dimecres, 11 de febrer de 2009

SOBRE ELS PEDIATRES A, B I C




Avui escric aquest post amb una mescla de sentiments ben diversos. Per un cantó una certa preocupació; per una altra, molta sorpresa i no del tot grata i en un tercer terme, una prudent i tranquil·la alegria. Us explico.
Com ja sabeu, el meu marit i jo tenim dues criatures: l’Ariadna, que té cinc anys i el Marcel que té un anyet acabat de fer. Des del mes de setembre passat el Marcel assisteix regularment a la guarderia del mateix col·legi al que l’Ariadna va cada dia ben contenta i on cursa P-5. Ja m’ho havien advertit algunes amistats experimentades, que el primer any de guarderia les criatures agafen de tot i que sovint estan malaltones. En el cas del Marcel la cosa no va ben bé així sinó que el que el Marcel va agafar, cap a mitjans del mes d’octubre, és una autèntica simfonia de mocs. Ja veieu, una cosa tan innocent, innòcua i a simple vista inofensiva com uns simples mocs. Doncs no us penseu pas que sigui tan fàcil perquè els mocs es reprodueixen, augmenten i s’escampen a una velocitat preocupant, especialment quan parlem de criatures petites com el Marcel, que tenen un sistema immunològic encara immadur.
Tan aviat vam detectar que el Marcel s’anava carregant de mocs, ràpidament el vaig portar al pediatra que el tracta des del seu naixement. Posem que sigui el pediatra A. L’home, molt competent i amorós amb les criatures se’l mira, l’examina, se li mira detingudament les oïdes i el coll, li escolta el pit i acaba concloent que es tracta només, segons les seves pròpies paraules de "cuatro mocos" i fa la recomanació que la criatura prengui força líquids que ajudaran a fer més clars els mocs, fet que facilitarà la seva eliminació. Banys nasals amb sèrum fisiològic i aspiracions amb la pera de goma haurien de ser suficients per resoldre el problema. El cas és que el pediatra A no li dóna al problema dels mocs del meu bebè ni la més mínima importància i ens explica al Salvi i a mi tota la història de la funció que compleixen els mocs en els més petits, que serveixen de barrera per evitar mals majors, etc., etc., etc.




Passen uns quants dies (recordeu que aquesta història arrenca a partir de la tardor) seguint fil per randa les instruccions del pediatra A, però a casa ja veiem que la cosa no rutlla i que els mocs continuen, persisteixen i s’acomoden a les vies altes del Marcel. Amb tot plegat, entre petons, abraçades, jocs i moixaines, l’Ari comença també a tenir mocs i segons diu ella "tos seca", però el seu cas no és tan heavy perquè ella sap arrencar, mocar-se i fer neteja amb molta facilitat. Tot plegat més un xarop, assumpte resolt en l’Ari. Però el Marcel, ai el Marcel!.
Un bon dia, cap a les 4 de la matinada el crit desfermat del Marcel ens desperta amb un sobresalt i veiem immediatament, pel seu posat de dolor i la seva desesperació, que el Marcel té mal d’orella. L’endemà al matí el vaig portar altre cop al metge però com que el pediatra A tenia la consulta plena fins al capdamunt i no em donaven hora per visitar-lo fins al cap de no sé quants dies, decidim portar el Marcel a la pediatra del CAP, posem per cas la pediatra B. La doctora, amabilíssima i amb molta mili a l’esquena, altre cop se’l mira, l’escolta, l’examina i acaba concloent que millor que el Marcel es quedi uns quants dies a casa sense anar a la guarderia i que prengui un xarop per la quantitat de mocs que ja s’han anat desplaçant cap a les seves tendres oïdes i li causen dolor i inflamació. A més, també li recepta al meu bebè un altre xarop que, en teoria, l’ha d’ajudar a controlar la producció de mocs. Amb puntualitat britànica i mètode suís li donem al nen la medicació a les hores i en les dosis convingudes i sembla que millora, però en el fons del fons, només ho sembla. Entre una cosa i l’altra ja pràcticament havíem passat el mes de novembre.



Arribem a les vacances de Nadal novament amb una quantitat exagerada de mocs que no només provoquen en el nen 1000 molèsties i la nostra més sincera preocupació sinó que a més, segons la pediatra B, que ja ha visitat al Marcel en distintes ocasions de seguiment i de control, se li han escampat pel coll, aportant-li dolor, per les orelles, provocant-li febre i a més se’ls empassa, fet que li provoca diarrees àcides que deixen el culet del Marcel una cremada monumental. Com us ho dic, un autèntic quadre de dolor que s’allarga per espai d’uns quants dies entre antibiòtics, cremes, xarops i sèrums fisiològics. Arribats a aquest extrem la pregunta clau és: no hi ha res que li faci desaparèixer els mocs al Marcel? Més que res perquè si no hi ha mocs desapareix el problema i llestos. La resposta de la pediatra B és: "los mocos los tiene que eliminar él solo. Cuando llegue el verano estará estupendo". Em sembla perfecte que a l’estiu estigui com una rosa, però és que d’aquí a l’estiu queda mig any llarg i sincerament, no veig la sortida viable a tot aquest assumpte, sense l’ajut seriós de fàrmacs i medicaments que per algun motiu que no m’explico, els pediatres no recepten. La principal diferència entre el pediatra A i la pediatra B és que almenys la segona, sí va donar importància als mocs del nenet i li va receptar una sèrie de medicaments, però només quan aquests mocs ja havien començat a provocar més mal del que tocava, és a dir, mal de coll, tos profunda, mal d’orella, febre, diarrea i encara bo que no hem tingut cap quadre de bronquitis.

El mes de gener ha estat a casa un mes de virus: en va entrar un d’aquests d’estómac que vam patir tots quatre, acompanyat al darrera de febrades aclaparadores. Tots quatre amb grip, a casa, més d’una setmana i el Marcel mentre, mocs i més mocs i més mocs. Noves visites als pediatres A i B i el pediatra A continua opinant que són "cuatro mocos" i la pediatra B va canviant de xarop: que si Denvar, que si Flutox, que si Junifen… Segur que els que teniu fills petits coneixeu perfectament aquests noms.
De cop i volta, fa tot just quatre dies, el Marcel va comença a tenir una tos d’aquelles devastadores que el sacsegen tot sencer en cada nou atac. Suposo que el dolor a cada fuetada de tos deu ser gran perquè el nen s’ha passat tres dies irritable, cansat, apàtic, plorós i adolorit. Feia peneta veure’l. Així que el Salvi i jo prenen una decisió i anem a veure a un nou pediatra: el pediatra C.




El pediatra C és un senyor de prop de 60 anys amb una consulta, no plena sinó pleníssima de cites. Una vegada més examina el Marcel de cap a peus, el pesa, mesura i vigila la seva cartilla de vacunació i després d’obrir-li fitxa al seu ordinador li escoltar amb deteniment el pit, se li mira les oïdes i també la gola. El metge va concloure ràpidament (això passava ahir): "aquest nen té la síndrome de la guarderia". I a partir d’aquí: "se li han de fer bafs amb un aparell de vapor fred, se li han de donar ventolins , un cada dues hores i un altre cada dotze hores, se li han de donar 30 gotes durant una setmana i antibiòtic durant 10 dies més. I va postil·lar "ja veureu com en poquets dies el nen estarà millor". A més també se li ha de fer una analítica i unes plaques. El Salvi i jo al·lucinàvem. Amb una recepta llarguíssima ahir a la tarda ens vam dirigir cap a la nostra farmàcia de confiança i després de pagar una piconada per tots els productes i aparells que el metge recomanava, vam dirigir-nos cap a casa per començar a aplicar-li al Marcel les cures i medicaments que han de solucionar-li el problema dels "reconsagrats " mocs.
La bona notícia és que aquesta nit el Marcel ha dormit com un tronquet, sense ni un sol estossec. S’ha despertat amb molta gana i ha anat a la guarderia la mar de content. El Salvi i jo també hem sospirat alleugerits. Les criatures tenen una astoradora capacitat de recuperació.
Després de tot això la pregunta és ben clara: no podíem haver començat per tractar el problema dels mocs des d’un principi en comptes de sentenciar que es tractava només de "cuatro mocos" que ja marxaran sols? S’ha d’esperar a que els mocs s’infectin, vagin cap a les oïdes, provoquin febre i diarrees per començar-los a tractar? És cert que per als bebès, ni que siguin ja d’un any, no hi ha cap mena de tractament? Ens podem fiar dels metges? De quins sí i de quins no? I el més important de tot, com és que un metge li dóna tanta importància a la mateixa dolença que els altres han minimitzat completament? Cal esperar per part d’una criatura una curació miraculosa i espontània? Què hem de fer els pares i les mares en aquestes ocasions? La resposta a aquesta darrera qüestió només pot ser una: hem de fer allò que el nostre instint ens diu que és el correcte, en el nostre cas, recórrer a un tercer metge. I si aquest no hagués funcionat, a un doctor D, E, F o G.


No fotem bromes, no fotem bromes, perquè del que es tracta i del que parlem aquí és de la salut del meu bebè, del seu benestar i de la seva vida i essent així, no transigeixo.
Ja sé que com tot, el criteri dels doctors és subjectiu i el que els uns creuen que s’ha de tractar d’una certa manera, els altres no ho veuen igual, però tanta diferència de criteri i de tractament bé deu haver de respondre a algun raonament científic i empíric, que per això són metges i no pas medicinaires (altrament dits, curanderos). No serà pas perquè no ens haguem fet pesats, igual el Salvi com jo, a base d’insistència en el tema dels mocs del Marcel, però és que no hi ha hagut manera que ens resolguessin el problema fins ara, no pas per una qüestió de falta de mitjans, sinó per un tema de criteri i també d’un cert passotisme en el tractament.
M’agradaria molt saber què en penseu de tot plegat.

11 comentaris:

Salvador Guinart ha dit...

T'havia deixat un comentari, i s'ha esborrat. A la tarda m'hi poso.

Salvador Guinart ha dit...

A veure si ara hi ha més sort.
Et deia que si un nadó té mocs, s’han de tractar els mocs. Si té tos, s’ha de tractar la tos; si té mal d’orella s’ha de tractar el mal d’orella… o es que els “amics” pediatres, quan ténen una infecció de cavall també veuen líquids???!!!, no que no???, doncs collons, els nens tampoc!. Que hagis de fer una processó de dolor pels centres mèdics per que et trobin una solució, ho trobo bastant patètic... la veritat.
En fí, la qüestió es que ara el Marcelitu sembla que va millorant que és el realment important. I el demés, com diria aquell, són punyetes.
Petonets!

mossèn ha dit...

m'alegro que el nen estigui millor ... noltres també hem patit aquest tour de professionals i sort que vam decidir desplaçar-nos a Barna perquè sinó no vull pensar que hagues pogut passar ... salut

zel ha dit...

Princesa, els meus dos fills han sigut i són mocosos, el teu cas l'he viscut eternitzat, pel gran i pel petit, amb qui havia arribat a dormir nit rera nit asseguda al llit amb ell a la falda com a la prehistòria. Xarops, bafos, ventolins, pulmicorts...va arribar un punt, ho sento pels doctors, que el medicava jo, si noia, jo soleta, tanta espera i tanta punyeta, ells passant-ho fatal i tu pla, sense dormir i l'endemà a treballar, el nen com una coca, amb l'àvia que patia tot el dia. Ja veus, està molt bé, que passi sol, però, quan pot aguantar un nen així? Tranquil.la, que n'aniràs aprenent, i al final, faràs com moltes mares...total, pel que ells recepten...

Petons i ànim!

Anònim ha dit...

DARRERAMENT, ELS PEDIATRES, ALS HI DONAR PER LES CURES DE L' AVIA. RES D' ANTIBIOTICS,RES DE BRONCO-DILATADORS..... NO SE QUE PASSA,PERO EN CONEC UN QUE FINS I TOT RECOMANAR CATAPLASMAS¡.
JUGANT AMB BCN...

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Salvi. Què t'he de dir a tu, que estàs al corrent en primera persona de tota la història?
Gràcies pel teu comentari.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mossèn. A través del teu bloc vaig saber que l'Héctor havia estat molt malaltó. No saps com me n'alegro que finalment el nen estigui ja bé i que hagi tornat la tranquil.litat. Quan són així tan petits, fan patir molt.
Salut!

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Gràcies pels ànims. Ara el nen ja està millor i avui aquest migdia hem d'anar altre cop al pediatra C amb el resultat de les múltiples proves que li han fet. Nosaltres també hem passat més d'una nit en vetlla al costat del Marcel i ell, passant-ho fatal pobret. No entenc com els pediatres poden pensar que el nen es posarà bé tot solet. Més aviat al contrari, això dels mocs tendeix a empitjorar i Déu me'n guard d'un ja està fet. I el malament que ho passa la criatura, mentre?
Al final, manta liada al cap i a veure pediatres fins que en trobem un amb prou senderi que vulgui medicar el nen en la seva justa mesura, per retornar-li l'alegria. Crec que amb el pediatra C l'hem encertat i ara el Marcel està molt millor, content, actiu i des de dissabte passat, caminant tot sol.
Molts petons.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Anònim. Les cataplasmes les feia servir la meva besàvia abans que s'inventés la penicilina i la gent es curava de pur avorriment o es moria directament. Afortunadament avui en dia els mitjans tècnics i científics permeten oferir als malalts una qualitat de vida que abans no tenien i de la qual, desconeixien el mètode que havien de seguir per obtenir-la. Avui amb els ventolins, els antibiòtics i una bona dosi de paciència, no hi ha mocs que aguantin.
Salutacions.

AMIGAS Gastronómicas ha dit...

Hola Roser, el tema de los pediatras es complicado y desesperante cuando tienes que ir haciendo la ronda a ver quién acierta. Es verdad que hoy en día, tantos los pediatras privados como los de la Seguridad Social son reacios a dar medicación a no ser que tenga fiebre, mocos en los bronquios. Si es de vias altas, te dicen que les des mucha agua. Me extraña que el Pediatra A y B hayan sido tan benevolentes con un niño además que no supera los 2 años de edad y que los mocos pueden esconder otra cosa. Hoy en día ya no es como antes. Ahora, todos los médicos tienen una lista larguíííísima de pacientes a los que les dedican 5 minutos si tienes cita, pero como sea una urgencia con dos minutos y arreando. Con mi peque (que ahora tiene 5 años) cada vez que me las he visto negras, a Urgencias de Juan XXIII que tienen la mejor área para niños y los pediatras, después de encontrar uno que era A y B, he dado con uno que es C pero más joven y de momento cruzo los dedos de que van bien las cosas. Con niños tan pequeños como Marcel, la tirada se hace larga por muy aprendidos que tengas los catarros y cuando vives en primera fila, que al pobre le cuesta respirar, que deja de comer lo que normalmente come, que está apagado y que no tiene ganas de nada.
Como madre, daros ánimos, estamos ante un temporal de invierno raro (en fin, estamos en un mes de Febrero de hace muchos años, en invierno que hace frío, no como en años anteriores que estábamos con una temperatura casi primaveral), y hay mucha inmigración que algunos traen consigo virus y enfermedades no comunes (nos lo ha dicho un pediatra). Por supuesto, todos estamos expuestos, pero los que lo sufren antes, son los críos. Os puedo recomendar a una buena pediatra si lo necesitáis. A pesar de no conocernos, sigo vuestros blogs desde hace mucho tiempo y perdona que me haya extendido tanto, pero la ocasión, Marcel, la merecía. Un abrazo, Silvia

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Sílvia. Moltes gràcies pel teu comentari i per llegir-me. Tens tota la raó del món: quan els nens es troben malament i no hi ha manera de solucionar-ho ràpidament i efectivament, perquè els mocs són la cosa més persistent que conec, la situació es fa desesperant. Afortunadament, amb el pediatra C crec que el problema està en vies de solució i ara el Marcel ja es troba molt millor. Des de fa una setmana i mitja camina ell solet i se'l veu actiu, content, menjador i satisfet. És un encant de criatura. Què vols que et digui jo? No puc ser gens objectiva.
Moltes gràcies per la teva amabilitat.
Entra al meu bloc quan vulguis. Hi tens casa teva.
Una abraçada. Roser.