diumenge, 2 de novembre de 2008

NAUFRAGIS




Avui he llegit al bloc de la Zel (Ara mateix), que el seu pare ha mort d'una manera força inesperada. Ho sento molt. Ja li he deixat una nota de condol en nom meu i en el de la meva família. De debò, Roser, si llegeixes aquest post, creu-me de veritat que lamento molt la teva pèrdua.

Ahir va ser la diada de Tots Sants i avui l'església celebra els Sants Difunts. Aquesta és, de ben segur, una de les jornades més inhòspites i fredes de l'any, quan la gent pren o hauria de prendre consciència, de la debilitat humana, de la nostra fragilitat i al mateix temps, de l'inexorable del nostre destí. Tots farem cap al mateix lloc i desapareixerem de la Terra per sempre més. Totes les religions sense excepció volen confortar els nostres sentiments fent-nos creure en una vida d'ultratomba, més enllà del que la nostra imaginació humana pot somiar, però creure-hi o no creure, aferrar-se a aquesta esperança o renunciar a ella és una qüestió estrictament personal. Jo hi vull creure i m'entesto a pensar que quan s'acabin els meus dies, les circumstàncies em portaran a trobar-me amb les persones estimades que he conegut i que ja han fet el mateix camí abans que jo. Si vaig a mirar, de la meva família primigènia n'hi ha més a l'altre món que a aquest, perquè ja han marxat els avis i les àvies, la besàvia, els tiets... La veritat és que la meva família aviat està enumerada i ara per ara, de la gent que tenia al meu voltant quan vaig néixer, només em queden els pares.
Aquest estiu la meva mare ha fet 60 anys. Una xifra tan rodona havíem de celebrar-la d'alguna manera especial i se'm va ocórrer que podíem passar el seu dia a Madrid amb un cop d'AVE. Així ho vam fer i a dalt del tren li vaig donar el regal que vaig estar elaborant des d'un any i mig enrera: un llibre de fotografies de la seva vida, des dels origens de la nostra família, que arrenca amb les imatges dels seus besavis. Les seves pàgines estan plenes de fotografies, d'anècdotes, de fragments escollits de la seva vida. A l'hora de redactar-lo, sobtadament em vaig trobar amb algun problema, perquè malgrat tinc molt fresca i present la biografia de la meva mare, d'alguna anècdota se me n'escapava el detall i vaig haver d'improvisar. Vaig pensar: "està clar, si tingués la Maia (la meva àvia), ella segur que podria explicar-me això o allò". Però ella ja no hi és, i com ella, l'avi, la iaia, els altres avis... Vaig trobar-me amb un gran buit i un gran silenci i al mateix temps també, una gran solitud, un gran enyor per no saber a qui preguntar ni amb qui aclarir alguns temes. I vaig haver de deixar-ho així. Quan li vaig donar el llibre a la mama (llàgrimes d'emoció, petons, una abraçada que no s'acabava mai...), ella hi va trobar alguna inexactitud. Està clar. No tenia a qui preguntar-li els meus dubtes sobre el text. La memòria dels records i dels episodis passats se'n va anar amb la Maia i l'hem perduda per sempre. I també la de la besàvia, que era un pou de saviesa.

Penso que això és el que representa la diada de Tots Sants: aquest gran buit que de cop i volta es fa present i dens; la visita al nínxol familiar i la certesa absoluta que la iaia, el tiet, l'avi "són aquí"i no se'n mouran mai més, dins una tomba tancada i segellada fredament; el silenci per resposta a algunes preguntes senzilles, a algunes anècdotes familiars.

L'esperança ara està posada en la meva nova família, la que amb esforç i deixant-hi un tros de salut, hem construït el Salvi i jo, però la meva família, la primigènia, la família de la qual provinc, s'ha anat extingint amb el pas dels anys i ara ja no més me'n queden dos membres.

Potser la vida deu ser això: camins i camins per descobrir que, malgrat tot, ja sabem que ens condueixen a un miler de naufragis.

(PD.- Estic sucant un grill de mandarina dins una fondee de xocolats per treure'm aquest regust estrany i dolorós que sempre em queda quan penso en la mort. Avui els cementiris, malgrat la grisor del dia, deuen estar plens de flors).


8 comentaris:

menta fresca ha dit...

mandarina, xocolata, mmmm.
Jo sé que em retrovaré amb els meus, en aquests darrers cinc anys n'he perdut molts, masses, i no hi ha dia que els hi dediqui una estona, poder per això avui no és ja un dia especial, en aquest sentit.
Un escrit molt bonic i hi estic d'acord, els avis o els besavis, un pou de saviesa que estem perdent per culpa de la vida que volem portar o ens fan portar.
Bona nit.

mossèn ha dit...

malauradament, coneixem el nostre destí ... salut

rebaixes ha dit...

T'agraiexo el comentari que has fet al meu bloc Rebaixes, jo al meu de el Politiquet he possat una coseta mìnima per la Zel, al costat d'un Homenatge que vaig fent al meu pare./ Ja vindré aconeixer el teu fer. Soc un home de 77 anys i n'he passat de tots colors. El que m'ha tocat, que no podem triar./ Les persones es troben, les muntanyes has de anar-hi... Virtualment també hi han circumstàncies que fan entrar en contacte amb el que vas buscant cada dia i no ho trobes./ Quan pugui t'enllaçaré.Anton.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Rebaixes. Perdona la tardança en respondre al teu amable missatge. T'he enllaçat en el meu bloc perquè després de visitar-te, m'ha semblat que valia molt la pena. Vine a llegir-me quan vulguis. Jo també em passejaré pels teus continguts.
Felicitats per tots els teus blocs.
Salutacions cordials.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Menta Fresca. Jo vaig tenir la immensa sort de poder comptar amb la presència de la meva besàvia durant tota la meva infantesa i també amb el suport i l'amor dels meus avis i àvies. De fet, la darrera que he perdut ha estat la meva àvia, farà al desembre 3 anys. Tens tota la raó del món: són pous de saviesa i em sento molt influïda per tot el que em van ensenyar i tots els valors que d'ells i elles vaig aprendre.
T'envio una salutació molt cordial.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mossèn. Gràcies pel teu comentari.
T'envio una salutació.

zel ha dit...

Gràcies de tot cor, Roser, ets una persona entranyable...són mals dies per viure pèrdues, t'atrapa la tristesa com una àncora, sembla que no puguis respirar...però hi ha la mare, els meus germans, els fills i nebots i ens fem companyia...

I la vostra ha sigut veritablement increïble, de veritat. Un petonàs estimada.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Et ratifico el que t'he dit en el missatge anterior. Compta amb mi pel que et convingui.
Me n'alegro que estiguis ben acompanyada. També és important el suport dels propis.
Una abraçada forta.