divendres, 11 de juliol de 2008

DE MAROR A MALA MAROR


Quin merder tenen organitzat a la casa Blau-grana. El Barça està travessant un dels seus deserts cíclics i periòdics. No eren els trincos aquells que cantaven que "Les alegries del culé són escadusseres?" i uns quants anys abans (cap a finals dels anys vuitanta), en un altre disc, allò de "Catorze anys de passar gana, catorze anys d'anar fent figa, potser sí que són molts anys, catorze anys sense una lliga...". Ara, a la "crisi" esportiva del primer equip de futbol s'hi afegeix el terratrèmol de la direcció del club, partits i dividits entre Laporta sí, Laporta no, després de la moció de censura de diumenge passat.
Jo que no sóc gens futbolera i em miro els esdeveniments des de fora, amb la fredor pròpia de qui li importa un pito el que els passi, me'n faig creus del temps que s'arriba a dedicar i a perdre, parlant de futbol en general, i del Barça en particular i trobo indignant que TV3 donés a la moció de censura el tractament d'unes eleccions, amb sondeig a peu d'urna, formatgets i gràfics, seguiment de l'escrutini i de la roda de premsa posterior. Que la comparació us sembla exagerada i fora de lloc? A mi no m'ho sembla, perquè igual com passa a les eleccions de qualsevol àmbit, tots els partits polítics resulten ser guanyadors i estan contents. El mateix va passar diumenge, ja que el promotor de la moció estava content pel resultat i l'objecte de la moció, i el Laporta, també. Ara tots els mitjans "nacionals" dediquen minuts i minuts, cada dia, a tractar aquesta qüestió, com si no hi hagués més temes interessants. Com es menja això? Doncs menjar-se, possiblement amb forquilla i ganivet, però pair-se, això ja és una altra cosa, perquè el marejol que hi havia abans de la moció es va anar convertint en una mar arrissada a mesura que passava la jornada i ara, uns quants dies després, veient que el Laporta s'agafa a la cadira com un paracaigudista a la porta de l'avió, tot plegat s'ha anat enrarint fins a haver-hi una mala maror que fa preveure que algú sortirà en globus del club. Esperem a veure perquè de moment, al Laporta, tancat en banda i negat a dimitir del càrrec tal i com els seus vicepresidents li demanen, li van plegant elements claus de l'equip directiu. Imagino de tot plegat, que el Laporta deu estar molt segur que la propera temporada tot han de ser flors i violes, i que si no és així, està disposat a aguantar els rocs i pedregades que li cauran al damunt.
Com és que a aquests petits reietons els agrada tan i tan tocar poder, ni que sigui el mínim que proporciona un club esportiu? No m'ho explico, perquè el més lògic és que la gent marxi d'allà on no és ben volguda. I encara bo, amb tot això, que el bon funcionament del club és el primer, que si no...
No sé, tanmateix, de què m'estranyo, perquè al capdavall, estem tractant, només, d'un club esportiu i punt. És normal que l'home no vulgui dimitir i no se li pot demanar, perquè si davant grans daltabaixos polítics no hi ha ningú que amb un cop de responsabilitat presenti la dimissió, el Laporta tampoc ha de fer-ho, malgrat els fracassos, les decepcions, les sortides de to, la tonteria supina que arrossega, el seu lloro, etc., etc., etc.
En fi, la Trinca, als anys 1973-1974, no ho podien expressar millor. Recordeu?


video