diumenge, 30 de novembre de 2008

UNA ENDEVINALLA TRISTA

Avui us proposo una endevinalla senzilla, la solució de la qual trobareu una mica més avall, de manera que us prego que no feu pujar excesivament ràpid la pàgina perquè sinó, el misteri quedarà desvetllat.

Atenció: "Pengen dels carrers de Tarragona i són ridículs, risibles, còmics, grotescos, xarons, carrinclons, irrisoris, vulgars, ordinaris, exigus, insuficients, escasos, petits, miserables, insignificants, migrats, esquifits, minsos, raquítics, xics, diminuts, menuts, inapreciables, incomplets, deficients, imperfectes, mancats, pobres, curts, escarransits, neulits, reduïts, mísers, naquis, minves, mancats, faltats, deficitaris, avars, ronyosos i tristos. Què són?"







































































































































Efectivament, són els LLUMS DE NADAL que l'Ajuntament de Tarragona ha tingut la barra de penjar pels carrers de Tarragona, amb la fútil il.lusió que faran sortir a la gent al carrer provocant un ambient nadalenc de primer ordre.
El primer any que vaig passar a Tarragona, el Nadal del 2000, els llums ja em van semblar petits, escarransits i poc lluminosos. Vaja, que no convidaven a la festa, però en els anys següents, la cosa ha anat empitjorant. Aquest any considero que tan el nombre, com la qualitat com la varietat d'aquesta il.luminació, és simplement una presa de pèl. En ma vida havia vist una cosa tan trista amb ínfules d'encomanar alegria.
Encara bo que els especialistes en comerç i en màrqueting asseguren que una bona il.luminació nadalenca crea un ambient molt especial, propici al passeig i més encara, al consum, perquè la gent acostuma a visitar i a passejar per les zones més il.luminades, més guarnides i més galdoses. A Tarragona està clar que això no ho saben i que si ho saben, s'ho han passat per la... Considero que el llegir ens ha fet perdre l'escriure. Davant la crisi, misèria i companyia i davant l'estalvi d'energia, aquest fingit i fals interès per l'ecologia, ni que sigui només un mes i mig a l'any. La resta de l'any ja farem el que calgui, inclòs el dispendi de milions de litres d'aigua potable que es llença i malbarata clavaguerra avall per la Revetlla Remullada de Sant Magí.
En fi.
Reconec que aquest Nadal no estic massa inspirada i tot i que encara falten uns quants dies per a les vacances nadalenques, el pas d'aquests dies no fa que el meu ànim millori ni la meva il.lusió augmenti.
Si almenys, ja que fa aquest fred, caiguessin quatre volves...

dimecres, 26 de novembre de 2008

AMNÈSIA INTERESSADA, DESMEMÒRIA FINGIDA



Si el cardenal Rouco Varela tingués una mica de vergonya i una mica de decència, callaria la boca. Hauria estat més maquet si s'hagués mantingut callat i quiet i si no volia organitzar mullader amb la seva demagògia i falses ganes de reconciliació, que no hagués començat a escupir bestieses, com ara això que no s'ha de remoure el passat i s'ha d'alliberar als joves d'avui de lastres del passat. L'únic lastre que hi ha en aquest assumpte és ell i la seva interessada maneta tova amb la que els capellanots de tots els temps han encalçat aquests joves que ara pretén protegir d'ofenses passades.

Perdoneu. Ja sé que no és aquest el to amb el que habitualment escric els meus post, però és que tota aquesta qüestió em subleva. Com es nota que l'església i els seus dignes representants es passen el dia tancats en riques esglesies i en morbosos confessionaris, mirant d'amoixar algun nen o a alguna beata que es pugui imaginar que trobarà obertes les portes del cel quan toqui, pel simple fet d'entendre's amb el capellà de torn. Que n'hi ha molts d'aquests, avui i ahir.

Les declaracions del cardenal Rouco Varela, cardenal i al mateix temps President de la Conferència Episcopal Española (que no és poca cosa) al voltant del pes que representa el passat de la història recent per als joves d'avui, són un insult per a molta gent d'aquesta generació de la post-guerra que van veure com capellans i monges feien de delators a les autoritats franquistes; que públicament i sense amagar-se'n assenyalaven amb dit justicier a aquelles famílies que convenia fer desaparèixer o callar per sempre. L'església, aquesta santa, catòlica i apostòlica i els seus administradors més que no pas els seus ministres, en van fer de tots els colors a partir del desenllaç de la guerra civil i això no ho dic jo sinó que està perfectament documentat, demostrat i estudiat en nombrosos llibres i publicacions erudites sobre aquesta etapa crucial de la història recent d'Espanya.

I ara, què? Convé que la gent, especialment la més jove, pateixi desmemòria? No resulta ser interessadíssima l'amnèsia que el cardenal invoca com a millor solució per al futur? La ignorància de la història és la cura de les seves nafres? Perquè fa tanta por remoure el passat? Perquè accions com les del jutge Garzón respecte de l'obertura de fosses comunes del franquisme, cauen en un sac sense cul i el jutge es fa enrera veient que la seva persona i carrera poden caure en desprestigi? I la millor pregunta de totes: quant val el silenci interessat dels guanyadors? Tant sí com sí la veritat ha d'aflorar més tard o més d'hora i aquesta sí que serà una veritat redemptora i guaridora que posarà, a la fi, un bàlsam guaridor sobre la ferida oberta que no deixa de rajar des de fa més de 70 anys.

Com es pot demanar l'oblit i l'amnèsia a la gent que va perdre parents en el conflicte i després d'ell? Com es pot obligar a dir als llibres d'història allò que més convé que diguin? Com es pot demanar als morts que callin quan tenen tantes coses per explicar i a tants per assenyalar?

La desmemòria col.lectiva que el Rouco Varela recomana potser faria que alguns respiressin tranquils, però els altres, quí pensaria en els altres...?

dimarts, 25 de novembre de 2008

EM SOLIDARITZO, AVUI MÉS QUE MAI


He copiat del bloc de la meva amiga Menta Fresca aquest cartell, perquè m'ha semblat completa, absoluta i senzillament genial.
Em solidaritzo completament amb les dones que viuen en un estat de violència, no ja de gènere, sinó de qualsevol altra mena i que pateixen per aquesta causa.
No crec que sigui la guerra dels sexes la causant d'aquests estralls, sinó més aviat la ignorància, el menyspreu envers l'altra, la intolerància i al capdavall, la falta d'educació social.
Vull pensar que sabrem inculcar en els nostres fills mascles els valors que fan falta perquè la següent generació superi aquesta xacra i a les nostres filles femelles la valentia suficient per plantar cara i dir prou davant la prepotència, la violència i el terror.
Depèn de nosaltres.

divendres, 21 de novembre de 2008

SI EL MEU AVI ROCA FOS VIU


(El meu avi matern, Joan Roca Iglesias, en una fotografia de quan era jove, feta possiblement cap als anys 40).



Si el meu avi Roca fos viu avui hauria fet 97 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora, diria jo) i al llarg de la seva vida en va veure de tots els colors, inclosa, com no, la Guerra Civil, que el va enganxar a Cartagena, l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llençament del Columbia i el lent surar del telescopi Hubble per l'espai. No va poder anar més enllà, almenys pel que fa al fet de "veure" les coses perquè l'avi Joan va morir completament cec. Si avui fos viu estic convençuda que es passaria el dia enganxat a l'ordinador navegant per Internet de pàgina en pàgina, especialment si tenim en compte la vivacitat de la seva curiositat i les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.

Tenia defectes? Un munt. A pilons possiblement, i també un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran, aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es va anar desinflant. Recordo, quan estava proper als vuitanta anys, que en certa ocasió, ja cec i decrèpit, va dir, gairebé com una reflexió per a ell mateix: "jo sóc només una ombra, res més". Em va fer mal sentir-lo parlar així perquè en el fons del fons, tenia una certa raó.

Ras i curt, l'avi Joan va tenir al llarg de la seva vida, tres grans alegries, que explicava a la mínima de canvi: la primera, veure embarcar a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena, on ell servia en aquell moment, camí de l'exili; la segona, la proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco. Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat i com a tal, ho va celebrar tal i com calia. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual" va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié" que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar la ampolla de cava i li va dir a la meva àvia, la Maia, que la posés a la nevera i la mantingués fresqueta fins que arribés el moment. Ella la va agafar sense escarafalls i sense bescanviar cap paraula.
El recordo, aquella tardor de 1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va fer l'últim espeterrec i va reventar per tots cantons. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell se la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada. En tota la seva vida havia trobat tan bon gust a cap cava anterior. Per cert, que com que el 20-N no hi va haver col.legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me la mama em va dir que aquell dia no havia d'anar al col.le perquè (i cito textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'havia mort" (jo tenia en aquell temps 4 tendres anys i tota la innocència del món) i a mi em va saber molt de greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort tan malalt. Quan vaig veure l'avi Joan, assegut al seu lloc habitual a la taula del menjador de casa (encara li veig ara), obrint una ampolla de cava i brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que jo devia tenir un avi molt dolent. Ai Senyor, el que és la innocència de la infantesa, i el ràpid que es perd...!. Ningú més de casa va fer cap altra manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia Roseta, que era la cuinera de casa, va fer un dinar una mica més bo, possiblement de peix, si no ho recordo malament, sense venir a compte de res, simplement perquè com diu aquell, "porque hoy es hoy".

El meu Marcel ha heretat els ullets clars de l'avi Joan i de fet, ningú més de casa té aquest color tan particular i distint que té ell.

El dia que l'avi va morir ho va fer tan bé com va saber. Simplement al llarg d'un dia 1 de febrer de l'any 1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense estrebades, sense adonar-se'n. Es va anar adormint, i prou. Quan em toqui, jo també vull una mort com aquesta. Ell sempre dia: "morir no és res, és només un instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.

Malgrat el seu caràcter i totes les anècdotes, històries, misèries i desgràcies que giren al seu voltant, per a mi l'avi Joan és una persona indispensable. Mentre escric aquest post tinc posada una música de Mozart, que a ell li encantava, concretament, la simfonia n. 40.

Avui que hauria complert 97 anys, va per a ell el meu record més entranyable.


dimarts, 18 de novembre de 2008

UN OCTOGENARI EN PLENA FORMA



Avui l'amic Mickey Mouse ha sumat un any més a la seva longeva vida i ja en són vuitanta, ni més ni menys. Avui fa 80 anys que el Sr. Walt Disney va tenir l'encert i la fortuna de garavatejar-lo sobre un paper, essent només un esbós inicial del que seria posteriorment i només un projecte de totes les seves aventures.

Conec al Sr. Mouse de tota la vida i quan avui li he dit a la meva Ariadna que el seu amiguet fa 80 anys m'ha demanat si li faríem una festa. Li he dit que a la nostra manera, una mica, sí. Aquest és el nostre homenatge a aquest personatge entranyable que ens ha fet riure i divertir-nos des que tenim ús de raó.

Congratulations Mr. Mouse and happy birthday!.

AY CARMELA




Dissabte passat, quan l'Ariadna i el Salvi eren al Nàstic, el Marcel i jo vam anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona. Quan ens va semblar ens vam asseure en un banc i vam deixar passar una mica d'estona. De cop i volta, del carrer Unió i en direcció a la Rambla vaig veure travessar el carrer a una persona que, a simple vista, ja em va semblar una mica estranya. De cop i volta, sense que jo li hagués dit res, ja tenia aquesta persona al costat, oferint-me un paquet de mocadors de paper, a canvi de la meva voluntat. Així a la vora, vaig tenir oportunitat de mirar-me bé a aquesta persona i a la fi vaig descobrir què li havia vist d'estrany. Es tractava d'una persona amb aparença d'home, però que anava burdament maquillat i pentinat també d'una manera estranya. Entrat de ple en la quarentena, ulls estràbics, nas ganxut, barrada esqueixelada (amb la falta de dues o tres peces), barba de dos o tres dies i vestit modestíssim de segona, tercera o quarta mà. Amb forta veu d'home i observant la meva estranyesa em va dir: "Es que soy una chica atrapada en el cuerpo de un hombre. Me llamo Carmela".

En aquell moment la memòria em va donar un salt enrera. Entre l'any 1999 i 2002 cada dia del món, al matí, m'enfilava al tren per anar a treballar a Barcelona. Si fa o no fa, cada dia ens anàvem trobant les mateixes persones que amb cara afligida féiem rutinàriament el mateix trajecte. Allí ja l'havia vist i en aquell moment, ja demanava almoïna, només que aleshores anava vestit de dona: una dona estranya, masculina, fortota i sense hormonar. L'efecte era diabòlic. En aquells anys es feia dir Dominic, amb un accent afrancesat d'aquell que es parla a Cuenca. Li vaig perdre la pista en el moment en el que vaig deixar de viatjar, i fins aquest dissabte. El vaig recordar immediatament i quan li vaig demanar pel canvi de nom em va dir: "Mi familia no me acepta. Especialmente mi padre, que es un facha de mucho cuidado y para joderle he decidido cambiarme el nombre por el nombre más republicano que conozco, o sea que ahora me llamo Carmela". Dins el món dels friquis, aquest potser sigui el més extrem de tots, però quan se'm va asseure al costat i em va començar a explicar (sense jo preguntar-li) la seva història, vaig descobrir que dins aquella persona tan estranya (ni home ni dona sinó tot el contrari), hi ha un esperit tremendament pertorbat i adolorit, que només busca reafirmar-se en el que realment sent: que és una noia. Li encanten les sabates de taló, les mitges brillants, les faldilles acampanades, les bijuteries que en més o menys grau, totes portem i anava exclamant: "Es que es tan bonito ser mujer" i no ho deia només per l'atuell, sinó pel seu sentit de feminitat, de delicadesa en el moviment, de finura en les formes de moltes dones que coneix. La Carmela aspira, simplement, a semblar per fora el que ja fa molt de temps que sent per dins. Ara bé, el seu aspecte és tan estrafolari que ningú li ofereix la oportunitat de ser qui en realitat és i no té recursos per depilar-se, per hormonar-se, per vestir roba femenina, per treballar en una feina (ja no demana cap especificitat concreta) que propicïi deixar de vendre mocadors pel carrer, permetre-li fer una vida normal i deixar de rebre les mofes i burles de la gent cruel amb la que de vegades topa.

Quan estàvem asseguts/des al banc de la Rambla, de cop i volta se'ns acosta un home, potser rumanès, intentant vendre-li a la Carmela un parell de mitjons de llana. Els hi venia per 4,50 euros i s'entestava en no abaixar el preu. No parlava ni una paraula en castellà (menys encara en català) i portava el preu escrit en un paperet. La Carmela vinga a dir-li que no, que ella també s'havia de buscar la vida i que no podia comprar-li els mitjons, menys encara per aquest preu. El romanès s'entestava i començava, fins i tot, a posar-se una mica seriós (tirant a violent) i en el fons la imatge era la misèria intentant treure quatre euros a la pobresa. Tot plegat, patètic. Finalment el romanès va deixar córrer un negoci que ja va veure que no faria i va marxar.

Quan ens vam acomiadar, un segon després, la Carmela em va oferir un paper amb el seu número de telèfon dient-me: "Lo único que quiero es una amiga, alguien con quien hablar, con quien tomarme un café alguna vez. ¿Me llamarás?" i jo li vaig dir que no hi confiés, tot i que mai se sap. La vaig deixar entristida anar en direcció cap a l'estació de tren, mentre jo anava exactament en direcció contrària amb el meu bebè.

He pensat en la Carmela durant tots aquests dies, en la seva misèria, en la seva pena, en la seva falta d'ubicació a la societat i a la vida en general, afectada pel rebuig de la seva família i atrapada en un cercle viciós pel seu propi cos, que no l'afavoreix absolutament en res. El que és la imatge que projectem!

Probablement no tornaré a veure a la Carmela perquè el seu desig és marxar i viure a alguna ciutat on pugui fer una vida normal i on no porti cap etiqueta penjada; de moment però, no pot fer-ho perquè dorm a casa dels seus pares (només hi dorm perquè com a transexual, els seus pares no li posen a taula ni un plat de caldo i ha de buscar-se la vida a cop de mocador).

Tant de bo algun dia ho aconsegueixi.


dilluns, 17 de novembre de 2008

DISSABTE AL NÀSTIC

Aquest dissabte passat el Nàstic jugava a casa contra el Saragossa. Durant tot el dia vaig estar escoltant el mateix: que si aquesta tarda s'ha de guanyar, que si ja veuran, etc., etc., etc.
El Salvi (per les venes del qual corre el Nàstic des del moment que va néixer), sempre acostuma a marxa de casa un parell d'hores abans que comenci el partit. Ell diu que és perquè així pot aparcar millor, però jo sospito que també és per l'ambient que es crea entre els seguidors abans de l'encontre i perquè essent ell com és, xerra amb l'un, critica amb l'altra, riu amb el de més allà i així va passant l'estona.
Des de ja fa uns quants partit, però, el Salvi té un afegitó que l'acompanya al Nàstic i que es diu Ariadna. La nena ha agafat tanta afició al futbol com a anar de la mà del papa a tot arreu i a ell, no cal dir, li cau la baba. No n'hi ha per menys. Després, el resultat del Nàstic és el que menys la preocupa: el cas és que ha passat tota la tarda amb el papa.
Aquestes que venen a continuació són algunes imatges (imperdibles) de tots dos, a punt de marxa. Es nota que ja tenim aquí una mica més de fred i tots dos van equipadíssims per més cap al tard.
Les penjo al bloc perquè m'encanten. Són com són ells mateixos: naturals, riallers i feliços.
Encomanadís, espero. Feliç, en tot cas.




















divendres, 14 de novembre de 2008

PINZELLADES AMB MÀGIA DE JIM WARREN

Si us agrada l'art i voleu deixar-vos sorprendre, avui us presento un artista l'obra del qual és increïble.
A mig camí entre el surrealisme i les imatges oníriques, les temàtiques dels seus quadres són fantasioses, evocadores i conviden a vagar pels paisatges que composen les seves construccions pictòriques.
L'artista californià autor d'aquestes obres és Jim Warren i la seva tècnica, lluny del que podria semblar, a base d'esprais o a cop d'aerògraf, és l'oli. Aquests quadres que avui us adjunto, són pintats a l'oli amb pinzellades extremadament subils.
A hores d'ara Jim Warren és un dels pintors i il.lustradors més cobejats del món i als seus 35 anys té obres exposades als principals museus del món.
Altament cotitzat per l'estètica, deliciosa, sensual i imaginativa que l'autor proposa, ell mateix comenta a la seva web (que podeu visitar clicant aquí), que el seu art "no és més que una suggestiva experiència". Gaudim-la tots plegats

















































































































































































































































video

dilluns, 10 de novembre de 2008

LAS FOSAS DE FRANCO
















































Quan es comencen a moure i remoure històries antigues, especialment les que fan referència a episodis tan tràgics i grisos com és la Guerra Civil, per un motiu o per un altre tothom se sent incòmode. Els guanyadors del conflicte, falangistes fanàtics, perquè Déu sap les coses que tenen per amagar i que els haurien de fer caure la cara de vergonya i els perdedors (republicans i pelatges de tota mena, molts dels quals no tenien ni definició política), per la sobtada angoixa que es desferma dins de cadascú, davant la possibilitat de reviure novament històries tristes, doloroses i commovedores que tot sovint, toquen molt d'aprop: la pèrdua dels pares, dels germans, dels marits o les mullers, dels parents...

Ara que el jutge Garzón (con un par) vol començar a obrir foses comunes (aquelles foses que alguns neguen que hagin existit mai), plenes fins al capdamunt de cadàvers víctimes dels afusellaments, dels passejos, dels ajusticiaments de la guerra i de la immensa repressió que es va viure a Espanya, la meitat d'Espanya sent que tot plegat pot portar molta polseguera i que més valdria deixar les coses com estan.
I un rave! Cal que la veritat aflori, que els morts ajusticiats es desenterrin perquè puguin, a la fi, parlar i explicar la seva història dolorosíssima, després de més de 60 anys de silenci. Què hi pot haver més reconfortant que aconseguir una mica de justícia, ni que sigui tants anys després i recuperar el record, la memòria, les restes, les despulles de tantes i tantes persones que van desaparèixer de la terra, com per art de l'encantament?. Les persones no desapareixen així, sense més, no es vol.latilitzen a l'aire. Tot té una raó de ser i l'hora de la veritat, ja ha arribat.

Fa uns quants anys vaig llegir, amb gran dolor, un llibre que recomano vivament, anomenat "Las fosas de Franco: los republicanos que el dictador dejó en las cunetas", escrit per Emilio Silva i Santiago Macías y prologat per Isaïas Lafuente (excel.lent escriptor i assajista autor, també al seu torn de "Esclavos por la patria"). Edicions "Temas de hoy".

El llibre en qüestió ofèn i indigna a parts iguals i és més un compendi de greuges i ofenses a la vida humana que no pas una relació (que també) de les fosses que fins ara s'han identificat a tot el llarg i ample de la geografia espanyola. N'hi ha per tot arreu i és sovint la memòria popular (mig d'amagat i amb molta por) la que recorda que en tal lloc hi ha enterrades tantes persones, amuntegades, apilonades, fetes un farcell i que a hores d'ara només es poden reconèixer (algunes d'elles) per algun objecte personal que portessin al damunt i que els assassins no van tenir l'agudesa de robar-li en el darrer instant: un rellotge, una cadena amb una medalla, etc.
Llegiu el llibre "Las Fosas de Franco", si en teniu la oportunitat i sentireu, igual com jo vaig sentir, que la indignació es transformava en dolor i el dolor en malaltia. És horrorós el que es va fer, però encara ho és més negar-ho, dir que mai va passar, que els executats no eren tals, igual com passa amb l'holocaust. Aquí també, d'alguna manera, es va viure un holocaust i una gran tragèdia per les nombroses famílies que van perdre, en ocasions, més d'un i de dos familiars. Aquesta és la ressenya del llibre "Las fosas de Franco" que apareix a la contraportada: "Después de localizar el lugar donde estaban los restos de su abuelo, Emilio Silva consiguió exhumar su cuerpo y el de doce personas más que yacían en una fosa común, tras ser asesinados por fanáticos falangistas durante la Guerra Civil. En su libro Las fosas de Franco, Silva narró su historia y generó uno de los debates politicos más importantes de los últimos años sobre la recuperación de la memoria histórica. Muchas cosas han pasado en los dos años que han transcurridos desde su publicación, y Silva cuenta en esta nueva edición la segunda parte de una de las historias más emblemáticas de la España contemporánea. Las fosas de Franco. Los republicanos que el dictador dejó en las cunetas. En este emotivo libro, Emilio Silva y Santiago Macías, fundadores de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, narran su extraordinaria lucha para ubicar y exhumar las fosas de la Guerra Civil por toda España, contribuyendo a curar una herida histórica que seguía abierta, 25 años después del restablecimiento de la democracia".

El llibre està meravellosament escrit, unint magistralment el rigor històric amb el dolor pels fets que es narren i per la compassió que desperten els cadàvers i els seus familiars.

Un apartat més de la història recent d'Espanya que no pot caure en l'oblit. Cal recordar, mantenir fresca la memòria i que cadascú pagui per allò que va fer...


dimecres, 5 de novembre de 2008

EL CANVI JA ÉS AQUÍ



Si avui busquem al Google el terme "Barack Obama", el buscador més conegut d'Internet troba la friolera de 80.900.000 resultats en 0,06 segons, és a dir, a una velocitat supersònica. Bé, el canvi tan esperat i tan proclamat durant la campanya presidencial americana, ja és aquí. Veurem. Avui al programa del Basté "El Món" a RAC 1 preguntaven als oïdors si tots plegats n'esperem massa de l'Obama i la majoria de la gent que ha respòs han dit que sí i per tant, ja donen a entendre que sobre l'Obama hi ha moltes esperances posades però que la confiança en que aquestes esperances es materialitzin en forma de resultats positius, queda en "standby", a la rerabotiga de les expectatives gairebé mesiàniques que giren al voltant del flamant president electe.

Aquestes eleccions han deixat en evidència diverses qüestions:

1.- Que la gent estem fins al monyo de tot,

2.- Que el món està cada cop més globalitzat i els mitjans de comunicació (en general) han tractat la informació que s'ha generat al final d'aquesta campanya americana, com si a nosaltres ens hi anés el compromís i com si fóssim nosaltres qui puguessim decidir,

3.- Que el resultat d'aquestes eleccions té ressò i efectes a tot el món, és a dir, a tot el planeta.

Des del meu punt de vista, penso que sempre és bo i positiu donar un pas endavant per canviar, encara que sigui de republicans a demòcrates, és a dir, de la dreta a la dreta i mitja.

Però l'Obama és engrescador, no ho podem negar i el seu discurs és agosarat i fresc. Potser sigui la seva joventut qui el fa actuar d'aquesta manera, més encara si partim de la base que els darrers presidents han tingut tots una mitjana de més de 70 anys. Fem memòria: Jimmy Carter, Ronald Reagan, George Bush (pare), Bill Clinton (potser l'excepció) i finalment George Bush (fill). John McCaine representava, des del meu punt de vista, la saga de dinosaures que s'ha estat prodigant al despatx oval de la Casablanca des que tinc ús de raó, partint de la base que el primer president que recordo amb claredat és Jimmy Carter.

M'agrada l'estil de Barack Obama i per a mi té un vot de confiança. Si m'haguessin deixat votar, jo també m'hauria decantat per la seva opció, ni que fos per tastar alguna cosa nova i gens gastada. La força de la seva empenta, discurs, aparença, programa, etc, s'ha afegit al ressò mediàtic immens que li han donat els mitjans de comunicació mundials i un factor barrejat amb l'altra donen, sense cap mena de dubte, un producte guanyador.

Veurem a veure què passarà a partir d'ara, més que res perquè Obama té ressons mesiànics a la seva aura i s'espera d'ell que acabi amb la guerra, que resolgui la crisi econòmica mundial, que mantingui el món en pau, que la societat prengui consciència dels més diversos assumptes i causes, que aturi el canvi climàtic, etc., etc., etc.,

Potser una mica massa per a un sol home, ni que sigui el líder de la civilització i l'home més influent del planeta.

Tot vol el seu temps. Caldrà donar-li, però, un respir, una pausa...

diumenge, 2 de novembre de 2008

NAUFRAGIS




Avui he llegit al bloc de la Zel (Ara mateix), que el seu pare ha mort d'una manera força inesperada. Ho sento molt. Ja li he deixat una nota de condol en nom meu i en el de la meva família. De debò, Roser, si llegeixes aquest post, creu-me de veritat que lamento molt la teva pèrdua.

Ahir va ser la diada de Tots Sants i avui l'església celebra els Sants Difunts. Aquesta és, de ben segur, una de les jornades més inhòspites i fredes de l'any, quan la gent pren o hauria de prendre consciència, de la debilitat humana, de la nostra fragilitat i al mateix temps, de l'inexorable del nostre destí. Tots farem cap al mateix lloc i desapareixerem de la Terra per sempre més. Totes les religions sense excepció volen confortar els nostres sentiments fent-nos creure en una vida d'ultratomba, més enllà del que la nostra imaginació humana pot somiar, però creure-hi o no creure, aferrar-se a aquesta esperança o renunciar a ella és una qüestió estrictament personal. Jo hi vull creure i m'entesto a pensar que quan s'acabin els meus dies, les circumstàncies em portaran a trobar-me amb les persones estimades que he conegut i que ja han fet el mateix camí abans que jo. Si vaig a mirar, de la meva família primigènia n'hi ha més a l'altre món que a aquest, perquè ja han marxat els avis i les àvies, la besàvia, els tiets... La veritat és que la meva família aviat està enumerada i ara per ara, de la gent que tenia al meu voltant quan vaig néixer, només em queden els pares.
Aquest estiu la meva mare ha fet 60 anys. Una xifra tan rodona havíem de celebrar-la d'alguna manera especial i se'm va ocórrer que podíem passar el seu dia a Madrid amb un cop d'AVE. Així ho vam fer i a dalt del tren li vaig donar el regal que vaig estar elaborant des d'un any i mig enrera: un llibre de fotografies de la seva vida, des dels origens de la nostra família, que arrenca amb les imatges dels seus besavis. Les seves pàgines estan plenes de fotografies, d'anècdotes, de fragments escollits de la seva vida. A l'hora de redactar-lo, sobtadament em vaig trobar amb algun problema, perquè malgrat tinc molt fresca i present la biografia de la meva mare, d'alguna anècdota se me n'escapava el detall i vaig haver d'improvisar. Vaig pensar: "està clar, si tingués la Maia (la meva àvia), ella segur que podria explicar-me això o allò". Però ella ja no hi és, i com ella, l'avi, la iaia, els altres avis... Vaig trobar-me amb un gran buit i un gran silenci i al mateix temps també, una gran solitud, un gran enyor per no saber a qui preguntar ni amb qui aclarir alguns temes. I vaig haver de deixar-ho així. Quan li vaig donar el llibre a la mama (llàgrimes d'emoció, petons, una abraçada que no s'acabava mai...), ella hi va trobar alguna inexactitud. Està clar. No tenia a qui preguntar-li els meus dubtes sobre el text. La memòria dels records i dels episodis passats se'n va anar amb la Maia i l'hem perduda per sempre. I també la de la besàvia, que era un pou de saviesa.

Penso que això és el que representa la diada de Tots Sants: aquest gran buit que de cop i volta es fa present i dens; la visita al nínxol familiar i la certesa absoluta que la iaia, el tiet, l'avi "són aquí"i no se'n mouran mai més, dins una tomba tancada i segellada fredament; el silenci per resposta a algunes preguntes senzilles, a algunes anècdotes familiars.

L'esperança ara està posada en la meva nova família, la que amb esforç i deixant-hi un tros de salut, hem construït el Salvi i jo, però la meva família, la primigènia, la família de la qual provinc, s'ha anat extingint amb el pas dels anys i ara ja no més me'n queden dos membres.

Potser la vida deu ser això: camins i camins per descobrir que, malgrat tot, ja sabem que ens condueixen a un miler de naufragis.

(PD.- Estic sucant un grill de mandarina dins una fondee de xocolats per treure'm aquest regust estrany i dolorós que sempre em queda quan penso en la mort. Avui els cementiris, malgrat la grisor del dia, deuen estar plens de flors).