LES DONES QUE LLEGEIXEN SÓN PERILLOSES

No em considero perillosa per llegir, però sí que sóc una lectora empedreïda. No me'n sé estar. Tinc llibres a tot arreu i llegeixo diverses obres simultàniament, segons el meu estat d'ànim i el lloc on em trobi. Per exemple. Tinc a la tauleta de nit el darrer llibre de Ken Follet "Un mundo sin fin", continuació de "Los pilares de la tierra", que vaig llegir ja fa uns quants anys i que em va encantar. De "Un mundo sin fin" encara no puc opinar, perquè tot just el començo, però de moment, promet. Tinc al despatx "La bodega" de Noah Gordon, que vaig començar més moguda per la curiositat que no pas perquè Gordon sigui un dels meus escriptors preferits. El que passa és que això que la trama estigui ambientada al Penedès, fa que senti el que s'hi explica, els paisatges que s'hi descriuen i les situacions que s'hi esdevenen, molt properes i familiars i m'encanta. Al bany estic acabant "Mil soles espléndidos" de Khaled Husseini, una història absolutament meravellosa que està ambientada a l'Afganistà ocupat primer pels soviètics i posteriorment pels americans, enmig de dues guerres sense quarter. La desgràcia pot unir tan i tan a les persones, especialment a dues dones, Mariam i Laila, condemnades a viure sota el mateix sostre. En fi, una delícia. Al menjador hi tinc a l'Amy Tan amb el seu "Un lugar llamado nada". Trobo l'escriptura de l'Amy Tan absolutament brillant i especialment emocionant. Dins la bossa de passeig del Marcel hi transporto amunt i avall "Rubicon", de Tom Holland. Quan sortim a fer un volt, tan aviat trobo l'oportunitat, el continuo. Per aquells que esteu interessants en l'imperi romà, aquest és un títol altament recomanable. Finalment, a la cuina hi tinc "El talismán" de l'Stephen King, que rellegeixo després d'una colla d'anys. En el seu moment em va encantar, només que ara, quan torno a repassar les seves pàgines, em fa una mica més de mal que anteriorment, perquè l'Stephen King em porta a una època que ja no tornarà i això em resulta dolorós, fins i tot després de tants anys.

En fi, aquest proper Sant Jordi, espero firar-me aquest títol que trobo molt interessant: "Las mujeres que leen són peligrosas" d'Stefan Bollmann. Aquest nadal passat va sortir també al mercat la segona part "Las mujeres que escriben también son peligrosas". Caldrà veure'l. Els vaig fullejar a la llibreria i em van semblar molt macos, molt cuidats i molt encertats. Una combinació sàviament escollida d'obres d'art, moments intensos i dones a les que els pintors van plasmar concentrades en les seves lectures. Transcric la contraportada: "Relegadas tradicionalmente a un papel secundario y a menudo pasivo en la sociedad, las mujeres encontraron muy pronto en la lectura una manera de romper las estrecheces de su mundo. La puerta abierta al conocimiento, la imaginación, el acceso a otro mundo, un mundo de libertad e independencia, les ha permitido desarrollarse y adoptar, poco a poco, nuevos roles en la sociedad. A través de un recorrido por las numerosas obras de arte que reflejan la estrecha relación entre libros y mujeres, Stefan Bollmann rinde un sentido homenaje a las mujeres y confirma el excepcional poder que confiere la lectura".

Un record em ve a la memòria: la lectora per excel.lència de casa, la meva besàvia Roseta, asseguda en una butaca del menjador, devorant un llibre que tenia arrepenjat al damunt d'un vell cosidor amb potes i que li servia de tauleta. Qualsevol moment era bo, per a ella, per obrir el llibre i posar-se a llegir, fins i tot durant hores. Jo crec que perdia la noció del temps i entrava tan profundament al sí de la novel.la, que perdia el món de vista. De les moltes qualitats que ella tenia, crec que aquesta l'he heretat per la via directa i li agraeixo el detall.

Ja us ho explicaré.