dimecres, 9 d’abril de 2008

EM SENTO "POLACA"



Em sento "polaca", més que no pas "polonesa", que es correspondria més aviat a les persones que han nascut a Polònia. No, no. Jo em sento "polaca" i cada dia més addicta al programa de TV3, de fet, des del meu punt de vista, l'únic programa de producció pròpia de TV3 que s'aguanta, que té un contingut, que entreté i que no és dolent més que un mal de ventre. Sento dir-vos que tinc una pobra opinió de "la Teva", perquè es repeteixen més que l'all, emeten unes pel.lícules que, per terme mig, són una bírria, fan uns informatius que en ocasions, grinyolen per les costures i emeten uns programes més propis de qualsevol televisió local amb recursos limitats, que no pas addients a les aspiracions i pretensions d'una cadena que vol competir en igualtat de condicions amb les grans cadenes estatals que, dit sia de pas, tampoc es llueixen massa amb les seves graelles de programació.
De tota l'escaleta de programes de TV3, salvo i amb molta diferència, "Polònia" del Toni Soler i tota la seva camarilla. M'encanten les seves imitacions perquè els actors i actrius es tenen el personatge que imiten après de dalt a baix i reprodueixen amb malèvola exactitud l'aspecte físic, la manera de parlar, de moure's, la personalitat de l'imitat, afegint-hi, sovint, una exageració que converteix en hilarant qualsevol petit detall que vulguin remarcar.
Considero que "Polònia" és un programa valent, que s'atreveix a emetre a tota pantalla, allò que la gent del carrer pensem, però que no tenim l'oportunitat (o la valentia) de manifestar en públic, al voltant dels polítics i de les situacions socials que a diari es creen. Ningú es salva de la sàtira, ni la família reial, ni els polítics de qualsevol extracció, els d'aquí, els d'allà i els d'"acuyà", des del Mas i el Duran, el Carod i el Puigcercós o el Montilla el Pujol i el Maragall, passant pel Rajoy i l'Aceves, la Chacón i el ZP i, "allende los mares", l'Hugo Chaves o el Papa de Roma, per exemple.
Arriben fins a tal punt les seves imitacions i sàtires, que no aconsegueixo veure els polítics tal i com ho feia abans. Amb el cor a la mà, em costa molt prendre-me'ls seriosament, i com més va, més. Quan parla el Mas, per exemple, estic esperant d'un moment a l'altre, que faci aquell gest amb la llengua que el seu imitador repeteix continuament, i el mateix quan veig al Duran, ell sempre a l'espera del seu ministeri (que potser acabarà aconseguint, al pas que va, el molt podrit). La sàtira, l'exageració, la paròdia de les imitacions i la gran comèdia que és la vida pública a casa nostra, es veuen reforçades i sobredimensionades amb gran encert, quan els que posen a la pràctica aquest punt de crueltat i malícia són bons actors i actrius, guionistes, maquilladors, gent d'atretzo i escenificadors en general. Dóna gust veure reflectit obertament a la pantalla allò que en públic s'intenta amagar o difuminar sota una mena de cortina que veli el mal rotllo i l'aborriment en el que està sumit el país. Al meu entendre, potser als nostres intel.lectuals, polítics i actors socials en general, els falta una carretada plena d'audàcia per abordar els temes de cada dia amb imaginació i gràcia.
Us deixo unes quantes perles d'aquesta gent del "Polònia" (que podeu veure clicant aquí, aquí i aquí). M'han costat molt de triar perquè tots els gags són bons i he passat una bona estona al Youtube, tornant-los a veure. Si en voleu més, només cal que poseu Polonia a la barra buscadora del Youtube.es, i a riure.

3 comentaris:

Grogal ha dit...

See Please Here

Té la mà Maria - Reus ha dit...

coincidim plenament amb tu, bon post

petons

Eduard Boada ha dit...

Salutacions Roser!

Ja comença a fer una pila d'anys que vaig visitar per primer cop Polònia, encara un país comunista, i allí vaig flipar una mica quan sense saber-ne la procedència una amiga va començar a interpretar l'estaca al piano... A nosaltres ens anomenen "polacos" i ells cantaven l'estaca... Caldrà no oblidar -ni aquí ni allà- aquesta cançó, encara.

Polònies a banda, curiós.