dimecres, 29 d’octubre de 2008

CLARS I FOSCOS


Tinc interès en explicar-vos dues coses que em van passar el mateix dia i pràcticament el mateix moment: una preciosa i l'altra desastrosa i rabiant. Us explico.

Diumenge passat, a la tarda, l'Ariadna i jo vam assistir a un concert familiar dels que organitza el CaixaFòrum. L'actuació anava a càrrec d'un quintet de veus femenines (i quines veus...), que responen al nom de Black Voices. El petit auditori del Centre Social de La Caixa estava ple de gom a gom i no hi cabia ni una ànima més que acompanyés a les 250, aproximades, que omplíem la sala esperant sentir les Black Voices. Van aparèixer majestuoses a l'escenari, completament vestides de negre i negres com són elles mateixes, creaven un gran impacte. Van començar molt bé, amb cançons poc conegudes que cantaven a capel.la, amb una gran saviesa i economia d'esforços. Les anaven presentant en anglès, perquè elles són angleses tot i que d'origen afroamericà i de cop i volta ens diuen que com que l'actuació s'emmarcava dins un concert familiar, volien que tots cantéssim i balléssim. Ho van aconseguir immediatament, creant llaços de profunda complicitat amb el públic, al que no van trigar gens a ficar-se a la butxaca. Van estar sensacionals i ho vam passar molt bé l'hora i escaig de la seva actuació.


Black Voices és un dels conjunts vocals més importants del Regne Unit i des de fa més de vint anys, passegen el seu art per tot el món. Estan especialitzades en la música jazz, el blues, el soul i els espirituals. Va ser una delícia veure-les cantar en directe i encomanar-se de l'enorme energia i bon rotllo que desprenen. Aquesta és la part clara, alegre i lluminosa de l'assumpte. Us n'adjunto una petita mostra perquè us feu a la idea.



video

Són Black Voices: Carol Pemberton (veu i direcció musical), Sandra Francis (veu), Shereece Storrod (veu), Cecelia Wickham-Anderson (veu) i Jennifer Wallace (veu).


I ara ve la part obscura, fastigosa i rabiant del mateix assumpte. Al mateix temps que l'Ariadna i jo ens ho passàvem la mar de bé cantant i ballant amb les Black Voices, algú, d'entre els assistents al concert familiar, em va mangar el telèfon mòbil de dins la meva bossa. Quan vaig entrar a la sala portava el mòbil i ja no el portava quan l'actuació es va acabar i en vam sortir. Me'n vaig adonar immediatament que no el portava i fins i tot des de La Caixa mateix vam suspendre la línia. Però és que el mòbil era un bombó de Nokia que jo portava ple de fotografies dels nens i d'òpera. Fins i tot quan em trucaven sonava l'ària més flamígera que canta Radamés: Celeste Aida, de Verdi. Decebuda? Cansada? Desorientada? Dolorida? Enfadada? Rabiosa? I tant, i molt més. És que ja no es pot estar tranquil enlloc? Trobo increïble que algú trobés oportú robar-me el telèfon mòbil envaint, a més, la meva part de privacitat en un espectacle públic, com és la meva bossa. Tan desesperats estem? Fins a on som capaços d'arribar?

Quan vaig queixar-me i lamentar-me a la gerent del Centre Social em va dir que trobava molt fort que algú pogués haver fet una cosa així i que enmig d'un públic familiar... vaja, que "to er mundo e bueno". Doncs molt bé, però jo m'he quedat sense mòbil. No cal ni dir que La Caixa, en tot aquest assumpte, com a entitat, no té prevista cap tipus d'assegurança ni de responsabilitat civil i per tant, un altre dia, a vigilar més.

D'acord, però no deixa de ser indignant. Aquest és un dels efectes de la crisi? On queda la dignitat? I on queda la honradesa?

Deixaré d'anar algun dia amb el lliri a la mà?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Quina vergonya que pasin aquestes coses.