dimecres, 30 de gener de 2008

LA CAVERNA


Com ja sabeu, he estat molts dies absent del món dels blogs perquè he tingut el nostre segon fill, el Marcel. Aquest fet meravellós va succeir el passat dia 8 de gener a l'Hospital de Santa Tecla, aquí a Tarragona. El Dr. Sentís em va fer una cesària que ja teníem programada, perquè com que el nen pesava 4.290 g. i jo ja portava l'antecedent d'una cesària anterior, el més fàcil era que aquest allumbrament es produís a través d'una segona cesària. Fins aquí cap problema. He de reconèixer que quan amb el Dr. ho vam estipular així, vaig estar molt contenta i arribat el dia, em vaig presentar a Santa Tecla, bossa de roba i necesser en mà, i acostant-me al taulell vaig dir: "Bon dia, vinc a parir".
La cesària va anar molt bé i el Marcel va néixer rosadet, rodó, preciós, sense cap patiment, i jo, amb l'anestèsia espinal, vaig poder ser testimoni de cadascun dels primers instants del meu fill. Com en el cas de l'Ariadna, el naixement del Marcel també va ser emocionant, únic, inoblidable.
Després de l'operació em van portar a la sala que en diuen de Reanimació (Rea pel personal de la casa, com vaig poder constatar) i un cop l'anestèsia va deixar de fer el seu efecte, va començar, per a mi, el xou més dolorós, lacerant i mortificador de la meva vida.
Parir acostuma a fer mal, però si a més t'han d'obrir pràcticament en canal, doncs, la cosa està clar que es complica per moments. El meu cas no va ser diferent, només que mentre m'anava refent de l'operació en sí, vaig començar a notar un dolor intensíssim a l'alçada de l'engonal dreta. Quan vaig començar a queixar-me dient que no podia moure la cama perquè aquell dolor era insuportable cada cop que intentava moure'm, el personal de Santa Tecla va dir-me, repetir-me i tornar-me a insistir en que era normal, que és clar, sortia d'una intervenció, que això no és qualsevol cosa i que de mica en mica, al llarg dels dies, aquell dolor remetria; mentre, que em mogués, que no em quedés dins el llit, que provés de caminar i que a mesura que la musculatura s'anés activant, el dolor aniria desapareixent. I jo, ai de mi!, me'ls vaig creure, perquè per alguna cosa són professionals de la salut, perquè per alguna cosa deuen tenir un títol penjat al menjador de casa i perquè quan et poses en mans de metges, enfermeres i herbes d'aquest tipus, deixes de ser tu mateixa per lliurar-te plenament, confiadament i carregada de fe, a les mans d'aquella persona que pot curar-te o engegar-te al canyet de la mateixa atacada.
Dissabte dia 12 em van donar l'alta hospitalària i vaig marxar cap a casa amb el Marcel, el Salvi i l'Ariadna. Vaig marxar cargolada, repetint una i una altra vegada que aquell dolor insuportable a la banda dreta del meu maluc, jo no el trobava normal, que abans de la cesària no hi era i que no podia ni posar el peu a terra sense marejar-me de dolor. Us dóna la sensació que algú de Santa Tecla em va fer ni cas? Doncs ni cas. Tot van ser excuses de mal pagador: que si això és normal, que si t'anirà passant, que ja veuràs com a casa estaràs millor... Però jo veia que no podia suportar ni el pes del nen, ni aixecar-me del llit sola, ni posar-me les sabates, ni caminar, ni fer cap tipus de moviment que impliqués fer la més mínima tensió muscular. Res de res de res. Al contrari, el dolor era cada cop més bèstia.
Diumenge dia 13 vaig començar a tenir una mica de febre. No em vam fer massa cas perquè com que ens havien advertit que això podia passar, amb un simple Gelocatil es va resoldre el problema, però l'endemà dilluns, la febre, puntualment, tornava a fer acte de presència. No molta, només unes dècimes, però suficients com per deixar-me abatuda i exhausta.
A mesura que van anar passant els dies els meus moviments a casa es van limitar al trajecte que podia fer impulsada per la cadira de rodes del despatx, perquè era impensable caminar dreta i pel meu propi peu, sense que aquell dolor intensíssim i desmesurat, d'origen desconegut, em fes veure les estrelles i em remenés l'estómac.
Dijous dia 17, tot jugant, l'Ariadna em va donar un cop. Ella va perdre l'equilibri i quan va caure, va fer-ho damunt meu. L'Ari es va espantar moltíssim, no només per la caiguda en sí, sinó per les llàgrimes que em va veure lliscar cara avall, presa d'un dolor més enllà del que puc explicar. Això va ser definitiu.
Divendres dia 18 em vaig despertar i el primer que li vaig dir al Salvi va ser que tenia la sensació d'estar trencada, herniada, i que aquell dolor que venia de tan endins, devia ser causat pel trencament d'alguna cosa, més enllà del tema estrictament ginecològic. Ell, una mica espantat em va dir: què hem de fer? i jo li vaig contestar que començar pel principi. Apretant-me bé el costat lacerat i reprimint les llàgrimes a cada passa, vam anar a veure la nostra doctora de capçalera, la doctora Guasp (una eminència de dolçor) i ella va corroborar, exactament, el que jo ja pressentia: la cesària m'havia provocat una hèrnia que probablement, ja estaria estrangulada i endurida. Ens va dir que no ens aturessim ni a passar per casa i que anéssim corrent a Santa Tecla. Què? Santa Tecla? Ni parlar-ne, vam decidir anar directes a la clínia MATT, on el Dr. Solé Poblet, ja ens esperava. Quan em va veure entrar cargolada, coixejant, adolorida i marejada, em va fer estirar damunt de la camilla de la seva consulta i d'aquí, després d'unes exploracions necessàries, el dissabte dia 19, en tornaven a obrir per la mateixa ferida per la qual havia nascut el Marcel. El nou pas pel quiròfan va ser dolorós en tots els sentits, especialment en el moral i psicològic, per l'allunyament de la meva família, pel fet de tornar a patir novament el que ja havia viscut 10 dies abans: una nova anestèsia, una nova ferida, una nova recuperació, un nou tot.
El Dr. Solé Poblet va fer en mi meravelles, netejant-me un gran hematoma infectat que s'havia acumulat a la banda dreta del meu maluc, a l'alçada de l'engonal, i posant-me una pròtesi al trencament del recte posterior dret, en el que era una hèrnia declarada i de la qual em provenia el dolor.
Les atencions, cures i bon saber fer del personal mèdic i d'infermeria de la clínia MATT, m'han retornat la salut, encara que les forces, he de recuperar-les de mica en mica, al llarg dels propers dies. Almenys, aquell dolor que no em deixava viure, el Dr. Solé Poblet el va eliminar d'un sol cop, espero que per sempre. Li estic molt i molt reconeguda.
Al llarg d'aquests dies d'hospitalització a la MATT, he tingut llargues hores per pensar i per adonar-me de tota una sèrie de fets fàcilment constatables, referents a Santa Tecla:

1.- Aquest hospital està perdent pistonada cada hora que passa. S'està tornant una caverna. En comparació amb altres centres, les seves instal.lacions són cutres, velles, obsoletes i molt poc útils als malalts. Llits altíssims de tracció manual, timbres que no funcionen, llums que no es poden abastar des del llit, portes que no tanquen i que amb prou feines ajusten, parets a les que els falta una mà de pintura i que la demanen a crits i una mica de gust per les atencions mínimes que necessita una persona que ha de recuperar-se i que no està en un centre hospitalari pel gust d'estar-hi, com qui passa uns dies en un balneari.

2.- El personal, especialment les infermeres (deixant de banda algunes estranyes excepcions) són cridaneres, atabaladores, alguna del torn de nit, arribant a la impertinència i la mala educació. Un dia se me'n va presentar una quan era passada la una de la matinada, dient-me que em venia a punxar la panxa. Va entrar a l'habitació com un huracà, encenent llums, portes, donant cops, cridant com una boja, en uns moments en els que tant el Marcel, com jo, com l'Anna, que m'acompanyava, estàvem profundament adormits i necessitàvem descansar. La tia aquella no va tenir cap mena de mirament. Al cap d'una hora més o menys, tornava a entrar altre cop, dient que havia de curar-li el melic al Marcel, que ja podeu imaginar-vos els plors que va fer, la criatura, quan la van despertar d'aquella manera tan bèstia. És que en aquest hospital no saben que dormir i descansar també ajuda a curar-se i a refer-se? És impossible dormir en aquest centre, una sola trista nit sencera.

3.- Si des del primer moment en el que em vaig queixar del dolor que sentia, se m'hagués fet cas, potser no hagués calgut tornar a passar novament per un quiròfan, us sembla? Sento molt dir que la negligència del personal sanitari, la paguem els malalts, més encara perquè aquests són els únics professionals que tenen llicència per matar.

4.- Si no tinguessin pressupost, potser entendria la precarietat del tracte, l'aspecte i utilitat lamentable de les habitacions i dels serveis que s'hi ofereixen, la negligència a l'hora d'escoltar els malalts, però pel que sé, no és pas aquest el tema, i que no és pas una qüestió de diners sinó de falta de ganes d'invertir-lo en els malalts, que han de viure durant un temps en un hospital que sembla més un hospital de guerra que no pas l'hospital modern i competent que necessita una ciutat com Tarragona.

5.- La cirereta final a tota aquesta patètica situació la posa el menjar que serveixen a cada àpat. En tota la meva vida havia menjat res més dolent, mal cuinat, fastigós i avorrit com el menjar que he tastat aquests dies a Santa Tecla. Deu tenir moltes virtuds nutricionals, no dic que no, però per arrencar gana, com hi ha món que no és la millor manera, que et serveixin un pollastre que no només està fred, sinó al que és impossible separar-li la pell de la carn, perquè encara està cru, mig bullit, damunt un llit de xampinyons també bullits en aigua, sense ni gota de sal, que encara tenien terra i cruixien en menjar-los. Molt apropiat per arrencar gana!.

6.- La diferència que he trobat d'ara respecte a quatre anys enrera quan va néixer l'Ariadna, l'he trobada abismal en tots els sentits: en el tracte, en l'atenció, en el menjar, en les visites mèdiques, en els controls, en el descans, en tot. Ara és, amb una gran diferència, molt pitjor. No em vull ni imaginar què passarà d'aquí a uns quants anys més. Com no inverteixin uns quants milions en allò que realment necessita un hospital, Santa Tecla deixarà de ser un centre hospitalari per convertir-se en una cova, en una caverna. De fet, ja està posada en aquest camí.

I ara un prec: si mai em trobo malament, si caic desmaiada pel carrer i algú m'ha de socórrer, si prenc mal o sóc víctima de qualsevol accident, si us plau, no em porteu mai a Santa Tecla, perquè allí entres pel teu propi peu i no saps amb què o en què podràs sortir-ne. No vull córrer riscos innecessaris i més encara, ara més que mai, estimo la meva salut i de la Tecla, d'aquella cova infecta, no vull ni sentir-ne a parlar mai més.

Serveixi aquest post com a crítica i denúncia. Ara ja sabeu el perquè de tants dies sense comentaris i sense contacte.

dimecres, 23 de gener de 2008

MARCEL


Avui he entrat al blog per primera vegada en un munt de dies. No sabia ben bé què hi trobaria i la veritat és que he estat molt contenta quan he vist que el marcador de les visites ha continuat pujant el seu número. Des del cicle de Nadal que no he escrit res de res i la veritat és que ara quan ho faig, les forces m'abandonen una mica. En aquest moment em sento dèbil i estranya, però guardo al meu interior una mena d'escalfor que m'ha acompanyat al llarg d'aquests darrers mesos d'embaràs, des de l'abril fins al dia 8 de gener, que neixia el nostre segon fill, el Marcel.
Què voleu que us en digui? És una preciositat. Va néixer a través d'una cesària programada, de manera que el Salvi i jo ens vam plantar a l'hospital de Santa Tecla amb l'equipatge corresponent i davant el mostrador vam dir: bones, venim a parir!.
El Marcel va néixer rosat, rodó, sense esforç, amb 4.290 g. i 52,5 cm., amb els ullets grisos tancats i un piulet a la veu que ni el mateix Pavarotti hauria pogut millorar, per l'agut i el fort que va mostrar-se. Un primer plor que no va ser un plor sinó més aviat un "ja sóc aquí". La comadrona va acostar-me'l després de la primera revisió i em va dir que havia nascut el Nenuco (recordeu aquell nino?). Vaig sentir-me feliç, alleugerida tant del pes físic com de l'ànsia de les darreres jornades abans del seu naixement i, no és pas perquè sigui meu, però el Marcel és una preciositat, un tresor, un autèntic regal.
Fins aquí la part bonica, tendra, encantadora i feliç de l'assumpte.
Ara us preguntareu: n'hi ha alguna altra de part de la història, que no sigui així? Doncs sí, i tant que sí, per descomptat que sí, rotundament que sí, i quan us l'expliqui, quedareu astorats i fins i tot, potser una mica indignats, però en aquest moment estic recordant i el cap se me'n va al moment feliç del desenllaç del meu embaràs. Tenir el Marcel en braços, igual que tenir en braços a l'Ariadna, em provoca una sensació, no pas propera, sinó ben bé igual a la de la felicitat.
Deixo els retrets, les queixes i la meva indignació amb el personal de Santa Tecla, per a una propera ocasió, que no es farà esperar massa.
Mentre, estic encantada, contentíssima, immensament feliç, de presentar-vos al meu Marcel. A la fotografia podeu veure'l unes quatre hores després de néixer. És un plaer enorme per a mi el fer-ho.

dimecres, 2 de gener de 2008

CICLE DE NADAL IV - Frenètics de frenopàtic






Aquest matí el meu marit i jo hem fet algunes compres per ajudar als Reis Mags a complir amb la seva missió anual. Algunes joguines pels petits de la família, algun detall pels grans, el consabut obsequi per als més propers, per recordar-els-hi, una vegada més, que estem per ells, malgrat els preus desmesurats i fora d'òrbita de qualsevol objecte susceptible a convertir-se en regal nadalenc.
A casa nostra seguim la tradició d'una manera estricta: el dia de Nadal fem cagar el Tió i el dia 6 arriben els Reis d'Orient. Punt i final. A casa encara no ha aparegut mai el Pare Noel ni cap altra herba mutant d'aquestes festes portada "d'allende los mares", vestida de vermell, ulleretes sobre el nas i rostre rialler. No, el Pare Noel no sap ni que existim, malgrat que l'Ariadna em va preguntar fa uns quants dies, com és que aquest bon home anava a algunes cases dels seus amiguets i en canvi a casa seva, no hi havia posat mai els peus. Li vaig dir que és perquè el Pare Noel té una llista de cases de nens i nenes i com que a casa nostra ja tenim Tió i Reis, ja anàvem servits i l'home podia estalviar-se una feina. De moment, va colar i no m'ho ha tornat a dir més. Els seus tendres quatre anyets fan que sovint el que li explico vagi a missa i no em qüestiona. Repeteixo, de moment.
Bé, com us deia, avui hem estat de compres. Ha estat una bogeria i hem arribat a casa cansadíssims de veure joguines, productes, marques, de comparar preus, d'establir diferències que afavoreixin la nostra economia en equilibri, però per molt que ens hi hem esforçat, avui han sortit del nostre compte corrent, una colla d'euros. Per algun motiu que no m'explico, sembla que no es pot lluitar contra aquesta situació i és molt difícil no deixar-se emportar pel corrent consumista del regal i de l'àpat, perquè una s'hi sent obligada, donat que la gent propera també fa regals i obsequis i crec que no hi ha res més lleig que deixar de correspondre en la justa mesura, a algú que de cor et fa arribar un regal, per senzill i innecessari que sigui. Per tant, tots a comprar com a bojos.
Hi ha hagut un moment aquest matí, en una gran superfície amb els passadissos plens de tota mena de joguines, excepte la que nosaltres buscàvem, que el meu marit i jo ens ho hem mirat tot amb una mica de perspectiva, primer, perquè cercàvem una cosa tan concreta que, ni que l'haguèssin tingut al davant, tampoc l'hauríem vista, i en segon lloc, perquè la gent semblava boja comprant tota mena de coses que després, ves a saber, aniran a parar al contenidor o al fons més profund de l'armari empotrat del passadís i, fins l'any que ve, si Déu vol.
Les prestatgeries estaven aquest matí carregades, plenes fins al sostre de tota mena de capses, de tots els tamanys, mides, mesures i formes, que contenien tot tipus de joguines, mecàniques, de drap, de plàstic, de fusta, amb piles, sense piles, d'aquelles que ho fan tot elles soles i tu t'asseus a mirar com ho fan, nines, ninots, accessoris de totes les menes, models i qualitats i sobretot i especialment, molt de plàstic i molt de cartró. La gent omplia els seus carros de la compra com si el món s'acabés i el temps s'estés exhaurint per moments, amb una mena de competència insana que semblava més una amenaça que no pas l'activitat lúdica, divertida i agradosa que entenc que ha de ser anar a comprar regals.
La setmana passada, davant la imminència del Nadal, va passar exactament el mateix, però en el camp de l'alimentació. Penso que per fer-se amb un canapé de pastisseria a Tarragona, calia demanar audiència al rei (no al mag, a l'altre), i tot i així, ja ho hauríem vist. Les botigues de congelats, les parades del mercat, les superfícies on venen coses que es poden menjar, estaven plenes que no s'hi cabia i tot, a uns preus que, d'entrada, en alguns productes, em semblaven abusius, amb l'ànim clar dels botiguers de fer l'agost, el setembre, l'octubre i el novembre a les acaballes de desembre.
Sembla que per aquestes dates tots plegats perdem la xaveta i frenèticament comprem, consumim, fem veure que som feliços, ens llancem a un desenfrè desequilibrat que, a la llarga, ves que no ens porti directament al frenopàtic. Sabíeu que existeix una malaltia en la que es tracta a les persones que compren compulsivament tota mena d'objectes als que després no donaran cap ús? I sabeu que aquesta és una malaltia psiquiàtrica molt difícil de tractar i que necessita solucions dràstiques, com ara acabar amb sanya amb totes les targes de crèdit alhora que es bloquegen els comptes? No ho trobeu molt trist?
Tot just estem només a dia 2 de gener, però estic esperant amb ganes i amb ànsia que arribi el dia 5 per començar a desempallegar-me de la sensació que el temps s'acaba i que cal que compleixi amb els meus compromisos pel que fa a regals i bones intencions. Miro de tenir el cap al seu lloc, però caram, que n'és de difícil. Tot té un límit i el meu sé molt bé a on és: no vull anar a parar, de cap de les maneres, al frenopàtic, i menys encara, per celebrar com cal unes dates que haurien de ser de joia, germanor, il.lusió i tranquil.litat. Com deia sempre la meva besàvia: nena, tingues seny, molt de seny!...
I espereu, que això no s'ha acabat aquí, perquè acte seguit després de les jornades de Nadal, amb la seva borratxera consumista, arribarà el moment de les rebaixes i les matrones entraran als establiments "en tropel", com bèsties ferotges, per fer-se amb la millor peça.
Això mereixerà, per descomptat, un comentari a part.