dijous, 30 d’abril de 2009

UN MOMENT DE GLÒRIA








També un moment d'èxit, d'orgull, de satisfacció, de tenir la sensació de posar decididament el peu a les pàgines de la història de la ciutat de Tarragona.
Ahir l'Assamblea del COE va escollir Tarragona com a candidata espanyola als XVIII Jocs del Mediterrani i una nodrida delegació de la candidatura va traslladar-se a Madrid per assistir a aquesta assemblea, fer la seva exposició davant els presidents i presidentes de les distintes federacions esportives i defensar fermament i decidida, l'opció de Tarragona.
La resposta va ser en sentit afirmatiu i per aclamació unànim. És el resultat del treball fet a consciència i amb tossuderia realitzat fins ara, al llarg de més d'un any i mig. És com qui està un llarg període de temps estudiant i al capdavall, aprova amb nota l'examen al qual es presentava. L'examen no només es va apovar amb nota, sinó que es va rebre el seu resultat amb aplaudiments i entusiasme.
No n'hi ha per menys. I me n'alegro tant...
Ara Tarragona ja és ciutat olímpica però té encara un llarg camí fins arribar al 2011, quan el Comitè Olímpic Internacional decidirà la Seu organitzadora dels XVIII Jocs Mediterranis. Caldrà seguir treballant i esperar fins a aquesta data.
Mentre, però, gaudim de la festa. Especialment la gent de la Candidatura, que tant d'esforç i il.lusió i ha posat, és qui més la mereix.
I per a tots i totes, per aquells que han cregut en la Candidatura i en les immenses possibilitats de Tarragona, enhorabona!.





Un moment per a la història, quan el President del COE, Sr. Blanco, proclama Tarragona com a Candidata.

dilluns, 27 d’abril de 2009

TARRACAJONEJANT CADA DIA



Des de fa una vintena de dies la paraula TARRACAJORRANI ens va assaltar a la ciutat de Tarragona, pintada als passos de peatons formant una ratlla més, enganxada a diversos fanals, fins i tot fent de coixí als ja de per sí incòmodes bancs de la Rambla Nova. La gent preguntava TARRACAJORRANI. Què significa? Es van fer especulacions, es van dir bestieses i naturalment, com no, abans de saber res de res, també es van emetre crítiques, algunes d’elles injustes, injustificades i sobreres. Els més eixerits van dir (especialment a pilota passada) que ells ja sabien què significava aquella paraula que com una mena de Supercalifragilisticoespialidoso venia a tenir les mateixes connotacions d’un Hakuna-Matata.
El misteri es va desvetllar aquest passat dia de Sant Jordi. TARRACAJORRANI significa Tarragona Candidata als Jocs del Mediterrani. Així de fàcil, i així d’agradable i engrescador.
El dia de Sant Jordi, una immensa pantalla ensenyava a la fi a tota Tarragona, la campanya que la gent de la Candidatura, com sempre amb en Mario Rigau al capdavant i amb els seus vicepresidents, van engegar per promocionar la candidatura. No em negareu pas que és una manera ben original de cridar l’atenció, no?. Genial! TARRACAJORRANI és una campanya valenta, jove, nova, per dir a tothom que ho vulgui escoltar, que Tarragona és una ferma candidata a l’organització dels XVIII Jocs del Mediterrani que es portaran a terme l’any 2017, convertint Tarragona, si finalment resulta ser elegida Seu dels Jocs l’any 2011, centre i capital de tota la mediterrània durant els quinze dies que duren els jocs. Una promoció i un impuls definitiu per Tarragona, que va més enllà del que qualsevol podria sospitar i sobretot i especialment, una aposta decidida i contundent a favor de les capacitats d’organització i de lideratge de la nostra ciutat. Un repte, per descomptat, però al mateix temps també, una il·lusió immensa.
La campanya ha enganxat, ha tingut èxit, l’han cantada, ballada i escoltada mil cops totes les persones que, des de dijous passat fins ahir diumenge, van passejar per la Rambla Nova i això és només el principi perquè si les coses van com han d’anar (com ja s’ensuma i s’espera que aniran), Tarragona serà la ciutat que el COE escollirà per representar Espanya a nivell Internacional. Això passarà aquest dimecres entrant, dia 29 d’abril. Crec que merescudament, Tarragona mereixerà tenir aquesta festa.
Tot són flors i violes? Per descomptat que no. Sempre, sempre, sempre, hi ha d’haver qui estigui en contra de les iniciatives i per sistema, les critiqui. Algú l’ha de fer aquest paper i creieu-me, hi ha qui l’exerceix des de fa molts mesos: que si això del TARRACAJORANI és poc català, que si és cacofònic, que si és només per a la gent jove (es veu que no miren Casal Rock els que diuen això), que si tot plegat no té en compte la candidatura 2016 (no crec que es puguin ni s’hagin de barrejar “churras” amb “merinas”, cadascú que aguanti la seva espelma i la terra per qui se la treballa), etc., etc., etc. Malgrat això, la candidatura corre, vola cap a la finalitat del seu èxit i no hi ha hagut qui l’aturés, per paranys que ha hagut de patir, a nivell institucional i personal. Me n’alegro moltíssim.
I ara, un secret. El primer cop que vaig sentir el rap TARRACAJORRANI i que vaig saber de la campanya, va ser el dia 9 d’abril (coincidint amb el meu aniversari i, de fet, va ser un bonic regal). En Mario Rigau ens va trucar per dir-nos al Salvi i a mi si passaríem per les oficines de la candidatura perquè tenia una cosa per ensenyar-nos si volia el nostre punt de vista. En aquell moment, els creadors de la campanya l’estaven donant a conèixer a en Mario i vam poder compartir aquell moment. Sincerament, em va encantar i no només a mi perquè quan l’Ariadna i el Marcel van escoltar la música, es van posar a ballar, especialment el Marcel. Tenint en compte que té 15 mesos us he de dir que de fingir, encara no en sap. Li va agradar i està clar que la campanya funciona. M’ha costat passar aquests 15 dies sabent el que s’estava coent i veient aparèixer el TARRACAJORRANI a distints llocs i en distints formats. Fa 10 anys que la festa de Sant Jordi no em fa cap il·lusió però enguany, les coses han canviat i esperava el dia 23 amb ganes. Les meves expectatives no es van veure decebudes i ara només tinc ganes de TARRACAJONEJAR cada dia. Estic certa de no equivocar-me: viurem d’ara endavant, moments de gran emoció que faran història per Tarragona. Aprofitem l’ocasió perquè això de TARRACAJONEJAR no se’ns ofereix cada dia. Endavant amb força!.




dijous, 23 d’abril de 2009

BON SANT JORDI!



Molt bona diada de Sant Jordi per a tothom i per a totdon.
I feliç Tarracajorrani!...


dissabte, 18 d’abril de 2009

I DE COP, SALTA LA NOTÍCIA...


... Salta la notícia i comencen a tremolar les cames de segons quins friquis amb ínfules de polític fet i dret. És com quan tens un ensurt que ignoraves tenir tant a la vora i els budells s'estarrufen i s'erissen els pèls del clatell en una esgarrifança que fa que de cop i volta, moltes imatges inesperades i insòlites travessin el cervell, intentant buscar un punt d'ordre en el caos format en un instant. La notícia la donava en Carod fa uns quants dies i des del meu punt de vista, no és que faci una passa enrera i renuncïi a ser cap de cartell a les properes eleccions al Parlament, en favor de Joan Puigcercós. Per a mi l'autèntica notícia és la que el mateix Carod, sàviament, expressava amb aquestes paraules: "Ho sento molt pels nostres adversaris, Esquerra ja no és noticia pels problemes, ho és per les solucions. Ja no ho som pels conflictes, ho som pels acords. Ja no ho som per les divisions, ho som per la suma. I deixem-ho clar també, el lloc d'Esquerra, és a l'esquerra. I fins i tot els que no tenim carnet de conduir ho sabem. S'avança per l'esquerra. És l'hora de ser valents i això implica que hem d'assumir serenament que la millor aportació al projecte nacional de país que podem fer és contribuir a construir-lo en l'amplíssim espai que va del centre cap a l'esquerra. Hem de passar del nacionalisme a la nació".
Bravo!.
M'encanta.
He de reconèixer que molts dels mítings d'en Carod m'han produït, al llarg del temps, una sensació de cremor a la panxa, d'urgència perquè es compleixin els anhels que des de fa tant de temps espero (esperem): un avenç decidit, important, inqüestionable per a Catalunya. Que Catalunya es situi a la pole position dintre d'Europa, com a estat sobirà, amb un govern fort, independent i adult, capaç de prendre les decisions que han de dur al país i a tota la seva gent, cap a un futur millor i més lliure que el que hem conegut fins ara la meva generació i 10 generacions més enrera.

Estic convençuda que en Joan Puigcercós serà un bon candidat a la presidència de la Generalitat. Tota la seva trajectòria política l'avala i a més, tindrà al costat a en Carod, amb el qual, ERC ha obtingut els millors resultats electorals des dels temps de la República i els temps dels fundadors.

Tots dos junts, entenent-se, "que tremoli l'enemic".

La bona notícia és que s'han acabat les notícies de dissensió, de baralla, de belicositat permanent entre la pròpia gent del partit. Està clar que quan un col·lectiu és gran, no tots els membres que l'integren s'entenen entre ells al 100% (això és impossible) però almenys, no es mosseguen i aquest és l'estat desitjable. L'estat òptim és que a més, treballin plegats, com passa i passarà entre en Carod i en Puigcercós. Els conec una mica a tots dos i sé que són tots dos, molt i molt tossuts i que a força d'insistència, de perseverança i de treball, aconseguiran allò que s'han proposat: arribar tant lluny com puguin i amb ells, tota la gent, tota Catalunya. Estic desitjant que arribi aquest moment.

Penso ben sincerament que Carreteros, Uriels i altres herbes (males herbes des del meu punt de vista) ja poden començar a fer les maletes i anar allà on vulguin, preferiblement a prendre pel sac (ja sé que això és políticament incorrecte, però així és com ho sento). Si en Carretero vol establir un segon PI, com en el seu dia va voler crear la llumenera d'en Colom, endavant. Serà la manera més ràpida i efectiva que desaparegui del panorama i a la fi, perdem de vista la seva insidiosa presència. En Puigcercós avui mateix ho ha dit ben clar: si no els agrada, doncs porta.

D'ençà que ha saltat la notícia tinc dins meu una sensació d'esperança i d'il.lusió en el meu partit d'una intensitat que fa temps que no sentia i això em posa de molt bon humor. Avui al Telenotícies he escoltat com la resta de partits es permeten opinar i donar el seu punt de vista (sovint erroni i portat pel desconeixement d'ERC i de les persones que lideren el projecte) sobre aquest fet. Cadascú hi diu la seva i naturalment, estan en el seu dret, però és una llàstima veure com pixen fora de test dient bajanades de l'alçada d'un campanar. Potser la més gruixuda i mancada de veritat sigui la de la Sánchez-Camacho (com no), que ha dit que "la situació interna a Esquerra està afectant "directament" el tripartit". Mentida. Això és mentida i a més, una cosa no té res a veure amb l'altra. En fi, els diaris en van plens.

Veurem què és el que passa en aquest futur immediat que se'ns promet feliç i tranquil als militants d'ERC. Estic convençuda que hi ha molt camí per endavant i com moltes vegades cita en Carod, tal i com deia el poeta, "tot està per fer i tot és possible".

divendres, 17 d’abril de 2009

BO (Sobre la cara i la creu dels gossos)


Abans de ser president dels Estats Units, Barak Obama ja era notícia a tots els informatius. D'ençà que ocupa la presidència, no només és notícia tot el que fa i diu sinó que a més, apareix davant l'opinió pública com un home fort, de caràcter decidit, ferm en les seves conviccions i inflexible en les determinacions que pren. El càrrec li imposa aquesta imatge, però tot i així, es mostra també humà, molt humà, quan tracta amb les seves filles o amb la seva muller Michelle. Fa molt poquets dies els Obama tenen un nou membre a la família: un gos d'aigües portuguès que respon al nom de Bo. En Bo té sis mesos, és blanc i negre, juganer i pelut. Sembla ben suau i ha passat a ser un dels cans més famosos del món, juntament amb el Rex (de la sèrie policíaca), el Pancho (de l'anunci de la loteria), el Valentín (d'Aquí no hay quien viva) i algun més.

Trobeu oportú que el Barak Obama convoqui als mitjans de comunicació als jardins de la Casablanca per presentar al món el Bo? Alguns direu que només és un gos i que no té més importància que la que la família, en la seva intimitat, vulguin donar-li, però jo penso que sí, que en té molta d'importància i que el gest d'Obama l'humanitza, el fa proper i sensible. Trobo que és un gest decididament favorable per als cànids, sobretot i especialment si tenim en compte la situació trista, patètica, injusta i malvada en la que es troben molts gossos i molts altres animals domèstics. Potser sí que a la gent els cal un referent com l'Obama per adonar-se que fins i tot l'home més poderós del món té temps per cuidar del seu gos, per jugar-hi i per dedicar-li les carícies que segur que el Bo li reclama. Espero i desitjo que hi hagi més gent que segueixi el seu exemple.


Els gossos necessiten cures, carícies, neteja i companyia tant com necessiten menjar, beure i sortir a unes hores determinades per fer les seves necessitats. En aquest sentit, l'Ajuntament de Girona ha donat un pas endavant força important i és que han aprovat unes ordenances en les que multaran els amos que no treguin a passejar el gos. Ras i curt. Les multes per aquests amos irresponsables i cruels seran força substancioses: entre 100 i 400 euros. No és pas poca cosa. L'ordenança, doncs, obliga a passejar els gossos durant 20 minuts al dia, com a mínim i també multarà els amos que tinguin els seus gossos en espais reduïts com per exemple, un balcó i a la nit, es prohibeix que el gos estigui al balcó o a la terrassa. A més, el gos haurà d'estar censat i els amos hauran de fer-se responsables de les seves caques sota multa d'entre 30 i 300 euros. Aplaudeixo aquesta iniciativa i espero i desitjo que aquestes ordenances es compleixin fil per randa i sense miraments a partir d'ara mateix. I també vull que aquest exemple s'estengui a d'altres ajuntaments de ciutats, a fi i efecte que els gossos tinguin una bona vida, si més no, una vida digna.

I ara una denúncia pública: els veïns que tenim damunt els nostres caps tenen una gossa que es diu Brownie. És una gossa rossa, prima i escardalenca que viu al balcó interior del pis, just damunt del terrat. Al llarg dels sis anys que fa que conec al gos l'he vist passejant pel carrer potser (i crec que sóc generosa), una vintena de vegades. La seva mestressa està molt ocupada, massa ocupada per fer-se'n càrrec i en canvi, em va confessar en certa ocasió, que només el gos apaibagava la seva solitud quan els fills havien volat de casa. Ara tenen una altra gosseta, un chihuahua que respon al nom de Milú. És una gosseta jove que encara no coneix els tristos costums de la casa perquè ningú s'ha amoinat a explicar-els-hi, de manera que intueixo que el gos fa el que pot quan pot i sobretot, que es fa caca i pix dins el pis. Per això rep autèntiques pallisses (des de casa sento un cop, i els compto, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... catorze, quinze...), que deixen a la Milú baldada, plorant i treta d'una puntada de peu al balcó: Marrana, més que marrana, que ets una marrana! li crida la histèrica beguda de la seva mestressa. I la Milú es queda fora el balcó plorant hores i hores. Creieu-me que trenca el cor. Ho ha sentit tot el veïnat perquè si alguna cosa són aquests veïns és cridaners, baladrers, excessius i mala gent. Tant de bo visquessin a Girona, perquè els posaria una denúncia per tot lo alt i desitjant veure'ls ben lluny, tant de bo se'n vagin al centre mateix de la merda. Són gent que si entre ells ja es passen el dia (i sovint la nit) barallant-se, com han de tenir cura d'un pobre gos (dos, de fet), que està completament indefens davant la borratxa desatenció de la que és objecte. Perdoneu però és que no ho suporto. Em remou les entranyes cada cop que sento la pobre Milú plorant desesperada i l'intueixo gratant la porta per tornar als braços de qui amb tanta crueltat la tracta diversos cops al dia. Pel carrer no l'he vista mai. Mai.
Bo, el gos de l'Obama, és la cara i la Brownie i la Milú, la creu.

I quina creu la nostra d'haver d'aguantar aquesta... púrria...

dimecres, 15 d’abril de 2009

UN PAS MÉS




Moment de la recepció de la comissió que promou la Candidatura Tarragona 2017 per part del President del Parlament, Ernest Benach. D'esquerra a dreta: Pere Valls (Vicepresident Candidatura), Mario Rigau (President executiu Candidatura), Ernest Benach (President Parlament), Rafael Luna (Diputat PP), Salvador Guinart (Vicepresident Candidatura).
Aquesta és una tarda emocionant. Bé, de fet, ja fa uns quants dies que l'emoció cada cop que sento parlar dels XVIII Jocs del Mediterrani i de la Candidatura que presenta Tarragona, va en augment.

Sotto vocce us diré que no sóc la única en experimentar aquesta sensació, perquè la gent que forma la candidatura, amb el Mario Rigau al capdavant com a President Executiu, els dos Vicepresidents, en Pere Valls i el Salvador Guinart (el meu Salvi), i tota la gent que els envolta, començant per l'alcalde Ballesteros, em consta de primera mà que també tenen moltes esperances posades en aquest projecte. I quin projecte per a Tarragona!.

Fa un moment, a través del Facebook, xatejava amb en Rafael Luna Vivas, diputat pel PP, ja que per pura casualitat, l'he trobat connectat al xat. Li he demanat si tenia un moment i m'ha dit que sí, mentre assisteix al plenari que s'està portant a terme. Li he comentat que el Salvi i la resta de gent són al Parlament i ell m'ha dit que han dinat plegats i que a l'hora de la veritat, ha estat ell, com a membre de la Mesa del Parlament de Catalunya qui (i cito exteualment el que ha escrit al seu Facebook) "he tingut l'honor de llegir la Declaració del Parlament de Catalunya de suport a la candidatura de Tarragona com a seu del XVIII Jocs Mediterranis".
Immediatament el Salvi m'ha enviat un SMS en el que diu (i també copio textualment): "Nena!, una mica més i deixo anar una llagrimeta!. Que xul.lo, tot el Parlament aplaudint".

Aquest matí, a més, han estat rebuts pel President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach.

Aquest és l'inici de la justa recompensa a la feina realitzada fins al moment, feina que es veurà coronada quan el dia 29 d'abril, el COE proclami Tarragona com a proposta espanyola per a ser Seu oficial dels XVIII Jocs Mediterranis. Jo crec que hi haurà una festassa, primer a Madrid i després aquí a Tarragona i si no vaig errada, la festa començarà uns quants dies abans (y hasta aquí puedo leer); només us recomanaré al respecte, que sortiu al carrer el dia de Sant Jordi. Tornareu a casa amb renovades energies.

Després de l'estiu que es va passar, amb 4 matats posant la candidatura i la seva gestió sota sospita; de 3 exaltats que demanaven no sé quins comptes a no sé quin empresari i de 2 grups polítics que baixaven d'un tren que lluny d'aturar la seva marxa, cada dia que passa és més lluny envers un horitzó ben ample, crec que després de tot això i de moltes altres coses que he vist, sentit i viscut al llarg d'aquests mesos, més d'un, de dos i de tres hauran de callar per sempre, fer cap cot i reconèixer els errors comesos en un concurs singular de "reconec el meu error i et beso el cul". I que morin ens TonTos que lluny de gestionar un mitjà de comunicació, tot just actualitzen quan hi pensen, un trist bloc ple de faltes d'ortografia.
Però no vull pensar en coses paTèTiques avui que hi ha tants motius per a l'alegria. El Parlament de Catalunya s'ha posicionat al respecte i ha donat el seu ple suport a la Candidatura de Tarragona. Estarà bé reflexionar-hi, alegrar-se'n i carregar-se de més il.lusió i energia per afrontar amb el mateix èxit que fins ara, els nous reptes que s'iniciaran a partir del dia 29.
De moment, a la gent de la Candidatura, enhorabona per la feina feta!.

dimecres, 8 d’abril de 2009

MARI TRINI, DE CAMÍ CAP A L'ESTRELLA DEL SEU JARDÍ (1985)

Ahir va moirir Mari Trini, cantant que forma part de la generació de cantants que la meva mare acostumava a fer sonar a casa quan jo era petita, digna representant d'un tipus de música coneguda com a "melòdica" o "lleugera". Tota la vida, doncs, que escolto les seves cançons, tot i que aquesta "Estrella en mi jardín", és la que més recordo. Aquesta cançó i els ulls de la Mari Trini, intensament blaus.
Fa una colla d'anys, recordo un programa d'aquells de Cap d'Any que acostumaven a fer-se a TV1, macro-festivals amb la presència dels principals artistes del moment. Us parlo de mitjans dels anys 80, més o menys. Aquell any i el següent el programa especial de Cap d'Any el presentava la Concha Velasco. La recordo vestida amb un vestit blau espaterrant i molt guapa (també força més jove), explicant a càmera que s'havia sentit una mica aclaparada a l'hora de preparar una presentació per a la següent artista, la Mari Trini. Aleshores, com que no sabia ben bé què havia de dir d'ella, la Concha s'havia posat en contacte amb el seu amic Miguel Delibes perquè li preparés quatre ratlles i en Delibes li havia dit que s'ho pensaria; també li havia demanat el mateix a Buero Vallejo, instant-lo a que el que s'havia de dir havia de ser breu, concís, tenint en compte la premura de la televisió i finalment havia parlat també amb Camilo José Cela. Cela li va dir: (recordeu la veu gruixuda de Cela?) "¿A quién dices que tienes que presentar?" i la Concha "Pues a Mari Trini, usted la conoce, es una gran cantante" i el Cela: "Claro que la conozco y nada es más fácil. Sólo tienes que decir: ¡coño, Mari Trini!".
...





divendres, 3 d’abril de 2009

UN COMPTABLE I UN ROURE. Dedicat al meu amic FAA



Tinc un amic que és comptable. Crec que un bon comptable. Vaig coincidir amb ell en una empresa fa uns quatre anys. De fet, ben a la vora del mar, sèiem en taules encarades, un davant de l'altre, de manera que va sorgir entre nosaltres una bona amistat que anys després, fins i tot havent deixat de fitxar tots dos per aquesta empresa, encara mantenim.
Asseguts com estàvem l'un davant de l'altra, tal i com us dèia, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una colla d'escenes turbulentes i escandaloses que el meu amic comptable va assumir valentament, per mantenir a flot l'empresa en un moment en el que aquesta feia aigua. Us explico què va passar, perquè l'acabament d'aquesta història, completament veritable, té la seva pròpia moralina aplicable a altres molts casos que es van repetint en les empreses més diverses.
Tal i com us dèia, el meu amic comptable i jo treballàvem en una empresa que es trobà amb un seriós problema de diner en un moment clau de creixement i expansió.
Cada matí, a les vuit en punt, a l'oficina tot el personal estava ja en ple apogeu. Una fuga inesperada de diner havia deixat l'empresa immersa en un greu problema financer i el Gran Cap, fent-se càrrec de la situació, tenia pressa per ajustar el daltabaix que havia excavat els fonaments financers de l'empresa, en un termini extra-ràpid de temps. Una forta entrada de diners seria el pegat que resoldria el problema de les arques financeres de la firma i retornaria a l'empresa el prestigi que havia aconseguit en el mercat de competències del sector (Riscos Laborals), però l'operació no era en absolut fàcil. Era precís buscar nous inversors i saber gestionar els diners, mentre el capital es convertia en membre del Consell d'Administració, babejant pels beneficis que haurien d'obtenir-se al final de l'any.
Mentre aquestes circumstàncies es discutien a la planta superior de l'empresa, a la planta inferior, la tropa es disposava a deixar la seva sang en el projecte de remuntar l'empresa i deixar així contents als nous socis capitalistes. El treball pendent de fer era tan immens que la tropa es va decidir a sacrificar-se sense comptar les hores, sense demanar res a canvi, deixant la seva vida i el seu esforç en tan lloable tasca.
El meu amic, ascendit ara a Cap de Comptabilitat (departament que comptava amb un sol treballador: ell), va transformar-se en una peça clau en l'estaf directiu, i arribaren fins i tot a instal.lar-li un ordinador al seu domicili (a càrrec de l'empresa, per descomptat), perquè anés passant comptabilitat endarrerida en les seves estones mortes d'oci. A casa seva, doncs, tenia línia ADSL, connexió a internet 24 hores i correu electrònic, amb la finalitat que el comptable es trobés en un ambient completament familiar quan passés al programa informàtic les dades de les incomptables factures que passaven per les seves mans, els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí, perquè les muntanyes de papers (factures, albarans, compres, pagaments, extractes bancaris, etc., etc., etc.) demanaven a crits l'ordre i la gestió que una inspecció sorpresa d'Hisenda no hagués pogut passar per alt sense la corresponent sanció.
Els dies es van convertir en treball que mai acabava de veure's finalitzat i el comptable, adonant-se del percal, va demanar un augment de sou ja que, malgrat les hores incomptables dedicades al treball, no aconseguia arribar a final de mes amb elegància.
- M'ho pensaré i li donaré una resposta- li va dir el Gran Cap, acompanyant la trista esperança del comptable amb un copet a l'esquena; però com que passaven dies i dies i l'ansiada resposta no arribava, el comptable va decidir que treballaria, fart ja i fins i tot esgotat de sentir que li prenien el pèl, en el seu horari estricte i punt i que la resta de temps que li sobrés, es dedicaria a viure'l com millor li semblés. I així ho va fer.
En adonar-se d'aquesta situació, el Gran Cap el va fer cridar al seu despatx i li va anunciar, enmig d'un gran misteri, que els membres del Consell d'Administració havien decidit, finalment, donar-li l'esperat (i més que merescut) augment de sou. Aquest es veuria reflectit a partir de la seva següent nòmina i en endavant, sempre amb la condició (perquè no hi ha res en aquesta vida que sigui gratuït) que reprengués el ritme de treball anterior i dediqués el seu esforç i el seu alè a remuntar l'empresa.
Sense concretar la xifra de l'augment, el meu amic comptable va confiar en el Gran Cap i recuperà el seu ritme de treball a domicili, esperant amb il·lusió la seva nova nòmina. I aquesta arribà. I l'augment es va veure reflectit en ella, però era tan mínim, tan insignificant, tan ridícul, que al comptable li va semblar una galeta de recompensa que se li dóna a un gos quan fa una gràcia.
Aquests va ser el cas del meu amic comptable, que deixà de ser amic de l'empresa en la que treballàvem quan va considerar que ja li havien pres prou el pèl.
El cop de porta que va donar en deixar l'empresa va ser tan fort que el trofeig del campionat anual de golf es desplomà sobre el cap pelat del Gran Cap qui, orgullós de la seva proesa, el tenia exposat en una lleixa del seu despatx, justament sobre el seu cap, a la seva esquena, il.luminat per una llum alògena directa.
I aquí es va acabar la història del comptable a l'empresa. Però la història té la seva moralina en forma de dita popular: "No es pot donar de menjar un aglà i demanar que et caguin un roure".


Cert?