dijous, 30 d’octubre de 2008

PER MARCEL



















Segons diu el santoral, avui dia 30 d'octubre es celebra Sant Marcel. Això dels sants a casa no ho seguim gaire, però qualsevol excusa ens resulta bona i útil per fer una celebració, encara que sigui tan petita com aquesta. És el primer cop a la seva vida que el meu petit Marcel, que està a punt de cumplir 10 mesos, celebra el seu sant i per tant, especialment per a ell, però també per a la meva dolça Ariadna i per a totes aquelles persones que com jo mateixa o com el Salvi, estimem els animals, va avui aquest regal tan especial.



video


I que sigui per molts anys, al teu costat.

11 comentaris:

Tondo Rotondo ha dit...

Gràcies per seguir-me :-)

A veure si lid edico una mica més de temps al blog, l'endreço i t'hi enllaço degudament.

Ho faig un dia d'exos, d'acord?

Bona la dels pandes! heheheheh

Tens un blog amb molt de contingut, dius les coses pel seu nom i reconec que això no sempre és fàcil

La imatge que m'emporto és que deus ser una persona coherent, sensible i carregada de dignitat... Molt bé!!!

:-)

Roser Pros-Roca ha dit...

Moltes gràcies, Tondo. No sé si mereixo tants falacs. Només faig i escric allò que sento i procuro mostrar-me educada en cada ocasió.
El teu bloc també m'agrada molt i el segueixo tot sovint. Per això també et tinc enllaçat.
Ens llegim.
Salutacions.

zel ha dit...

Roser, tens un nen preciós, preciós de debó, si el tingués a prop me'l menjaria a petons, de veritat! Estic contenta de veure aquesta alegria amb els fills, ells són l'únic que deixem al futur. Petons reina, i per tots els altres tres!

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Tens tota la raó del món. La nena i el nen són el millor que tenim i de fet, cadascun dels membres de la meva família, l'únic que m'importa de debò.
Gràcies pels teus petons. Són donats i repartits amb generositat.
Petons també per a tu.

Tondo Rotondo ha dit...

No se, Zel... jo potser no m'el menjaria a petons... mel menjaria com si d'un bon formatge es tractés... o potser començaria per les atractives carabasses...??

Nyam :-)

Tondo Rotondo ha dit...

Però com es menja un blog? Potser només es pot assaborir?

Qui lo sa!

Roser Pros-Roca ha dit...

A casa al Marcel ens el mengem com si fos un seitonet petit, ara que encara es deixa i li fem moxaines i petons a dojo. A l'Ariadna també, tants com podem, però ja te cinc anys i de tant en tant et diu: papa, prou petons, que ja sóc gran...
Deu ser-ho, però jo tinc clar que a casa tinc tres bebés: dos de petits i un de gran.
Salutacions.

Mi querida despensa ha dit...

Muchas gracias por tu cálido comentario en mi post. Para ser el primero me ha llegado, debe ser porque soy muy sentimental y cuando las cosas se hacen desde el corazón tiene un color diferente. Pienso como el resto, es un blog muy interesante y lleno de contenido de calidad. Como madre, me siento muy identificada en muchas de las cosas que relatas. Una abraçada encara que nos ens coneixem .. vindré a veure't més sovint.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mi querida despensa. Em fa feliç que m'hagis deixat un missatge i que t'agradi el meu bloc. Et dic el mateix que a la resta d'amics i amigues que he fet a través de la Bloggesfera: vine a veure'm quan vulguis. Sempre hi seràs benvinguda.
Una abraçada.

sergi m. ha dit...

Abans que m'oblidi: gràcies per l'enllaç.
Et comento aquest escrit perquè em fa gràcia que tinguis una filla amb el mateix nom que la meva, el nom del vostre fill és Marcel, el del meu Joel, escoltes en Basté, jo també, de petit m'agradava molt el nom de Salvi...
Avui, fent una capbussada per Internet, he trobat una perla... i es diu Roser. Que no s’enfadi el mariner!

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Sergi. Amb el teu comentari no es pot enfadar ni el mariner, ni ningú. Gràcies per les teves paraules, tan amables. Em sento molt afalagada.
T'envio una salutació ben cordial.
Ens llegim.