UN LINK GENIAL

Estimats amics i estimades amigues, us envio un link que mena a una pàgina sensacional. Us recomano que hi dediqueu només els cinc minuts escassos que dura el curt al qual us remeto: Presto!. És genial i estic convençuda que us agradarà. És la darrera producció dels estudis Pixar i Walt Disney i només amb el simple esment d'aquesta marca ja se sobreentén que el resultat és extraordinari. Ja em direu el què.

Que el gaudiu!.

http://www.gamaniak.com/video-2822-presto-pixar.html

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Avui es cenebra el Dia Mundial de la Poesia. Ai la poesia, potser la única i última lluentor que ens queda de la nostra en ocasions perduda humanitat. La poesia és la capacitat de veure-hi més enllà dels ulls humans i d'expressar allò que es veu amb la limitació que imposen les paraules, però la combinació màgica dels ulls humans que van més enllà i les parules que expressen tant com poden, ofereixen composicions brillants, sentimentals, melancòniques o plenes d'alegria, segons el moment, que trascendeixen el sentiment humà i ens apropen a la divinitat més llunyana i fugissera dels nostres afers diaris.. Com que per mostra sempe és més efectiu un botó, us deixo escrit un dels poemes que més m'agraden i m'arriben, en aquest cas, d'un poeta català, actual i contemporani, que no només escriu meravellosos poemes, endut per uns sentiments de pèrdua que compartim, sinó que també tradueix i escriu teatre: Feliu Formosa. Que el gaudiu!

TORNO A LA CAMBRA EXIGÜA

Torno a la cambra exigua
on vam ser una vegada.
A sota hi ha una plaça
amb una estàtua blanca
que té la teva cara.

Algú ha tancat la porta.
Obro la balconada i veig coloms
que volten la teva estàtua blanca.

Em quedo aquí.
Com sempre, sense cedir a la calma.

El dia que vindràs
per segona vegada en aquest lloc,
creat només per recrear-te,
m'hi sobtarà un final que no serà el final,
i em tornarà a la calma.

SI US PLAU, QUE ALGÚ EL FACI CALLAR

Una vegada més el papa Benet XVI ha pixat fora de test. Humanament si ho voleu, perquè els papes de Roma també tenen servituds fisiològiques (o us pensàveu que no?), però les seves darreres declaracions són una autèntica cagada.

En la seva visita al Camerún, concretament a la seva capital Yaundé, en ple cor d'Àfrica, a l'home no se li ha acudit altre cosa més que tocar un dels temes més candents que afecten amb especial contundència i severitat l'Àfrica negra: la Sida. Les paraules textuals del sant pare, que recullen molts diaris d'avui han estat: "La Sida no es resol amb preservatius" i encara ha afegit: "La única via eficaç per lluitar contra l'epidèmia és una renovació espiritual i humana de la sexualitat, unida a un comportament humà moral i correcte, destinat a patir amb els patidors". I s'ha quedat tan ample, convençut, a més, que té raó i que aquesta raó li ve per gràcia divina.

Ho trobo indignant.

1) Indignant perquè l'església i els seus ministres ja fa dècades que viuen fora de la societat, malvivint del "cuentu" que els reporta 2000 anys de temor en un més enllà terrible, a les ments de poques llums i carregades de superstició de la gent que no té cultura.

2) Indignant perquè el papa aquest es permet dir bestieses a cabassos sense tenir en compte que no és ell qui té l'autoritat de dir com es pot encaminar l'aturada de l'epidèmia que afecta en aquest moment a milers de persones a tot el món, sinó que aquest paper correspon als científics.

3) Indignant perquè els assumptes de fe no tenen res a veure amb el que aquest home explica i perquè fica el nas en la vida de la gent, alliçonant-los d'afers que desconeix completament, donat que el seu vot de celibat l'obliga.

4) Indignant perquè no es pot dir a la gent que els preservatius no serveixen de res i a més són l'avantporta del pecat que els ha de condemnar per marranos.

5) Indignant perquè fa llàstima veure un home tan vell, dir tantes bestieses ultramuntanes i avantdiluvianes en nom d'un Déu que dóna als seus creients el lliure albir.

6) Indignant perquè els assumptes humans i els divins no han de tenir, al meu entendre, cap intermediari, es digui església, capellà, mossèn, litúrgia, sacrament o el que sigui.

7) I el que trobo encara més indignant de tot: com que això ho ha dit el sant pare, no hi haurà cap científic, metge ni investigador, que rebati les seves paraules amb arguments que es puguin demostrar empíricament a la llum dels microscopis i les investigacions com ara per exemple, que l'ús del preservatiu en totes els relacions sexuals que es puguin tenir, tantes com se'n puguin tenir, evita el contagi de la Sida i de tota la resta de malalties de transmissió sexual.

Aquest home i tots els de la seva camrilla pinten el sexe com algo brut i les malalties com un dictat de Déu que s'han de patir per voluntat divina i només es poden resoldre a partir d'una gran fe. Bestieses, tonteries, despropòsits, mentides supersticioses i ignoràncies irredents que pretenen vendre com a veritat supremes. Com se li pot fer cas? Qui estarà tan sonat com per fer-n'hi?

Algú s'atrevirà a fer-lo callar a aquest home? Si ha de parlar que ho faci d'assumptes que ell conegui i no pas d'altres que li cauen diametralment oposats a la institució que defensa i representa. Què en sap ell de la vida d'avui, igual de joves que de grans, visquent com viu rera la muralla vaticana? No falta que li fa, ni falta que ens fa tampoc a la resta.

Si vol ser útil per alguna cosa, que resi, que es veu que és el que millor sap fer i la seva feina al capdavall, i que deixi els assumptes importants per aquelles persones realment preparades i que sàpiguen gestionar potencial humà, científic i vital que tenen entre mans. Que resi fort, que per fer això que ningú li dirà res i si pot ser, que ho faci en silenci.

MONSTRES

Quan era petita pensava que els monstres només existien als contes que m'explicaven o llegia. A les històries infantils els monstres obraven maldats que sempre acabaven descobrint-se i resolent-se en un final d'aquells tipus "i van ser feliços i van menjar anissos". Aquells monstres emocionaven, estremien, però no espantaven. Produïen pessigolles al clatell amb la seva dolenteria i de vegades provocaven algun ensurt, com el Capdeferro, que anava pujant lentament les escales de casa la Cirereta Cireró tot dient-li amb veu cavernosa: "Cirereta, Cirereta, ja sóc a la primera escaleta", "Cirereta Cireró, ja sóc al segon graó" mentre la Cirereta s'arraulia, espantada, dins la roba del seu llit, tapada de cap i tot. Finament arribava l'ensurt amb allò del "Cirereta Cireró, ja et tinc!" (aquí la meva besàvia proferia un crit agafant-me per la cintura, mentre jo llençava un xiscle a mig camí entre la rialla i l'emoció de saber a la Cirereta Cireró atrapada. Ella ja esperava el meu esglai).

Ara els monstres ja no viuen als contes sinó que, ocultament, dissimuladament, viuen entre nosaltres. Ningú els sospita ni els espera i de cop i volta, sense buscar-ho, alguna cosa els fa sorgir i actuen, i de quina manera. Són criminals, sanguinaris, freds i calculadors. No puc entendre el seu procedir ni què els passa pel cap. Penso en Josef Friotzl, el monstre d'Amstetten, que va mentenir la seva filla tancad, violant-la per espai de 24 anys. Penso en Saturnino F.H. que abans d'ahir va assassinar a la seva companya, M. del Mar Córdoba, aquí al costat mateix, a Altafulla, i la va abandonar dins un cotxe a l'autopista A-7. Penso en els proxenetes que han detingut al Vendrell, a Calafell i a Bellvei, que prostituïen noies, comprant-les i venent-les com si fossin simple mercaderia. Penso en l'assassí de Marta del Castillo, el tal Miguel Carcaño o en el monstre que la setmana passada va matar 16 persones a Alemanya. Penso també en els pederastes, en els violadors i assassins de tot pelatge i condició i el sol pensament m'obliga a reprimir una arcada de fàstic. És esgarrifós el que fan i el que han fet. És espantós, inhumà, impropi d'homes i de bèsties.

De vegades sento por per no saber a qui tinc a la vora, em sento insegura perquè no sé què li passa pel cap al veí, al conegut, al saludat de l'altre dia i sabent que n'hi ha més a fora que a dins, caldrà viure alerta per preveure en quines circumstàncies apareixerà el proper monstre. Com es podrà evitar? Quí hi podrà evitar? (llargs i angoixats punts suspensius...)

HI VA HAVER, EFECTIVAMENT, "UN CHORREO"

El Vicente Boluda (balam-bambú) ja ho preveia. Amb dots clarividents va tenir claríssim que de l'enfrontament Madrid-Liverpool / Liverpool-Madrid, no en podia sortir res de bo i que un dels dos en sortiria escaldat, esmaperdut i humiliat. Content, cofoi, rialler, acaronant-se la panxa i amb creixent prepotència va esclafir davant els mitjans de comunicació que el Reial Madrid li clavaria al Liverpool un "chorreo". Tenia raó, de "chorreo", n'hi va haveer i l'home ho tenia claríssim, només que no va encertar, la direcció en la que aquest "chorreo" aniria. El Reial Madrid, amb la cua entre les cames i amb ganes de veure's afectat per un alzheimer galopant i fulminant, va rebre entre l'anada i la tornada, ni més ni menys que cinc "chicharros".Ai, boca pecadora, la de Vicente Boluda!, que aquest home no té massa coneixement de la parèmia i no sap que el blat no es pot dir així fins que no és al sac i ben lligat. El Madrid, en aquesta ocasió, ha pecat de mala fe, de prepotència (un clàssic), de boques i d'una infundada seguretat que a l'hora de la veritat, no es veu reflectida en els resultats. Amb lo elegant, fàcil i útil que resulta curar-se en salut i mantenir envers els rivals (futbolístics o de qualsevol altra mena) el necessari respecte perquè com deia no sé qui del món del futbol (potser el Cruyff) "no hay rival pequeño".

Crec que si el Vicente Boluda no hagués vaticinat un "chorreo", a hores d'ara, malgrat la desfeta, la derrota i la consegüent humiliació, el Madrid no seria objecte d'una enfotamenta general tan cruel (tot i que merescudament realista).

Ara, com diuen els anglesos, see and wait: veure i esperar i en el cas concret que ens ocupa, també es podria afegir "quiet", callar.

TOT ENYORANT, JA A HORES D'ARA, "EN CLAU DE VI"

(Marcel Gorgori és el director i presentador d'En Clau de Vi)

Divendres passat es va acomiadar de la graella de programació del Canal 33 el programa ideat, dirigit i presentat pel periodista Marcel Gorgori. Us poso en antecedents: "En Clau de Vi" ha estat un programa en la qual el món del vi ha pres el protagonisme, desvetllant-se com un dels temes més atractius, variats, amplis i sofisticats de l’ampli àmbit de la gastronomia. El programa ha comptat en cada capítol amb un convidat o una convidada, que li han donat prestigi i llustre (des del president Pujol fins a Lluís Llach i des del Teatre de Guerrilla fins al Pep Sala, només per esmentar-ne alguns) i a més, ha comptat amb la loquacitat, l’experiència i la infinita saviesa en temes de vi, del sommelier (cambrer de vins, com ell mateix s’autoanomena) Josep Roca del Celler de Can Roca.
Al llarg d’aquestes dues temporades de l’En Clau de Vi, els espectadors hem conegut una colla de detalls i d’informacions primordials per saber apreciar el vi, que en termes genèrics no ofereix matisos però que tractat de forma primordial i personal, obre tot un univers de sensacions, d’emocions i d’oportunitats de conversa. En Marcel Gorgori, fi comunicador, amo d’una gran intuïció a l’hora de saber captar l’atenció i l’interès de l’espectador en el format (ritme, dinàmica, to i continguts) del programa, ho ha sabut fer molt bé, com sempre, amb una gran intel·ligència. No el conec de res, més que de veure’l per la tele i escoltar-lo per la ràdio, però cada producte que llença al judici del gran públic té el seu segell: el de les coses ben fetes, cuidades i impulsades per la força del seu encant personal.
Pel que fa al meu cas, sóc abstèmia. Completament, sense remissió ni excepcions. En ma vida he aixecat una copa per brindar amb un determinat vi amb el Salvi i fins i tot, el dia del nostre casament, més per quedar bé que no pas pel plaer de fer-ho, vaig fingir prendre’m una copa de cava que sé segur que si m’hagués anat a parar a l’estómac, m’hauria causat un gran mareig. La única copa de cava que he pres a la meva vida va ser l’any 1994, en motiu de la presentació d’un llibre acabat de publicar, sobre la meva comarca, el Baix Penedès. En aquesta presentació hi va assistir un munt de gent, coneguts, curiosos, amics, parents i saludats, que em van aclaparar demanant-me que els signés un exemplar del meu llibret. Aquell dia vaig parlar amb 1000 persones, en vaig saludar 500 més i em van petonejar 2500 persones més, entre coneguts i desconeguts. Quan es va acabar el brogit em vaig prendre, pràcticament de cop, mitja copa de cava, que em va caure com una puntada de peu, fent-me rodolar el cap més del que ja em ballava. Resumint, sóc abstèmia completament, tal i com us deia i com que els vins i licors, en general, no m’agraden, no era fàcil que un programa que tenia com a única temàtica el vi, captés la meva atenció com ho ha fet "En Clau de Vi". El truc que ha usat el Marcel Gorgori? Molt senzill: una gran capacitat de comunicació, amanir els continguts amb anècdotes, detalls i informacions, fins i tot de caràcter personal, uns/nes convidats/des plens/nes d’atractiu i en general, el bon humor i el desenfadament i sobretot, el bon gust amb el que s’han tractat tots els temes. Una nota crítica que he escoltat en alguna ocasió: alguns dels vins que el programa recomanava són cars i en ocasions, difícils de trobar, si no és en cellers i cases molt especialitzades. Potser a les ciutats sigui més fàcil però als pobles, la cosa es complica. És, de fet, una crítica mínima.
Bé, després de dues temporades En Clau de Vi ha arribat a la seva fi i no hi ha prevista una continuació, una tercera temporada. A hores d’ara ja el trobo a faltar perquè sense aquest programa, les nits de divendres tindran una oferta televisiva ben trista: alguna pel·liculota, sovint molt dolenta i de sèrie B o bé xafarderies per un tub.
Quan el programa es va acomiadar ho va fer amb gràcia, amb talent i amb una infinita modèstia, agraint els correus que la gent hem enviat al programa, les comunicacions al seu bloc, l’atenció que els hem dedicat i el Marcel va marxar content, dient que estava feliç d’haver pogut compartir amb la gent una copa de vi. Vaig trobar-ho un gest emocionant.
Espero i desitjo intensament tornar a retrobar al Marcel Gorgori en més programes, ja sigui en una tercera temporada de l’En Clau de Vi, en el meu enyorat Nit d’Arts o en qualsevol altra que el Marcel inventi. Tant de bo sigui ben aviat.

UN ULL A CANVI DE DOS ULLS ABANS PRECIOSOS

(Aspecte de l'Ameneh abans que li tiressin l'àcid a la cara)

(Aspecte de l'Ameneh després de l'àcid, cegada i desfigurada)

Considero que és horrible el que moltes dones pateixen a alguns països com l’Afganistan, l’Iran o l’Iraq, entre d’altres. Em refereixo a la vexació, a la ignorància social, la humiliació de veure’s reduïdes a mers apèndix dels homes i fins i tot, a tenir la consideració de valer la meitat que els mascles. Aquesta porqueria que són els talibans ho tenen claríssim i fins al moment, ho han aplicat contundentment, condemnant a les seves dones a anar amagades dins una burka, a ser vigilades, tutelades, reduïdes a les tasques més domèstiques, a parir i callar submisament i a ser apedregades fins a la mort (amparant-se en una llei que ja té més de 2000 anys, recordeu que a Maria Magdalena, en els temps de Jesucrist, ja la volien lapidar) davant qualsevol sospita d’infidelitat o de sentiment romàntic inapropiat. El remat de tot això és aquesta mena de costum que han agafat darrerament, de llençar àcid a la cara d’algunes dones, pel simple fet de no voler-se casar amb un paio determinat.
Això li va fer a l’Ameneh Bahrami un pretendent company de facultat, que es va veure rebutjat per aquesta noia. Com a revenja perquè ella no va accedir a casar-s’hi la va esperar durant hores davant la porta del lloc on l’Ameneh treballava i quan ella va sortir li va llençar a la cara una quantitat suficient d’àcid com per deixar-la cega i desfigurada. El despit no té límits i amb fredor, premeditació i sabent molt bé el que feia, la va desgraciar de per vida. Això passava l’any 2004. Ara, a aquest paio serà jutjat per aquesta acció i la broma li costarà ben cara: a petició de l’Ameneh se li aplicarà la Llei del Talió, aquella que diu "Ull per ull i dent per dent" i a ell també se’l deixarà cec, però d’una forma controlada i només d’un ull donat que, com que al seu país l’Ameneh val la meitat que el capullu que la va desgraciar, si vol que la sentència s’apliqui completament, ella ha de pagar 20.000 euros. Si no els paga només se’l deixarà cec d’un sol ull. Dos ulls d’una dona valen un ull d’un home.
Ell li ha demanat perdó i li ha implorat pietat però l’Ameneh s’ha mantingut ferma en la seva decisió, considerant que ja és prou pietós que a ell l’àcid se li introdueixi a l’ull d’una manera controlada i sota els efectes de l’anestèsia, cosa que ella no va tenir.
Quan l’Ameneh va ser ruixada amb l’àcid no va comptar amb el favor de la pietat del seu botxí ni amb la comprensió dels seus conciutadans, fins al punt que espantada i desfigurada va fugir de l’Iran per refugiar-se a Barcelona, intentant refer una vida nova en un país distint del seu, amb costums que no podrà veure i convisquent amb gent de la qual mai podrà veure els rostres.
Mahatma Ghandi va dir en certa ocasió: "Ull per ull i el món quedarà cec". Probablement al sant asceta mai se li va ocórrer que en algun moment de la història als homes se’ls acudiria la retorçada idea de llençar àcid sobre els rostres de les seves companyes, causant-els-hi lesions de per vida: ceguesa, desfiguració, cremades de tercer grau i el que això comporta: la solitud, el rebuig social, l’apartament i el menyspreu. Les imatges que corren per Internet de dones cremades són colpidores, són horroroses. Potser si ho hagués previst no hauria mantingut, almenys en aquesta ocasió, la seva habitual passivitat envers la violència. Jo no puc mantenir-me indiferent.
Potser sí que la violència ha de pagar-se amb violència, igual com l’amor s’ha de pagar amb l’amor i l’Ameneh es mostra inflexible en aquest aspecte, malgrat la desigualtat en el tracte: un ull de l’imbècil que la va cegar a canvi de la seva desesperació, i llàstima que potser no serà capaç de reunir els 20.000 euros que li demanen per cegar-lo del tot, tenint en compte, a més, que viu d’una pensió de 400 euros que li té assignat el govern espanyol, amb la qual s’ha de mantenir, reclosa dins la seva petita habitació de lloguer. A la seva mare, que la cuidaria, no li concedeixen el visat per sortir de l’Iran.
És un càstig sever? Per descomptat que sí, però probablement just si tenim en compte que a posteriori, la vida posa les coses al seu lloc. Tant de bo l’Ameneh tingui més sort en el futur.

CARNAVAL, CARNAVAL

Ja sé que a aquestes alçades, ben entrat el temps de Quaresma, parlar de Carnaval pot resultar vagarós i innecessari, i més encara en aquests termes tant a lo Georgie Dann, però és que fins ara no m'han arribat les fotografies del Carnaval d'enguany i són per veure-les.

Us convido a veure'n una de Pirates i Pingüins, a veure què us semblen.

Les fotografies són fetes pel meu fotògraf del Vendrell preferit, el Joan Güixens, el pare del qual, Déu el beneeixi, ja tenia la santa paciència de fotografiar-me a mi quan jo tenia l'edat de l'Ariadna i fins i tot la del Marcel.

Em venia de gust compartir aquestes imatges dels meus nens amb vosaltres.

Estan o no deliciosos? Cosa fina...

PEPE RUBIANES. RUBIANES SOLAMENTE I PER SEMPRE MÉS

Pepe, res a dir que no s'hagi dit ja, que no s'hagi expressat al llarg d'ahir i d'avui.
La sorpresa de la mort de Pepe Rubianes, coneguda ahir cap al migdia, es va convertir ràpidament en un regust amarg i salobre. Res a dir, com comentava.
Només un record agradable, una decepció profunda de veure com l'ordre natural de les coses, que diu que els més grans han de marxar abans que els més joves, es veu trencat altre cop per l'atzar del càncer, que selecciona jugant-se a pelletes amb el destí, el nom i la condició de les seves víctimes i aquest cop li ha tocat al Pepe Rubianes.
La buidor és palesa perquè el Pepe Rubianes ha entrat tants cops a casa que el puc tractar amb una familiaritat potser poc respectuosa que escurça les distàncies existents entre l'artista i l'admirador. Però és que el Pepe era tan proper, tan natural, tan "tal com raja", que en cap moment se'l podia concebre com aquells artistes que s'amaguen quan baixen dels escenaris, temerosos que els reconeguin i els molestin. Tothom té dret a viure, naturalment i el Pepe va decidir fer-ho lliure. Se'n va sortir deliciosament. Tant de bo en puguem prendre exemple de la seva llibertat, de dir a cada moment el que pensem, sense temor i sense manies i al capdavall, sigui quan sigui, que no sigui dit que no hem viscut.
Adéu Pepe i gràcies per sempre més.