SENTO UN CREIXENT CANSAMENT

Hem deixat ja enrera la última comtessa electoral. No sé si coincidireu amb mi i amb les sensacions que em desperten les convocatòries a les urnes: una inacabable campanya electoral, els corresponents espais a les cadenes de televisió, els eslògans repetitius, els candidats i candidates aigualits, els oportunistes, els que van sempre a la contra, els que no tenen res a fer i fins i tot els friquis totals amb ínfules de polític de carrera d’aquells que remouen masses amb missatges messiànics. Creieu-me que estic cansada i també desil·lusionada, decebuda, desenganyada i una mica trista. Permeteu-me, tinc la sensació cada cop més intensa, que la gent, en general, estem farts de la política i dels polítics, potser perquè la immensa majoria de polítics espanyols i alguns de catalans que coneixem, a nivell de la Generalitat i a nivell municipal, tenen un perfil baixíssim, que han entrat en política per casualitat i han aconseguit la confiança dels partits perquè eren al lloc oportú en el moment propici. Tant de bo m’equivoqui però és la percepció que tinc, nascuda de molts moments i moltes experiències tristament negatives d’ara i d’abans.
Arran de les darreres eleccions al Parlament Europeu i dels resultats que s’han obtingut, penso que els partits polítiques i els seus representants haurien de fer un treball profund i sincer d’autocrítica i treure conclusions sobre quin és el missatge que la ciutadania vol fer arribar als polítics amb l’orientació del seu vot.
Els del PP contra els del PSOE; a Catalunya, els del tripartit contra la resta que queden fora del poder del govern; i sobretot i molt especialment, què hi ha hagut tanta abstenció, perquè tants vots en blanc i perquè tants vots nuls. Que la gent vagi a votar és important, per descomptat, però que ho facin en un sentit o un altre té significats definitius. No tothom ha guanyat, malgrat que el cava va córrer a totes les seus electorals de tots els partits, i tots han fet la lectura que més els ha convingut segons els seus interessos, intentant manipular, una vegada més, a l’opinió pública: que si CiU han tingut bons resultats perquè la gent està cansada del tripartit, que si el tripartit ha aguantat bé la batzegada, que si hi ha hagut molt vot de càstig i al mateix temps molt de bipartidisme, etc., etc., etc.
Tot plegat, molt de cansament. El cas és que el Parlament Europeu es constituirà d’aquí a uns quants dies i pràcticament no en tornarem a saber res més de significatiu fins d’aquí a cinc anys, quan tornin a demanar-nos el vot.
Jo vaig anar a votar diumenge i si voleu més dades, vaig votar l’Oriol Junqueras i ERC (no crec que això sigui una sorpresa per a ningú), i aquesta vegada ho vaig fer convençuda i esperançada en la feina i la persona de l’amic Oriol. A la seu electoral en la qual em toca votar no hi havia exactament un clima massa electoral ni massa alegre; més aviat al contrari, l’ànim de la gent que pul·lulava pel col·legi Saavedra era més aviat la d’un pur tràmit que tocava la pera més que no pas ajudava, més encara tenint en compte el bon temps que va fer diumenge. Un excel·lent dia de platja completament desaprofitat.
Què hi voleu fer? Res de res. Ara els mitjans de comunicació, els tertulians, els comentaristes, els columnistes, faran el seu agost durant una setmana i després, "a otra cosa, mariposa".
Una viva recomanació: si teniu una estona aquest estiu, comenceu a llegir un magnífic llibre de José Saramago que porta per títol "Ensayo sobre la lucidez" i després, si voleu, en tornem a parlar.