DISSABTE DE TARDOR

Aquest és un dissabte una mica especial. De fet, més que especial, és atípic, perquè tota la família Guinart-Pros, Turandot inclosa, ens hem quedat a Tarragona en comptes d'anar al Vendrell a veure els meus pares, com solem fer des de fa una colla d'anys. I és que aquesta ha estat una setmana dolorosament vírica per a tots nosaltres. Primer, el Marcel va començar a tenir unes cagarrines cada cop més clares i cada cop més freqüents, que ràpidament van ser tractades i resoltes per la seva pediatra. Això passava dimecres. Encara el Marcel no estava bé del tot quan jo vaig començar a vomitar pels descosits el matí de dijous i el Salvi... en fi, la discreció em fa callar com l'ha afectat el mateix virus. De moment (toquem fusta) l'Ari és la única que se n'ha escapolit. Bé, sigui com sigui, avui ens hem quedat a Tarragona i demà diumenge seran els papes els qui vindran a fer-nos una visita, perquè ja porten 15 dies sense veure els seus néts i això és una eternitat. Ho entenc perfectament.

Aquesta tarda, doncs, preparo cuidadosament la seva visita perquè té una doble perspectiva: en primer lloc, que fa un munt de dies que no ens veiem i en segon terme, que demà celebrarem a casa l'aniversari del meu pare (63, només) i el seu aniversari de casats (39, també només). És curiós com encara hi ha matrimonis que aguanten tan de temps junts, en aquest cas dels meus pares, sovint amb més baixos que alts per diversos problemes força greus que han ensenyat a la meva mare (una santa dona, admirable i pràcticament perfecta en tot) a carregar-se d'una paciència que ni ella mateixa sabia que tenia i que la menaran directament a les portes del cel el dia que li toqui, d'aquí a 30 anys, com a mínim.

Sóc a la cuina rentant els quatre plats del nostre dinar i planejant el dinar de demà: carn a la brasa, llonganissa, patates i carxofes al caliu i com no (en tenim tots unes ganes immenses), rovellons fets sobre la graella, ben amanits amb oli d'oliva. De postres, panellets i postre de músic amb un rajolinet de moscatell que farà que la fruita seca llisqui millor. Se m'està fent la boca aigua i encara queden una colla d'hores pel dinar de demà.

Mentre rento els plats tinc música posada. Òpera, com no. M'acompanya, em fa pensar, em fa somiar i canto interiorment cadascun dels fragments que tinc especialment seleccionats i que m'encanten. Mentre, el Salvi mandreja pel menjador, l'Ariadna fulleja despreocupadament un conte i el Marcel (amb els seus ullets color d'alga marina), mira a veure quina trapelleria pot fer des de la mínima alçada del seu caminador. El passadís se li fa petit d'ençà que compta amb aquesta lliure autonomia.

Pavarotti, des del meu mòbil, en el seu paper de Turiddu s'acomiada de la mama Lucia a la Cavalleria Rusticana (Pietro Mascagni): "Per me pregate Iddio! Un bacio, un bacio, mamma! Un altro bacio - addio! S'io non tornassi fate da madre a Santa. Un bacio, mamma, addio!". La música s'accelera i la desesperació de la mamma Lucia creix quan Turiddu se'n va i de cop una veu paorosa crida (en un final espectacular en crit propi del verisme): "Hanno ammazzato compare Turiddu!". "Han matat al compare Turiddu". Quina fi més trista, més verista.

Sona ara el famosíssim Libiamo de La Traviatta (Giussepe Verdi) amb la seva espectacular lluminositat. Canten Rolando Villazón i Anna Netrebko, la parella operística del moment (no sé si parella també a la vida real). Déu meu, quines veus, quina meravella!. "Libiamo ne’dolci fremiti che suscita l’amore, poiché quell’ochio al core omnipotente va. Libiamo, amore fra i calici più caldi baci avrà". Mentre les notes daurades del Brindis per la vida i per l'amor encara solquen la meva cuina, sento les passes petites del Marcel. Em giro i topo amb els seus ullets de color d'alga marina, que m'espien des de la llinda de la porta. Em somriu perquè escolta com comença "Che gelida manina". Novament Pavarotti, convertit ara en Rodolfo a La Boheme (Giacomo Puccini). Ell està molt acostumat a escoltar-lo i estic segura que fins i tot abans de néixer, ja tenia familiaritzades les àries que més m'agraden, de tantes i tantes vegades que les he escoltades. "Chi son? Sono un poeta. Che cosa faccio? Scrivo. E come vivo? Vivo". Salvi ve a buscar-lo a la cuina mentre també ell taral.leja aquest fragment, milers de vegades escoltat. Tot plegat em produeix una càlida sensació de llar. Com deia el meu estimat Josep M. de Segarra "de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d'esperit" i sento una sensació tan pròxima a la felicitat que ja no sé en quin ordre van els meus plats. Reprimeixo i refreno el meu instint de menjar-me el Marcel a petons mentre ell somriu ensenyant les seves quatre dentetes acabades d'estrenar. L'Ariadna em ve amb el seu llibre "El diari secret de la Bruixa Avorrida" i la sento lliscar pel passadís amb els seus mitjons de peu de gat, esplèndida als seus cinc anys, càlida, perquè és la germana gran i bonica, avui amb el seu jersei blau. No deixa de sorprendre'm el gran seny que demostra, malgrat la seva curta edat.

Transcorre aquest dissabte, molt tranquil i molt sosegat. Cau la tarda i encara no tinc eixuta la roba que he estès aquesta tarda. Pràcticament no bufa gens d'aire al terrat i tot està més aviat humit.

Ara és la Turandot qui em reclama. Les seves ungles repiquetegen sobre el parquet en direcció cap a la porta de sortida i semblen gotes de pluja sobre un vidre. Sortim tots cinc al carrer, plens de tardor, el meu cor enfilat a la catifa de qualsevol òpera. La Turandot s'impacienta. L'innocència poètica i enamorada de Nemorino, de "L'elixir d'amore" (Gaetano Donizetti) m'acompanya. "Quanto è bella, quanto è cara! Più la vedo, e più mi piace... ma in quel cor non son capace affetto ad inspirar. Essa legge, studia, impara... non vi ha cosa ad essa ignota... Io son sempre un idiota, non so che sospirar. Sóc un idiota que només sap suspirar".

Ara tornem.