Avui es cenebra el Dia Mundial de la Poesia. Ai la poesia, potser la única i última lluentor que ens queda de la nostra en ocasions perduda humanitat. La poesia és la capacitat de veure-hi més enllà dels ulls humans i d'expressar allò que es veu amb la limitació que imposen les paraules, però la combinació màgica dels ulls humans que van més enllà i les parules que expressen tant com poden, ofereixen composicions brillants, sentimentals, melancòniques o plenes d'alegria, segons el moment, que trascendeixen el sentiment humà i ens apropen a la divinitat més llunyana i fugissera dels nostres afers diaris.. Com que per mostra sempe és més efectiu un botó, us deixo escrit un dels poemes que més m'agraden i m'arriben, en aquest cas, d'un poeta català, actual i contemporani, que no només escriu meravellosos poemes, endut per uns sentiments de pèrdua que compartim, sinó que també tradueix i escriu teatre: Feliu Formosa. Que el gaudiu!
TORNO A LA CAMBRA EXIGÜA
Torno a la cambra exigua
on vam ser una vegada.
A sota hi ha una plaça
amb una estàtua blanca
que té la teva cara.
Algú ha tancat la porta.
Obro la balconada i veig coloms
que volten la teva estàtua blanca.
Em quedo aquí.
Com sempre, sense cedir a la calma.
El dia que vindràs
per segona vegada en aquest lloc,
creat només per recrear-te,
m'hi sobtarà un final que no serà el final,
i em tornarà a la calma.
2 comentaris:
Bonica i tendra celebració...jo he posat el meu granet de sorra, també. Però el teu regal és únic, aquest no el coneixia, gràcies. Petons, preciosa
Zel, moltes gràcies a tu. Feliu Formosa és tota una troballa. Té poemes magnífics i de tots els que he llegit escrits per ell, aquest és el que més m'agrada.
Molts petons.
Publica un comentari a l'entrada