(Aspecte de l'Ameneh abans que li tiressin l'àcid a la cara)
(Aspecte de l'Ameneh després de l'àcid, cegada i desfigurada)
Considero que és horrible el que moltes dones pateixen a alguns països com l’Afganistan, l’Iran o l’Iraq, entre d’altres. Em refereixo a la vexació, a la ignorància social, la humiliació de veure’s reduïdes a mers apèndix dels homes i fins i tot, a tenir la consideració de valer la meitat que els mascles. Aquesta porqueria que són els talibans ho tenen claríssim i fins al moment, ho han aplicat contundentment, condemnant a les seves dones a anar amagades dins una burka, a ser vigilades, tutelades, reduïdes a les tasques més domèstiques, a parir i callar submisament i a ser apedregades fins a la mort (amparant-se en una llei que ja té més de 2000 anys, recordeu que a Maria Magdalena, en els temps de Jesucrist, ja la volien lapidar) davant qualsevol sospita d’infidelitat o de sentiment romàntic inapropiat. El remat de tot això és aquesta mena de costum que han agafat darrerament, de llençar àcid a la cara d’algunes dones, pel simple fet de no voler-se casar amb un paio determinat.
Això li va fer a l’Ameneh Bahrami un pretendent company de facultat, que es va veure rebutjat per aquesta noia. Com a revenja perquè ella no va accedir a casar-s’hi la va esperar durant hores davant la porta del lloc on l’Ameneh treballava i quan ella va sortir li va llençar a la cara una quantitat suficient d’àcid com per deixar-la cega i desfigurada. El despit no té límits i amb fredor, premeditació i sabent molt bé el que feia, la va desgraciar de per vida. Això passava l’any 2004. Ara, a aquest paio serà jutjat per aquesta acció i la broma li costarà ben cara: a petició de l’Ameneh se li aplicarà la Llei del Talió, aquella que diu "Ull per ull i dent per dent" i a ell també se’l deixarà cec, però d’una forma controlada i només d’un ull donat que, com que al seu país l’Ameneh val la meitat que el capullu que la va desgraciar, si vol que la sentència s’apliqui completament, ella ha de pagar 20.000 euros. Si no els paga només se’l deixarà cec d’un sol ull. Dos ulls d’una dona valen un ull d’un home.
Ell li ha demanat perdó i li ha implorat pietat però l’Ameneh s’ha mantingut ferma en la seva decisió, considerant que ja és prou pietós que a ell l’àcid se li introdueixi a l’ull d’una manera controlada i sota els efectes de l’anestèsia, cosa que ella no va tenir.
Quan l’Ameneh va ser ruixada amb l’àcid no va comptar amb el favor de la pietat del seu botxí ni amb la comprensió dels seus conciutadans, fins al punt que espantada i desfigurada va fugir de l’Iran per refugiar-se a Barcelona, intentant refer una vida nova en un país distint del seu, amb costums que no podrà veure i convisquent amb gent de la qual mai podrà veure els rostres.
Mahatma Ghandi va dir en certa ocasió: "Ull per ull i el món quedarà cec". Probablement al sant asceta mai se li va ocórrer que en algun moment de la història als homes se’ls acudiria la retorçada idea de llençar àcid sobre els rostres de les seves companyes, causant-els-hi lesions de per vida: ceguesa, desfiguració, cremades de tercer grau i el que això comporta: la solitud, el rebuig social, l’apartament i el menyspreu. Les imatges que corren per Internet de dones cremades són colpidores, són horroroses. Potser si ho hagués previst no hauria mantingut, almenys en aquesta ocasió, la seva habitual passivitat envers la violència. Jo no puc mantenir-me indiferent.
Potser sí que la violència ha de pagar-se amb violència, igual com l’amor s’ha de pagar amb l’amor i l’Ameneh es mostra inflexible en aquest aspecte, malgrat la desigualtat en el tracte: un ull de l’imbècil que la va cegar a canvi de la seva desesperació, i llàstima que potser no serà capaç de reunir els 20.000 euros que li demanen per cegar-lo del tot, tenint en compte, a més, que viu d’una pensió de 400 euros que li té assignat el govern espanyol, amb la qual s’ha de mantenir, reclosa dins la seva petita habitació de lloguer. A la seva mare, que la cuidaria, no li concedeixen el visat per sortir de l’Iran.
És un càstig sever? Per descomptat que sí, però probablement just si tenim en compte que a posteriori, la vida posa les coses al seu lloc. Tant de bo l’Ameneh tingui més sort en el futur.
Considero que és horrible el que moltes dones pateixen a alguns països com l’Afganistan, l’Iran o l’Iraq, entre d’altres. Em refereixo a la vexació, a la ignorància social, la humiliació de veure’s reduïdes a mers apèndix dels homes i fins i tot, a tenir la consideració de valer la meitat que els mascles. Aquesta porqueria que són els talibans ho tenen claríssim i fins al moment, ho han aplicat contundentment, condemnant a les seves dones a anar amagades dins una burka, a ser vigilades, tutelades, reduïdes a les tasques més domèstiques, a parir i callar submisament i a ser apedregades fins a la mort (amparant-se en una llei que ja té més de 2000 anys, recordeu que a Maria Magdalena, en els temps de Jesucrist, ja la volien lapidar) davant qualsevol sospita d’infidelitat o de sentiment romàntic inapropiat. El remat de tot això és aquesta mena de costum que han agafat darrerament, de llençar àcid a la cara d’algunes dones, pel simple fet de no voler-se casar amb un paio determinat.
Això li va fer a l’Ameneh Bahrami un pretendent company de facultat, que es va veure rebutjat per aquesta noia. Com a revenja perquè ella no va accedir a casar-s’hi la va esperar durant hores davant la porta del lloc on l’Ameneh treballava i quan ella va sortir li va llençar a la cara una quantitat suficient d’àcid com per deixar-la cega i desfigurada. El despit no té límits i amb fredor, premeditació i sabent molt bé el que feia, la va desgraciar de per vida. Això passava l’any 2004. Ara, a aquest paio serà jutjat per aquesta acció i la broma li costarà ben cara: a petició de l’Ameneh se li aplicarà la Llei del Talió, aquella que diu "Ull per ull i dent per dent" i a ell també se’l deixarà cec, però d’una forma controlada i només d’un ull donat que, com que al seu país l’Ameneh val la meitat que el capullu que la va desgraciar, si vol que la sentència s’apliqui completament, ella ha de pagar 20.000 euros. Si no els paga només se’l deixarà cec d’un sol ull. Dos ulls d’una dona valen un ull d’un home.
Ell li ha demanat perdó i li ha implorat pietat però l’Ameneh s’ha mantingut ferma en la seva decisió, considerant que ja és prou pietós que a ell l’àcid se li introdueixi a l’ull d’una manera controlada i sota els efectes de l’anestèsia, cosa que ella no va tenir.
Quan l’Ameneh va ser ruixada amb l’àcid no va comptar amb el favor de la pietat del seu botxí ni amb la comprensió dels seus conciutadans, fins al punt que espantada i desfigurada va fugir de l’Iran per refugiar-se a Barcelona, intentant refer una vida nova en un país distint del seu, amb costums que no podrà veure i convisquent amb gent de la qual mai podrà veure els rostres.
Mahatma Ghandi va dir en certa ocasió: "Ull per ull i el món quedarà cec". Probablement al sant asceta mai se li va ocórrer que en algun moment de la història als homes se’ls acudiria la retorçada idea de llençar àcid sobre els rostres de les seves companyes, causant-els-hi lesions de per vida: ceguesa, desfiguració, cremades de tercer grau i el que això comporta: la solitud, el rebuig social, l’apartament i el menyspreu. Les imatges que corren per Internet de dones cremades són colpidores, són horroroses. Potser si ho hagués previst no hauria mantingut, almenys en aquesta ocasió, la seva habitual passivitat envers la violència. Jo no puc mantenir-me indiferent.
Potser sí que la violència ha de pagar-se amb violència, igual com l’amor s’ha de pagar amb l’amor i l’Ameneh es mostra inflexible en aquest aspecte, malgrat la desigualtat en el tracte: un ull de l’imbècil que la va cegar a canvi de la seva desesperació, i llàstima que potser no serà capaç de reunir els 20.000 euros que li demanen per cegar-lo del tot, tenint en compte, a més, que viu d’una pensió de 400 euros que li té assignat el govern espanyol, amb la qual s’ha de mantenir, reclosa dins la seva petita habitació de lloguer. A la seva mare, que la cuidaria, no li concedeixen el visat per sortir de l’Iran.
És un càstig sever? Per descomptat que sí, però probablement just si tenim en compte que a posteriori, la vida posa les coses al seu lloc. Tant de bo l’Ameneh tingui més sort en el futur.
4 comentaris:
una història terrible, espatosament real, però em rebel.lo contra la idea de la violència contra la violència, sobretot quan aquesta violència és en nom de la justícia.
A mi també em fa angúnia pensar-ho, però si em poso a la pell de l'Ameneh, entenc que ha de tenir una compensació o altra, ni que sigui només moral. Potser la millor forma de fer-li justícia seria que les autoritats del seu país posessin en ordre aquesta salvatjada perquè no es tornés a repetir, però, dubto tant que això passi...
Al diari el país fa mesos van publicar una sèrie de fotos de dones que havien perdut cara, pell, ulls...per qualsevol mesquinesa dels seus, home, sogra, pares...indignant.
És directament horrorós i cruel en extrem. No hi ha dret. Em falten paraules per expressar la meva indignació i el meu dolor per aquestes dones.
Publica un comentari a l'entrada