UN ANIVERSARI FELIÇ (Dedicat a la meva amiga Anna PO)

Dissabte passat la família Guinart-Pros vam anar convidats a la festa d'aniversari de la nostra amiga Anna. De fet, més que amiga, és la meva germana gran, jo que sóc filla única i sobretot i especialment, és la feliç padrina del meu petit Marcel i la tieta de l'Ariadna.

Ara tampoc us diré quants anys feia, perquè tot i que a ella segurament no li faria res desvetllar aquest secret tan personal, una simple qüestió de coqueteria fa que també jo, mantingui aquesta data en la més estricta intimitat familiar.

Bé, sigui com sigui, per festejar la seva nova edat, el seu marit Miquel li va organitzar una festa d'aniversari. I quina festa!. No hi va faltar música (en directe, per descomptat), un bon sopar, animació, família i amics per celebrar-ho amb ella. Tots plegats, ben bé una seixantena llarga de persones, comptant-les al vol.

Està clar, només de parents i parentes per part de l'Anna ja sumaven la meitat ben bona dels convidats i convidades, perquè l'Anna té ni més ni menys que 10 germans, 9 més grans, ella fa 10 i al darrera encara en té un de més jove que és el que fa 11. Si a aquesta germanada s'hi sumen "els afegits", com ells mateixos en diuen, és a dir, les respectives parelles, els fills i filles nascuts de tots aquests matrimonis, etc., etc., formen ells sols un grup col·losal de persones, meravellosament ben avingudes.

Personalment, vaig gaudir molt d'aquesta estona amb l'Anna i em vaig sentir feliç per poder compartir aquesta entrada a una nova edat, i sobretot i especialment, em va fer molta gràcia i il·lusió veure al complert "la germanada", de qui en infinitat d'ocasions he sentit a parlar però que encara no havia pogut veure.

Quan va néixer el Marcel, l'Anna, com a bona padrina i "germana gran", es va quedar al meu costat totes les llargues nits que vam passar a l'hospital. Un cop juntes i amb el nadó ben adormit, les nostres nits eren amenes explicant-nos històries familiars. Jo aviat ho tinc enllestit perquè a casa s'ha seguit, al llarg de tres generacions, una curiosa tradició de fills únics, que jo he trencat portant al món a dues criatures. Ella en canvi, m'explicava fabuloses històries dels seus oncles, dels seus pares, dels seus germans i germanes, de quan eren petits, del seguiment dels oficis i les carreres a través dels pares i els fills. Les històries de la família de l'Anna no s'acaben mai i penso sincerament que un dia caldria registrar i deixar per escrit totes aquestes anècdotes familiars, abans que la boira del temps no desprengui de la memòria dels seus descendents, als seus protagonistes. És una proposta que llenço a l'aire. Ben amanit amb una mica de literatura, penso que quedaria un retrat familiar ben curiós i amè.

Aquest dissabte la germanada al complert va actuar tal i com només ells saber fer-ho: alhora i conjuntament. Veient-los tots junts vaig pensar que la vida, de vegades, ofereix aquests regals, sense demanar cap prevenda a canvi: gaudir d'estones de màgica realitat, de brillant felicitat que fan créixer i augmentar el nostre tresor vital; l'únic, al capdavall, que ens emportarem amb nosaltres quan arribi el moment.

Estimada Anna: moltes felicitats!. Per tot plegat: pels teus anys, per la teva festa (que tu ni sospitaves), per la teva germanada, per fer-nos els teus amics i ser la tieta de l'Ariadna i la padrina del Marcel, per despenjar-me el telèfon, per respondre els meus mails, per ser exactament tal i com ets. Petons.

G. Rossini - William Tell Overture (Finale) - Karajan 1983

Quan Herbert von Karajan va dirigir aquesta obertura de Guillem Tell, de Rossini, comptava ja amb 78 anys a la seva esquena. Tanmateix, encara es trobava en forma per dirigir a la Berliner Philarmoniker, el vespre de cap d'any del 1983. Moria sis anys després.
Tothom ha vist en alguna ocasió o altra a Herbert von Karajan dirigint l'orquestra i durant una colla d'anys va ser el director titular del concert d'Any Nou que es celebra a Viena i que TVE té la delicadesa de transmetre any rera any, en rigorós directe.
Com se'l troba a faltar...
Genial en les seves maneres, educadíssim i sobri en el tracte, la seva forma de dirigir l'orquestra rascava, en moltes ocasions, la teatralitat, la mímica i sobretot i per damunt de tot, el sentiment, l'interiorització de la música i la seva comprensió. Que n'és això de difícil en molts altres professionals de la música, i inabastable, m'atreviria a dir, per molts "músics" que rasquen una guitarra al so de l'"olailà la masovera, la masovera" o que cruixeixen la pell tibant d'un rústic tambor a batzegades primitives i sense gràcia.
Té un successor en Herbert von Karajan? És difícil de dir perquè cadascú sent la música a la seva manera i altres directors d'orquestra també tenen la seva pròpia genialitat posada a la pràctica. Estic pensant, per exemple, en Loreen Maazel, o en Daniel Baremboin, només per esmentar-ne alguns de ben coneguts.
Ara fa 20 anys de la mort d'en Herbert von Karanjan i m'ha vingut de gust (molt de gust), recordar-lo des d'aquest míser bloc i al mateix temps, deixar els sentits volar lliures seguint els moviments de la seva batuta.
Gaudiu-ne, si us abelleix.

LA VERGONYA I LA MISÈRIA

Quina vergonya el paperot que ha fet el Felip Puig ara fa una estona, al TN. Resulta que segons ell, l'acord de finançament retalla l'Estatut i té baixes expectatives per ser insuficient. Fa petar de riure que ho digui aquest home, cap visible d'una coalició, CiU, que en el seu dia va anar a menjar-li l'orella (i ves a saber què més de cintura avall) al Rodríguez Zapatero, per tal que fessin president a l'Artur Mas a canvi d'una baixada de pantalons històrica que passava el ribot industrial pel damunt del text estaturari, negociant-lo no a la baixa, sinó a la mínima. Afortunadament per Catalunyai ni per aquestes se'n van sortir. L'oposició els escau d'allò més bé. Ha quedat demostrat, una vegada més, que el compliment de l'Estatut, el benestar de la ciutadania de Catalunya, l'avenç ferm del país entre els altres països europeus, és el que menys els importa. Només els fa feliços la confrontació, les capelletes i el manteniment del ridícul hortet que han anat alimentant durant anys i anys, fent-nos creure a la gent de mires i ambicions més àmplies, que l'horitzó s'acaba aquí i que més val conservar el poc que es té, sense tenir més expectatives. Ara sé que amb ERC mantenint-se ferma i forta, sense retrocedir ni el més mínim pas davant un govern d'Espanya que es creu totpoderós, el país que vull és possible i més proper. Primer, però, caldrà erradicar la tumoració cancerosa i repugnant d'una CiU que crea una metàstasi que anula els sentits d'un país ple de ciutadans intel·ligents. Els ha sortit malament la jugada a CiU i a PP (de Ciutadans ja ni en parlo per resultar-me vagarós) i me n'alegro... no ho sap ningú com me n'alegro. El Joan Herrera deia aquesta tarda que ara el que el preocupa és l'odi que aquest acord de finançament pot despertar en altres autonomies. Tant de bo en desperti molt i que ens odiin amb raó i ens tinguin molta enveja, perquè si fins ara s'ha odiat Catalunya des de la maldat i la mentida, ara estarà bé que ho facin amb raons fonamentades i mentre, que Catalunya creixi, es modernitzi, avanci amb força i amb orgull de ser el que som i de ser com som. Els catalans, al capdavall, després de tanta submissió, ens mereixem recrear-nos en aquest orgull, tot fent bo allò que deia el president Companys: tornarem a vèncer!.

"INSTANTS" A L'ESGLÉSIA

És sorprenent escoltar als Lax'n'Busto a l'Església del Vendrell, però com hi ha món que no desmereixen, més aviat al contrari. Ho fan de meravella, com sempre. Deixeu-me que avui exerceixi, orgullosament, la meva condició de vendrellenca i perdoneu-me el goig que sento en fer-ho.
Aquesta actuació dels Lax'n, juntament amb el cor, és en el marc de l'Església Arxiprestal del Sant Salvador del Vendrell. Si encara no l'heu vista mai, no perdeu l'ocasió de fer-hi una visita, perquè us trobareu envoltats per una meravella arquitectònica i artística amb una acústica sorprenent. Podeu visitar-la qualsevol dia de l'any, a qualsevol hora del dia, perquè l'església, d'ençà que hi ha Mn. Barenys al capdavant, i d'això deu fer més de 40 anys, està oberta a tota hora perquè la gent hi faci la visita, escolti l'assaig de l'organista o tingui un moment per a la pregària i l'oració, si així ho vol. No la trobareu sempre oberta, l'església, a gaires poblacions, comproveu-ho només per gust i ja m'ho sabreu dir.
Sigui com sigui, els Lax'n, amb el Salva Racero al capdavant, es mostren amb tot el seu esplendor i tota la seva saviesa. Un goig pels sentits en aquest "marc d'incomparable bellesa". M'encanten els Lax'n perquè més de la meitat dels seus membres són amics meus i ens coneixem de fa una colla d'anys, de molt abans de ser tan famosos i un referent de la música en català. Me n'alegro moltíssim per ells i des d'aquí, una salutació calurosa i molts ànims per seguir endavant com fins ara.
Sobre l'actuació en sí, res més a dir: Genial!.

UNA ANÈCDOTA BREU AL VOLTANT DE MICHAEL JACKSON

Aquells que em coneixeu de fa força temps sabreu que hi va haver una època de la meva vida, tot just entrada l'adolescència, en aquella edat tan tonta que ronda els 13, 14, 15 i 16 anys, que m'encantava el Michael Jackson. L'hauria seguit, a ell i a les seves cançons, al llarg de temps i temps i si l'hagués pogut veure en directe, crec que hauria embogit directament. Una mica després, quan als 16 anys vaig començar a sortir amb el Jordi, el meu punt de vista va canviar radicalment i el Michael Jackson va deixar d'interessar-me de la manera poderosa i atraient que ho havia fet fins aquell moment. El Jordi em va descobrir un camí que probablement, jo sola no hauria resseguit mai: el camí del heavy i de retruc, el de la música clàssica (posteriorment, a l'òpera ja hi vaig entrar jo sola). Reconec que sempre li agrairé al Jordi la paciència que va tenir per ensenyar-me peces úniques del heavy i les grans dificultats que va haver de vèncer per fer-me entendre un món, el del heavy, que jo no acceptava. Ara, estigui el Jordi allà on estigui, li reconec el meu agraïment per haver-me fet donar un pas tan important dins el món de la música. Quanta excel·lència m'hauria perdut, si no hagués estat per ell, i quantes hores de plaer indiscutible escoltant música. El meu reconeixement en aquest sentit, serà etern.
Pero bé, torno allà on era. Un dia que el Jordi i jo parlàvem de música, com molt sovint féiem tancats dins l'estudi petit de la ràdio, ell defensava apassionadament els seus punts de vista al voltant de la música i perquè li agradava el heavy i em deia que si bé respectava que a mi el Michael Jackson m'agradés, no comprenia com no queia en el més ferotge avorriment després d'haver-ne escoltat tres o quatre cançons. Jo esgrimia arguments i arguments, però res feia caure la seva armadura i al final li vaig dir: I què em dius com balla el Michael Jackson, eh? Dubto que hi hagi ningú més del món que balli com ell". El Jordi, mirant-me amb aquell posat impertorbable tan seu es va treure lentament la cigarreta de la boca (el seu etern Marlboro) i amb la seva ironia fina i encertada va i m'espetega: "A no, ningú més del món?" I jo: no, ningú més del món. I ell: "I què em dius de tots els ballarins que l'acompanyem? No per res, però fan exactament el mateix que fa ell". Em vaig haver de rendir a l'evidència: el Michael Jackson ballava millor que cantava però el cos de ball que sempre portava al darrera, repetien exactament la mateixa sincopada i elèctrica coreografia. La nostra discussió es va acabar aquí i em vaig haver de rendir a l'evidència: 0 a 1. KO.
Avui, mig somrient, li explicava aquesta anècdota a l'Ariadna. Ella no sap res del Michael Jackson, excepte que l'ha vist una colla de vegades per la tele aquesta dies i que ha mort. Per a ella, que només té 6 anys, una mort gens sentida. Tot plegat m'ha fet pensar en el pas del temps i com la gent marxa, com canvien les coses i com es forgen les llegendes i els mites. Potser d'aquí a 20 anys encara hi hagi molta gent que recordi a Michael Jackson, però d'aquí a 150, ho pronostico, algú ja li haurà passat la mà per la cara i el seu nom, la seva veu, la seva energia, es perdrà vol.latilitzant-se en l'aire. Res és etern, com deia el poeta. Mentre, però, sense pressa, gaudim del moment i d'aquest Carpe Diem del nostre dia a dia.
Temps a venir... qui lo sà.

PESCARA 2009

En aquests mateixos dies la ciutat italiana de Pescara, ubicada a l'Abruzzo, està celebrant els Giochi del Mediterraneo.
Alguns dels membres de la candidatura de Tarragona s'hi han traslladat, convidats oficialment pel COE, per prendre bona nota de tot el que hi passi i tenir en compte, tant del que s'ha de fer com del que no, de cara a una propera organització dels Jocs a casa nostra.
Sens dubte aquest és un projecte engrescador per a la ciutat de Tarragona, que la projectarà, no només a tots els països de les ribes del mediterrani, sinó a nivell internacional, a tots els indrets del planeta, deixant de ser Barcelona l'únic referent olímpic de Catalunya. Això passarà, si tot va com ha d'anar, de cara a l'any 2017.
Aquest que us adjunto és l'espot oficial de Pescara. Està narrat en italià, per descomptat, però la seva comprensió és fàcil i assequible.
Que el gaudiu.