dimecres, 30 de gener de 2008

LA CAVERNA


Com ja sabeu, he estat molts dies absent del món dels blogs perquè he tingut el nostre segon fill, el Marcel. Aquest fet meravellós va succeir el passat dia 8 de gener a l'Hospital de Santa Tecla, aquí a Tarragona. El Dr. Sentís em va fer una cesària que ja teníem programada, perquè com que el nen pesava 4.290 g. i jo ja portava l'antecedent d'una cesària anterior, el més fàcil era que aquest allumbrament es produís a través d'una segona cesària. Fins aquí cap problema. He de reconèixer que quan amb el Dr. ho vam estipular així, vaig estar molt contenta i arribat el dia, em vaig presentar a Santa Tecla, bossa de roba i necesser en mà, i acostant-me al taulell vaig dir: "Bon dia, vinc a parir".
La cesària va anar molt bé i el Marcel va néixer rosadet, rodó, preciós, sense cap patiment, i jo, amb l'anestèsia espinal, vaig poder ser testimoni de cadascun dels primers instants del meu fill. Com en el cas de l'Ariadna, el naixement del Marcel també va ser emocionant, únic, inoblidable.
Després de l'operació em van portar a la sala que en diuen de Reanimació (Rea pel personal de la casa, com vaig poder constatar) i un cop l'anestèsia va deixar de fer el seu efecte, va començar, per a mi, el xou més dolorós, lacerant i mortificador de la meva vida.
Parir acostuma a fer mal, però si a més t'han d'obrir pràcticament en canal, doncs, la cosa està clar que es complica per moments. El meu cas no va ser diferent, només que mentre m'anava refent de l'operació en sí, vaig començar a notar un dolor intensíssim a l'alçada de l'engonal dreta. Quan vaig començar a queixar-me dient que no podia moure la cama perquè aquell dolor era insuportable cada cop que intentava moure'm, el personal de Santa Tecla va dir-me, repetir-me i tornar-me a insistir en que era normal, que és clar, sortia d'una intervenció, que això no és qualsevol cosa i que de mica en mica, al llarg dels dies, aquell dolor remetria; mentre, que em mogués, que no em quedés dins el llit, que provés de caminar i que a mesura que la musculatura s'anés activant, el dolor aniria desapareixent. I jo, ai de mi!, me'ls vaig creure, perquè per alguna cosa són professionals de la salut, perquè per alguna cosa deuen tenir un títol penjat al menjador de casa i perquè quan et poses en mans de metges, enfermeres i herbes d'aquest tipus, deixes de ser tu mateixa per lliurar-te plenament, confiadament i carregada de fe, a les mans d'aquella persona que pot curar-te o engegar-te al canyet de la mateixa atacada.
Dissabte dia 12 em van donar l'alta hospitalària i vaig marxar cap a casa amb el Marcel, el Salvi i l'Ariadna. Vaig marxar cargolada, repetint una i una altra vegada que aquell dolor insuportable a la banda dreta del meu maluc, jo no el trobava normal, que abans de la cesària no hi era i que no podia ni posar el peu a terra sense marejar-me de dolor. Us dóna la sensació que algú de Santa Tecla em va fer ni cas? Doncs ni cas. Tot van ser excuses de mal pagador: que si això és normal, que si t'anirà passant, que ja veuràs com a casa estaràs millor... Però jo veia que no podia suportar ni el pes del nen, ni aixecar-me del llit sola, ni posar-me les sabates, ni caminar, ni fer cap tipus de moviment que impliqués fer la més mínima tensió muscular. Res de res de res. Al contrari, el dolor era cada cop més bèstia.
Diumenge dia 13 vaig començar a tenir una mica de febre. No em vam fer massa cas perquè com que ens havien advertit que això podia passar, amb un simple Gelocatil es va resoldre el problema, però l'endemà dilluns, la febre, puntualment, tornava a fer acte de presència. No molta, només unes dècimes, però suficients com per deixar-me abatuda i exhausta.
A mesura que van anar passant els dies els meus moviments a casa es van limitar al trajecte que podia fer impulsada per la cadira de rodes del despatx, perquè era impensable caminar dreta i pel meu propi peu, sense que aquell dolor intensíssim i desmesurat, d'origen desconegut, em fes veure les estrelles i em remenés l'estómac.
Dijous dia 17, tot jugant, l'Ariadna em va donar un cop. Ella va perdre l'equilibri i quan va caure, va fer-ho damunt meu. L'Ari es va espantar moltíssim, no només per la caiguda en sí, sinó per les llàgrimes que em va veure lliscar cara avall, presa d'un dolor més enllà del que puc explicar. Això va ser definitiu.
Divendres dia 18 em vaig despertar i el primer que li vaig dir al Salvi va ser que tenia la sensació d'estar trencada, herniada, i que aquell dolor que venia de tan endins, devia ser causat pel trencament d'alguna cosa, més enllà del tema estrictament ginecològic. Ell, una mica espantat em va dir: què hem de fer? i jo li vaig contestar que començar pel principi. Apretant-me bé el costat lacerat i reprimint les llàgrimes a cada passa, vam anar a veure la nostra doctora de capçalera, la doctora Guasp (una eminència de dolçor) i ella va corroborar, exactament, el que jo ja pressentia: la cesària m'havia provocat una hèrnia que probablement, ja estaria estrangulada i endurida. Ens va dir que no ens aturessim ni a passar per casa i que anéssim corrent a Santa Tecla. Què? Santa Tecla? Ni parlar-ne, vam decidir anar directes a la clínia MATT, on el Dr. Solé Poblet, ja ens esperava. Quan em va veure entrar cargolada, coixejant, adolorida i marejada, em va fer estirar damunt de la camilla de la seva consulta i d'aquí, després d'unes exploracions necessàries, el dissabte dia 19, en tornaven a obrir per la mateixa ferida per la qual havia nascut el Marcel. El nou pas pel quiròfan va ser dolorós en tots els sentits, especialment en el moral i psicològic, per l'allunyament de la meva família, pel fet de tornar a patir novament el que ja havia viscut 10 dies abans: una nova anestèsia, una nova ferida, una nova recuperació, un nou tot.
El Dr. Solé Poblet va fer en mi meravelles, netejant-me un gran hematoma infectat que s'havia acumulat a la banda dreta del meu maluc, a l'alçada de l'engonal, i posant-me una pròtesi al trencament del recte posterior dret, en el que era una hèrnia declarada i de la qual em provenia el dolor.
Les atencions, cures i bon saber fer del personal mèdic i d'infermeria de la clínia MATT, m'han retornat la salut, encara que les forces, he de recuperar-les de mica en mica, al llarg dels propers dies. Almenys, aquell dolor que no em deixava viure, el Dr. Solé Poblet el va eliminar d'un sol cop, espero que per sempre. Li estic molt i molt reconeguda.
Al llarg d'aquests dies d'hospitalització a la MATT, he tingut llargues hores per pensar i per adonar-me de tota una sèrie de fets fàcilment constatables, referents a Santa Tecla:

1.- Aquest hospital està perdent pistonada cada hora que passa. S'està tornant una caverna. En comparació amb altres centres, les seves instal.lacions són cutres, velles, obsoletes i molt poc útils als malalts. Llits altíssims de tracció manual, timbres que no funcionen, llums que no es poden abastar des del llit, portes que no tanquen i que amb prou feines ajusten, parets a les que els falta una mà de pintura i que la demanen a crits i una mica de gust per les atencions mínimes que necessita una persona que ha de recuperar-se i que no està en un centre hospitalari pel gust d'estar-hi, com qui passa uns dies en un balneari.

2.- El personal, especialment les infermeres (deixant de banda algunes estranyes excepcions) són cridaneres, atabaladores, alguna del torn de nit, arribant a la impertinència i la mala educació. Un dia se me'n va presentar una quan era passada la una de la matinada, dient-me que em venia a punxar la panxa. Va entrar a l'habitació com un huracà, encenent llums, portes, donant cops, cridant com una boja, en uns moments en els que tant el Marcel, com jo, com l'Anna, que m'acompanyava, estàvem profundament adormits i necessitàvem descansar. La tia aquella no va tenir cap mena de mirament. Al cap d'una hora més o menys, tornava a entrar altre cop, dient que havia de curar-li el melic al Marcel, que ja podeu imaginar-vos els plors que va fer, la criatura, quan la van despertar d'aquella manera tan bèstia. És que en aquest hospital no saben que dormir i descansar també ajuda a curar-se i a refer-se? És impossible dormir en aquest centre, una sola trista nit sencera.

3.- Si des del primer moment en el que em vaig queixar del dolor que sentia, se m'hagués fet cas, potser no hagués calgut tornar a passar novament per un quiròfan, us sembla? Sento molt dir que la negligència del personal sanitari, la paguem els malalts, més encara perquè aquests són els únics professionals que tenen llicència per matar.

4.- Si no tinguessin pressupost, potser entendria la precarietat del tracte, l'aspecte i utilitat lamentable de les habitacions i dels serveis que s'hi ofereixen, la negligència a l'hora d'escoltar els malalts, però pel que sé, no és pas aquest el tema, i que no és pas una qüestió de diners sinó de falta de ganes d'invertir-lo en els malalts, que han de viure durant un temps en un hospital que sembla més un hospital de guerra que no pas l'hospital modern i competent que necessita una ciutat com Tarragona.

5.- La cirereta final a tota aquesta patètica situació la posa el menjar que serveixen a cada àpat. En tota la meva vida havia menjat res més dolent, mal cuinat, fastigós i avorrit com el menjar que he tastat aquests dies a Santa Tecla. Deu tenir moltes virtuds nutricionals, no dic que no, però per arrencar gana, com hi ha món que no és la millor manera, que et serveixin un pollastre que no només està fred, sinó al que és impossible separar-li la pell de la carn, perquè encara està cru, mig bullit, damunt un llit de xampinyons també bullits en aigua, sense ni gota de sal, que encara tenien terra i cruixien en menjar-los. Molt apropiat per arrencar gana!.

6.- La diferència que he trobat d'ara respecte a quatre anys enrera quan va néixer l'Ariadna, l'he trobada abismal en tots els sentits: en el tracte, en l'atenció, en el menjar, en les visites mèdiques, en els controls, en el descans, en tot. Ara és, amb una gran diferència, molt pitjor. No em vull ni imaginar què passarà d'aquí a uns quants anys més. Com no inverteixin uns quants milions en allò que realment necessita un hospital, Santa Tecla deixarà de ser un centre hospitalari per convertir-se en una cova, en una caverna. De fet, ja està posada en aquest camí.

I ara un prec: si mai em trobo malament, si caic desmaiada pel carrer i algú m'ha de socórrer, si prenc mal o sóc víctima de qualsevol accident, si us plau, no em porteu mai a Santa Tecla, perquè allí entres pel teu propi peu i no saps amb què o en què podràs sortir-ne. No vull córrer riscos innecessaris i més encara, ara més que mai, estimo la meva salut i de la Tecla, d'aquella cova infecta, no vull ni sentir-ne a parlar mai més.

Serveixi aquest post com a crítica i denúncia. Ara ja sabeu el perquè de tants dies sense comentaris i sense contacte.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

els centres privats d'atenció pública (sta.tecla és una fundació i pertany a l'arquebisbat) tenen que "quadrar" els comptes.
i s'escura en tot, en dependències, en atencions, en serveis, en tot i al màxim.
al blog del guinart ja ho deia, st.tecla és coneguda per contractar metges sense el MIR, els altrament anomenats MESTO (metge especialistat sense titolació oficial) que són metges que no han rebut la mateixa formació que els MIR, lo que els limita força en l'àmbit públic i que en el privat fa que siguin més barats...
això vol dir que són pitjors professionals? no ho valoro això, només dic que són gent que cobra menys diners per fer una mateixa feina, amb lo que incentiva tot això.

el més trist del teu cas, és que crec és un problema genèric.
la medicina té una vertent humana que no es pot oblidar i és necessari que hi hagi un tracte respectuós amb el pacient, cosa poc habitual per què no hi ha implicació, bé, a menys que el pacient sigui propi, llavors tot es veu d'una altra manera...

me n'alegro de que ja estiguis millor.

una abraçada
ricardo santiago.

zel ha dit...

Valga'm déu senyor i tota la lletania, maca, ja et regalo les ganàncies. Ja has fet una queixa, reclamació, denúncia oficial? Jo t'ho aconsellaria, mou el merder que si no surten als diaris ningú et fotrà ni cas.

Desitjo que et recuperis, el Marcel és un nino i l'Ariadna, que l'he conegut al blog d'en Salvi una dolça nina amb un ulls que parlen. Anima't, petons per tots!

Salvador Guinart ha dit...

Bona tarda estimada. Al meu bloc tens un "regalitu".
Petonets!!

Salvador Guinart ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Celebro que finalment, tot acabés be. L'entitat original de Santa Tecla, ara s'assembla més a un holdding. Estic d'acord amb el que diu l'anònim que enceta els comentaris; les primeres cinc línies són com una radiografia del què és l'empresa actualment. I el més trist és que tot va cada cop pitjor. Ni de lluny s'assembla a l'entitat de fa cin anys. Cal denunciar-ho!! Ah! Soc l'Albert. El teu antic company de feina en l'aventura televisiva.
Per cert; tant poc us veieu marit i muller que us aneu deixant "carinyus" als blogs?? El que estàvem dient: res ja no és com abans.
Petons a dojo foreverybody.
Salut!!

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo. Gràcies pel teu comentari. Saps? Em sembla fantàstic que a Santa Tecla hagin de fer quadrar els números, però aquesta no és una empresa qualsevol. Aquesta està, en teoria, dedicada a la cura i la recuperació de la salut de les persones malaltes que hi acuden i per aconseguir-ho, han de posar tots els mitjans, professionals, materials, instrumentals i tecnològics dels que disposin, i això passa per instal.lar un plat de dutxa en comptes d'una banyera petita, a les habitacions, tenir unes parets que no caiguin a trossos, mantenir la neteja més escrupulosa de tot allò que es toca, donar un menjar acceptable als malalts, etc.
Si a més em dius que els metges no acaben d'estar qualificats perquè així surten més bé de preu, ja ho trobo el colmo dels colmos, el "cáguense". Em reafirmo, aprofitant que he sortit viva d'aquesta "institució", no cal que m'hi busqueu més, que no m'hi trobareu.
Una abraçada.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Tens tota la raó, el Marcel és un nino, una preciositat de criatura. Jo m'he trobat fatal, però quan el veig, de debò que em passen tots els mals. Es un esforç que es veu recompensat i que, Déu ho sap, val tan la pena.
Un petó.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Albert. Estic molt contenta de retrobar-te, ni que sigui virtualment. No sé si fas visites habituals, però pots entrar al meu blog sempre que et vingui de gust i gràcies per fer-ho.
Trobo llastimós que Tarragona, com a capital i com a ciutat que es projecta internacionalment en molts aspectes, tingui una xacra com aquesta de Santa Tecla. Quan fa quatre anys i mig vaig tenir-hi l'Ariadna, la cosa ja estava malament, però no pas com en aquesta ocasió. He trobat molta diferència en les instal.lacions i en el tracte i anant cap a pitjor. Crec que Santa Tecla ara com ara, només té la fama del seu nom i para de comptar. Ho trobo molt trist perquè al capdavall, jo ho vaig saldar amb cinc dies d'hospitalització, però les persones que han d'estar-hi ingressades per llargs períodes de temps, en pateixen les conseqüències amb molta més virulència. En el fons del fons, ho sento molt.
T'envio una abraçada.

Anònim ha dit...

saps? paradoxes de la vida, coneixo pelacanyes que han anat a parir a la terra del pau casals per què allí no les lligaven ni les tractaven com a someres.....

paciència i bons aliments, per què això va per llarg....la bata serà molt blanca però sota hi ha una calculadora....

salutacions cordials
ricardo santiago

pd: preciositat de canalla, si ja ho deia ja el pujol, la feina ben feta no té fronteres ;))))

Anònim ha dit...

Roser, cuca, quina experiència!!

Reb la nostra abraçada de suport mes afetuosa i saps que pots comptar amb aquest trocet de família (que tens a la Vila de Gràcia de BCN) per tot alló que calgui.

Aquesta experiència, un cop superada, ha de fer-te una dona una mica més forta, decidida i valenta del que sobradament ja ets.

Un parell de petons ben dolços per els dos "trocets de cel" que tens per fills i per el meu amic-germà Salvi li deixo un missatge al seu blog...

Zipi & Familia

Lucila Isabel ha dit...

M'acabo de "cagápolapatabajo". I jo em queixava del tracte que em van dispensar a Joan XXIII... El proper crio que tingui (parlant hipotèticament) estic pensant seriosament si no val més la pena tenir-lo a casa amb una llevadora com es feia abans. Total... si de totes maneres hem d'anar confessades igual...

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo.
Tens tota la raó del món quan dius que sota la bata blanca dels metges hi ha una calculadora. És una merda, però és així i a les proves em remeto. El pacient, pel que es veu, és un client que si no està content, doncs que no vagi a l'hospital i que provi sort en un altre. No vull ni pensar que s'estigui perdent la vocació i la seguretat que desprenien abans els metges, per la pressa, la necessitat d'enllestir d'hora i l'acumulació de la feina. Crec que la gent malalta no ho està pas per gust, no? Doncs un tracte humà és el primer pas per a un guariment com cal.
Estic completament d'acord amb tu: la canalla, una preciositat. No és perquè siguin meus...
Petons.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Laura, Zipi & Família. Quina alegria trobar-vos aquí al blog. Sapigue que hi teniu casa vostra i que hi podeu entrar sempre que us convingui i us vingui de gust.
Laura, saps aquell diumenge que vau estar a casa? Jo anava dopada de Nolotil i Voltarén fins als topes i per això em vaig poder aixecar de la cadira. A la tarda mateix vaig començar amb la febre i aquí es va iniciar tot el xou. Tot i que les coses han anat així, la veritat és que l'esforç i fins i tot el dolor, han valgut la pena. Ara em miro el Marcel i ja no me'n recordo de res, més encara perquè de mica en mica, em vaig recuperant.
El parell de petons que envies per a l'Ariadna i el Marcel, no pateixis, seran donats degudament a tots ells.
Molts petons per a tots.
Una abraçada ben afectuosa des de Tàrraco.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Lucila Isabel. Si has de tenir una altra criatura, no tinguis por i ves allà on t'hagin d'atendre millor i si la teva opció és una llevadora de la teva confiança i un nen nascut a casa, doncs el que sigui millor per a tots dos. El part és un moment molt delicat que compromet el benestar i fins i tot la vida de les dues persones implicades: la mare i el nadó.
De tota manera, crec que jo he tingut molt mala sort en tot el procés del postpart i això, no ha de passar de forma habitual, necessàriament.
Ara bé, el que sí que pel que es veu és la marca de la casa de Santa Tecla és el menjar fastigós i immenjable, els llits altíssims, com del temps de la guerra civil, uns banys que no estan de cap manera pensats per a les parteres, algunes infermeres cridaneres i gens cuidadoses (algunes, perquè seria injust posar-les totes en el mateix sac) i un llarg etcètera d'incomoditats més. I no sembla pas que la cosa tingui camí de canviar. Ho trobo una autèntica llàstima.
Espero que tot et vagi molt bé, si finalment et decideixes (hipotèticament parlant) a augmentar la família.
Una abraçada.

bajoqueta ha dit...

Ho trobo molt fort tot plegat. No et conec i no sabré qui ets si un dia et passa alguna cosa, però pots estar segura que al Santa Tecla no porto a ningú.
Ànims en la recuperació.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Bajoqueta. Creu-me que a banda de fort, és penós, perquè les persones no entren ingressades a Santa Tecla per prendre-hi uns banys, ni uns massatges ni un programa complert de relaxació. Hi entren per força quan estan malaltes o en una situació de part com la meva i això vol dir que necessiten tranquil.litat, bons aliments, cures, atenció i una humanitat que, de debò, cura més que les medecines.
Gràcies per entrar al meu blog.
Una abraçada.