deixat en l'ànim. Tinc ganes de tancar les portes dels balcons de casa i dormir tapada entre els llençols i una manta, encara que de moment, sigui primeta. Ja aniré afegint capes de ceba una sobre l'altra. Deixar-me caure a dins, enmig de la seva flonjositat, especialment quan s'acaba el dia i estic cansada i adolorida de tant anar amunt i avall, és una sensació que no té preu. Tenir al Salvi al meu costat per abraçar-me i donar-me la mà fins que m'adormo, em salva la vida a diari i fa que les meves nits de tardor i d'hivern siguin, sí o sí, completament estrellades. L'Ariadna i el Marcel ja dormen en aquests moments de la nit i estic tranquil·la sabent que tots som a casa.

Estimo la pausa de les fulles caient dels arbres, el roig guerrer de les plantes quan es transmuten i sobretot, l'aire fred que travessa Tarragona passant ben bé pel mig de la Rambla. L'esgarrifança que em provoca em fa pensar en l'hivern, i l'hivern en el Nadal, l'època de l'any que més estimo. Ja us en parlaré un altre dia, si us abelleix, com avui, llegir-me.

L'HOME BANDA

Aquest curt és tant o més genial que l'anterior.

GERI'S GAME

Cada cop que veig aquest curt de la Pixard em sembla genial. Avui, amb molt de goig, el compareixo amb vosaltres.
Que el gaudiu!.

GENS D'ESTOICISME

Ahir una persona es va suïcidar a Tarragona. Era un home jove. Jo no el coneixia. En un moment determinat va decidir posar fi a la seva vida i ho va fer d’una manera radical i extrema: saltant per una finestra i deixant-se caure al buit des del quart pis de casa seva. És trist tot plegat.
Què devia portar-lo a prendre aquesta determinació? Diuen que una situació molt poc galdosa que se li presentava, després d’haver perdut la feina i a més, en un moment de crisi, tot plegat és molt complicat.
Penseu que posar a la pràctica l’opció de tirar pel suïcidi és un acte de valentia o de covardia? Per un cantó és un acte de valentia, donat que cal tenir el cap molt fred, tenir moltes agalles i tenir molt clar que un instant després de balancejar-se a l’ampit de la finestra, es deixarà d’existir per sempre i que tot i tothom continuarà caminant mentre el futur ja no existeix per al suïcida. Per una altra banda, és un acte de covardia decidir enllestir-ho tot i d’un sol cop, sense presentar cap batalla ni cap lluita. Aquest estat de deixadesa és trist i de difícil solució. Està clar que sempre existeix la possibilitat de buscar ajudar terapèutica a aquestes tristeses mentals i del cor que porten a saltar daltabaix d’una finestra si no es compta amb l’assistència adequada.
No sé quina era ben bé la circumstància del suïcida d’ahir a Tarragona. Déu el tingui ben a prop.
Els membres de l’escola estoica ho tenien molt clar i dins la seva doctrina deien, i fins i tot en ocasions practicaven, la premissa que deia que "si la vida ha d’enllestir-se amb la mort, el millor és que la mort arribi el més aviat possible" i per tant, també es suïcidaven. Si em demaneu el meu punt de vista us diré que no sóc gens estoica i que la mort arribi quan ho hagi de fer, quan toqui i prou. Mentre, què més podem desitjar més que la vida estigui plena de felicitats, de joies, de satisfaccions, de motius d’orgull, de triomfs i d’èxits? Al capdavall, què és la vida sinó una infinita successió de plaers i de dolors?

70è ANIVERSARI DE L'INICI DE LA SEGONS GUERRA MUNDIAL

Avui, 1 de setembre, és un dia per recordar i per reflexionar, perquè la fita històrica del dia, l'efemèride, no té cap altra comparació coneguda. Tal dia com avui va iniciar-se la Segona Guerra Mundial.

Us aporto unes quantes frases cèlebres per reflexionar al voltant d'aquest tema.

- Albert Camus (1913-1960) Escriptor francès: "Per a la majoria dels homes la guerra és la fi de la soledat. Per a mi és la soledat infinita".

- Thomas Mann (1875-1955) Escriptor alemany: "La guerra és la sortida cobarda als problemes de la pau".

- Isabel Allende (1942) Escriptora xilena: "La guerra és l'bra d'arte dels militars, la coronació de la seva formación, el punt daurat de la seva professió. No han estat creats per brillar en la pau".

- Groucho Marx (1890-1977) Actor estadounidenc: "Intel·ligència militar són dos termes contradictoris".

- Marc Tuli Ciceró (106 AC-43 AC) Escriptor, orador i polític romà: "Preferiria la pau més injusta a la més justa de les guerres".

- John Lennon (1940-1980) Cantant i compositor britànic: "No puc creure que me condecorin. Jo crèia que era necessari conduir tancs i guanyar guerres".

- Blaise Pascal (1623-1662) Científic, filòsof i escriptor francès: "Pot haver-hi alguna cosa més ridícula que la pretensió que un home tingui dret a matar-me perquè viu a l'altre costat de l'aigua i el seu príncep té una querella amb el meu, encara que jo no la tingui amb ell?"