dijous, 17 d’abril del 2008

UN VOT DE CONFIANÇA

























Els qui em coneixeu sabeu que no sóc especialment feminista, més aviat al contrari, crec que la lluita per a la igualtat dels sexes és un debat exhaurit, perquè els capquadrats que tenen a les seves empreses a algunes professionals molt qualificades i molt ben preparades, en condicions d'inferioritat respecte dels seus companys masculins, pel que fa especialment al salari i a la responsabilitat empresarial, penso que haurien de tancar el xiringuito i dedicar-se a fregar cassoles, que és el que fan moltes dones quan arriben a les seves cases després de llargues jornades laborals. Afortunadament, sempre hi ha millors opcions i no totes les empreses ni tots els empresaris gasten la mateixa política social en els seus consells d'administració. Els homes, els agradi o no, sempre toparan amb dones que aspiraran a càrrecs importants i a més, al.legaran mèrits per obtenir-los, tindran perseverància i esperit de sacrifici en el treball i a més, es mostraran entusiastes amb el que fan, obtenint així bons resultats que faran lícites i justes les seves ambicions.
Els temps estan canviant, i ben depressa. Així ho demostra el fet que el nou govern Zapatero tingui una majoria de dones dirigint els diversos ministeris. Ho trobo perfecte, ja era hora. Aplaudeixo a ZP per aquesta decisió que, amb el temps, es demostrarà segurament, espero, encertada. De moment i d'entrada, el nou executiu té el meu vot d'esperança i de confiança. Naturalment però, aquesta decisió ja ha rebut dures crítiques per part dels sectors més conservadors dels mitjans de comunicació especialment. Trobo intolerable que d'entrada, sense cap altre judici de valor més que el fet que les ministres siguin ministres, ja comencin a rebre qualificatius despectius, pejoratius i ofensius. Per descomptat, la COPE és l'abanderada d'aquestes crítiques l'amic Federico, tan espectral com sempre, ja ha alleugerat la seva ràbia escupint bilis per la boca com una mofeta bigotuda qualsevol. L'ABC, com era de preveure, tampoc es moca amb mitja màniga i en l'article d'opinió que publicava ahir Antonio Burgos, es pot llegir, textualment i copio: "ZP no ha nombrado un nuevo gobierno, sino que como medida de precaución ha organizando su Batallón de Modistillas Ministeriales, donde las señoras superan ya a los caballeros". Fins i tot el mal anomenat Cavaliere, en Berlusconi, vaticinava que Zapatero tindrà problemes amb tantes dones al govern, vomitant també una sèrie de profecies que ni el mateix Nostradamus les hauria dit de més catastròfiques. En canvi, avui surt publicat al diari que el Berlusconi s'està rumiant si fitxa, entre d'altres dones per als distints ministeris, a una model, Mara Carfagna, per al seu propi govern, la mateixa model que va ser el blanc de les poc subtils intencions lividinoses del Cavaliere quan va dir obertament "Si no estigués casat m'ho faria amb ella". Total, en qüestions de sexe, es veu que més val anar al gra i fora subtileses que només fan perdre el temps. És la remonda.
Trobo intolerable que es posi en entredit el mèrit de les noves ministres, només pel fet de ser dones, sense donar-els-hi, almenys, l'oportunitat d'encertar-la o de cagar-la. Ni tant sols els 100 dies de confiança es mereix aquest govern? No ho crec pas. Per cert, inoblidable la imatge de la ministra Chacon, desfilant davant les tropes amb la seva panxeta de sis o set mesos. Què passa, és que una dona embarassada no pot pensar amb claredat sobre afers militars i de defensa o sobre qualsevol altre assumpte? Em sembla que totes aquestes precaucions, aquests vaticinis de desastre, aquestes crítiques gratuïtes i buides, són pròpies de ments que no han evolucionat, que no s'han posat al dia i que no saben que les dones han triplicat la seva presència al mercat laboral en aquests darrers quinze anys, que les universitats expedeixen tants títols per als homes com per a les dones i que el nombre de llicenciades, de doctores i de catedràtiques, és tan important com el dels mascles.
Suposo que els més curts d'enteniment, obtusos de pensament i estrets de mires, masclistes i reaccionaris, contemplaran aquest nou govern i determinaran que es tracta d'una mena d'harem particular de ZP, però com us deia, els i les ministres, tenen el meu vot de confiança i el dret a que se'ls concedeixi, com a mínim, el benefici del dubte, especialment, abans de començar l'exercici de la seva funció.
ZP mentre, deu pensar: "Ladran, luego cabalgamos".

6 comentaris:

Anònim ha dit...

no m'agraden les discriminacions, ni tan sols les positives per què al final acabes primant quelcom que no té sentit que primis.
és lògic que una persona molt alta pel fet de ser-ho tingui un plus extra per ser el que sigui?? no.
doncs amb el gènere succeix igual...

la igualtat comença a casa. comença fent que el teu home (i no parlo del teu, sino en general) també porti el xiquet al metge quan està malalt, no cal que sempre hi vagi la mare. comença fent que l'home sigui responsable de la casa (neteja, compres...etc) igual que una dona....
comença per aquí, i comença també demanant-li que en cas de debat renunciï a la seua progressió professional per tal de "cuidar" la família...

i això no passa. les persones més masclistes que m'he trobat han estat en moltes ocasions dones, dones grans però també dones joves....

no crec que la Chacón sigui una ministra dolenta pel fet de ser dona embarassada, crec que és dolenta per què, com passa amb molts polítics que ocupen càrrecs públics, no tenen un cv i una vida professional que aval.li la gestió que han de fer... i així ens va.
de fet penso el mateix que tu Roser, és intolerable la crítica pel fet de ser dones, però crec que també és intolerable que siguin bones pel fet de ser dones...

una abraçada
ricardo santiago

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo. Estic contenta de retrobar-te. Ara feia molts dies que no sabia res de tu. Espero que estiguis bé.
Estic completament d'acord amb tu: la igualtat dels gèneres comença a l'interior de les cases, en l'organització familiar, en l'educació que cal donar als nostres fills per fer-els-hi entendre que no prendran mal per agafar una escombra, que la fregona no porta motor i que les patates comprades amb bossa de malla, no porten codi de barres. Afortunadament aquesta situació a casa nostra està molt superada, perquè el Salvi, igual canvia un bolquer, que va a la compra, que neteja els vidres, que posa la rentadora, igual com ho faig jo.
Pel que fa al cas de les ministres, penso que cal donar-els-hi un vot de confiança i veure com fan la seva feina. No es tracta de menysprear-les pel fet de ser dones però tampoc de sobrevalorar-les pel mateix fet, perquè aleshores tornarem a caure en una trampa tan o més perillosa que l'anterior: la de la disculpa fàcil i la de la tolerància inadmissible, especialment perquè ocupen càrrecs d'altíssima responsabilitat.
No sé, temps al temps. En qüestió d'uns quants mesos veurem què passa.
Una abraçada.

mossèn ha dit...

confiança ??? ... ehm ehm ... salut

Anònim ha dit...

m'ho sembla o ha desaparescut un post.....

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola anònim. Quin post ha desaparegut? Jo almenys, no n'he eliminat pas cap...

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mossèn. Si, ja sé que costa, això de la confiança, però com que és el que ara toca, mal que mal, més val prendre-s'ho bé i esperar a veure què més passa... no?
Salut!