dijous, 24 de juliol de 2008

UNA CULTURA DEMOCRÀTICA MOLT "JUSTETA"




Amb aquesta frase "Si la classe política no aguanta un programa com aquest és que tenim una cultura democràtica molt justeta", qualificava l'Antoni Bassas tota una manera de fer i de pensar. Jo no m'atreveixo a dir ni a jutjar si el meu periodista preferit tenia raó o no; només sé que ho deia en el moment de tancar definitivament la darrera pàgina d'"El Matí de Catalunya Ràdio", després d'haver-hi estat 14 anys al davant com a presentador i dirigint el programa més important de la programació radiofònica matinal del país.
Potser sí que la seva no-renovació sigui una qüestió de falta d'acord entre les dues parts interessades, el Bassas i la direcció de l'emissora, però sabent com saben que el producte funciona i és el principal referent informatiu dels matins, líder d'audiència des de "nilo tempore", estic convençuda que amb una mica de bona voluntat tot hauria anat millor del que anirà ara.
El senyor Bassas va comentar que li van fer veure que el problema principal és la sàtira, la ironia, la crítica, la imitació i la burla de l'APM cap als polítics, de tots colors, condicions i ubicacions. I jo em pregunto: un espai tan light, de només 15 minuts els molesta? Doncs què pensen del Polònia, per exemple? Cal que el Toni Soler i el seu equip es sentin amb la soga al coll? Si és així, senyores i senyors, jo plego, emmagatzemo els bàrtols i espero que arribin temps millors, perquè sincerament, no veig diferència entre blanc i negre, entre esquerra i dreta.
Encara no fa una setmana que l'Antoni Bassas es va acomiadar i ja el trobo a faltar, perquè si bé emprendrà, i segur que amb gran èxit, altres projectes, han sigut tantes i tantes les hores, incomptables, que m'ha acompanyat i m'ha informat, i des de fa tants anys, que ara mateix em sento una mica orfe. Segurament de cara a la temporada entrant la persona que substitueixi el Bassas també ho farà prou bé i amb el temps, tots plegats ens hi acostumarem, però en aquest moment, poso el dubte m'entela la visió objectiva del que podria ser un canvi renovador i necessari. I a més, hi ha una altra qüestió: els podem permetre fer emmudir a professionals de la vàlua de l'Antoni Bassas, que té una trajectòria professional immaculada? Permeteu-me que ho dubti.
El dia que el Salvi, a l'hora de dinar, ve i em diu: saps qui plega de Catalunya Ràdio? i em diu que és el Bassas, jo vaig exclamar sonorament i incrèdula: Sí home!. I així era. El dia 18 el vaig sentir acomiadar-se amb un simple i digníssim "Adéu siau" i vaig pensar que si els motius de caràcter polític que intueixo són els causants de la seva caiguda, està clar que no anem bé i no deixa de sorprendre'm el poc que canvia el país, malgrat els anys que passen. I el que més sento, és que tinguem aquesta "cultura democràtica tan justeta" que deia el Bassas. Jo crec que no es tracta només de "cultura democràtica", sinó també de falta de coherència, de llibertat i de sentit de l'humor, qualitats totes elles que en denoten una altra de molt més important: falta d'intel.ligència.

video


Senyor Bassas, enhorabona per tots aquests anys. Gràcies per tot aquest temps. Ànim i bona sort!.

divendres, 11 de juliol de 2008

SEMPRE, SEMPRE PRESO A TE... AMAMI ALFREDO...

Salvi em truca per una qüestió sense importància. Qualsevol excusa és suficient. Despenjo el telèfon i abans de sentir-li la veu ja sé que és ell perquè de fons escolto òpera. És absolutament meravellosa la veu que escolto d'Anna Netrebko. En el mateix i precís instant, jo estic escoltant la mateix ària exacta, interpretada per la mateixa Netrebko. L'acompanya la seva parella operística natural, Rolando Villazón. És una gran coincidència i no em sorprèn sinó que em fa feliç. En el temps que fa que estem junts això ens ha passat una pila de vegades. Sona el telèfon i el despenjo feliç perquè és ell i em truca just quan estic a punt de trucar-lo. Com se'n deu dir d'això?
Salto del "Sempre Libera" a aquest "Amami Alfredo". Ja tot està dit.
Com sempre, deixo les llàgrimes lliscar galtes avall.

DE MAROR A MALA MAROR


Quin merder tenen organitzat a la casa Blau-grana. El Barça està travessant un dels seus deserts cíclics i periòdics. No eren els trincos aquells que cantaven que "Les alegries del culé són escadusseres?" i uns quants anys abans (cap a finals dels anys vuitanta), en un altre disc, allò de "Catorze anys de passar gana, catorze anys d'anar fent figa, potser sí que són molts anys, catorze anys sense una lliga...". Ara, a la "crisi" esportiva del primer equip de futbol s'hi afegeix el terratrèmol de la direcció del club, partits i dividits entre Laporta sí, Laporta no, després de la moció de censura de diumenge passat.
Jo que no sóc gens futbolera i em miro els esdeveniments des de fora, amb la fredor pròpia de qui li importa un pito el que els passi, me'n faig creus del temps que s'arriba a dedicar i a perdre, parlant de futbol en general, i del Barça en particular i trobo indignant que TV3 donés a la moció de censura el tractament d'unes eleccions, amb sondeig a peu d'urna, formatgets i gràfics, seguiment de l'escrutini i de la roda de premsa posterior. Que la comparació us sembla exagerada i fora de lloc? A mi no m'ho sembla, perquè igual com passa a les eleccions de qualsevol àmbit, tots els partits polítics resulten ser guanyadors i estan contents. El mateix va passar diumenge, ja que el promotor de la moció estava content pel resultat i l'objecte de la moció, i el Laporta, també. Ara tots els mitjans "nacionals" dediquen minuts i minuts, cada dia, a tractar aquesta qüestió, com si no hi hagués més temes interessants. Com es menja això? Doncs menjar-se, possiblement amb forquilla i ganivet, però pair-se, això ja és una altra cosa, perquè el marejol que hi havia abans de la moció es va anar convertint en una mar arrissada a mesura que passava la jornada i ara, uns quants dies després, veient que el Laporta s'agafa a la cadira com un paracaigudista a la porta de l'avió, tot plegat s'ha anat enrarint fins a haver-hi una mala maror que fa preveure que algú sortirà en globus del club. Esperem a veure perquè de moment, al Laporta, tancat en banda i negat a dimitir del càrrec tal i com els seus vicepresidents li demanen, li van plegant elements claus de l'equip directiu. Imagino de tot plegat, que el Laporta deu estar molt segur que la propera temporada tot han de ser flors i violes, i que si no és així, està disposat a aguantar els rocs i pedregades que li cauran al damunt.
Com és que a aquests petits reietons els agrada tan i tan tocar poder, ni que sigui el mínim que proporciona un club esportiu? No m'ho explico, perquè el més lògic és que la gent marxi d'allà on no és ben volguda. I encara bo, amb tot això, que el bon funcionament del club és el primer, que si no...
No sé, tanmateix, de què m'estranyo, perquè al capdavall, estem tractant, només, d'un club esportiu i punt. És normal que l'home no vulgui dimitir i no se li pot demanar, perquè si davant grans daltabaixos polítics no hi ha ningú que amb un cop de responsabilitat presenti la dimissió, el Laporta tampoc ha de fer-ho, malgrat els fracassos, les decepcions, les sortides de to, la tonteria supina que arrossega, el seu lloro, etc., etc., etc.
En fi, la Trinca, als anys 1973-1974, no ho podien expressar millor. Recordeu?


video

dimecres, 9 de juliol de 2008

CEMENTIRI DELS JANS


"Les dretes mai han tingut inquietud per la cultura". Aquesta és, per a mi, la frase del dia.
Tot just acabada de llevar m'agrada connectar-me a Internet per saber quines són les novetats de la jornada (i també perquè puc aprofitar aquesta hora en la que els nens encara dormen i gaudeixo d'uns moments de tranquil.litat per pensar i per escriure) i en passar per la pàgina de Tinet m'ha cridat l'atenció una notícia de recent publicació, el titular de la qual diu així: "El cementiri britànic de Tarragona comença a recuperar el seu estat original". La fotografia que adjunto també és de Tinet.
Molt al principi de viure a Tarragona, un dia, passejant amb el Salvi, vam arribar-nos fins al passeig Rafael Casanova i des del darrera d'una reixa rovellada, el Salvi em va mostrar el minúscol cementiri dels "Txons", versió deformada de "Johns" (és a dir, Joans), que és com anomenaven als britànics establerts en aquell moment a Tarragona. Recordo la impressió d'abandonament, de fred i de desolació que em va produir veure aquell petit fossar, amb les seves làpides tan gastades i brutes que eren pràcticament anònimes, malgrat portar escrit i referenciat el nom de la persona que soterren des de fa tants anys. Vist des de fora semblava un espai petit però en realitat, aquest cementiri, conegut popularment a Tarragona com "Cementiri dels Jans", acull un centenar d'enterraments i originalment sembla que la zona estava enjardinada, com pràcticament tos els cementiris que coneixem. Els detalls d'aquesta neteja i les seves motivacions les noticien els diaris. A mi el que el em crida l'atenció és el motiu pel qual aquest espai ha caigut en l'abandó més absolut des de fa dècades. La resposta ha arribat aquest matí a primera hora en forma de cita cèlebre: "Les dretes mai han tingut inquietud per la cultura" i aquestes dretes han manat a Tarragona, també des de fa dècades. La saga de tarragonins "radicals i brillants" va postergar l'assumpte del manteniment d'aquest fossar per a una dècada millor, sense tenir en compte que els cementiris acostumen a ser llocs, primer de recolliment i respecte i segon, d'història de la ciutat on s'ubiquen i aquest en concret, en té molta d'història i d'importància, ja que és el cementiri protestant més antic d'Espanya i un dels quatre cementiris britànics més importants de l'Estat. Era tal l'estat d'abandonament i de deteriorament de l'espai que des de fa anys i anys, ningú ha pogut entrar-hi a visitar-lo, ni familiars, ni parents dels soterrats, ni curiosos que potser s'interessarien per la història. Ara tot plegat fa vergonya. Què en devien pensar d'aquest assumpte als corresponents consolats britànics? La deixadesa del lloc i el seu deteriorament, que ara costarà una pasta de rectificar per tornar al seu estat original, diu molt poc a favor i molt en contra, del govern convergent encapçalat per l'exalcalde Nadal que ha tingut dues dècades per posar fil a l'agulla, sense resultat. A simple vista està clar que la seva actuació va seguir els albirs capriciosos que pretesament havia de proporcionar-li els vots necessaris per a la reelecció i està clar que endreçar aquest cementiri no és gens popular, malgrat les nombroses reivindicacions que s'han produit al respecte. Ara, amb el govern Ballesteros les coses sembla que van canviant i potser serà veritat que han arribat nous aires i noves inquietuds en les accions de govern que surten de l'Ajuntament.
És prioritari recuperar aquest cementiri i rehabilitar-lo? No, prioritari no, però sí que és una de les tantes actuacions que apareixen en una llista amb el títol subratllat "Pendent des de fa un segle", que es va trobar amagada dins un calaix profund en el més recòndit despatx ocupat pels convergents. Al capdavall, estem parlant de gestió del patrimoni, no? O és que el patrimoni de la ciutat es limita només a les restes romanes? Jo crec que no, però està clar que només es tracta de l'opinió d'algú que s'ho mira des de fora i que no és tècnica en la matèria.

dilluns, 7 de juliol de 2008

IMPRESSIONS SOBRE "VALENTÍ CANADELL..."



"Valentí Canadell. Una retrospectiva en blanc i negre", és el títol de l'exposició que es pot veure fins al proper dia 24 d'agost a la Sala d'Exposicions de Caixa Tarragona, aquí a Tarragona. L'exposició consta de tota una selecció d'imatges captades pel fotògraf Valentí Canadell al voltant dels anys 1950 i 1960 i és una magnífica mostra de com canvien els usos, els costums, l'aspecte i fins i tot l'urbanisme de Tarragona.
Abans de res, Valentí Canadell és un dels fotògrafs més florits que ha donat la ciutat. El seu punt de vista és el de l'agut artista que sap veure l'oportunitat i amb la càmera sempre a punt, aprofita el moment únic que no tornarà a repetir-se mai més, de manera que la fotografia es converteix en el reflex de l'instant fugisser, únic i apreciat, que el pas del temps converteix en absolutament decisiu per entendre la història. Estic pensant, per exemple, en una fotografia en la que es pot veure un munt de gent, uns quants centenar, caminant pel carrer Unió, tots ben apilonats, amb els paraigües oberts per protegir-se de la pluja. Aquell instant va ser únic i l'efecte que produeix és artísticament increïble. Davant la pregunta: on va aquesta gent així? La resposta és ben clara: van a l'enterrament d'un senyor important a l'època (als anys 50), Sr. Ricomà, i formen part del seguici fúnebre. El cotxe fúnebre i el fèretre no apareixen a la fotografia, perquè el que li interessa al fotògraf, el que capta la seva atenció, és l'efecte dels paraigües, semblants a bolets negres apareguts de cop i volta al carrer Unió. A això em referia. Valentí Canadell és capaç de trobar l'angle perfecte, el moment adequat, la llum oportuna, l'efecte desitjat, perquè l'espectador entri a la fotografia i se'n senti part, tot i que aquestes imatges captades tenen totes entre 50 i 60 anys d'antiguitat.
Al llarg d'aquests anys la ciutat de Tarragona ha canviat moltíssim, no cal dir. Als tarragonins de tota la vida aquesta exposició els encantarà, perquè els refrescarà la memòria amb imatges de la ciutat en la que van viure, i també els tornarà a fer reviure alguns esdeveniments socials, com una visita de Franco, l'enterrament del rei Jaume I, distintes ocasions al voltant de Benjamín de Arriba y Castro... però també podran veure algunes imatges infantils, de casaments, de jocs, de treball, d'aniversaris, potser fins i tot de persones a les que podran identificar perquè les coneixen o les han conegut.
Valentí Canadell va ser, sobretot, tal i com diu l'exposició, un fotògraf social, que era reclamat per plasmar les imatges d'un casori, d'una comunió, d'un aniversari, i tan les fotos fetes al carrer, com les realitzades en cases particulars, com portades a terme al seu estudi, tenen un segell distintiu clarament reconeixible: el de la personalitat de l'artista.
Us recomano vivament que, tan si sou de Tarragona com si no, aneu a veure aquesta exposició, perquè us asseguro que us agradarà. Ahir a la tarda, tots quatre ens hi vàrem arribar i sense ni adonar-nos-en, ens hi vam passar dues hores, que ens van volar. El Salvi, que és tarragoní de soca-rel, va trobar-hi moltes imatges conegudes, però jo que sóc del Vendrell, hi vaig trobar una sèrie d'imatges que, simplement, em van encantar i si en comptes de fotografiar Tarragona haguessin reflectit qualsevol altre ciutat que no conegués, també m'hauria agradat, i molt.
El vídeo que us adjunto és elaborat per Caixa Tarragona i en ell es pot veure una mostra del que és l'exposició i perquè és interessant anar-la a veure.
Us ho recomano vivament.

video