UN DIA ESTRANY

(Imatge de la meva àvia, la M. Dolors Pros Tous, quan tenia uns 20 anys, cap als anys 30. Era, segons deien, una de les nenes més maquetes del Vendrell).

Tot avui ha estat un dia estrany. El cel semblava de plom a punt de desplomar-se, la pluja ha fet acte de presència a estones, mullant-ho tot i tornant-ho més fred i més plorós, el temps s'ha anat esfilagarsant com un drap de cuina vell i en general, les hores han passat lentes.

És el normal a les acaballes de tardor, però el cert és que l'ànim respon als estímuls d'una manera ben diversa perquè, encara que tinguem l'hivern tan a la vora i amb ell les festes nadalenques, si fa un bon sol i el ventijol bufa suau en un d'aquells dies d'assecar les bugades, el cor revifa i somriu al ritme parsimoniós dels núvols que passen i es perden horitzó enllà. La gent sembla sortir de les seves cases més contentes i munions de persones caminen per la Rambla, cadascuna amb la seva història i la seva personal circumstància. En aquest banc hi seuen una colla de iaios que comenten la darrera patinada del Nàstic; una mica més enllà el músic ambulant connecta els altaveus de l'aparell que l'acompanya i toca l'acordió amb parsimònia; en un altre banc una mica més amunt, tot buscant el solet que amb prou feines escalfa, una noia jove amb el seu nadó en braços, sent que el temps no passa i que cap moment serà tan perfecte com aquest que ara mateix transcorre. Els arbres deixen caure lentament les seves darreres fulles i resten nus a la vista de qui vol adonar-se'n. Des del Balcó encara es pot contemplar algun vaixell de vela que passa lleuger i que aprofita aquesta mica de vent que bufa. Les botigues estan plenes de productes agradables ja preparats per les compres nadalenques i la gent s'afanya a decidir els seus regals i presents amb una discreta alegria.

Avui, però, no ha estat un d'aquests dies. He mirat per la finestra del despatx una colla de vegades mirant de buscar concentració en les gotes petites que han anat caient del cel, com goteres d'un sostre baix, perquè davant l'ordinador el cap se me n'anava cap a un altre any i un altre moment.

Sí, un altre any i un altre moment. Fa avui tot just tres anys. Tres anys i ho dic amb malenconia, amb un punt de dolor i amb un gran enyorament. Avui fa tot just tres anys, tal dia com avui, tal tarda com aquesta, moria la meva àvia. S'apagava, se n'anava, s'esfumava el seu darrer alè. La seva mort va ser controlada, serena, absent cap indici de dolor. Heu vist mai com s'apaga una espelma quan ja no resta cap minúscol rastre de cera que faria encara que tornés a revifar-se la flama? Doncs així va marxar ella. Sense dolor, sense soroll, sense adonar-se'n, deixant enrera més de quinze anys d'un alzheimer que l'havien reduïda a una ombra del que ella era: la dona més ocurrent, riallera i enginyosa que he conegut mai.

Avui, tres anys després, els seus records... ja no fan mal sinó que em provoquen un mig somriure quan li explico les facècies de la seva vida a la meva Ariadna. Ella la recorda tot i que només la va conèixer asseguda en una cadira de rodes, completament absent de qualsevol incidi de resposta ni de qualsevol interès per la vida. L'Ariadna se la mirava sense comprendre què li passava a aquella persona gran que jo m'entestava en repetir-li que era la seva besàvia. Jo vaig ser tan feliç amb la meva de besàvia, que hauria volgut per a l'Ariadna tot el tresor de la seva presència a la seva vida i també la seva influència benefactora perquè la meva àvia, la Maia, va ser, per damunt de tot, una bona persona, una persona digna, una persona meravellosa.

Els seus contes van amanyagar la meva infantesa i la infantesa de la meva mare i ja de grans, amb la seva mort vam sentir que marxava amb ella aquella mica de la nostra infantesa que ella representava. Com en va ser de dolça, aquesta infantesa...

Com vaig dir en certa ocasió, cap carrer no porta ni portarà el seu nom perquè va viure amb senzillesa. Les seves motivacions eren poques però d'una vital importància: veure'ns felices, saber-nos contentes, fer-nos persones de bé. Se'n va sortir amb escreix. Ella va ser l'encarregada de moldejar la nostra manera de ser, tan de la meva mare com de la meva i avui, aquesta influència benefactora és impagable.

Records d'ella? A milers, a milions i la immensa majoria, bons, magnificats pel pas del temps, atresorats per la nostra memòria. Tres anys després de la seva partida puc dir amb la veu ben alta que la meva àvia, la Maia, la Maria Dolors Pros Tous, va ser una de les millors dones que he conegut i m'afalaga pensar que una mica d'ella viu en mi, en la meva mare i en la meva filla. En totes les dones que hi ha en mi ressona aquesta convicció i es fa cada dia més forta. Em sento feliç d'haver-la conegut. Em sento afortunada per atresorar els seus records.

(Imatge de la Maia, feta a Les Peces, a principis dels anys 80. Era, per damunt de tot, una dona ben riallera).