dijous, 27 de març del 2008

SOPA D'ESTELLA










Quan jo era petita, els dies de festa grossa en la que tota la família ens reuníem al voltant de la taula, la meva besàvia, que era l'alquimista de la cuina, preparava una sopa deliciosa, que tenia com a base brou de carn i es componia, entre d'altres ingredients, de pa, pollastre i unes petites mandonguilles que la besàvia Roseta feia fregir en oli bullent fins que eren ben cruixents. Ella l'anomenava "sopa d'estella", perquè estava tota feta a base de petits troços dels seus components, d'esquinços d'altres menges que havien quedat sobrers i minúscols bocins de carns variades. Ella la feia boníssima i resultava agradabilíssim al paladar anar trobant, a cada cullerada, ara una mica de pollastre, ara una mandonguilleta, ara una cullerada pràcticament vídua... Se'n fa la boca aigua només de recordar-ho.
Dilluns passat, que va ser Pàsqua, la família Guinart-Pros al complert, Turandot inclosa (la Turandot, per si encara hi ha algú que no ho sap, és la nostra gossa), van anar a menjar la mona amb la parentel.la a Les Peces, que és una urbanització d'Albinyana, en la que els meus pares tenen una caseta des de fa una pila d'anys. I com diu aquell "si lo sé no vengo", o millor dit, "si lo sé, no voy". Anar fins a Les Peces, que està ana distància d'una trentena escassa de quilòmetres, va resultar tota una odisea, perquè a l'alçada d'Altafulla, els vehicles ja havien col.lapsat l'autopista A-7 i estaven completament aturats a la calçada, sense avançar ni un centímetre, només per comprovar si el cotxe encara funciona. A pas de tortuga coixa vam anar avançant, metre a metre, i en passar per sota un panell lluminós, el rètol ens advertia que la retenció arribava fins al Vendrell. Desesperant. Només us diré que per cobrir el trajecte que ens havíem proposat, vam trigar una hora i tres quarts, uns 105 minuts, si fa no fa. Havíem quedat per veure'ns cap a dos quarts de dotze i arribàvem al nostre destí, una mica amb el posat que devia fer Ulisses quan va retornar a Ítaca després d'haver perdut la nau, la paciència i l'esperança, quan eren prop de les dues, exactament l'hora de dinar.
Pel camí vam tenir molt de temps per poder veure les obres d'ampliació de l'A-7 que s'estan fent i que corren paral.leles a l'autopista. És una autèntica destrossa del territori, un despropòsit per als quatre arbres i els tres ceps que encara tenen l'humor i l'esma de sobreviure en un terreny assedegat i mig desert. Vist en perspectiva, el terreny està travessat en direcció a Barcelona per la via del tren (a la que també convindria una mica d'alegria i uns quants arranjaments), la variant que comença a Altafulla i que s'acaba a Torredembarra, la carretera N-340, l'autopista A-7 i ara aviat, els dos carrils que fan nous. El territori, al meu entendre, és una autèntica sopa d'estella. Partit, repartit, trinxat i esbocinat per totes les comunicacions possibles, que han de facilitar, segons sembla, la vida dels viatgers, procurant-els-hi vies ràpides per als seus desplaçaments, des de Barcelona fins a casa nostra i a l'inrevés, els caps de setmana, les vacances i les festes de guardar. Sempre havia sentit a dir que la meva comarca, el Baix Penedès, és un nus de comunicacions, la ròtula de Catalunya, però més aviat sembla el xoxo de la Bernarda (amb perdó), perquè es deixa donar pel sac tan com la gent de Barcelona, planificadors, visionaris i rucs, es proposen. Beneficis a canvi? Molt em fa l'efecte que de tot plegat només se'n treuen molèsties, emprenyades i molta mala llet quan per fer un trajecte tan fàcil com és Tarragona-Les Peces, t'hi tires mig dia i a sobre, pagant el consabut i imperdonable euro amb trenta del peatge del Vendrell. Voleu dir que val la pena aquesta destrossa perquè els barcelonins, pixapins, camacus i altres herbes, es vinguin a remullar a les nostres platges i facin el "paleto" a casa nostra?
Trobo sincerament que és un escàndol, i el més indignant és que a sobre, els polítics que tenim als nostres ajuntaments, a les més variades institucions tarragonines, no es vegin amb cor de fer res per evitar aquest escandalós desgavell, perquè aquí i allà, els que manen, són dels seus. Vergonya, indignació, una emprenyada general pel temps trigat, per la caravana feta, pel sol que queia, per la ventada que assotava el cotxe, per la nena marejada i a punt de vomitar, i a sobre, el mòbil sense cobertura. Això és el tercer món, senyors meus, o el quart si molt m'apureu. I això que deien que la feina ben feta no té fronteres.

7 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

amen, tu ho dius amb claretat, la sopa ha de ser bonísima !!!

petonets

zel ha dit...

Sí que en té, de fronteres, s'acaba quan arriba a Catalunya, aquí és el feu dels despropòsits, com més s'embarquen, més embarrancats quedem...On treballo han fet una rodoneta a l'entrada malmenant una torre medieval, que ara es veu però li han tret tot l'encant amb la rodona fregant i des que hi és els embussos s'han multiplicat per 20, o sigui que...
Salut i sopa!

mossèn ha dit...

de bon matí ... ja se m'ha fet la boca aigua ... i això que només em passa veient dones exhuberants ... estaré afamat ??? ... de què ??? ... bona pregunta !!! ... salut

Laís ha dit...

Hola, he acabado de crear un blog,venid a verlo!!
Saludooos!!Y hasta
luego!!
http://super-lais.blogspot.com

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Té la Mà Maria. Efectivament, la sopa era boníssima. Qualsevol dia d'aquests miraré a veure si a mi també em queda tan deliciosa com la que feia la besàvia, però no serà fàcil. Ella tenia una mà... Com ara tu.
Salut i petons.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Això que expliques de la torre medieval m'ha fet recordar que a la meva comarca, al Baix Penedès, just a la llinda entre El Vendrell i Calafell, va aparèixer un poblat ibèric de primera categoria quan estaven fent les obres de l'autopista Pau Casals. Els arqueòlegs van coincidir en que era una troballa interessantíssima perquè, segons van dir, es tractava d'un centre industrial, possiblement dedicat a fer tintures i assaonats, el que avui en dia seria, més o menys, una tintoreria. Van estudiar la zona, van arribar a la conclusió que continuava per sota d'un camp de golf i que havia de protegir-se. Però la Generalitat tenia altres plans i van decidir arrasar amb les restes arqueològiques, perquè estaven exactament enmig del traçat definit per l'autopista. Mala sort? Potser sí, però per mirar de salvar les restes es van fer manifestacions, es van signar manifestos i una comissió va fer un estudi detallat que va ser remès a la conselleria corresponent d'obres públiques i al president de la generalitat, que en aquell moment era el Jordi Pujol. No en van fer ni cas i després d'uns quants mesos, les màquines van passar per damunt del poblat ibèric, deixant-lo reduït a farina. Alguns afortunats en vam poder fer fotografies i en el meu cas, moltes, tantes com vaig poder. No cal dir que de les restes no en va quedar ni la pols i en el seu lloc ara hi ha una magnífica autopista que costa un colló i part de l'altre en peatges. En fi. Batalletes.
Un petó molt fort.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola mossèn. Com que se li ha fet la boca aigua? Què ve a ser això? No s'ha plantejat que potser d'ençà que és pare ara babeja més que abans? No n'hi ha per menys. L'entenc perfectament.
Petons.