dimecres, 26 de novembre de 2008

AMNÈSIA INTERESSADA, DESMEMÒRIA FINGIDA



Si el cardenal Rouco Varela tingués una mica de vergonya i una mica de decència, callaria la boca. Hauria estat més maquet si s'hagués mantingut callat i quiet i si no volia organitzar mullader amb la seva demagògia i falses ganes de reconciliació, que no hagués començat a escupir bestieses, com ara això que no s'ha de remoure el passat i s'ha d'alliberar als joves d'avui de lastres del passat. L'únic lastre que hi ha en aquest assumpte és ell i la seva interessada maneta tova amb la que els capellanots de tots els temps han encalçat aquests joves que ara pretén protegir d'ofenses passades.

Perdoneu. Ja sé que no és aquest el to amb el que habitualment escric els meus post, però és que tota aquesta qüestió em subleva. Com es nota que l'església i els seus dignes representants es passen el dia tancats en riques esglesies i en morbosos confessionaris, mirant d'amoixar algun nen o a alguna beata que es pugui imaginar que trobarà obertes les portes del cel quan toqui, pel simple fet d'entendre's amb el capellà de torn. Que n'hi ha molts d'aquests, avui i ahir.

Les declaracions del cardenal Rouco Varela, cardenal i al mateix temps President de la Conferència Episcopal Española (que no és poca cosa) al voltant del pes que representa el passat de la història recent per als joves d'avui, són un insult per a molta gent d'aquesta generació de la post-guerra que van veure com capellans i monges feien de delators a les autoritats franquistes; que públicament i sense amagar-se'n assenyalaven amb dit justicier a aquelles famílies que convenia fer desaparèixer o callar per sempre. L'església, aquesta santa, catòlica i apostòlica i els seus administradors més que no pas els seus ministres, en van fer de tots els colors a partir del desenllaç de la guerra civil i això no ho dic jo sinó que està perfectament documentat, demostrat i estudiat en nombrosos llibres i publicacions erudites sobre aquesta etapa crucial de la història recent d'Espanya.

I ara, què? Convé que la gent, especialment la més jove, pateixi desmemòria? No resulta ser interessadíssima l'amnèsia que el cardenal invoca com a millor solució per al futur? La ignorància de la història és la cura de les seves nafres? Perquè fa tanta por remoure el passat? Perquè accions com les del jutge Garzón respecte de l'obertura de fosses comunes del franquisme, cauen en un sac sense cul i el jutge es fa enrera veient que la seva persona i carrera poden caure en desprestigi? I la millor pregunta de totes: quant val el silenci interessat dels guanyadors? Tant sí com sí la veritat ha d'aflorar més tard o més d'hora i aquesta sí que serà una veritat redemptora i guaridora que posarà, a la fi, un bàlsam guaridor sobre la ferida oberta que no deixa de rajar des de fa més de 70 anys.

Com es pot demanar l'oblit i l'amnèsia a la gent que va perdre parents en el conflicte i després d'ell? Com es pot obligar a dir als llibres d'història allò que més convé que diguin? Com es pot demanar als morts que callin quan tenen tantes coses per explicar i a tants per assenyalar?

La desmemòria col.lectiva que el Rouco Varela recomana potser faria que alguns respiressin tranquils, però els altres, quí pensaria en els altres...?

15 comentaris:

Ricardo Santiago ha dit...

trobo raonable parlar de perdó, de fet és allò que ens ajuda a avançar, doncs si l'errada és inevitable, el perdó també hauria de ser-ho.
el que no és raonable demanar oblit.
això no és cristià.
dèu no oblida, però perdona, i això que dit a l'inrevés sona amenaçador, és una veritat (com un temple? aissssss que catòlic estic avui jeje), la veritat.

és cert que durant els anys de la guerra civil ambdos parts van fer actes salvatjes (les xeques al bàndol republicà eren sanguinàries), però el problema, crec jo, no rau en lo succeït durant la guerra, sino en el succeït despres, els 40 (QUARANTA!!!) anys despres....
això ja no responia a res que no fos un règim exterminador de lo diferent i dels perdedors...

i això no s'ha d'oblidar, s'ha de perdonar, però no s'ha d'oblidar.

així i tot, m'agradarà molt veure al sr.rouco dient missa davant dels familiars de les víctimes d'ETA, tot recomanant-los-hi precisament això.
oblidint.
senzill, curt i ras.
oblidint.

i així no es solucionen els problemes.
la solució és el perdó, però per perdonar cal saber....

una abraçada

Mon ha dit...

però com no te ni vergonya ni decencia, es per tant un pocavergonya i un indecent

rebaixes ha dit...

Un dia per consolar-me d'una desgràcia em va dir un home que en la guerra havia perdut una cama,- portava una cama de fusta -Sempre la tinc present per que em fa falta./ Aquests com que no varen perdre res, creuen que als altres no els fa falta. Això que saben tot la Biblia i més./ Qui sap si la cama que li faltava al meu amic li havien tallat un d'aquests que s'esblamen amb draps calents... Anton.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo. Ben trobat. Perdona'm, però només estic d'acord amb tu en part. Potser la solució a aquest conflicte que a hores d'ara encara cueja sigui el perdó, no dic que no, però per atorgar-lo primer hi ha d'haver algú que el demani. Recorda que és la mateixa església catòlica la que demana actes de contricció, penitència i confessió perquè Déu (que ja em diràs què pinta en tot aquest circ que ha muntat l'església durant 2000 anys) doni el seu perdó. Per tant, en comptes de demanar oblit i amnèsia, més valdria que a qui li toqui fer-ho (jo no vull dir noms ni institucions), demani perdó i després potser començarem a entendre'ns. I sobretot, per a aquells que només hem estudiat la guerra i la postguerra a través dels llibres i a través del testimoni emocionat dels nostres grans, que no intentin manipular-nos, enganyar-nos ni donar-nos una versió de la història que no només no s'ajusta a allò que va passar en realitat, sinó que directament la reinventa.
Salutacions.
Salutacions.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mon. Gràcies el teu missatge. Aquí sí que hi coincideixo, veus.
Salutacions.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Anton. D'històries de la guerra i de la postguerra, crec que a cada casa se'n podrien explicar una colla. Són totes personals, úniques i intransferibles. Ja no parlem dels fets històrics que han quedat escrits als llibres, sinó de les petites històries de cadascú, de cada família. La infrahistòria és tan o més important que l'altra, la que s'escriu amb lletres majúscules, perquè aquestes sí que tenen noms i cognoms, encara que romanguin en l'anonimat i en l'experiència personal de cadascú.
Una abraçada.

Ricardo Santiago ha dit...

hola Roser, em sap greu haver-me expressat malament.
no dic que s'hagi de perdonar d'esme, així, per defecte, sense cap petició ni res...
només dic que entenc que s'hagi de perdonar si el que es vol es avançar.
comparteixo amb tu que cal que alguns estaments es posicionin, jo crec que començant per l'esglèsia, i ho facin.

el que no m'agrada gens és la comparació que es fa dels 3 anys de guerra amb els 40 de dictadura.

salutacions cordials

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Ricardo. Ets tu qui has de disculpar-me perquè el meu to no ha estat el més adequat, més encara quan estem completament d'acord en el que diem. Potser sigui perquè aquest tema em subleva i em fa bullir la sang. Hi ha dos sentiments que no suporto: el primer és la prepotència que porta a treue importància a temes que en realitat en tenen molta, d'importància i el segon sentiment és la indefensió. En aquest cas que ens ocupa, es donen tots dos alhora, tornant a donar com a resultat l'eterna divisió dels guanyadors i els perdedors.
Ai Santiago, que en serà de difícil això de fer-ho avenir.
Aprecio moltíssim les teves opinions i trobar comentaris als meus posts (encara que siguin revolucionaris), sempre em fa feliç.
T'envio la meva salutació més cordial.

mossèn ha dit...

m'agrada la manera que té d'agafar el micro ... és tot un professional !!! ... salut

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mossèn. Deu ser la mateixa manera professional que té d'agafar-se... a quatre mans, en fi, daixonses.
Salut!

zel ha dit...

Subscric al mil per mil tot el que dius, la seva indecència ratlla l'obscurantisme més prefeudal, aquests, que quan convé ressucitarien la inquisició, amb segons quins aspectes van de sants gurús, vols que t'ho digui? Merda (perdó) oer a ells, ja n'hi ha prou!

Anònim ha dit...

Com tenen la barra de demanar que ja no es parli més dels morts, quan ells mateixos estan "vivint" a base de recordar una mort de fa més de dos mil anys???????

Albertus Magnus

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Tens tota la raó del món. Jo no sóc antirreligiosa, només anticlerical, perquè ells mateixos, amb les seves actuacions, s'han anat enfonsant al llarg de la història, en un pou de misèries, desgràcies, crims i assassinats del qual no es redimiran mai de la vida. Sí senyora, subscric completament el que dius: A la merda. No penso permetre que aquesta colla de... de... de... regulin i es fiquin en la relació que jo puc o no tenir amb la divinitat. Si tinguessin vergonya, desapareixerien del mapa en comptes d'intentar ficar-se de ple en les nostres vides, fins i tot en els aspectes més dolorosament punyents.
T'envio una abraçada ben forta.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Albertus Magnus. L'explicació és molt senzilla: hi ha morts de primera, de segona i de tercera. Un mort de fa dos-mil anys que va canviar la història té molta més consideració que els centenars, potser milers, que van quedar a les cunetes i que van morir en circumstàncies més que sospitoses. Ja saps, al llarg de la història, la revenja, les ànsies de sang i la despietat han estat les seves premisses. Això no és diferent ara.
Salutacions.

Dream ha dit...

Eight of the hands were currently pointing to the “home” position, but Mr. Weasley’s, which was the longest, was still point¬ing to “work.” Mrs. Weasley sighed.
“Your father hasn’t had to go into the office on weekends since the days of You-Know-Who,” she said. “They’re working him far too hard. His dinner’s going to be ruined if he doesn’t come home soon.”
“Well, Father feels he’s got to make up for his mistake at the match, doesn’t he?” said Percy. “If truth be told, he was a tad un¬wise to make a public statement without clearing it with his Head of Department first —”
“Don’t you dare blame your father for what that wretched Skeeter woman wrote!” said Mrs. Weasley, flaring up at once.
“If Dad hadn’t said anything, old Rita would just have said it was disgraceful that nobody from the Ministry had commented,” said Bill, who was playing chess with Ron. “Rita Skeeter never makes anyone look good. Remember, she interviewed all the Gringotts’ Charm Breakers once, and called me ‘a long-haired pillock’?”
“Well, it is a bit long, dear,” said Mrs. Weasley gently. “If you’d just let me —”
“No, Mum.”
removalist gold coastDentist In Colorado Springs