Abans de ser president dels Estats Units, Barak Obama ja era notícia a tots els informatius. D'ençà que ocupa la presidència, no només és notícia tot el que fa i diu sinó que a més, apareix davant l'opinió pública com un home fort, de caràcter decidit, ferm en les seves conviccions i inflexible en les determinacions que pren. El càrrec li imposa aquesta imatge, però tot i així, es mostra també humà, molt humà, quan tracta amb les seves filles o amb la seva muller Michelle. Fa molt poquets dies els Obama tenen un nou membre a la família: un gos d'aigües portuguès que respon al nom de Bo. En Bo té sis mesos, és blanc i negre, juganer i pelut. Sembla ben suau i ha passat a ser un dels cans més famosos del món, juntament amb el Rex (de la sèrie policíaca), el Pancho (de l'anunci de la loteria), el Valentín (d'Aquí no hay quien viva) i algun més.
Trobeu oportú que el Barak Obama convoqui als mitjans de comunicació als jardins de la Casablanca per presentar al món el Bo? Alguns direu que només és un gos i que no té més importància que la que la família, en la seva intimitat, vulguin donar-li, però jo penso que sí, que en té molta d'importància i que el gest d'Obama l'humanitza, el fa proper i sensible. Trobo que és un gest decididament favorable per als cànids, sobretot i especialment si tenim en compte la situació trista, patètica, injusta i malvada en la que es troben molts gossos i molts altres animals domèstics. Potser sí que a la gent els cal un referent com l'Obama per adonar-se que fins i tot l'home més poderós del món té temps per cuidar del seu gos, per jugar-hi i per dedicar-li les carícies que segur que el Bo li reclama. Espero i desitjo que hi hagi més gent que segueixi el seu exemple.
Els gossos necessiten cures, carícies, neteja i companyia tant com necessiten menjar, beure i sortir a unes hores determinades per fer les seves necessitats. En aquest sentit, l'Ajuntament de Girona ha donat un pas endavant força important i és que han aprovat unes ordenances en les que multaran els amos que no treguin a passejar el gos. Ras i curt. Les multes per aquests amos irresponsables i cruels seran força substancioses: entre 100 i 400 euros. No és pas poca cosa. L'ordenança, doncs, obliga a passejar els gossos durant 20 minuts al dia, com a mínim i també multarà els amos que tinguin els seus gossos en espais reduïts com per exemple, un balcó i a la nit, es prohibeix que el gos estigui al balcó o a la terrassa. A més, el gos haurà d'estar censat i els amos hauran de fer-se responsables de les seves caques sota multa d'entre 30 i 300 euros. Aplaudeixo aquesta iniciativa i espero i desitjo que aquestes ordenances es compleixin fil per randa i sense miraments a partir d'ara mateix. I també vull que aquest exemple s'estengui a d'altres ajuntaments de ciutats, a fi i efecte que els gossos tinguin una bona vida, si més no, una vida digna.
I ara una denúncia pública: els veïns que tenim damunt els nostres caps tenen una gossa que es diu Brownie. És una gossa rossa, prima i escardalenca que viu al balcó interior del pis, just damunt del terrat. Al llarg dels sis anys que fa que conec al gos l'he vist passejant pel carrer potser (i crec que sóc generosa), una vintena de vegades. La seva mestressa està molt ocupada, massa ocupada per fer-se'n càrrec i en canvi, em va confessar en certa ocasió, que només el gos apaibagava la seva solitud quan els fills havien volat de casa. Ara tenen una altra gosseta, un chihuahua que respon al nom de Milú. És una gosseta jove que encara no coneix els tristos costums de la casa perquè ningú s'ha amoinat a explicar-els-hi, de manera que intueixo que el gos fa el que pot quan pot i sobretot, que es fa caca i pix dins el pis. Per això rep autèntiques pallisses (des de casa sento un cop, i els compto, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... catorze, quinze...), que deixen a la Milú baldada, plorant i treta d'una puntada de peu al balcó: Marrana, més que marrana, que ets una marrana! li crida la histèrica beguda de la seva mestressa. I la Milú es queda fora el balcó plorant hores i hores. Creieu-me que trenca el cor. Ho ha sentit tot el veïnat perquè si alguna cosa són aquests veïns és cridaners, baladrers, excessius i mala gent. Tant de bo visquessin a Girona, perquè els posaria una denúncia per tot lo alt i desitjant veure'ls ben lluny, tant de bo se'n vagin al centre mateix de la merda. Són gent que si entre ells ja es passen el dia (i sovint la nit) barallant-se, com han de tenir cura d'un pobre gos (dos, de fet), que està completament indefens davant la borratxa desatenció de la que és objecte. Perdoneu però és que no ho suporto. Em remou les entranyes cada cop que sento la pobre Milú plorant desesperada i l'intueixo gratant la porta per tornar als braços de qui amb tanta crueltat la tracta diversos cops al dia. Pel carrer no l'he vista mai. Mai.
Bo, el gos de l'Obama, és la cara i la Brownie i la Milú, la creu.
I quina creu la nostra d'haver d'aguantar aquesta... púrria...
0 comentaris:
Publica un comentari