divendres, 17 d’octubre de 2008

SENSE NOM, PERQUÈ NO EL TROBO



De vegades ens posem les mans al cap quan escoltem per la ràdio o veiem a la televisió (sovint cruament i descarnada) algunes notícies que ens arriben a fiblar fins al més profund de l'enteniment. A mi em toquen especialment les que fan referència als animals i més encara, a les criatures. Em fa mal, molt mal, especialment d'ençà que sóc mare, el maltractament a la infantesa, l'abandó, les penúries dels més petits i sempre penso que si tingués prou diners, si em toqués una bona loteria, el primer que faria seria iniciar els tràmits per a una adopció internacional. Caldrà esperar, de moment, a la loteria de Nadal.
D'ençà que ahir va sortir la notícia als mitjans, no surto del meu estupor: al barri de Campclar de Tarragona dos tios romanesos, pare i oncle respectivament, pretenien vendre a les seves dues nenetes de 2 i 4 anys per 30.000 euros. Quan la mare s'hi va oposar li van pegar i ella no va tenir més nassos que demanar ajut extern a la pròpia família. Tot això, segons va informar ahir la premsa. Després de ser detinguts els dos familiars i el pressumpte comprador, el jutge els va prendre declaració i a hores d'ara estan en llibertat provisional. No surto del meu estupor, repeteixo, pels dos fets: per intentar vendre (és que ho trobo fortíssim) les dues nenes i perquè a hores d'ara campen pel carrer només amb una ordre d'allunyament de la mare i de les nenes. A saber què més pot passar ara, però si jo fos d'aquesta mare, prendria les meves filles tan lluny com pogués, si cal, a l'altra punta de món. És horrible.
De vegades, quan sentim parlar d'aquestes coses tan horroroses, d'aquesta falta d'humanitat, els fets que es relaten ens cauen lluny, però és que això passava ahir a Campclar, aquí mateix a Tarragona. No tinc paraules perquè el següent que em surt són insults i exabruptes que tampoc em deixen satisfeta. La justícia, tampoc m'hi deixa.

Què passarà ara, què passarà?

4 comentaris:

Medea ha dit...

hola, bé, he trobat el teu blog buscant per el google i, bé, sóc la filla de Miquel Roso. Gràcies per l'homenatge que li vas fer amb l'strawberry fields. Un petó, Laura.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Laura. Estic contenta que hagis contactat amb mi. Espero que estiguis bé. Creu-me que sento molt la mort del teu pare, al que considerava un bon amic. Vaig fer ràdio amb ell durant tres anys i vaig aprendre molt. Creu-me, el tenia en molt d'apreci. Fa uns quants dies em va passar una cosa estranya i estranyament emocionant. T'explico. El mes de gener passat vaig tenir un nen i fins ara no m'he incorporat a la meva feina, de manera que he estat nou mesos sense engegar el meu ordinador al despatx. Quan ho vaig fer dijous passat, ja et pots imaginar que en van baixar tropecientos mil i entre ells, un del teu pare, escrit el dia 22 de desembre, en el qual em felicitava el nadal. Em va emocionar molt i tinc aquest correu guardat.
Pots llegir el que vaig escriure del teu pare a l'adreça http://aramateixenfiloaquestaagulla.blogspot.com/search/label/ad%C3%A9u.
Una abraçada càlida i sentida.

zel ha dit...

Sí, jo igual...i quan t'entestes a dir que les coses a nivell humà estan fotudes, molts et responen diguent que hi ha bona gent, que es fan coses...i és cert, però cada dia també hi ha més animals pel carrer, i dels que maten, collons, i fa emprenyar...

Petons als nens! I al guapo de casa!!!

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Zel. Crec que era Rabindranath Tagore qui va dir que "Els homes són dolents però l'home és bo". Una frase per reflexionar i mentre, tan de bo siguem tots plegats una mica més humans. Ens fa tanta falta...
Petonets també per a tu.