dijous, 17 d’abril de 2008

UN VOT DE CONFIANÇA

























Els qui em coneixeu sabeu que no sóc especialment feminista, més aviat al contrari, crec que la lluita per a la igualtat dels sexes és un debat exhaurit, perquè els capquadrats que tenen a les seves empreses a algunes professionals molt qualificades i molt ben preparades, en condicions d'inferioritat respecte dels seus companys masculins, pel que fa especialment al salari i a la responsabilitat empresarial, penso que haurien de tancar el xiringuito i dedicar-se a fregar cassoles, que és el que fan moltes dones quan arriben a les seves cases després de llargues jornades laborals. Afortunadament, sempre hi ha millors opcions i no totes les empreses ni tots els empresaris gasten la mateixa política social en els seus consells d'administració. Els homes, els agradi o no, sempre toparan amb dones que aspiraran a càrrecs importants i a més, al.legaran mèrits per obtenir-los, tindran perseverància i esperit de sacrifici en el treball i a més, es mostraran entusiastes amb el que fan, obtenint així bons resultats que faran lícites i justes les seves ambicions.
Els temps estan canviant, i ben depressa. Així ho demostra el fet que el nou govern Zapatero tingui una majoria de dones dirigint els diversos ministeris. Ho trobo perfecte, ja era hora. Aplaudeixo a ZP per aquesta decisió que, amb el temps, es demostrarà segurament, espero, encertada. De moment i d'entrada, el nou executiu té el meu vot d'esperança i de confiança. Naturalment però, aquesta decisió ja ha rebut dures crítiques per part dels sectors més conservadors dels mitjans de comunicació especialment. Trobo intolerable que d'entrada, sense cap altre judici de valor més que el fet que les ministres siguin ministres, ja comencin a rebre qualificatius despectius, pejoratius i ofensius. Per descomptat, la COPE és l'abanderada d'aquestes crítiques l'amic Federico, tan espectral com sempre, ja ha alleugerat la seva ràbia escupint bilis per la boca com una mofeta bigotuda qualsevol. L'ABC, com era de preveure, tampoc es moca amb mitja màniga i en l'article d'opinió que publicava ahir Antonio Burgos, es pot llegir, textualment i copio: "ZP no ha nombrado un nuevo gobierno, sino que como medida de precaución ha organizando su Batallón de Modistillas Ministeriales, donde las señoras superan ya a los caballeros". Fins i tot el mal anomenat Cavaliere, en Berlusconi, vaticinava que Zapatero tindrà problemes amb tantes dones al govern, vomitant també una sèrie de profecies que ni el mateix Nostradamus les hauria dit de més catastròfiques. En canvi, avui surt publicat al diari que el Berlusconi s'està rumiant si fitxa, entre d'altres dones per als distints ministeris, a una model, Mara Carfagna, per al seu propi govern, la mateixa model que va ser el blanc de les poc subtils intencions lividinoses del Cavaliere quan va dir obertament "Si no estigués casat m'ho faria amb ella". Total, en qüestions de sexe, es veu que més val anar al gra i fora subtileses que només fan perdre el temps. És la remonda.
Trobo intolerable que es posi en entredit el mèrit de les noves ministres, només pel fet de ser dones, sense donar-els-hi, almenys, l'oportunitat d'encertar-la o de cagar-la. Ni tant sols els 100 dies de confiança es mereix aquest govern? No ho crec pas. Per cert, inoblidable la imatge de la ministra Chacon, desfilant davant les tropes amb la seva panxeta de sis o set mesos. Què passa, és que una dona embarassada no pot pensar amb claredat sobre afers militars i de defensa o sobre qualsevol altre assumpte? Em sembla que totes aquestes precaucions, aquests vaticinis de desastre, aquestes crítiques gratuïtes i buides, són pròpies de ments que no han evolucionat, que no s'han posat al dia i que no saben que les dones han triplicat la seva presència al mercat laboral en aquests darrers quinze anys, que les universitats expedeixen tants títols per als homes com per a les dones i que el nombre de llicenciades, de doctores i de catedràtiques, és tan important com el dels mascles.
Suposo que els més curts d'enteniment, obtusos de pensament i estrets de mires, masclistes i reaccionaris, contemplaran aquest nou govern i determinaran que es tracta d'una mena d'harem particular de ZP, però com us deia, els i les ministres, tenen el meu vot de confiança i el dret a que se'ls concedeixi, com a mínim, el benefici del dubte, especialment, abans de començar l'exercici de la seva funció.
ZP mentre, deu pensar: "Ladran, luego cabalgamos".

dijous, 10 d’abril de 2008

TOT RECORDANT A JIM HENSON

Ben podria ser que aquest nom, Jim Henson, no us soni de res, però us garanteixo que és el culpable que la nostra generació hagi passat estones inoblidables davant el televisor, després de sortir del cole, veient programes que ara enyoro d'allò més. Recordeu "Barrio Sésamo"? i abans d'aquest, "Ábrete Sésamo"? I dins d'aquests programes, recordeu la granota "Gustavo, el reportero más chicharachero de Barrio Sésamo", com era coneguda a la televisió espanyola, i a Kermy, que era el seu nom original en anglès? I a Coco? I a Triqui, el monstruo de las galletas? I al vampir que comptava mentre esclafia grans riallades que desfermaven llamps i trons? I tants d'altres, com la porqueta Peggy, per exemple, o el Fosthy? Aquells que tingueu menys de vint anys, segur que aquests personatges us poden sonar, però en acció mai els heu vist. M'equivoco? Potser tingueu més recent els fraguels, que vivien a Fraguel Rock? En canvi els de la meva generació (ahir en vaig fer 37), tenim molt viu el record d'aquests i de molts altres personatges que comptant, pujant i baixant, devorant galetes o fent mil disbarats, ens van ajudar a conèixer conceptes bàsics al mateix temps que ens divertíem mentre berenàvem davant el televisor.
Una mica més tard, quan jo tenia una mica més de vint anys, va aparèixer en escena "El Cuentacuentos", una autèntica meravella, en la que l'actor John Hurt donava vida a un personatge estrafolari, gairabé caricaturesc, que explicava contes que s'escenificaven. Als seus peus hi jeia un gos que parlava i al davant seu tenia una gran llar de foc, que escalfava i il.luminava una estança enorme i francament misteriosa, perfecta per despertar la imaginació i fer volar la fantasia.
Em pregunto, on ha quedat ara tot això? En quin fosc racó dels arxius de TV1 reposen totes aquestes cintes que contenen programes infantils meravellosos. Potser el pas del temps me'ls ha fet cada cop més ideals, però el cert és que ara ja no se'n fan com aquells (algun dia caldrà dedicar un post tot sencer a la mítica "Terra d'escudella" del circuït català, perquè aquesta és també una altra història). Em fa una certa ràbia i també una certa llàstima que la meva Ariadna tingui tan poques possibilitats de veure una programació infantil de qualitat, perquè a l'hora en la que jo veia els programes que us comento, ara les televisions emeten programes de xafarderies i de misèries personals. Em direu que sempre ens queda el Club Super 3 i jo us diré que si us plau, no em feu riure, estem parlant de qualitat...
Si l'Ari vol veure alguna cosa que mínimament tingui aspecte d'infantil, ha d'enganxar-se al Boomerang o al Disney Toons, o al Nick i algun més, canals tots ells, que es passen l'estona emetent només dibuixos animats de mitjana i mala qualitat, com el Doraemon, al que no aguanto o el Ninja Hatori, al que no suporto.
Avui em ve de gust recordar a Jim Henson, el pare dels personatges, meitat titelles meitat pelutxos, amb els que vàrem crèixer, com Epi i Blas, Coco o Triqui, entre molts altres, igual com també "Los Teleñecos". La seva factoria, una autèntica mina d'imaginació i de qualitat, va perdre un geni quan Henson va morir, fa ja alguns anys. Està clar que el seu enginy no s'ha repetit, almenys pel moment i a aquestes alçades de la pel.lícula, sincerament, ja em dono per perduda.
Us adjunto un vídeo absolutament genial, que segur que recordareu: el Manamana. Segons diu Youtube, l'han vist la friolera de 2.727.021 vegades.
Au, a disfrutar com nens (i nenes).

dimecres, 9 d’abril de 2008

EM SENTO "POLACA"



Em sento "polaca", més que no pas "polonesa", que es correspondria més aviat a les persones que han nascut a Polònia. No, no. Jo em sento "polaca" i cada dia més addicta al programa de TV3, de fet, des del meu punt de vista, l'únic programa de producció pròpia de TV3 que s'aguanta, que té un contingut, que entreté i que no és dolent més que un mal de ventre. Sento dir-vos que tinc una pobra opinió de "la Teva", perquè es repeteixen més que l'all, emeten unes pel.lícules que, per terme mig, són una bírria, fan uns informatius que en ocasions, grinyolen per les costures i emeten uns programes més propis de qualsevol televisió local amb recursos limitats, que no pas addients a les aspiracions i pretensions d'una cadena que vol competir en igualtat de condicions amb les grans cadenes estatals que, dit sia de pas, tampoc es llueixen massa amb les seves graelles de programació.
De tota l'escaleta de programes de TV3, salvo i amb molta diferència, "Polònia" del Toni Soler i tota la seva camarilla. M'encanten les seves imitacions perquè els actors i actrius es tenen el personatge que imiten après de dalt a baix i reprodueixen amb malèvola exactitud l'aspecte físic, la manera de parlar, de moure's, la personalitat de l'imitat, afegint-hi, sovint, una exageració que converteix en hilarant qualsevol petit detall que vulguin remarcar.
Considero que "Polònia" és un programa valent, que s'atreveix a emetre a tota pantalla, allò que la gent del carrer pensem, però que no tenim l'oportunitat (o la valentia) de manifestar en públic, al voltant dels polítics i de les situacions socials que a diari es creen. Ningú es salva de la sàtira, ni la família reial, ni els polítics de qualsevol extracció, els d'aquí, els d'allà i els d'"acuyà", des del Mas i el Duran, el Carod i el Puigcercós o el Montilla el Pujol i el Maragall, passant pel Rajoy i l'Aceves, la Chacón i el ZP i, "allende los mares", l'Hugo Chaves o el Papa de Roma, per exemple.
Arriben fins a tal punt les seves imitacions i sàtires, que no aconsegueixo veure els polítics tal i com ho feia abans. Amb el cor a la mà, em costa molt prendre-me'ls seriosament, i com més va, més. Quan parla el Mas, per exemple, estic esperant d'un moment a l'altre, que faci aquell gest amb la llengua que el seu imitador repeteix continuament, i el mateix quan veig al Duran, ell sempre a l'espera del seu ministeri (que potser acabarà aconseguint, al pas que va, el molt podrit). La sàtira, l'exageració, la paròdia de les imitacions i la gran comèdia que és la vida pública a casa nostra, es veuen reforçades i sobredimensionades amb gran encert, quan els que posen a la pràctica aquest punt de crueltat i malícia són bons actors i actrius, guionistes, maquilladors, gent d'atretzo i escenificadors en general. Dóna gust veure reflectit obertament a la pantalla allò que en públic s'intenta amagar o difuminar sota una mena de cortina que veli el mal rotllo i l'aborriment en el que està sumit el país. Al meu entendre, potser als nostres intel.lectuals, polítics i actors socials en general, els falta una carretada plena d'audàcia per abordar els temes de cada dia amb imaginació i gràcia.
Us deixo unes quantes perles d'aquesta gent del "Polònia" (que podeu veure clicant aquí, aquí i aquí). M'han costat molt de triar perquè tots els gags són bons i he passat una bona estona al Youtube, tornant-los a veure. Si en voleu més, només cal que poseu Polonia a la barra buscadora del Youtube.es, i a riure.