Em repeteixo a mi mateixa: no pot ser, no pot ser, no pot ser... Però és, i per desgràcia, cada cop més sovint. Us explico a continuació, tres casos que es repeteixen cada estiu, i que considero imperdonables.
CAS N.1: Quan es tanca la temporada d'estiu, cada any m'esgarrifa el número d'animals domèstics, especialment gossos encara que també gats, que són abandonats a la seva sort perquè la família amb la que havien conviscut fins al moment, té més interès en marxar de vacances que no pas a continuar fent-se'n càrrec. La xifra d'animals abandonats creix any rera any perquè sembla que la consciència no és pas un valor a l'alça, en els nostres dies. Ho trobo completament imperdonable. Algú pensa en l'animal abandonat?, en la seva desesperació? en la seva desesperança?, en el seu dolor?, en la seva dissort?.
CAS N.2: Com si fossin gossos, també es repeteix el cas de deixar a l'avi o a l'àvia de torn abandonats quan arriba l'estiu, no necessàriament en una betzinera (que també ha passat), sinó en una residència, en un hospital, en un asil qualsevol, per no tornar a portar-los a casa mai més. La part tràgica del cas és que l'ancià o anciana de torn, mantenen fins al darrer instant, que la seva família els anirà a buscar un dia o altre, mentre els dies es converteixen en setmanes i les setmanes en mesos que no acaben de passar sinó és amb la lentitud amb la que viuen les persones grans. Ho trobo completament inhumà. No podrien les lleis tipificar l'abandó i penar-lo tal i com es mereix tanta deshumanitat?.
CAS N.3: Penso ben sincerament que l'oblit i l'omissió mai de la vida poden ser justificats, més encara quan parlem de criatures, sovint d'edat molt curta. Què els passa a alguns pares, que "obliden" que porten al seu fill o filla al cotxe i el deixen tancat a dins mentre van a la compra, assisteixen a una reunió o van al seu lloc de treball? Com pots deixar oblidada la teva criatura dins el cotxe? És que hi ha pares completament imbècils o què cony els passa? És que s'han deixat el cervell a casa o és que se'ls ha ressecat de tanta falta d'ús, com les esponges de bany, que hi ha qui les usa només per les diades?. Ho trobo, ho trobo... inqualificable. Recordo que ja ens va corprendre el cas del pare d'Andorra, que es va deixar oblidada la seva neneta de 18 mesos dins el cotxe, mentre ell, el molt imbècil, assistia a una reunió i quan va recordar que la nena estava aparcada a ple sol, la neneta ja era morta. Ara, per algun motiu que se m'escapa i que no puc entendre de cap manera, la història es repeteix una i una altra vegada, fins a 14 o 15 casos cada estiu, repartits per la geografia. En què cony pensen? Què dimoni els passa? Com es pot oblidar el fill o la filla de pocs mesos i deixar que s'asfixii dins un cotxe que aparcat a ple sol, arriba a tenir la temperatura d'una caldera sobre un foc encès?.
De vegades em pregunto què ens passa a tots plegats. Hi ha qui diu que és l'estiu, que la gent passa de tot. I una merda. Perdoneu-me, però estic indignada. Molt enfadada quan es parla d'animals abandonats; molt espantada quan ja no són animals sinó persones grans, les que es veuen abandonades i completament indignada i molt enfadada, quan es parla de criatures. I no sé com s'ha d'arreglar. Penso que la gent (en general) es torna idiota a l'estiu (de fet, només cal veure com es vesteixen), però arribar a aquests extrems...
Ells són el col.lectiu social més feble: animals, ancians i criatures. Quin dolor només de pensar-hi. Quin menyspreu tan imperdonable per la vida. I no sé com es pot arreglar; no sé com es pot arreglar.
4 comentaris:
Sort que no estem soles en la indignació, penso que no es pot explicar sota cap punt de vista, un fill, no s'oblida, el portes escrit a la pell i al cos i a la sang mentre vius, forma part de tu com l'aire tan si el veus com si no el veus, i si te'n vas on sigui amb un fill, no té explicació que l'oblidis, no en té, collons, diguin el que diguin els jutges i polícia i qui sigui. La mare que els va, no som humans!!!
Hola Zel. Com més hi penso, també jo em sento més i més indignada i adolorida, perquè aquestes notícies, en el fons més profund de mi, em produeixen dolor. El sentiment que més m'altera és la indefensió i l'abús sistemàtic que en moltíssimes ocasions pateixen les persones (i els animals) més vulnerables. No ho suporto, és que no ho suporto i és que a més, jo també em sento indefensa, perquè no sé què s'hauria de fer per posar-hi aturador.
I a més, no ho entenc, no ho entenc...
Si em permeteu entrar en aquesta discussió de "Rosers", i que entri a escena un "cardo", us diré que per a mi, un nen no és un cd o una maleta. Que resulta que arribes a al feina i t'ho has deixat... home, no fotem!!. No diré alló de "dos tiros", però gairebé. Jo enduriria el codi penal, que és en la única cosa que es pot sustentar un estat de dret. Tiu que maltracta (el que sigui) per sistema: talego. I cada matí treballs socials que hi ha un munt de coses que fer. Res d'estar-se a la cel·la veient la tele, uns collons!!, a currar com fa tothom!. Hi ha boscos que fan pena (per anomenar una feina a l'atzar) i que cal netejar, etc, etc ,etc.
Això si, jo segueixo pensant en el més profund del meu cor, allò dels "dos tiros". Ho sento, és el que penso.
Hola Salvi. Sovint els teus mètodes són expeditius, però no estan faltats d'una certa raó en el seu fons. No hi ha dret que passin segons quines coses, perquè a banda d'aquests tres imperdonables, n'hi ha uns quants més que deixo posposats per a un proper comentari.
Publica un comentari a l'entrada