dimarts, 11 d’agost del 2009

LA SERENOR I LA CALMA D'UNA POSTA COLOR ROIG ROBÍ


Ahir al vespre, cap a 2/4 de 9 més o menys, estava passejant la meva gosseta, la Turandot, per la Rambla de Tarragona. L'ambient era més fresc del que havia estat al llarg del dia i l'aire era, tot i que humit, agradable. Una mena de sostre de núvols tapava una part del cel tarragoní tenyint la volta celeste d'un gris de ratolí cada cop més fosc. Tanmateix, allà al lluny, damunt de les muntanyes, la posta continuava la seva evolució, tenyint l'horitzó d'un vermell robí exaltat i aclaparador. Vaig caminar amb la gosseta fins que els arbres de la Rambla van deixar de fer-me nosa per veure l'espectacle que gratuïtament i gentilment se m'oferia, com si fos per a mi, només per a mi, que el cel s'encenia. De cop i volta, els fanals van començar a fer una llum blanquinosa, com lletosa i la màgia silenciosa del moment es va trencar amb la irrupció sobtada d'una nova il·luminació que en aquell moment, em va fer més nosa que servei. Em vaig asseure en un banc i vaig esperar que l'espectacle toqués a la seva fi. Va ser al cap d'uns instants. El cel es va enfosquir i va començar la nit.

En aquest estat de serenor i predisposició que sempre m'encomanen els capvespres, em plantejo: com s'ho devien prendre tot això els homes primitius, les antigues civilitzacions, que no tenien a l'abast, encara, els avenços científics dels que disposem avui dia? Entenc en aquest moment la necessitat d'explicació i perquè van néixer les creences en les divinitats que regien, cadascuna d'elles, els distints meteors amb els que ens obsequia la natura: la pluja, la neu, el sol, la collita, el riu, la pesca, l'obtenció d'aliments per al sustent i la supervivència. Així mateix, no devien ser grans misteris els naixements i les morts d'animals, plantes i persones? Els antics veien com els éssers naixien, vivien i a la llarga, emmalaltien i morien per tornar a néixer novament forts, joves i sans. Com no voleu que s'ideés tot un corpus de funcionament per a tots aquests mecanismes naturals, molts dels quals ja tenim desentrallats i controlats a hores d'ara? La ment de l'home primitiu no anava, però, tant enllà i vivia feliç amb les seves creences nascudes de l'observació de les infinites repeticions dels fenòmens, en cicles vitals que es reiniciaven una vegada i una altra, des de l'inici dels temps i fins que s'apaguin les estrelles. Posteriorment, posar noms als déus i a les deeses, inventar explicacions màgiques, fabuloses, mitològiques, de les seves vides i avatars, va ser feina dels poetes: els de Grècia, els de Roma, els més destacats prohoms dels pobles que habitaven les vores del Mediterrani i d'aquí, a tot el món. Els déus sempre són els mateixos, pam amunt o pam avall i al capdavall, el Déu del catolicisme, el Déu Totpoderós, omnipresent, posseidor d'una ment universal i ordenadora, també té les seves arrels en les primeres creences. Ara, del cistell de fès i credos, que cadascú prengui el seu, si vol.

Ahir em vaig mirar la posta del sol, vermella i passional, amb la mateixa mirada observadora i curiosa amb la qual devien fer-ho els primers habitants de Tarragona, ubicats dalt d'un turó que havia de donar peu a la ciutat. Aquells antics ibers vigilaven el sol marxar, la nit arribar i ensumaven, com ho feia jo, l'amenaçador aire d'una tempesta que finalment, va passar de llarg. Ells ho feien, però, sense destorbs, sense pre-judicis, sense esperar res més que l'espectacle increïble que avui passa, per habitual, tan desapercebut. No hi ha prou temps per mirar al cel, aturar el cotxe i gaudir de la posta, irrepetible i única, que es reitera dia a dia.

El meu ànim es va asserenar; la meva ànima va reposar uns breus segons i em vaig sentir bé amb el món i amb mi mateixa. Un moment d'espiritualitat màgica. Uns instants pel pensament i la calma.

1 comentari:

zel ha dit...

Un post preciós, Roser, preciós i reflexiu. I a mi també m'ha asserenat. Un petonàs.