dimarts, 30 de desembre de 2008

HOMENATGE A JOAN BROSSA

Seguint la feliç iniciativa que han tingut els amics de l'Ablogcedari Brossa, avui és el dia perfecte per homenatjar aquest artista, en Joan Brossa, ja que avui tot just, el recordem 10 anys després de la seva mort, produïda el 30 de desembre de 1998, a causa d'un vessament cerebral que li va produir una fortuïta caiguda per les escales del seu estudi.

Per homenatjar i recordar a Joan Brossa es podrien seguir molts camins. Jo he escollit el de la poesia visual i en comptes d'explicar-vos què significa casascun dels poemes que he escollit, prefereixo deixar-vos vagar i divagar per ells, treient-ne vosaltres mateixos/es les vostres conclussions. A mi m'han agradat i és per això que els afegeixo al post del dia.

Abans però, un apunt biogràfic de l'artista perquè tothom sàpiga qui era i què feia.

Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 – 30 de desembre de 1998) es dedicà a la poesia, la dramatúrgia i l’art plàstic, afegint al fins aleshores conegut una nota de modernor i d’innovació que és la causa que avui precisament, se li faci aquest homenatge públic, notori i col.lectiu.
Joan Brossa va néixer a Barcelona. De ben jove, l’any 1937 passà a formar part de l'exèrcit republicà i després de la derrota a la Guerra Civil, va haver de fer el servei militar a Salamanca. En tornar a Barcelona es relacionà amb poetes i artistes de prestigi reconegut com ara J.V.Foix, Joan Prats o Joan Miró, que el marcaren moltíssim en la seva obra de producció pròpia, però va ser l’amistat que va entaular amb el poeta brasiler i cònsol del Brasil a Barcelona Joao Cabral de Melo, qui el determinà a idear una obra que el vinculés per sempre més al món literari, artístic i especialment, de compromís social.
L’any 1947 amb un grup de joves artistes, fundà la revista Algol de la qual sortirà un únic exemplar. L'any següent, juntament amb Antoni Tàpies, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart i d’altres fundà la revista avantguardista Dau al Set. L’any 1949 publicà el seu primer llibre de poemes i quatre anys després, el 1951 estrenà estrenà les primeres peces teatrals.
Col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Miró, Cuixart, Chillida, Perejaume, Carles Santos i d’altres.
Se'l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Carles Sindreu, amb mestratge reconegut per joves poetes com ara Enric Casasses.
Per bé que la seva obra plàstica no ocupi més que una petita part de la seva enorme producció, mercès a ella Brossa ha esdevingut un referent mundial.













dijous, 25 de desembre de 2008

BONES FESTES!

(L'Ariadna amb el seu tió, tot just acabat d'arribar a casa després de passar tot l'any a la muntanya).
Estimats amics, estimades amigues, Bones Festes!.

Ja ho sé, m'ha quedat com a molt institucional i solemne, però l'ocasió s'ho val. El dia de Nadal és el de la celebració grossa. Avui vindrà a casa tota la parentel.la, menjarem sopa de galets, escudella i carn d'olla, espatlla de xai al forn i postres, prendrem cava, brindarem per l'any que s'acaba, per la nostra salut, per la sort d'estar junts un any més i en acabar, farem cagar el tió, que jeu a casa des de fa uns quants dies i al qual, l'Ariadna, el Marcel (que viu innocentment el seu primer Nadal sense saber massa què passa), el papa Salvi i jo, fa una colla de jornades que anem alimentant amb fruita i retalls de pernil dolç, perquè avui estigui ben fart i faci una bona cagada. Mirat fredament i d'un tros lluny, quina tradició més atàvica aquesta, de tustar un tronc amb la vil motivació que cagui. Ja pots picar, ja!.

L'Ari cantarà repetidament, alegrement, entusiàsticament, el consabut Parenostre del Tió, que tantes variants té. Ella canta la versió vendrellenca de tota la vida que resa així:

Parenostre del Tió,
Tió de Nadal.
Ara venen festes,
festes glorioses,
gallineta a l'olla
carn a la cassola,
cueta de mixó,
Caga tió!.
Tu que vas per les teulades,
caga neules ensucrades!.
Tu que vas pels corralons,
caga torrons!.
Tu que m'ets padrí,
caga torrons per a mi!.


Després aixecarà nerviosament la manta que tapa el Tió i... Oh meravella!.
El joc es repeteix cada any i tot i que fa dos dies era jo la que aixecava la manta i corria a obrir els regals que el tió el cagava, a la falda de la iaia Roseta, mentre la mama aprofitava la badada per tornar a... en fi, ja m'enteneu... l'alegria de l'Ariadna i la del Marcel quan s'hi pugui afegir, la veritat és que no tene preu.
Us desitjo a tots i a totes unes vetllades tranquil·les, que mengeu, begueu, gaudiu, recordeu i escolteu música fins i tot quan no n'hi hagi i quan no soni. Que sigui una música ben alegre, la que a vosaltres més us complagui i que us acompanyi allà on aneu, alçant el vostre ànim i fent-vos sentir una especial vibració plena d'entusiasme.
Bon Nadal i Bones Festes!.

diumenge, 14 de desembre de 2008

HISTÒRIA D'UNA AMPOLLA


La història que avui us explicaré fa referència a una ampolla. És una ampolla verda, d'un litre de capacitat, de ventre allargat i coll estret. El seu contingut, espumejant i una mica àcid, queda retingut dins el recipient per un tap de suro d'autèntica i genuïna alzina surera. Al seu damunt hi va una placa i un morrió relliga tot el conjunt, procurant protegir el contingut i donant a l'ampolla en sí, un aire d'elegància i d'ociosa distracció.

Efectivament, ho haureu endevinat a aquestes alçades. L'ampolla de la qual us parlo és una ampolla de cava.
Quan el mestre que la va elaborar la va donar per enllestida i la va posar a la venda sota l'auspici d'una gran marca, que fa publicitat per la televisió, especialment en aquestes dates properes a Nadal, no s'imaginava pas que amb aquest producte enllestit i etiquetat, a punt només de ser paladejat, crearia un lligam d'autèntica complicitat amb els seus compradors i potencials usuaris, perquè aquesta ampolla de cava, sense ella saber-ho, ha nascut per complir una finalitat de celebració i de joia.

Déu sabrà per quantes mans haurà passat aquesta ampolla de cava. Fem una mica de recompte: les del fabricant de vidre, les de l'artesà que la va omplir, la d'un altre artesà que li va anar donant un quart de volta cada x dies, submergida en la foscor d'una cava, les altres mans de la persona que la va donar per bona i la va fer anar a parar dins una caixa juntament amb tot d'ampolles similars o iguals a l'ampolla de la que us parlo, les de la persona que traient-la de la caixa la va dipositar en un estant de cara al públic per a la seva comercialització, les mans de la caixera que en va cobrar l'import i finalment, les nostres mans, quan el Salvi i jo la vam comprar, tot just fa uns quants dies.

És estrany pensar en tots els passos i processos que aquesta ampolla de cava ha hagut de passar, conservant el seu preciós contingut, fins que ha arribat als seus destinataris finals: nosaltres, que l'obrirem quan toqui i amb ella brindarem joiosos, seguint la tradició dels de casa.

Quan serà que l'obrirem? La data exacta està escrita en un calendari a les estrelles i només l'univers ho sap. La única dada que nosaltres tenim és que l'obrirem el dia precís i esperat en el que un dels últims feixistes que encara cuejen, amb la seva maldat, els seus exabruptes, la seva creixent demència i la seva atàvica indolència, abandoni aquesta Terra amb els peus per davant.

Sí amics i amigues. L'ampolla de cava de la que us parlo està esperant amb paciència que el Manuel Fraga Iribarne faci l'últim espatarrec i mori amb ell el verí amb el que ha viscut tota la seva repugnant i estalviable vida. Ja sabeu: morta la cuca, mort el verí. Mort el Fraga, mort el darrer feixista, la signatura del qual, figura encara en unes quantes dotzenes de sentències de mort de la postguerra. El feixista sobre el qual ha de pesar com una llosa, la consciència de tanta sang innocent vessada per defensar unes idees concretes: la República, el país, la llibertat, la democràcia, allí on amb més cor i amb més força van florir i es mantenen encara: Catalunya, el País Basc i Galícia.

Sóm una nació sobirana. Això no cal que ens ho vingui a contradir la vergonyant ignorància del Fraga que es va ajuntar amb altres tan ignorants i desgraciats com ell per fer creure a l'"españolito de a pie" que la "sagrada unidad de la patria" estava amenaçada. Quin cony de pàtria és aquesta que es dedica a matar als seus fills? Quina merda de nacionalistes són aquests que defensant els feixisme i amagant-se rera el seu escut, es van dedicar a odiar sistemàticament a espanyols, catalans, bascos, gallecs de tot pelatge i tota criatura visquent que se'ls posés per davant?

És per això que quan fa uns quants dies vam escoltar el Fraga dient que als nacionalistes se'ls hauria de penjar "de algun sitio" el Salvi i jo vam fer el compte i pensament que tenir una ampolla de cava preparada i en fresc a la nevera, esperant que el Fraga finalment la guinyi (ja sé que a simple vista sembla immortal, però de debò , a l'hora de la veritat, no ho és), l'obrirem i en prendrem el contingut a glopadetes curtes i gratificants. L'avi Roca ja ho va fer amb el Franco, ja us ho vaig explicar fa uns quants dies, i nosaltres també ho hem fet en alguna altra ocasió anterior, com per exemple, quan va morir el Serrano Suñer.

Pressa? Cap ni una, però el temps, implacable i eficaç, li va a la contra de l'amic Fraga Iribarne i l'ampolla de cava que celebrarà la seva mort, la tenim ja en fresc i reservada a la nevera. Això rai que no es passa i que mentre no vol pà.

Si es mor aquestes properes festes de Nadal, quina ocasió més bona per celebrar tantes coses alhora!. A veure si per un cop a la seva refutuda vida, el Fraga fa alguna cosa bé. Si és així, només ens caldrà una mica més de paciència. Nadal ja treu el cap aquí, a la volta de la cantonada. Si no és així i aquesta mala bèstia encara té l'oportunitat de veure néixer un altre any, cap problema. L'ampolla continuarà a la nostra nevera, esperant pacient. Si per Nadal no matem el gall, no cal patir, ja arribarà l'hora i com diu aquell, "a cada cerdo le llega su san Martín".

dimarts, 9 de desembre de 2008

UN DIA ESTRANY







(Imatge de la meva àvia, la M. Dolors Pros Tous, quan tenia uns 20 anys, cap als anys 30. Era, segons deien, una de les nenes més maquetes del Vendrell).






Tot avui ha estat un dia estrany. El cel semblava de plom a punt de desplomar-se, la pluja ha fet acte de presència a estones, mullant-ho tot i tornant-ho més fred i més plorós, el temps s'ha anat esfilagarsant com un drap de cuina vell i en general, les hores han passat lentes.



És el normal a les acaballes de tardor, però el cert és que l'ànim respon als estímuls d'una manera ben diversa perquè, encara que tinguem l'hivern tan a la vora i amb ell les festes nadalenques, si fa un bon sol i el ventijol bufa suau en un d'aquells dies d'assecar les bugades, el cor revifa i somriu al ritme parsimoniós dels núvols que passen i es perden horitzó enllà. La gent sembla sortir de les seves cases més contentes i munions de persones caminen per la Rambla, cadascuna amb la seva història i la seva personal circumstància. En aquest banc hi seuen una colla de iaios que comenten la darrera patinada del Nàstic; una mica més enllà el músic ambulant connecta els altaveus de l'aparell que l'acompanya i toca l'acordió amb parsimònia; en un altre banc una mica més amunt, tot buscant el solet que amb prou feines escalfa, una noia jove amb el seu nadó en braços, sent que el temps no passa i que cap moment serà tan perfecte com aquest que ara mateix transcorre. Els arbres deixen caure lentament les seves darreres fulles i resten nus a la vista de qui vol adonar-se'n. Des del Balcó encara es pot contemplar algun vaixell de vela que passa lleuger i que aprofita aquesta mica de vent que bufa. Les botigues estan plenes de productes agradables ja preparats per les compres nadalenques i la gent s'afanya a decidir els seus regals i presents amb una discreta alegria.
Avui, però, no ha estat un d'aquests dies. He mirat per la finestra del despatx una colla de vegades mirant de buscar concentració en les gotes petites que han anat caient del cel, com goteres d'un sostre baix, perquè davant l'ordinador el cap se me n'anava cap a un altre any i un altre moment.

Sí, un altre any i un altre moment. Fa avui tot just tres anys. Tres anys i ho dic amb malenconia, amb un punt de dolor i amb un gran enyorament. Avui fa tot just tres anys, tal dia com avui, tal tarda com aquesta, moria la meva àvia. S'apagava, se n'anava, s'esfumava el seu darrer alè. La seva mort va ser controlada, serena, absent cap indici de dolor. Heu vist mai com s'apaga una espelma quan ja no resta cap minúscol rastre de cera que faria encara que tornés a revifar-se la flama? Doncs així va marxar ella. Sense dolor, sense soroll, sense adonar-se'n, deixant enrera més de quinze anys d'un alzheimer que l'havien reduïda a una ombra del que ella era: la dona més ocurrent, riallera i enginyosa que he conegut mai.

Avui, tres anys després, els seus records... ja no fan mal sinó que em provoquen un mig somriure quan li explico les facècies de la seva vida a la meva Ariadna. Ella la recorda tot i que només la va conèixer asseguda en una cadira de rodes, completament absent de qualsevol incidi de resposta ni de qualsevol interès per la vida. L'Ariadna se la mirava sense comprendre què li passava a aquella persona gran que jo m'entestava en repetir-li que era la seva besàvia. Jo vaig ser tan feliç amb la meva de besàvia, que hauria volgut per a l'Ariadna tot el tresor de la seva presència a la seva vida i també la seva influència benefactora perquè la meva àvia, la Maia, va ser, per damunt de tot, una bona persona, una persona digna, una persona meravellosa.

Els seus contes van amanyagar la meva infantesa i la infantesa de la meva mare i ja de grans, amb la seva mort vam sentir que marxava amb ella aquella mica de la nostra infantesa que ella representava. Com en va ser de dolça, aquesta infantesa...

Com vaig dir en certa ocasió, cap carrer no porta ni portarà el seu nom perquè va viure amb senzillesa. Les seves motivacions eren poques però d'una vital importància: veure'ns felices, saber-nos contentes, fer-nos persones de bé. Se'n va sortir amb escreix. Ella va ser l'encarregada de moldejar la nostra manera de ser, tan de la meva mare com de la meva i avui, aquesta influència benefactora és impagable.

Records d'ella? A milers, a milions i la immensa majoria, bons, magnificats pel pas del temps, atresorats per la nostra memòria. Tres anys després de la seva partida puc dir amb la veu ben alta que la meva àvia, la Maia, la Maria Dolors Pros Tous, va ser una de les millors dones que he conegut i m'afalaga pensar que una mica d'ella viu en mi, en la meva mare i en la meva filla. En totes les dones que hi ha en mi ressona aquesta convicció i es fa cada dia més forta. Em sento feliç d'haver-la conegut. Em sento afortunada per atresorar els seus records.

(Imatge de la Maia, feta a Les Peces, a principis dels anys 80. Era, per damunt de tot, una dona ben riallera).