dijous, 30 d’octubre de 2008

PER MARCEL



















Segons diu el santoral, avui dia 30 d'octubre es celebra Sant Marcel. Això dels sants a casa no ho seguim gaire, però qualsevol excusa ens resulta bona i útil per fer una celebració, encara que sigui tan petita com aquesta. És el primer cop a la seva vida que el meu petit Marcel, que està a punt de cumplir 10 mesos, celebra el seu sant i per tant, especialment per a ell, però també per a la meva dolça Ariadna i per a totes aquelles persones que com jo mateixa o com el Salvi, estimem els animals, va avui aquest regal tan especial.



video


I que sigui per molts anys, al teu costat.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

CLARS I FOSCOS


Tinc interès en explicar-vos dues coses que em van passar el mateix dia i pràcticament el mateix moment: una preciosa i l'altra desastrosa i rabiant. Us explico.

Diumenge passat, a la tarda, l'Ariadna i jo vam assistir a un concert familiar dels que organitza el CaixaFòrum. L'actuació anava a càrrec d'un quintet de veus femenines (i quines veus...), que responen al nom de Black Voices. El petit auditori del Centre Social de La Caixa estava ple de gom a gom i no hi cabia ni una ànima més que acompanyés a les 250, aproximades, que omplíem la sala esperant sentir les Black Voices. Van aparèixer majestuoses a l'escenari, completament vestides de negre i negres com són elles mateixes, creaven un gran impacte. Van començar molt bé, amb cançons poc conegudes que cantaven a capel.la, amb una gran saviesa i economia d'esforços. Les anaven presentant en anglès, perquè elles són angleses tot i que d'origen afroamericà i de cop i volta ens diuen que com que l'actuació s'emmarcava dins un concert familiar, volien que tots cantéssim i balléssim. Ho van aconseguir immediatament, creant llaços de profunda complicitat amb el públic, al que no van trigar gens a ficar-se a la butxaca. Van estar sensacionals i ho vam passar molt bé l'hora i escaig de la seva actuació.


Black Voices és un dels conjunts vocals més importants del Regne Unit i des de fa més de vint anys, passegen el seu art per tot el món. Estan especialitzades en la música jazz, el blues, el soul i els espirituals. Va ser una delícia veure-les cantar en directe i encomanar-se de l'enorme energia i bon rotllo que desprenen. Aquesta és la part clara, alegre i lluminosa de l'assumpte. Us n'adjunto una petita mostra perquè us feu a la idea.



video

Són Black Voices: Carol Pemberton (veu i direcció musical), Sandra Francis (veu), Shereece Storrod (veu), Cecelia Wickham-Anderson (veu) i Jennifer Wallace (veu).


I ara ve la part obscura, fastigosa i rabiant del mateix assumpte. Al mateix temps que l'Ariadna i jo ens ho passàvem la mar de bé cantant i ballant amb les Black Voices, algú, d'entre els assistents al concert familiar, em va mangar el telèfon mòbil de dins la meva bossa. Quan vaig entrar a la sala portava el mòbil i ja no el portava quan l'actuació es va acabar i en vam sortir. Me'n vaig adonar immediatament que no el portava i fins i tot des de La Caixa mateix vam suspendre la línia. Però és que el mòbil era un bombó de Nokia que jo portava ple de fotografies dels nens i d'òpera. Fins i tot quan em trucaven sonava l'ària més flamígera que canta Radamés: Celeste Aida, de Verdi. Decebuda? Cansada? Desorientada? Dolorida? Enfadada? Rabiosa? I tant, i molt més. És que ja no es pot estar tranquil enlloc? Trobo increïble que algú trobés oportú robar-me el telèfon mòbil envaint, a més, la meva part de privacitat en un espectacle públic, com és la meva bossa. Tan desesperats estem? Fins a on som capaços d'arribar?

Quan vaig queixar-me i lamentar-me a la gerent del Centre Social em va dir que trobava molt fort que algú pogués haver fet una cosa així i que enmig d'un públic familiar... vaja, que "to er mundo e bueno". Doncs molt bé, però jo m'he quedat sense mòbil. No cal ni dir que La Caixa, en tot aquest assumpte, com a entitat, no té prevista cap tipus d'assegurança ni de responsabilitat civil i per tant, un altre dia, a vigilar més.

D'acord, però no deixa de ser indignant. Aquest és un dels efectes de la crisi? On queda la dignitat? I on queda la honradesa?

Deixaré d'anar algun dia amb el lliri a la mà?

dissabte, 25 d’octubre de 2008

DISSABTE DE TARDOR

















Aquest és un dissabte una mica especial. De fet, més que especial, és atípic, perquè tota la família Guinart-Pros, Turandot inclosa, ens hem quedat a Tarragona en comptes d'anar al Vendrell a veure els meus pares, com solem fer des de fa una colla d'anys. I és que aquesta ha estat una setmana dolorosament vírica per a tots nosaltres. Primer, el Marcel va començar a tenir unes cagarrines cada cop més clares i cada cop més freqüents, que ràpidament van ser tractades i resoltes per la seva pediatra. Això passava dimecres. Encara el Marcel no estava bé del tot quan jo vaig començar a vomitar pels descosits el matí de dijous i el Salvi... en fi, la discreció em fa callar com l'ha afectat el mateix virus. De moment (toquem fusta) l'Ari és la única que se n'ha escapolit. Bé, sigui com sigui, avui ens hem quedat a Tarragona i demà diumenge seran els papes els qui vindran a fer-nos una visita, perquè ja porten 15 dies sense veure els seus néts i això és una eternitat. Ho entenc perfectament.
Aquesta tarda, doncs, preparo cuidadosament la seva visita perquè té una doble perspectiva: en primer lloc, que fa un munt de dies que no ens veiem i en segon terme, que demà celebrarem a casa l'aniversari del meu pare (63, només) i el seu aniversari de casats (39, també només). És curiós com encara hi ha matrimonis que aguanten tan de temps junts, en aquest cas dels meus pares, sovint amb més baixos que alts per diversos problemes força greus que han ensenyat a la meva mare (una santa dona, admirable i pràcticament perfecta en tot) a carregar-se d'una paciència que ni ella mateixa sabia que tenia i que la menaran directament a les portes del cel el dia que li toqui, d'aquí a 30 anys, com a mínim.
Sóc a la cuina rentant els quatre plats del nostre dinar i planejant el dinar de demà: carn a la brasa, llonganissa, patates i carxofes al caliu i com no (en tenim tots unes ganes immenses), rovellons fets sobre la graella, ben amanits amb oli d'oliva. De postres, panellets i postre de músic amb un rajolinet de moscatell que farà que la fruita seca llisqui millor. Se m'està fent la boca aigua i encara queden una colla d'hores pel dinar de demà.
Mentre rento els plats tinc música posada. Òpera, com no. M'acompanya, em fa pensar, em fa somiar i canto interiorment cadascun dels fragments que tinc especialment seleccionats i que m'encanten. Mentre, el Salvi mandreja pel menjador, l'Ariadna fulleja despreocupadament un conte i el Marcel (amb els seus ullets color d'alga marina), mira a veure quina trapelleria pot fer des de la mínima alçada del seu caminador. El passadís se li fa petit d'ençà que compta amb aquesta lliure autonomia.
Pavarotti, des del meu mòbil, en el seu paper de Turiddu s'acomiada de la mama Lucia a la Cavalleria Rusticana (Pietro Mascagni): "Per me pregate Iddio! Un bacio, un bacio, mamma! Un altro bacio - addio! S'io non tornassi fate da madre a Santa. Un bacio, mamma, addio!". La música s'accelera i la desesperació de la mamma Lucia creix quan Turiddu se'n va i de cop una veu paorosa crida (en un final espectacular en crit propi del verisme): "Hanno ammazzato compare Turiddu!". "Han matat al compare Turiddu". Quina fi més trista, més verista.
Sona ara el famosíssim Libiamo de La Traviatta (Giussepe Verdi) amb la seva espectacular lluminositat. Canten Rolando Villazón i Anna Netrebko, la parella operística del moment (no sé si parella també a la vida real). Déu meu, quines veus, quina meravella!. "Libiamo ne’dolci fremiti che suscita l’amore, poiché quell’ochio al core omnipotente va. Libiamo, amore fra i calici più caldi baci avrà". Mentre les notes daurades del Brindis per la vida i per l'amor encara solquen la meva cuina, sento les passes petites del Marcel. Em giro i topo amb els seus ullets de color d'alga marina, que m'espien des de la llinda de la porta. Em somriu perquè escolta com comença "Che gelida manina". Novament Pavarotti, convertit ara en Rodolfo a La Boheme (Giacomo Puccini). Ell està molt acostumat a escoltar-lo i estic segura que fins i tot abans de néixer, ja tenia familiaritzades les àries que més m'agraden, de tantes i tantes vegades que les he escoltades. "Chi son? Sono un poeta. Che cosa faccio? Scrivo. E come vivo? Vivo". Salvi ve a buscar-lo a la cuina mentre també ell taral.leja aquest fragment, milers de vegades escoltat. Tot plegat em produeix una càlida sensació de llar. Com deia el meu estimat Josep M. de Segarra "de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d'esperit" i sento una sensació tan pròxima a la felicitat que ja no sé en quin ordre van els meus plats. Reprimeixo i refreno el meu instint de menjar-me el Marcel a petons mentre ell somriu ensenyant les seves quatre dentetes acabades d'estrenar. L'Ariadna em ve amb el seu llibre "El diari secret de la Bruixa Avorrida" i la sento lliscar pel passadís amb els seus mitjons de peu de gat, esplèndida als seus cinc anys, càlida, perquè és la germana gran i bonica, avui amb el seu jersei blau. No deixa de sorprendre'm el gran seny que demostra, malgrat la seva curta edat.
Transcorre aquest dissabte, molt tranquil i molt sosegat. Cau la tarda i encara no tinc eixuta la roba que he estès aquesta tarda. Pràcticament no bufa gens d'aire al terrat i tot està més aviat humit.
Ara és la Turandot qui em reclama. Les seves ungles repiquetegen sobre el parquet en direcció cap a la porta de sortida i semblen gotes de pluja sobre un vidre. Sortim tots cinc al carrer, plens de tardor, el meu cor enfilat a la catifa de qualsevol òpera. La Turandot s'impacienta. L'innocència poètica i enamorada de Nemorino, de "L'elixir d'amore" (Gaetano Donizetti) m'acompanya. "Quanto è bella, quanto è cara! Più la vedo, e più mi piace... ma in quel cor non son capace affetto ad inspirar. Essa legge, studia, impara... non vi ha cosa ad essa ignota... Io son sempre un idiota, non so che sospirar. Sóc un idiota que només sap suspirar".
Ara tornem.



video

divendres, 17 d’octubre de 2008

SENSE NOM, PERQUÈ NO EL TROBO



De vegades ens posem les mans al cap quan escoltem per la ràdio o veiem a la televisió (sovint cruament i descarnada) algunes notícies que ens arriben a fiblar fins al més profund de l'enteniment. A mi em toquen especialment les que fan referència als animals i més encara, a les criatures. Em fa mal, molt mal, especialment d'ençà que sóc mare, el maltractament a la infantesa, l'abandó, les penúries dels més petits i sempre penso que si tingués prou diners, si em toqués una bona loteria, el primer que faria seria iniciar els tràmits per a una adopció internacional. Caldrà esperar, de moment, a la loteria de Nadal.
D'ençà que ahir va sortir la notícia als mitjans, no surto del meu estupor: al barri de Campclar de Tarragona dos tios romanesos, pare i oncle respectivament, pretenien vendre a les seves dues nenetes de 2 i 4 anys per 30.000 euros. Quan la mare s'hi va oposar li van pegar i ella no va tenir més nassos que demanar ajut extern a la pròpia família. Tot això, segons va informar ahir la premsa. Després de ser detinguts els dos familiars i el pressumpte comprador, el jutge els va prendre declaració i a hores d'ara estan en llibertat provisional. No surto del meu estupor, repeteixo, pels dos fets: per intentar vendre (és que ho trobo fortíssim) les dues nenes i perquè a hores d'ara campen pel carrer només amb una ordre d'allunyament de la mare i de les nenes. A saber què més pot passar ara, però si jo fos d'aquesta mare, prendria les meves filles tan lluny com pogués, si cal, a l'altra punta de món. És horrible.
De vegades, quan sentim parlar d'aquestes coses tan horroroses, d'aquesta falta d'humanitat, els fets que es relaten ens cauen lluny, però és que això passava ahir a Campclar, aquí mateix a Tarragona. No tinc paraules perquè el següent que em surt són insults i exabruptes que tampoc em deixen satisfeta. La justícia, tampoc m'hi deixa.

Què passarà ara, què passarà?

dimarts, 14 d’octubre de 2008

SOTA L'AUSPICI DELS BONS SANTS





Fa tot just un mes a Tarragona es celebrava amb grans solemnitats i celebracions, la festivitat de la patrona, Santa Tecla. Tothom la recorda quan arriba la festa major però durant la resta de l'any, la seva invocació és escadussera i fins i tot minsa, a banda de ser un nom que es perd entre les noves generacions de nenes tarragonines. Hi ha qui diu que el nom mai s'acabarà d'extingir perquè Santa Tecla és la patrona d'Internet i dels internautes (consulteu aquest enllaç), però el cert és que personalment, de Tecla no en conec cap, excepte l'aranya que li feia la guitza a l'abella Maya.
Amb tot, Santa Tecla no era pas filla de Tarragona i té amb la ciutat una història força atzarosa, no pas així altres sants i santes que, segons diu la tradició, sí eren estrictament tarragonins i tarragonines. Així doncs, segons explica el Costumari Català de Joan Amades, la ciutat de Tarragona compta amb tota una sèrie de sants i santes que no només en representen el patronatge, com Sant Magí i la ja esmentada Santa Tecla, sinó que a més, la tradició iconogràfica del santoral els reconeix com a fills de Tarragona i per tant, ciutadans i ciutadanes que, a causa d'una sèrie de circumstàncies i a ran de les seves pròpies qualitats personals, han esdevingut sants i santes. Sovint, i exceptuant els sants als quals es ret homenatge per les seves festivitats en forma de festes majors petita i grossa respectivament, Tarragona compta també amb els sants diaques Fructuós, Auguri i Eulogi, la festa dels quals és el dia 21 de gener. Tots tres van morir a Tarragona i les actes dels seus martiris els situen directament sobre l'arena de l'amfiteatre tarragoní. El refranyer sol dir: Sant Fructuós serè, any de fruita i també si Sant Fructuós passa núvol els sarments no carreguen.
Tanmateix, altres noms que recull el santoral passen completament desapercebuts, tot i ser, insisteixo, fills i filles de Tarragona. Anem a pams.
Tot just començat l'any, el dia 3 de gener es celebra Sant BALDULF o BLIDULF. Deixeble de Sant Agustí d'Hipona, la creença popular el fa fill de Tarragona i abat d'un dels primers monestirs de la ciutat, nomenat directament per Sant Paulí de Nola, qui va confiar en Sant Baldulf a causa de les grans qualitats que va demostrar. No se li reconeix, tanmateix, cap miracle.
Segons ha quedat a la veu popular, Sant ASCANI era un ciutadà tarragoní el qual, abans que el prenguessin per ser cristià, es presentà pel seu propi peu davant el pretor romà de la ciutat i declarà obertament les seves creences, de manera que va patir martiri i mort. Els vells de Tarragona, "in nilo tempore" l'invocaven i es recordaven d'ell quan passaven dificultats. La seva onomàstica és el 25 de gener.
Sense ser fills de Tarragona, arribaren a ser bisbes de la ciutat Sant OLEGUER i Sant EPAFRODITE, tots dos amb tantes virtuds i qualitats que arribaren a la categoria de sants. Sant Oleguer es celebra el 6 de març i Sant Epafrodite el 22 del mateix mes.
L'endemà mateix, el dia 23 de març es celebren les festivitats dels sants DOMICI, ESPARQUI, TEODORA, AQUILA i PELÀGIA, tot plegats, sants i santes, fills i filles de Tarragona i aquí mateix van patir martiri i mort per part dels romans perseguidors del cristianisme.
Així mateix, Sant ZENON i santa VERONA eren també nadius de Tarragona i la tradició els fa deixebles de l'abans esmentat Sant FRUCTUÓS. Segons ha quedat escrit, van morir també com a màrtirs a l'amfiteatre de la nostra ciutat i la seva festa és el 12 d'abril.
Un altre sant que la tradició vincula amb Tarragona és Sant HERMENEGILD, fill del rei god Leovigild, de tradició arriana i de mare catòlica. De fet, la veu popular el fa rei de Tarragona i de creences cristianes, valent lluitador contra els moros que volien envair la ciutat. Els cavallers l'invocaven i pregaven el seu ajut per emprendre les batalles contra la invasió sarraïna i pel que sembla, la seva advocació era molt efectiva en aquests afers. Per això encara se'l recorda el 13 d'abril.
Pel que fa a Santa VERONA, la festa de la qual està instituïda el 19 d'octubre, era nascuda a Tarragona, filla d'una família benestant i amb "possibles" de la ciutat, però ella va renunciar a les facilitats de la vida acomodada que podia permetre's per convertir-se al cristianisme. Això li valgué el títol de santa.
Bé, què hi ha de cert o de fals en tot el que he escrit en aquest post? Quí és que ho pot saber. Trobar aquesta informació i molta més, és ben fàcil si es fa una consulta ràpida al Costumari de Joan Amades, perquè en aquest Costumari és on apareixen explicades les facècies que la veu popular atribueix als distints sants i santes. La seva lectura és entretinguda i força interessant. Us la recomano vivament.

Pel que fa al cas i tal i com deia la meva iaia Roseta, "més val creure que anar a veure".


video

dilluns, 13 d’octubre de 2008

TARRAGONA PRESA

























































Ahir 12 d'octubre, la manifestació convocada a la Rambla Nova per Alianza Nac(z)ional i la contramanifestació convocada, també a la Rambla Nova de Tarragona, davant el monument dels Despullats, per la Coordinadora de moviments socials i polítics de Tarragona, va deixar imatges com les que adjunto, i sobre els fets que les van motivar avui n'han parlat tots els mitjans de comunicació. Afortunadament aquí a la nostra ciutat no hi va haver cap incident remarcable i tot plegat es va saldar amb uns quants crits de "Viva España" els uns i "Puta Espanya i fora nazis" els altres. Malgrat la seva proximitat, les esquerres i les dretes no van acabar coincident, especialment perquè sembla que amb més o menys mesura, va imperar el seny, perquè tot plegat (lamentable al capdavall) va acabar aviat i perquè els membres de la policia antiavalots va tenir una fortíssima presència pels carrers de Tarragona.

Si em demaneu la meva opinió al respecte, penso que la simbologia nazi hauria de suprimir-se completament, igual com també la franquista, perquè pertany a un temps que ja no tornarà i perquè per ultramontana i peregrina, a més de per violenta i assassina, hauria de cremar en enormes pires públiques (de la simbologia, estic parlant), més o menys del mateix tamany que les que va encendre Hitler per cremar els llibres que haurien ajudat a la gent a pensar i a fer-se més forts: filosofia, moral, religió, ètica, política, literatura... Tot va ser cremat i anorreat. Ara aquesta simbologia hauria de córrer, al meu entendre, la mateixa sort; però els demòcrates ho som tan, de demòcrates, que permetem, tolerem i aguantem, el que no és ni de bon tros, justificable, com son aquestes manifestacions provocadores i apologístiques. Potser el que més trist vaig trobar és que la gent que es manifestava eren tots molt joves, fins al punt que cap d'ells havia nascut quan Franco campava pel món. No estic segura que sàpiguen massa d'història ni que estiguin al corrent de què vol dir el franquisme i quin significat té ser franquista i declarar-se així obertament.

El matí va donar per molt i malgrat la pluja i la tensió, vam ser molts els ciutadans de Tarragona que vam sortir al carrer per donar suport a un o altre bàndol (per part dels fatxes, més espectadors que manifestants, tot s'ha de dir) o per fer el xafarder i veure què passava.

He de confessar que em vaig sentir una mica aclaparada per tan d'antiavalot i tan ben equipat, disposats a tot en un moment determinat que, afortunadament, no es va donar.

Aquestes són les imatges per a la història i la posteritat i el següent vídeo, un "guiño" amb veritats com a punys.


video

divendres, 10 d’octubre de 2008

LA TARDOR ESCAMPA...








Avui vull tenir un record per una de les catorze poblacions de la meva comarca, el Baix Penedès. En certa ocasió, l'any 1999, uns amics de Sant Jaume dels Domenys em van demanar que escrivís un text sobre el poble, i el que segueix, és el producte d'aquell encàrrec que vaig acceptar encantada i que va ser publicat en una revista local. Hi va haver un temps, fa una colla d'anys, en el que em vaig dedicar per qüestions de feina, a tombar molt per la meva comarca i el cert és que me'n vaig enamorar. Vaig trobar que cada poble tenia el seu encant, especialment els que toquen més a l'interior, com Sant Jaume. Avui recupero un dels textos, després de nou anys, a veure què us sembla.



"La comarca del Baix Penedès s’ajeu al costat del mar, s’estira tot desempallegant-se de la mandra, obre els ulls envers la muntanya i saluda amb emoció el naixement del nou dia. Com una deessa vinguda directament de l’antigor, del temps en el que els déus trescaven per la Terra i bescanviaven experiències i coneixements amb els mortals, la comarca alça els braços amorosida i rep al seu sí tots i cada un dels pobles que conformen la seva abrupta anatomia, composada de muntanyes i turons d’ermites encimbellades, de marges de pedra que delimiten vinyes i sembrats, planes i camins al seu interior, de carreteres i autopistes (perquè el progrés també ha fet els seus estralls aquí) i roques erosionades pel va-i-vé continu de l’aigua del mar, que la bressola als capvespres de tardor, quan el sol ja no escalfa.

Cap racó de la comarca és sobrer ni fora de lloc, i els pobles, grans i petits, mantenen la seva història, la seva tradició, les arrels en les que s’enfonsen el seu origen. El viatger de pas, el comarcà amb inquietuds o el lector d’aquest text, pot passejar per on vulgui, per l’indret que li resulti més plaent, amb la seguretat que trobarà nous alicients per continuar el seu viatge, i un nou motiu per aprendre i conèixer.

Quan l’haureu vista tota de dalt a baix, nua i ben neta, quan l’haureu tastada sense deixar d’assaborir cap dels seus secrets, reconeixereu, de ben segur, que els pobles del Baix Penedès conserven intacte el seu regust, al paladar fi que els sap comprendre. I si així esdevé amb els diferents pobles, que si bé veïns ens resulten més aliens, què no passarà amb el propi poble? Els dolmenyencs porten Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis, al bell mig del cor, sense que cap altre indret del món els hi planti competència.

Enguany, la tardor m’ha sorprès cobrint-ho tot amb el seu mantell de fulles seques. Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis no han pogut fugir de la influència d’aquesta tardor tot just encetada, per mantenir-se en un continu estiu fragant i fresc com les fulles de les vinyes. No, no ha estat possible, ni convenient. Si Sant Jaume s’hagués mantingut en una eterna estiuada, el visitant hauria vist com els seus infants corren lliures i ociosos pels carrers, i com els més grans, mig mandrejant, busquen l’ombra benefactora dels plataners i les moreres, de les seves parets encarades al nord, de les places i racons ombrívols i dels seus rebosts curulls de conserves.

Però quan el calendari ha senyalat la jornada adequada, la fredor s’ha fet la mestressa de Sant Jaume dels Domenys, dels seus nuclis i de tota la comarca del Baix Penedès. Primer lentament, amb una certa timidesa, amb una certa prudència abans de desemmascarar-se completament, de descobrir-se del tot, pintant de vermells apassionats i d’ocres plens de desesper els pàmpols de les vinyes, i fent caure, de sobtada, les fulles que fins fa ben poc respiraven la rosada de la primera hora del dia, enganxades encara a la branca mare. Ara, gairebé tocant a la fi del novembre, la tardor és evident i regna, asseguda magníficament a la plaça del poble davant mateix de la Casa de la Vila, a dues passes del temple i de la formosa rectoria.

D’aquí a no res, les tombes antropomorfes multiplicaran per cent la seva fredor, quan les pluges generoses d’aquesta estació les omplin d’aigua; una aigua estancada i verdosa que haurà d’esperar la primavera per començar a desaparèixer. Ara el passeig pels Arquets es va més rúfol i la devoció i la visita a la Verge dels Arquets, hostatjada a la seva petita ermita, requereix un dia més assolellat i més pacífic. Però les dolmenyenques piadoses no temen el fred ni la pluja, i sota el paraigua si cal, van a retre homenatge a la Verge que els és patrona, afavorint la seva influència en llurs vides, tot mantenint el seu altar ben florit, ben guarnit, malgrat el temps que fa al carrer.

Mireu on vulgueu. Ara els dies que fa més sol, la tardor és tan densa i el silenci tan benefactor, que una espurna de vent, xiulat al bell mig del dia, fa que els dolmenyencs de més edat s’arrauleixin als bancs on prenen el sol comentant les darreres novetats de la jornada. Mentre, les mestresses s’afanyen en les seves tasques domèstiques, perquè el dia passa, i més aviat del que es pot preveure, a poc que es badi, arriba l’hora de dinar. Sempre, però, hi haurà una veïna disposada a oferir una mica de sal, una mica de farina i una mica de conversa. Els dies més assolellats, els llençols treuen el nas per les balconades, voleien com blancs fantasmes penjats als fils dels terrats, i les vogades saltironegen impulsades per l’aire de la tardor, que tot ho esfulla.

En aquesta època de l’any, a primera hora del matí, Sant Jaume, Lletger, Cornudella, els Arquets, el Papiolet, l’Hostal, la Carronya, tots els nuclis, agafen un color gris que recorda llunyanament el gris d’un ratolí; una mica més tard, cap al migdia, si no plou, el sol rebota sobre les parets emblanquinades, tot esquinçant la tranquil·litat inherent dels pobles, inherent als seus habitants, característica d’una manera de viure heretada del temps en el que el temps no tenia imposat un preu ni un significatiu valor.

A mitja tarda, quan el sol amenaça amb fondre’s darrera les crestes del Montmell, els carrers inicien el seu lent procés envers les ombres, que s’allarguen, es densifiquen, es fan molt més presents, i s’avancen a la nit que succeeix al dia. Cap a les acaballes de novembre, quan a les sis de la tarda ja és fosc, Sant Jaume es prepara per dormir el seu somni de carrers buits, de fanals encesos i d’aparadors, a voltes, il·luminats.

Els dies que plou, el gris del ratolí es converteix en una escomesa. L’aigua s’escola carrers avall, rebaixant les antigues construccions històriques, ofegant les pedres centenàries, mil·lenàries, immòbils des que els seus antics arquitectes les van deixar on són. Els carrers tortuosos dels petits nuclis esdevenen aleshores més nets, més brillants, més esbravats. La gent va pel món tant poc com pot, només allò que és més indispensable, i es miren la pluja com cau, lentament, amb parsimònia, amb una llevantada que, si bé privarà del pagès entrar a la vinya, assegurarà la saó per una bona temporada. Res és endebades.

Després de la llevantada, els dolmenyencs saben que arribarà el vent, i amb ell, la caiguda de les quatre fulles que encara resistien. Els pàmpols s’arraconen, s’amunteguen, es fan pilons i pilons en els racons més insospitats, i de cop i volta, quan la ventada es fa viva, les alça en remolins cada cop més desesperats. Quan les fulles tornen a tocar de nou el terra, ja són més velles. Tot ja és més vell, i un cop més es repeteix el procés al que han assistit totes les generacions esdevingudes, des d’aquells romans que van establir-se a Vila Domenius i van alçar-hi un aqüeducte per bastir d’aigua la vil·la propera; els ancestrals medievals que vivien i morien anònimament i enterraven els seus senyors en tombes excavades a la mateixa roca, en terra sagrada, al costat de la rectoria; aquells que van viure i morir en guerres, en revolucions, en tants i tants episodis històrics que han contribuït a fer de Sant Jaume dels Domenys allò que és ara. Generacions i generacions de dolmenyencs i dolmenyenques, disposats, sense saber-ho, a contribuir en el futur i recrear-lo... Ells potser el somniaven. A nosaltres ens correspon, ara, viure’l. El futur esdevingut present ens demana a canvi un rèdit: crear per al proper demà, per al proper segle, per al proper mil·lenni.

Però ara és tardor, la mateixa tardor de cada any, vermella, roent, encesa, decidida i apassionada. Aviat arribarà Nadal amb les seves festes i gaudis, i les famílies tornaran a reunir-se al voltant de les llars, disposades a renovar de nou les belles tradicions, i aquí s’encetarà una altra història. Les noves generacions la continuaran, oferint a Sant Jaume nous horitzons, renovant la entusiasme i el seny que han heretat dels seus grans. I sense cap mena de dubte, arribarà una nova primavera".


Encara que fa uns quants anys que visc a Tarragona em sento molt vendrellenca i molt penedesenca i és per això que avui m'ha fet gràcia tornar a reviure una part d'història, tan de la meva com de la meva comarca. Espero que hagi estat del vostre gust.

dijous, 9 d’octubre de 2008

DELÍCIES TARDORALS







Aquells de vosaltres que em conegueu bé sabreu que m'encanta la tardor. De fet, espero tot l'any el moment màgic i precís en el que l'estiu es desinfla, les temperatures ambientals perden força i el termòmetre del mapa de previsió de l'home del temps marca una línia descendent que tira més als tons grocs i blaus que no pas als vermells.

Fa una colla d'anys enrera, a la vora d'aquesta època de l'any, tan aviat començava a fer un temps una mica més rúfol i les primeres pluges fresques prometien temporada favorable pels amants dels bolets, jo li preguntava a la Maia (la meva enyorada Maia) si ja s'havia acabat la calor i ella, mirant el calendari sempre acostumava a respondre'm el mateix: "Si, a partir d'ara ja no en farà més de calor. Això no vol dir que algun dia faci més bo, però ara l'estiu ja està enllestit. D'aquí a una mica vindrà l'Estiuet de Sant Martí, però vaja, això ja està". I jo sentia que el cor em bategava feliç. Havia arribat el temps de podar la parra immensa, vellíssima, que arrencant des del garaig de casa, alçava el seu tronc tres pisos i anava a espetegar, ara ja vermella i intensa, a dalt del terrat, estirant-se en llargues redoltes i ardents pàmpols. Era pràcticament un ritual anual i a casa, gairebé una festa que s'anava repetint any rera any, amb les tisores de podar en una mà i un sac ben gros a l'altra, on anaven caient les redoltes envellides per la perduda primavera i el recent estiu. Les mans quedaven ben tenyides del morat dels grans de raïm bords d'aquesta parra i costava uns quants dies esborrar-ne els rastres, però tan se valia. El temps anava passant.



video


Penso que la tardor és l'estació més dotada i afavorida per tot el món de les olors. La tardor té la seva pròpia olor, com les persones, cadascuna dotada d'una olor corporal distinta, com una mena de denominació d'origen (compte! no estic parlant de pudors de les més diverses contrades orgàniques, sinó de la olor que té la pell de cadascú quan és ben neta). La tardor fa olor de ceps acabats de veremar, de raïm portat a la cooperativa i emmagatzemat als cups, una olor dolçona, una mica intensa, a mig camí entre l'originalitat primigènia i el producte enllestit i fermentat, a punt per al tast i el delit. La tardor també es veu reflectida en els tractors que circulen lents per les carreteres secundàries de la meva comarca, el Baix Penedès, carregats de garrofes i de les olives, encara verdes i ben amargues, que donaran l'oli novell de la primera premsada i que tastarem sobre rostes ben amarades, cruixents després del seu pas per les brases. La tardor és també (quins bons records!) la posada en marxa de la premsa de lliura de Sant Vicenç de Calders. Déu meu, quina colosal màquina, quina imaginació a l'hora de dissenyar-la i quin encert a l'hora de preservar-la i procurar fer-la anar, ni que sigui un cop cada uns quants anys. Creieu-me, és tot un espectacle.

La tardor té també el seu sabor especial, fet d'ametlles madures, acabades de pelar, prèviament assecades al sol per tal que la goma que contenen no taqui en excés els dits. L'avi Joan i jo ens n'havíem fet autèntics tips de pelar ametlles que llençàvem en senalles. L'ametlla, encara dins la closca de fusta (per a mi tot un misteri), en un cantó i la pela, verda i vellutada, en un altra, per les vaques del Jan Pau. Les hores de la infantesa passaven depressa desgranant faves o triant mongetes pel sopar.



video


La tardor té l'olor del Nadal que ja s'acosta a grans gambades. Els panellets en són un bon anticip i l'olor de les primeres llars de foc enceses, tan aviat el temps gira i les temperatures, ja decididament, baixen. Els dies més curts conviden al recolliment. Recordo la iaia Roseta apuntant-me la lliçó: "quan surtis del col·legi, cap a les sis de la tarda, ja avoi serà fosc".

Per la tardor mengem aliments que de ben segur, no ens venen de gust en cap altra època de l'any: fruita seca, castanyes, moniatos, panellets, figues i sobretot, bolets. Quina festa els primers rovellons fets a la brasa i quin gust el pa sucat en l'oli novell que els amania i que deixava la platra ben tacada. N'hauria menjat tant com me n'haguessin donat. Encara ara m'encanta aquesta olor, que acompanya la de la carn a la brasa i la de l'escalivada. Enguany, que sembla que té ganes de ploure, segur que menjarem rovellons de carn generosa, i ceps i cama-grocs i tantes altres varietats que es fan a les nostres contrades. Som molt afortunats, en aquest sentit.

Sento la tardor ben endins. La sento bategar i sé que s'acosten bons moments. M'encanta recollir pàmpols caiguts, vermells, encesos i guardar-ne almenys un, dins d'algun llibre, perquè s'acabi d'assecar i es conservi durant uns quants anys. Això ho he fet nombroses vegades i em resulta sorprenent i entranyable cada cop que en trobo algun, que ja havia oblidat, dins un llibre que fa temps que no obro.

Cada cop farà més fred i això m'encanta. Ens arbres i les plantes ja ho noten i la gent també. Espero la tardor durant tot l'any i ara que ja és aquí, sento que passa molt depressa. M'encantaria retenir-la durant més temps però sé que això no és possible. Per tant, aprofito cada moment i servo els records com tresors de la meva infantesa. Hi ha tantes persones estimades que han marxat igual com marxa cada tardor... Tempus fugit.

M'encantaria seguir escrivint però tinc mitja dotzena de pomes rostint-se al forn. Les he fet amb mantega, sucre i cointreau i ara en farciré el forat que els he practicat (gairebé amb arts de cirurgia) quan els he tret el cor, amb crema que ja tinc mig enllestida. Després les cobriré amb caramel fos i esperaré que es refredin abans de donar-les a menjar a la família. Fan tanta olor i tan dolça que gairebé m'atipen.


video


La tardor té també la seva pròpia banda sonora. Escolto a Vivaldi mentre escric aquestes notes i és per això que us convido a gaudir del mateix plaer que jo sento. Em sap molt de greu: les pomes no us les podré passar virtualment. Caldrà esperar que la ciència i la tècnica avancin. El violinista que interpreta la Tardor és Nigel Kennedy i toca el violí gairebé com si fos una guitarra heavy. M'ha encantat i per això us el deixo aquí, perquè tinguem alguna cosa més per compartir.

IMATGES DE TARDOR

dimecres, 8 d’octubre de 2008

PAU, PAU, PAU








Ahir a la tarda l'Ariadna, el Marcel i jo vam anar a la Biblioteca de Tarragona, perquè un bon amic meu, vendrellenc, l'Albert Solé Galí (a la fotografia), donava una conferència sobre Pau Casals. Com a bona vendrellenca em sento molt a prop del mestre però com a melòmana, sento i pressento que el món trigarà a veure i escoltar un talent profund, ampli i inspirat com el de Pau Casals. La conferència portava per nom: "Pau Casals: un músic més enllà de la música". El verb ràpid, locuaç i àgil de l'Albert Solé va destriar, amb precisió i sense ni el més mínim apunt que li servís de "xuleta", la vida del mestre, les dades que les biografies oficials ofereixen i que es poden trobar per dotzenes escrites en les més diverses publicacions. Ara bé, també va afegir les anècdotes personals, algunes de les vivences del mestre, alguns detalls de la vida quotidiana d'un Vendrell antic que ja fa molt ha deixat d'existir però que en el fons del fons més profund de la seva ànima, encara batega amb un deix melancònic i romàntic de cosa viscuda, passada i estimada. Les explicacions de l'Albert Solé van remetre a la trentena de persones que ocupàvem la sala de la Biblioteca Pública a la història biogràfica del mestre que enllaça amb la història del món, i tot i que Pau Casals no va poder donar el cop de batuta necessari (imprescindible encara avui dia) perquè els esdeveniments polítics anessin per un altre cantó, sense dictadura, sense feixisme, sense guerra, el cert és que fent callar el seu violoncel va alçar més forta i cridanera que mai la seva veu d'ancià i el món recorda, especialment, el seu clam contra la guerra i en favor de la pau.
Una anècdota de les que ens va explicar ahir l'Albert Soler és especialment colpidora: l'any 1936, quan Barcelona va caure als seus del feixisme i la confrontació oberta omplia els carrers de la ciutat, el mestre Casals, que en aquell mateix moment estava dirigint l'Orquestra Popular que ell mateix havia creat, va dir als músics que la gent s'estava matant pels carrers i que tornessin cadascú cap a casa seva, però abans, els va demanar que toquessin junts, per última vegada, com si d'un concert en directe es tractés i no pas d'un assaig, la peça que estaven assajant justament en aquell moment: la Simfonia n. 9 de Beethoven in D menor Op.125, més concretament, el conegudíssim Himne a l'Alegria. És a dir, que mentre la guerra ho assolava tot, deixant nombrosos morts pels carrers de Barcelona, Pau Casals, en un últim i llastimós gest, va acabar el seu assaig amb l'immortal himne de Beethoven. Crec que això diu molt, moltíssim del caràcter del mestre i el trobo lloable i dolorós.
En alguna altra ocasió he escrit sobre Pau Casals aquí al bloc, però és que ahir, no em vaig voler perdre aquesta conferència de cap de les maneres i tot i que anava amb els nens i tots sabem el que costa fer-los estar quiets i callats, el cert és que no es va notar que a la sala hi hagués una criatura de cinc anys i un nadó. Es van portar tots dos la mar de bé i van estar especialment atents quan el violoncel.lista Marcel Solé va interpretar, per tancar aquest acte, El Cant dels Ocells.
Aquest mes, el dia 22, farà 34 anys de la desaparició de Pau Casals, però el seu record continua visquent i el seu esperit de lluita pacífica, d'una tossuderia sense límits, segueix tan vigent com el primer dia, i tan necessari com ens és.

Us recomano molt vivament el llibre que va escriure l'amic Joan Descals i que porta simplement per nom "Pau Casals" i que edita March Editor (ISBN: 84-95608-93-6), perquè és un recull magnífic.

Si us plau, mireu-vos amb atenció i amb carinyo el vídeo que us adjunto i si us abelleix, deixeu que la carn se us posi de gallina, igual com a mi. El mestre Leonard Bernstein dirigeix la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Staatskapelle Dresden, Kirov Orchestra, London Symphony Orchestra, New York Philharmonic, Orchestre de Paris, i als solistes June Anderson, Sarah Walker, Klaus Konig, Jan-Hendrik Rootering, en un concert que es va portar a terme a Berlin el dia de Nadal de l'any 1989.


video