dijous, 9 d’octubre de 2008

DELÍCIES TARDORALS







Aquells de vosaltres que em conegueu bé sabreu que m'encanta la tardor. De fet, espero tot l'any el moment màgic i precís en el que l'estiu es desinfla, les temperatures ambientals perden força i el termòmetre del mapa de previsió de l'home del temps marca una línia descendent que tira més als tons grocs i blaus que no pas als vermells.

Fa una colla d'anys enrera, a la vora d'aquesta època de l'any, tan aviat començava a fer un temps una mica més rúfol i les primeres pluges fresques prometien temporada favorable pels amants dels bolets, jo li preguntava a la Maia (la meva enyorada Maia) si ja s'havia acabat la calor i ella, mirant el calendari sempre acostumava a respondre'm el mateix: "Si, a partir d'ara ja no en farà més de calor. Això no vol dir que algun dia faci més bo, però ara l'estiu ja està enllestit. D'aquí a una mica vindrà l'Estiuet de Sant Martí, però vaja, això ja està". I jo sentia que el cor em bategava feliç. Havia arribat el temps de podar la parra immensa, vellíssima, que arrencant des del garaig de casa, alçava el seu tronc tres pisos i anava a espetegar, ara ja vermella i intensa, a dalt del terrat, estirant-se en llargues redoltes i ardents pàmpols. Era pràcticament un ritual anual i a casa, gairebé una festa que s'anava repetint any rera any, amb les tisores de podar en una mà i un sac ben gros a l'altra, on anaven caient les redoltes envellides per la perduda primavera i el recent estiu. Les mans quedaven ben tenyides del morat dels grans de raïm bords d'aquesta parra i costava uns quants dies esborrar-ne els rastres, però tan se valia. El temps anava passant.



video


Penso que la tardor és l'estació més dotada i afavorida per tot el món de les olors. La tardor té la seva pròpia olor, com les persones, cadascuna dotada d'una olor corporal distinta, com una mena de denominació d'origen (compte! no estic parlant de pudors de les més diverses contrades orgàniques, sinó de la olor que té la pell de cadascú quan és ben neta). La tardor fa olor de ceps acabats de veremar, de raïm portat a la cooperativa i emmagatzemat als cups, una olor dolçona, una mica intensa, a mig camí entre l'originalitat primigènia i el producte enllestit i fermentat, a punt per al tast i el delit. La tardor també es veu reflectida en els tractors que circulen lents per les carreteres secundàries de la meva comarca, el Baix Penedès, carregats de garrofes i de les olives, encara verdes i ben amargues, que donaran l'oli novell de la primera premsada i que tastarem sobre rostes ben amarades, cruixents després del seu pas per les brases. La tardor és també (quins bons records!) la posada en marxa de la premsa de lliura de Sant Vicenç de Calders. Déu meu, quina colosal màquina, quina imaginació a l'hora de dissenyar-la i quin encert a l'hora de preservar-la i procurar fer-la anar, ni que sigui un cop cada uns quants anys. Creieu-me, és tot un espectacle.

La tardor té també el seu sabor especial, fet d'ametlles madures, acabades de pelar, prèviament assecades al sol per tal que la goma que contenen no taqui en excés els dits. L'avi Joan i jo ens n'havíem fet autèntics tips de pelar ametlles que llençàvem en senalles. L'ametlla, encara dins la closca de fusta (per a mi tot un misteri), en un cantó i la pela, verda i vellutada, en un altra, per les vaques del Jan Pau. Les hores de la infantesa passaven depressa desgranant faves o triant mongetes pel sopar.



video


La tardor té l'olor del Nadal que ja s'acosta a grans gambades. Els panellets en són un bon anticip i l'olor de les primeres llars de foc enceses, tan aviat el temps gira i les temperatures, ja decididament, baixen. Els dies més curts conviden al recolliment. Recordo la iaia Roseta apuntant-me la lliçó: "quan surtis del col·legi, cap a les sis de la tarda, ja avoi serà fosc".

Per la tardor mengem aliments que de ben segur, no ens venen de gust en cap altra època de l'any: fruita seca, castanyes, moniatos, panellets, figues i sobretot, bolets. Quina festa els primers rovellons fets a la brasa i quin gust el pa sucat en l'oli novell que els amania i que deixava la platra ben tacada. N'hauria menjat tant com me n'haguessin donat. Encara ara m'encanta aquesta olor, que acompanya la de la carn a la brasa i la de l'escalivada. Enguany, que sembla que té ganes de ploure, segur que menjarem rovellons de carn generosa, i ceps i cama-grocs i tantes altres varietats que es fan a les nostres contrades. Som molt afortunats, en aquest sentit.

Sento la tardor ben endins. La sento bategar i sé que s'acosten bons moments. M'encanta recollir pàmpols caiguts, vermells, encesos i guardar-ne almenys un, dins d'algun llibre, perquè s'acabi d'assecar i es conservi durant uns quants anys. Això ho he fet nombroses vegades i em resulta sorprenent i entranyable cada cop que en trobo algun, que ja havia oblidat, dins un llibre que fa temps que no obro.

Cada cop farà més fred i això m'encanta. Ens arbres i les plantes ja ho noten i la gent també. Espero la tardor durant tot l'any i ara que ja és aquí, sento que passa molt depressa. M'encantaria retenir-la durant més temps però sé que això no és possible. Per tant, aprofito cada moment i servo els records com tresors de la meva infantesa. Hi ha tantes persones estimades que han marxat igual com marxa cada tardor... Tempus fugit.

M'encantaria seguir escrivint però tinc mitja dotzena de pomes rostint-se al forn. Les he fet amb mantega, sucre i cointreau i ara en farciré el forat que els he practicat (gairebé amb arts de cirurgia) quan els he tret el cor, amb crema que ja tinc mig enllestida. Després les cobriré amb caramel fos i esperaré que es refredin abans de donar-les a menjar a la família. Fan tanta olor i tan dolça que gairebé m'atipen.


video


La tardor té també la seva pròpia banda sonora. Escolto a Vivaldi mentre escric aquestes notes i és per això que us convido a gaudir del mateix plaer que jo sento. Em sap molt de greu: les pomes no us les podré passar virtualment. Caldrà esperar que la ciència i la tècnica avancin. El violinista que interpreta la Tardor és Nigel Kennedy i toca el violí gairebé com si fos una guitarra heavy. M'ha encantat i per això us el deixo aquí, perquè tinguem alguna cosa més per compartir.

2 comentaris:

zel ha dit...

A mi m'agraden els colors, els fruits, la munió d'espècies que fruiten per morir més tard o hivernar, siguin animals o plantes, però anímicament, em refaig pels volts de Nadal, i quan tornem de reis ja torno a tenir neguit de voler primavera, "Osea", mai estic contenta amb el temps!!!!
Petonets!

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Per a mi, quan s'acaba el cicle de Nadal, torna de nou la rutina, l'avorriment i no serà fins als volts de setmana santa, quan ja ha entrat la primavera o està a punt de fer-ho, que em torna a fer gràcia el temps i la tradició. Entretant, la única diversió és esperar a veure si neva (cosa que tampoc fa massa sovint). Per a mi és ara el millor temps de l'any i quan baixi la temperatura encara seré més feliç. Per cert, Girona està preciosa a la tardor. És una ciutat que m'encanta i de la que guardo meravellosos records.
Una abraçada forta.