Avui de cop i volta, el butlletí horari del migdia donava la notícia: el lehendakari Ibarretxe, passant-se el sagrat text constitucional pels gloriosos i pensant especialment, per sobre de tot i per damunt de qualsevol altre qüestió, en el poble basc, ha fet pública la bomba informativa del dia: el proper 25 d'octubre de 2008, és a dir, d'aquí a poc més d'un any, el poble basc serà cridat a les urnes per decidir, per ell mateix, el seu futur.
Les butllofes del sector més espanyolista, conservador, pepero i antinacionalista, han començat a supurar de cop i volta, com si fossin ferides d'un estigmatitzat, i ràpidament s'han afanyat a culpar la política de Zapatero i el seu tracte envers els nacionalistes de tots colors i menes, d'aquest futur daltabaix que amenaça la sagrada unitat d'Espanya.
Estic convençuda que el lehendakari tenia molt clar què passaria en el mateix moment en el que fes pública la seva decisió, que naturalment, és fruit d'un intens debat intern entre els distints sectors de la societat basca. Tanmateix, la metxa del canó ja està encesa.
Les reaccions dels partits catalans? Ben variades, vagues i disperses.
Per un cantó, Carod-Rovira, president d'ERC, abanderat dels nacionalistes més pressumptament extrems, s'ha afanyat a descavalcar del seu cavall de la vicepresidència per, parlant només en nom del partit que lidera, afirmar que cada país sap la seva situació i que no pot extrapolar-se l'actuació dels uns a casa dels altres.
Els verds, per boca del seu portaveu parlamentari, han manifestat així "de soslayo, soslayadamente", el seu convenciment que ningú farà res, ni al País Basc ni a cap altre lloc, que vagi en contra dels dictats de la Constitució.
Els socialistes s'han afanyat a tancar files dient que això no és cosa de la seva incumbència i fins i tot, que cal veure si aquesta "amenaça" de revolta popular, es porta finalment a terme, o no.
Els convergents, com sempre tan tebis, tan fluixos, tan puerils, en el fons del fons, tan infantils, han fet saber als mitjans de comunicació que la realitat dels bascos no té res a veure amb la dels catalans i que cadascú a casa seva i Déu en la de tots.
Finalment el PPC, estripant-se les vestidures, ha declarat per boca del seu president Cirera, mig esbufegant i perdent aire i oli per tot arreu, que se sent més que ofès per la temptativa basca de llibertat i pau, anunciant mesures contra el PSOE i esperant que Zapatero prengui la iniciativa per posar fre a aquest atac de bogeria.
Està clar que a partir d'ara i tot l'any que ve, la ciutadania del País Basc, el lehendakari Ibarretxe i, en general, els distints partits que conformen l'arc polític basc, estaran al punt de mira, i no pas dels terroristes, sinó dels espanyols. La pressió es preveu que serà fortíssima, però jo espero sincerament, que el lehendakari, tan solitari en ocasions, tan pensatiu en d'altres, tan valent tot sovint, no cedeixi davant els pobres arguments d'uns quants polítics que només són en aquest món traidor de la política, de passada. I espero també que en el moment en el que el poble basc decideixi lliurement el seu futur, per la via del sobiranisme, de la federació, de la independència o de qualsevol altre opció que li sembli justa, ho faci serenament, sense interferències, sense pressions mediàtiques, sense que ningú l'emprenyi ni l'amenaci. La societat basca està esgotada per l'amenaça terrorista d'ETA, per la constant pressió del govern de l'Estat espanyol, pels del PP que sempre tenen la última paraula, sigui amb raó o sense. Se n'han dit tantes de bestieses al llarg d'aquests darrers anys per part del sector més conservador del país. Ara els bascos tenen al davant una oportunitat única. Tant de bo els catalans la tinguessim igual i se'ns presentés al davant un futur una mica més galdós que el que tenim ara.
Estic convençuda que el lehendakari Juan José Ibarretxe treurà la son a més d'un i a més de dos, però jo brindo per ell, perquè té el que cal tenir, perquè és un home valent.
Les butllofes del sector més espanyolista, conservador, pepero i antinacionalista, han començat a supurar de cop i volta, com si fossin ferides d'un estigmatitzat, i ràpidament s'han afanyat a culpar la política de Zapatero i el seu tracte envers els nacionalistes de tots colors i menes, d'aquest futur daltabaix que amenaça la sagrada unitat d'Espanya.
Estic convençuda que el lehendakari tenia molt clar què passaria en el mateix moment en el que fes pública la seva decisió, que naturalment, és fruit d'un intens debat intern entre els distints sectors de la societat basca. Tanmateix, la metxa del canó ja està encesa.
Les reaccions dels partits catalans? Ben variades, vagues i disperses.
Per un cantó, Carod-Rovira, president d'ERC, abanderat dels nacionalistes més pressumptament extrems, s'ha afanyat a descavalcar del seu cavall de la vicepresidència per, parlant només en nom del partit que lidera, afirmar que cada país sap la seva situació i que no pot extrapolar-se l'actuació dels uns a casa dels altres.
Els verds, per boca del seu portaveu parlamentari, han manifestat així "de soslayo, soslayadamente", el seu convenciment que ningú farà res, ni al País Basc ni a cap altre lloc, que vagi en contra dels dictats de la Constitució.
Els socialistes s'han afanyat a tancar files dient que això no és cosa de la seva incumbència i fins i tot, que cal veure si aquesta "amenaça" de revolta popular, es porta finalment a terme, o no.
Els convergents, com sempre tan tebis, tan fluixos, tan puerils, en el fons del fons, tan infantils, han fet saber als mitjans de comunicació que la realitat dels bascos no té res a veure amb la dels catalans i que cadascú a casa seva i Déu en la de tots.
Finalment el PPC, estripant-se les vestidures, ha declarat per boca del seu president Cirera, mig esbufegant i perdent aire i oli per tot arreu, que se sent més que ofès per la temptativa basca de llibertat i pau, anunciant mesures contra el PSOE i esperant que Zapatero prengui la iniciativa per posar fre a aquest atac de bogeria.
Està clar que a partir d'ara i tot l'any que ve, la ciutadania del País Basc, el lehendakari Ibarretxe i, en general, els distints partits que conformen l'arc polític basc, estaran al punt de mira, i no pas dels terroristes, sinó dels espanyols. La pressió es preveu que serà fortíssima, però jo espero sincerament, que el lehendakari, tan solitari en ocasions, tan pensatiu en d'altres, tan valent tot sovint, no cedeixi davant els pobres arguments d'uns quants polítics que només són en aquest món traidor de la política, de passada. I espero també que en el moment en el que el poble basc decideixi lliurement el seu futur, per la via del sobiranisme, de la federació, de la independència o de qualsevol altre opció que li sembli justa, ho faci serenament, sense interferències, sense pressions mediàtiques, sense que ningú l'emprenyi ni l'amenaci. La societat basca està esgotada per l'amenaça terrorista d'ETA, per la constant pressió del govern de l'Estat espanyol, pels del PP que sempre tenen la última paraula, sigui amb raó o sense. Se n'han dit tantes de bestieses al llarg d'aquests darrers anys per part del sector més conservador del país. Ara els bascos tenen al davant una oportunitat única. Tant de bo els catalans la tinguessim igual i se'ns presentés al davant un futur una mica més galdós que el que tenim ara.
Estic convençuda que el lehendakari Juan José Ibarretxe treurà la son a més d'un i a més de dos, però jo brindo per ell, perquè té el que cal tenir, perquè és un home valent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada