Avui vull tenir un record per una de les catorze poblacions de la meva comarca, el Baix Penedès. En certa ocasió, l'any 1999, uns amics de Sant Jaume dels Domenys em van demanar que escrivís un text sobre el poble, i el que segueix, és el producte d'aquell encàrrec que vaig acceptar encantada i que va ser publicat en una revista local. Hi va haver un temps, fa una colla d'anys, en el que em vaig dedicar per qüestions de feina, a tombar molt per la meva comarca i el cert és que me'n vaig enamorar. Vaig trobar que cada poble tenia el seu encant, especialment els que toquen més a l'interior, com Sant Jaume. Avui recupero un dels textos, després de nou anys, a veure què us sembla.
"La comarca del Baix Penedès s’ajeu al costat del mar, s’estira tot desempallegant-se de la mandra, obre els ulls envers la muntanya i saluda amb emoció el naixement del nou dia. Com una deessa vinguda directament de l’antigor, del temps en el que els déus trescaven per la Terra i bescanviaven experiències i coneixements amb els mortals, la comarca alça els braços amorosida i rep al seu sí tots i cada un dels pobles que conformen la seva abrupta anatomia, composada de muntanyes i turons d’ermites encimbellades, de marges de pedra que delimiten vinyes i sembrats, planes i camins al seu interior, de carreteres i autopistes (perquè el progrés també ha fet els seus estralls aquí) i roques erosionades pel va-i-vé continu de l’aigua del mar, que la bressola als capvespres de tardor, quan el sol ja no escalfa.
Cap racó de la comarca és sobrer ni fora de lloc, i els pobles, grans i petits, mantenen la seva història, la seva tradició, les arrels en les que s’enfonsen el seu origen. El viatger de pas, el comarcà amb inquietuds o el lector d’aquest text, pot passejar per on vulgui, per l’indret que li resulti més plaent, amb la seguretat que trobarà nous alicients per continuar el seu viatge, i un nou motiu per aprendre i conèixer.
Quan l’haureu vista tota de dalt a baix, nua i ben neta, quan l’haureu tastada sense deixar d’assaborir cap dels seus secrets, reconeixereu, de ben segur, que els pobles del Baix Penedès conserven intacte el seu regust, al paladar fi que els sap comprendre. I si així esdevé amb els diferents pobles, que si bé veïns ens resulten més aliens, què no passarà amb el propi poble? Els dolmenyencs porten Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis, al bell mig del cor, sense que cap altre indret del món els hi planti competència.
Enguany, la tardor m’ha sorprès cobrint-ho tot amb el seu mantell de fulles seques. Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis no han pogut fugir de la influència d’aquesta tardor tot just encetada, per mantenir-se en un continu estiu fragant i fresc com les fulles de les vinyes. No, no ha estat possible, ni convenient. Si Sant Jaume s’hagués mantingut en una eterna estiuada, el visitant hauria vist com els seus infants corren lliures i ociosos pels carrers, i com els més grans, mig mandrejant, busquen l’ombra benefactora dels plataners i les moreres, de les seves parets encarades al nord, de les places i racons ombrívols i dels seus rebosts curulls de conserves.
Però quan el calendari ha senyalat la jornada adequada, la fredor s’ha fet la mestressa de Sant Jaume dels Domenys, dels seus nuclis i de tota la comarca del Baix Penedès. Primer lentament, amb una certa timidesa, amb una certa prudència abans de desemmascarar-se completament, de descobrir-se del tot, pintant de vermells apassionats i d’ocres plens de desesper els pàmpols de les vinyes, i fent caure, de sobtada, les fulles que fins fa ben poc respiraven la rosada de la primera hora del dia, enganxades encara a la branca mare. Ara, gairebé tocant a la fi del novembre, la tardor és evident i regna, asseguda magníficament a la plaça del poble davant mateix de la Casa de la Vila, a dues passes del temple i de la formosa rectoria.
D’aquí a no res, les tombes antropomorfes multiplicaran per cent la seva fredor, quan les pluges generoses d’aquesta estació les omplin d’aigua; una aigua estancada i verdosa que haurà d’esperar la primavera per començar a desaparèixer. Ara el passeig pels Arquets es va més rúfol i la devoció i la visita a la Verge dels Arquets, hostatjada a la seva petita ermita, requereix un dia més assolellat i més pacífic. Però les dolmenyenques piadoses no temen el fred ni la pluja, i sota el paraigua si cal, van a retre homenatge a la Verge que els és patrona, afavorint la seva influència en llurs vides, tot mantenint el seu altar ben florit, ben guarnit, malgrat el temps que fa al carrer.
Mireu on vulgueu. Ara els dies que fa més sol, la tardor és tan densa i el silenci tan benefactor, que una espurna de vent, xiulat al bell mig del dia, fa que els dolmenyencs de més edat s’arrauleixin als bancs on prenen el sol comentant les darreres novetats de la jornada. Mentre, les mestresses s’afanyen en les seves tasques domèstiques, perquè el dia passa, i més aviat del que es pot preveure, a poc que es badi, arriba l’hora de dinar. Sempre, però, hi haurà una veïna disposada a oferir una mica de sal, una mica de farina i una mica de conversa. Els dies més assolellats, els llençols treuen el nas per les balconades, voleien com blancs fantasmes penjats als fils dels terrats, i les vogades saltironegen impulsades per l’aire de la tardor, que tot ho esfulla.
En aquesta època de l’any, a primera hora del matí, Sant Jaume, Lletger, Cornudella, els Arquets, el Papiolet, l’Hostal, la Carronya, tots els nuclis, agafen un color gris que recorda llunyanament el gris d’un ratolí; una mica més tard, cap al migdia, si no plou, el sol rebota sobre les parets emblanquinades, tot esquinçant la tranquil·litat inherent dels pobles, inherent als seus habitants, característica d’una manera de viure heretada del temps en el que el temps no tenia imposat un preu ni un significatiu valor.
A mitja tarda, quan el sol amenaça amb fondre’s darrera les crestes del Montmell, els carrers inicien el seu lent procés envers les ombres, que s’allarguen, es densifiquen, es fan molt més presents, i s’avancen a la nit que succeeix al dia. Cap a les acaballes de novembre, quan a les sis de la tarda ja és fosc, Sant Jaume es prepara per dormir el seu somni de carrers buits, de fanals encesos i d’aparadors, a voltes, il·luminats.
Els dies que plou, el gris del ratolí es converteix en una escomesa. L’aigua s’escola carrers avall, rebaixant les antigues construccions històriques, ofegant les pedres centenàries, mil·lenàries, immòbils des que els seus antics arquitectes les van deixar on són. Els carrers tortuosos dels petits nuclis esdevenen aleshores més nets, més brillants, més esbravats. La gent va pel món tant poc com pot, només allò que és més indispensable, i es miren la pluja com cau, lentament, amb parsimònia, amb una llevantada que, si bé privarà del pagès entrar a la vinya, assegurarà la saó per una bona temporada. Res és endebades.
Després de la llevantada, els dolmenyencs saben que arribarà el vent, i amb ell, la caiguda de les quatre fulles que encara resistien. Els pàmpols s’arraconen, s’amunteguen, es fan pilons i pilons en els racons més insospitats, i de cop i volta, quan la ventada es fa viva, les alça en remolins cada cop més desesperats. Quan les fulles tornen a tocar de nou el terra, ja són més velles. Tot ja és més vell, i un cop més es repeteix el procés al que han assistit totes les generacions esdevingudes, des d’aquells romans que van establir-se a Vila Domenius i van alçar-hi un aqüeducte per bastir d’aigua la vil·la propera; els ancestrals medievals que vivien i morien anònimament i enterraven els seus senyors en tombes excavades a la mateixa roca, en terra sagrada, al costat de la rectoria; aquells que van viure i morir en guerres, en revolucions, en tants i tants episodis històrics que han contribuït a fer de Sant Jaume dels Domenys allò que és ara. Generacions i generacions de dolmenyencs i dolmenyenques, disposats, sense saber-ho, a contribuir en el futur i recrear-lo... Ells potser el somniaven. A nosaltres ens correspon, ara, viure’l. El futur esdevingut present ens demana a canvi un rèdit: crear per al proper demà, per al proper segle, per al proper mil·lenni.
Però ara és tardor, la mateixa tardor de cada any, vermella, roent, encesa, decidida i apassionada. Aviat arribarà Nadal amb les seves festes i gaudis, i les famílies tornaran a reunir-se al voltant de les llars, disposades a renovar de nou les belles tradicions, i aquí s’encetarà una altra història. Les noves generacions la continuaran, oferint a Sant Jaume nous horitzons, renovant la entusiasme i el seny que han heretat dels seus grans. I sense cap mena de dubte, arribarà una nova primavera".
Encara que fa uns quants anys que visc a Tarragona em sento molt vendrellenca i molt penedesenca i és per això que avui m'ha fet gràcia tornar a reviure una part d'història, tan de la meva com de la meva comarca. Espero que hagi estat del vostre gust.
