divendres, 21 de novembre del 2008

SI EL MEU AVI ROCA FOS VIU


(El meu avi matern, Joan Roca Iglesias, en una fotografia de quan era jove, feta possiblement cap als anys 40).



Si el meu avi Roca fos viu avui hauria fet 97 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora, diria jo) i al llarg de la seva vida en va veure de tots els colors, inclosa, com no, la Guerra Civil, que el va enganxar a Cartagena, l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llençament del Columbia i el lent surar del telescopi Hubble per l'espai. No va poder anar més enllà, almenys pel que fa al fet de "veure" les coses perquè l'avi Joan va morir completament cec. Si avui fos viu estic convençuda que es passaria el dia enganxat a l'ordinador navegant per Internet de pàgina en pàgina, especialment si tenim en compte la vivacitat de la seva curiositat i les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.

Tenia defectes? Un munt. A pilons possiblement, i també un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran, aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es va anar desinflant. Recordo, quan estava proper als vuitanta anys, que en certa ocasió, ja cec i decrèpit, va dir, gairebé com una reflexió per a ell mateix: "jo sóc només una ombra, res més". Em va fer mal sentir-lo parlar així perquè en el fons del fons, tenia una certa raó.

Ras i curt, l'avi Joan va tenir al llarg de la seva vida, tres grans alegries, que explicava a la mínima de canvi: la primera, veure embarcar a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena, on ell servia en aquell moment, camí de l'exili; la segona, la proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco. Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat i com a tal, ho va celebrar tal i com calia. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual" va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié" que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar la ampolla de cava i li va dir a la meva àvia, la Maia, que la posés a la nevera i la mantingués fresqueta fins que arribés el moment. Ella la va agafar sense escarafalls i sense bescanviar cap paraula.
El recordo, aquella tardor de 1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va fer l'últim espeterrec i va reventar per tots cantons. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell se la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada. En tota la seva vida havia trobat tan bon gust a cap cava anterior. Per cert, que com que el 20-N no hi va haver col.legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me la mama em va dir que aquell dia no havia d'anar al col.le perquè (i cito textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'havia mort" (jo tenia en aquell temps 4 tendres anys i tota la innocència del món) i a mi em va saber molt de greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort tan malalt. Quan vaig veure l'avi Joan, assegut al seu lloc habitual a la taula del menjador de casa (encara li veig ara), obrint una ampolla de cava i brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que jo devia tenir un avi molt dolent. Ai Senyor, el que és la innocència de la infantesa, i el ràpid que es perd...!. Ningú més de casa va fer cap altra manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia Roseta, que era la cuinera de casa, va fer un dinar una mica més bo, possiblement de peix, si no ho recordo malament, sense venir a compte de res, simplement perquè com diu aquell, "porque hoy es hoy".

El meu Marcel ha heretat els ullets clars de l'avi Joan i de fet, ningú més de casa té aquest color tan particular i distint que té ell.

El dia que l'avi va morir ho va fer tan bé com va saber. Simplement al llarg d'un dia 1 de febrer de l'any 1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense estrebades, sense adonar-se'n. Es va anar adormint, i prou. Quan em toqui, jo també vull una mort com aquesta. Ell sempre dia: "morir no és res, és només un instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.

Malgrat el seu caràcter i totes les anècdotes, històries, misèries i desgràcies que giren al seu voltant, per a mi l'avi Joan és una persona indispensable. Mentre escric aquest post tinc posada una música de Mozart, que a ell li encantava, concretament, la simfonia n. 40.

Avui que hauria complert 97 anys, va per a ell el meu record més entranyable.


10 comentaris:

mossèn ha dit...

gran pensament sobre la mort que va fer ... curiós, però cert !!! ... salut

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Mossèn. El meu avi, certament, tenia la seva filosofia de vida. Li havia sentit a repetir aquesta frase infinitat de vegades. El seu desig, finalment, es va cumplir.
Salutacions.

rebaixes ha dit...

Ens has donat un regal del teu passat que el sents present com no pot ser d'altra manera, vull dir-te que et felicito, va ser un home com cal.Aquí moltes vegades m'he firmat l'avi Anton, avui especialment ho vull fer en aquest preiós record. l'avi Anton.

Anònim ha dit...

FELICITATS AVI JOAN,SIGUIS ON SIGUIS,NO ES VERITAT QUE SIGUIS MORT,AVUI MOLTA GENT,GRACIES A LA TEVA NETA,ET RECORDEM,I AIXO ET FA VIU MOLT VIU. JUGANT AMB BCN....

Mi querida despensa ha dit...

El cariño con el que le describes es muy tierno. Me ha gustado cómo lo has enfocado y qué homenaje le has hecho. Mi abuelo materno falleció un 3 de agosto de 1998, once días después me separé de mi primer marido, y fue un año muy complicado psicológicamente hablando, por no decir uno de los peores, ya que con mi abuelo que ahora mismo tendría la misma edad que el tuyo, tenía una estrecha relación. Mi abuelo también estuvo en el ejército durante la Guerra Civil, se encarga de suministrar los víveres a los soldados y siempre fue una persona respetada, distante, serio y muy muy culto. A raíz de una caida, empezó con demencia senil, más tarde con Alzheimer y así durante más de 14 años y en casa, porque mi madre (hija única) no quería llevarle a un centro. Fue muy duro para todos ver su bajón, unos días era consciente y muchas, no. Se fue un gran hombre que nos dió grandes cosas. Mi abuela materna, este año ha cumplido 95 y ahora,
ha empezado su bajón. Ay qué ver esta generación lo que aguanta!!. Me he sentido identificada y orgullosa de saber que aún hay personas como tú que son capaces de transmitir esos sentimientos .. Una abraçadeta

Roser Pros-Roca ha dit...

Benvolgut Antón, avi Antón. Gràcies pel teu comentari. El meu avi Joan, malgrat tenir un caràcter de mil dimonis quan era jove, quan jo el vaig conèixer, que ja era gran, es va convertir en una peça clau de la meva infantesa en molts aspectes. Amb mi sempre es va portar molt bé i quan jo era ben petita, compartíem algunes complicitats que ara considero importants i inseparables de la meva manera de ser. El trobo a faltar molt sovint, igual com la resta d'avis i àvies que he anat perdent pel camí amb el pas dels anys.
Fas molt bé en anomenar-te avi Antón. En bona part és gràcies a la presència d'avis i àvies que he tingut una infantesa molt feliç.
Una abraçada.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Anònim. Certament, quan recordem a les persones, malgrat faci temps que ja no són físicament amb nosaltres, les fem presents i vives a la memòria i al coneixement dels altres. Gràcies pel teu missatge tan carinyós.
Salutacions.

Roser Pros-Roca ha dit...

Benvolguda Mi Querida Despensa. Gràcies pel teu missatge. La veritat és que no costa gens parlar de les persones a les que s'estima i amb les que s'han compartit tantes coses al llarg dels anys. Comparteixo amb tu el dolor per la pèrdua d'una persona a causa de l'Alzheimer perquè en aquest cas, va ser la meva àvia materna, precisament la dona de l'avi Joan, qui va morir a causa de l'Alzheimer farà 3 anys el proper desembre, després d'haver-lo patit durant 15 llargs anys. És dolorosíssim veure a una persona tan activa i tan decidida, anar perdent mica a mica, cada dia sense falta, les seves facultats i veure-la, finalment, reduïda a un cul de llit que no té altra sortida que la mort. És cru i dur dir-ho així, però així mateix va passar-li a ella. El mes entrant, quan es compleixi el seu aniversari, tinc pensat dedicar-li també un post. La meva àvia va ser una dona meravellosa i mereix això i molt més.
Pel que fa a l'avi Joan, em veig en cor de parlar d'ell amb estima i amb enyor. En molts aspectes era un home genial, enginyós i inventor. Quina llàstima de generació que es va perdent!. Ai el pas del temps...
Una abraçada.

Els del PiT ha dit...

El meu avi Joan va morir als 63 i no el vaig poder gaudir tant com tu al teu.
La mort de Franco em va enganxar als set anys i, no t'amoïnis perquè et sentissis trista, jo vaig plorar perquè pensava: i ara què passarà amb el país? Santa innocència...
PD: Disculpes a l'avi Anton, que en un comentari anterior l'he tutejat i com tinc el vell costum de tractar de vostè i amb respecte la gent més gran que jo, me n'he adonat tard.

Roser Pros-Roca ha dit...

Hola Sergi. Moltes gràcies pel teu comentari. Quan va morir Franco jo tenia només quatre anys i no entenia res del que passava i no va ser fins bastant més tard que vaig saber les mil i unes que va fer el dictador, però el cert és que em va fer pena que el meu avi brindés per la mort d'un senyor vellet que estava malalt. Estic convençuda que molta gent l'hauria acompanyat en aquell brindis i que molta ho va fer, en la intimitat de les seves cases.
És una immensa sort tenir avis i àvies i més encara, poder-los i poder-les gaudir tants anys com sigui possible. Ells i elles són una part fonamental de la meva infantesa i de la meva vida.
Salutacions.