diumenge, 14 de desembre de 2008

HISTÒRIA D'UNA AMPOLLA


La història que avui us explicaré fa referència a una ampolla. És una ampolla verda, d'un litre de capacitat, de ventre allargat i coll estret. El seu contingut, espumejant i una mica àcid, queda retingut dins el recipient per un tap de suro d'autèntica i genuïna alzina surera. Al seu damunt hi va una placa i un morrió relliga tot el conjunt, procurant protegir el contingut i donant a l'ampolla en sí, un aire d'elegància i d'ociosa distracció.

Efectivament, ho haureu endevinat a aquestes alçades. L'ampolla de la qual us parlo és una ampolla de cava.
Quan el mestre que la va elaborar la va donar per enllestida i la va posar a la venda sota l'auspici d'una gran marca, que fa publicitat per la televisió, especialment en aquestes dates properes a Nadal, no s'imaginava pas que amb aquest producte enllestit i etiquetat, a punt només de ser paladejat, crearia un lligam d'autèntica complicitat amb els seus compradors i potencials usuaris, perquè aquesta ampolla de cava, sense ella saber-ho, ha nascut per complir una finalitat de celebració i de joia.

Déu sabrà per quantes mans haurà passat aquesta ampolla de cava. Fem una mica de recompte: les del fabricant de vidre, les de l'artesà que la va omplir, la d'un altre artesà que li va anar donant un quart de volta cada x dies, submergida en la foscor d'una cava, les altres mans de la persona que la va donar per bona i la va fer anar a parar dins una caixa juntament amb tot d'ampolles similars o iguals a l'ampolla de la que us parlo, les de la persona que traient-la de la caixa la va dipositar en un estant de cara al públic per a la seva comercialització, les mans de la caixera que en va cobrar l'import i finalment, les nostres mans, quan el Salvi i jo la vam comprar, tot just fa uns quants dies.

És estrany pensar en tots els passos i processos que aquesta ampolla de cava ha hagut de passar, conservant el seu preciós contingut, fins que ha arribat als seus destinataris finals: nosaltres, que l'obrirem quan toqui i amb ella brindarem joiosos, seguint la tradició dels de casa.

Quan serà que l'obrirem? La data exacta està escrita en un calendari a les estrelles i només l'univers ho sap. La única dada que nosaltres tenim és que l'obrirem el dia precís i esperat en el que un dels últims feixistes que encara cuejen, amb la seva maldat, els seus exabruptes, la seva creixent demència i la seva atàvica indolència, abandoni aquesta Terra amb els peus per davant.

Sí amics i amigues. L'ampolla de cava de la que us parlo està esperant amb paciència que el Manuel Fraga Iribarne faci l'últim espatarrec i mori amb ell el verí amb el que ha viscut tota la seva repugnant i estalviable vida. Ja sabeu: morta la cuca, mort el verí. Mort el Fraga, mort el darrer feixista, la signatura del qual, figura encara en unes quantes dotzenes de sentències de mort de la postguerra. El feixista sobre el qual ha de pesar com una llosa, la consciència de tanta sang innocent vessada per defensar unes idees concretes: la República, el país, la llibertat, la democràcia, allí on amb més cor i amb més força van florir i es mantenen encara: Catalunya, el País Basc i Galícia.

Sóm una nació sobirana. Això no cal que ens ho vingui a contradir la vergonyant ignorància del Fraga que es va ajuntar amb altres tan ignorants i desgraciats com ell per fer creure a l'"españolito de a pie" que la "sagrada unidad de la patria" estava amenaçada. Quin cony de pàtria és aquesta que es dedica a matar als seus fills? Quina merda de nacionalistes són aquests que defensant els feixisme i amagant-se rera el seu escut, es van dedicar a odiar sistemàticament a espanyols, catalans, bascos, gallecs de tot pelatge i tota criatura visquent que se'ls posés per davant?

És per això que quan fa uns quants dies vam escoltar el Fraga dient que als nacionalistes se'ls hauria de penjar "de algun sitio" el Salvi i jo vam fer el compte i pensament que tenir una ampolla de cava preparada i en fresc a la nevera, esperant que el Fraga finalment la guinyi (ja sé que a simple vista sembla immortal, però de debò , a l'hora de la veritat, no ho és), l'obrirem i en prendrem el contingut a glopadetes curtes i gratificants. L'avi Roca ja ho va fer amb el Franco, ja us ho vaig explicar fa uns quants dies, i nosaltres també ho hem fet en alguna altra ocasió anterior, com per exemple, quan va morir el Serrano Suñer.

Pressa? Cap ni una, però el temps, implacable i eficaç, li va a la contra de l'amic Fraga Iribarne i l'ampolla de cava que celebrarà la seva mort, la tenim ja en fresc i reservada a la nevera. Això rai que no es passa i que mentre no vol pà.

Si es mor aquestes properes festes de Nadal, quina ocasió més bona per celebrar tantes coses alhora!. A veure si per un cop a la seva refutuda vida, el Fraga fa alguna cosa bé. Si és així, només ens caldrà una mica més de paciència. Nadal ja treu el cap aquí, a la volta de la cantonada. Si no és així i aquesta mala bèstia encara té l'oportunitat de veure néixer un altre any, cap problema. L'ampolla continuarà a la nostra nevera, esperant pacient. Si per Nadal no matem el gall, no cal patir, ja arribarà l'hora i com diu aquell, "a cada cerdo le llega su san Martín".

8 comentaris:

sergi m. ha dit...

Bona idea, me l'apunto!
Bon post, sí senyora ;-)

rebaixes ha dit...

Tant si fem com vosaltres com si no, i sense desitjar la mort de ningú, si que serà un bon dia per celebrar el que dius.
n'he llegit bastants de posts com aquest o semblant, jo també he tingut el moment inspirat i hi he escrit uns quants trenents, i si la màquina l'atropella, que em se jo, ell devia arronçar les espatlles quan firmava l'enterado,... No cal seguir, ja ens entenem, i massa. Sols posen verí continuament.Anton.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Sergi. Me n'alegro que t'hagi agradat el post. Sincerament, l'he escrit tal i com el sento.
Moltes gràcies.
Una abraçada.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Anton. Ni jo ni el Salvi desitgem la mort de ningú, es digui Fraga Iribarne o es digui X. No és aquesta la qüestió. El que passa és que el temps implacable, ho posa tot al seu lloc i com que no hi ha mal que duri mil anys, jo crec que estem ja pel 999 i per tant, només és una qüestió d'espera.
El cava es manté molt bé en fresc.
Salutacions sinceres.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

És increïble que la natura demani a crits ajuda, però més increïble és que ningú l'escolti !!bones festes!!

Mar Roca i Sol ha dit...

Bon Nadal!

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola amic reusenc. La natura fa la seva feina, més o menys depressa, però al final, arriba allà on ha d'arribar. Tot és una qüestió de temps.
Molt bon any i una forta abraçada.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mar. Encara que sigui a pilota passada, que tingueu l'Òscar i tu un molt bon any. Una abraçada.