dilluns, 2 de març de 2009

PEPE RUBIANES. RUBIANES SOLAMENTE I PER SEMPRE MÉS

Pepe, res a dir que no s'hagi dit ja, que no s'hagi expressat al llarg d'ahir i d'avui.
La sorpresa de la mort de Pepe Rubianes, coneguda ahir cap al migdia, es va convertir ràpidament en un regust amarg i salobre. Res a dir, com comentava.
Només un record agradable, una decepció profunda de veure com l'ordre natural de les coses, que diu que els més grans han de marxar abans que els més joves, es veu trencat altre cop per l'atzar del càncer, que selecciona jugant-se a pelletes amb el destí, el nom i la condició de les seves víctimes i aquest cop li ha tocat al Pepe Rubianes.
La buidor és palesa perquè el Pepe Rubianes ha entrat tants cops a casa que el puc tractar amb una familiaritat potser poc respectuosa que escurça les distàncies existents entre l'artista i l'admirador. Però és que el Pepe era tan proper, tan natural, tan "tal com raja", que en cap moment se'l podia concebre com aquells artistes que s'amaguen quan baixen dels escenaris, temerosos que els reconeguin i els molestin. Tothom té dret a viure, naturalment i el Pepe va decidir fer-ho lliure. Se'n va sortir deliciosament. Tant de bo en puguem prendre exemple de la seva llibertat, de dir a cada moment el que pensem, sense temor i sense manies i al capdavall, sigui quan sigui, que no sigui dit que no hem viscut.
Adéu Pepe i gràcies per sempre més.

3 comentaris:

Els del PiT ha dit...

Nosaltres no l'oblidarem.
Mai...

Roser Pros-Roca ha dit...

Jo tampoc. Ahir, que a TV3 van emetre "Rubianes Solamente", vaig tenir una estranya sensació quan es va acabar l'espectacle i es van apagar els llums sobre l'escenari. Es va fer el silenci a casa mentre passaven les lletres dels crèdits i vaig pensar: ja està, s'ha acabat. Una sensació de buit i d'estranyesa molt desagradable, sincerament.
Però està tan viu als nostres records...

Els del PiT ha dit...

També ho vam veure, és un bonic punt de vista el teu, no hi vaig caure, em faig gran.
Avi Gres.