AQUESTA REMOR QUE SE SENT, NO ÉS DE VENT

He agafat els versos de Miquel Martí i Pol (com no?) per explicar el que em passa pel cap.

"Aquesta remor que se sent, no és de vent". Hi ha un run-run de fons, un zumzeig que cada cop es fa més viu, un soroll sord i apagat que incrementa la seva intensitat per moments i que amenaça en convertir-se en un clam, que jo espero que sigui el més unànim possible. Ara és potser només una remor, però només cal veure els informatius i escoltar la ràdio per adonar-se que aquesta remor que se sent, no és de vent. És la gent que es queixa, és la població que ja en té ben bé prou de sentir-se estafada, enganyada, molestada fins i tot en el més íntim de les seves llars, quan totes les famílies necessiten, reclamen i tenen dret a una mica de tranquil.litat. I trobo que, en general, la gent tenim molta, moltíssima paciència. Tanmateix, que ningú es pensi que som gossos mesells que malgrat les garrotades rebudes entre cap i esquena, seguirem llepant la mà de l'amo quan a l'amo li vingui de gust. No, perquè ara aquesta remor ja s'ha començat a aixecar, com la pols aquella que el poema del Miquel Martí i Pol deia que havien prohibit que s'alcés perquè l'aire no es fes irrespirable.

Cada dia del món escolto la ràdio, perquè el meu despatx és prou tranquil com per poder estar atenta a la meva feina i a qualsevol cosa interessant que vulguin expressar els oients quan tenen les línies de l'emissora oberta. La queixa està estesa per tot arreu: la mobilitat, el preu de la vida, el cost dels diners, l'habitatge, l'educació dels infants, la vellesa dels més grans, la sanitat pública, l'abús de moltes empreses privades, la deixadesa de molts governs espanyols consecutius envers Catalunya, etc., etc., etc. De fet, la llista de greuges, afronts i penitències que els catalans anem pagant, factura rera factura, és tan llarga, que ja pràcticament no se li veu l'acabament perquè de fet, ja fa anys i panys que dura: més de tres-cents.

Ara, però, s'esdevé un fet completament nou, i és que l'empresariat català també s'ha afegit a aquest clam que prové de la població corrent, de la gent del carrer que cada dia s'ha de moure per anar a treballar i demana, només, una mica de dignitat i de benestar per a les seves vides. Segons el pare del liberalisme modern, John Locke, els drets socials de l'individu es fonamenten sobre tres pilars fonamentals: llibertat, dignitat i propietat. A veure si els trobem avui dia, en qualsevol situació que un dels tres no es vegi amenaçat. Us proposo el joc de rumiar-hi una estona, posant de mostra un dia qualsevol de les vostres vides, especialment si us heu de moure per anar a treballar a Barcelona o la seva àrea d'influència. Veureu on queda la vostra dignitat, el vostre dret a arribar puntuals i la vostra propietat del temps que heu d'esmerçar per anar del punt A al punt B.

Però com us deia, la cosa s'està posant cada cop més interessant, perquè ara és també l'empresariat català qui està "fart" de la manca d'inversions a Catalunya, que ha rebut un 28% menys que Madrid en 10 anys (cito literalment el titular que sortia abans d'ahir al diari Avui). Ha sigut el president de Foment, Joan Rosell, qui ha posat el crit al cel i els assumptes econòmics en clar, argumentant que "en dey anys Catalunya ha rebut un 28% menys d'inversió que Madrid, percentatge que vol dir que cada tres anys Catalunya té un pressupost zero", segons es desprèn de l'informe que va presentar públicament el president d'aquesta important patronal. I tots sabem molt bé que Rosell no és precisament un afèrrim defensor dels interessos de Catalunya, sinó més aviat, un defensor dels interessos de l'empresariat fort que, qui més qui menys, ja té el ronyó alicatat. Que el govern espanyol faci públiques les balances fiscals de les comunitats autònomes, i que ho faci ja!. Segur que quedaríem tots esgarrifats. Crec que aquestes dades són el secret més ben guardat del regne d'Espanya. Hi hauria una revolta si es sabessin del cert. Les paraules del president de la patronal van ser fortes i contundents, i cito: "Estem farts d'aquesta manca d'inversió i de que a més a més es digui que els catalans d'enduen tots els diners, quan s'està fent un exercici excessiu de solidaritat manifesta". I per això, l'anunci de Rosell ha estat clar: "la patronal rebatrà a partir d'ara i allà on faci falta, de forma pedagògica, les agressions verbals i escrites que rep Catalunya respecte les inversions". Bé, ja era hora, per alguna cosa es comença.

Està clar que la remor s'extén ràpidament com una taca d'oli. Només que ho fa una mica massa tard pel meu gust. Fa més de set anys que Carod-Rovira, en nom d'ERC, això ja ho deia i ho denunciava amb el seu estil clar, directe i sense anar-se'n per les branques, perquè a en Carod potser se li poden retreure algunes coses, però que no se l'entén quan parla, no és una d'elles.

Fins i tot Montilla s'ha afegit a aquesta demanda, proferint l'amenaça (amb la poca sang i ben freda que el caracteritza), que si això no s'adoba i ràpid, es córrer el risc d'augmentar encara més la distància que a tots nivells hi ha entre Catalunya i Espanya, i que es fa cada cop més evident. També va ser clar i contundent. He de dir que venint d'un dirigent del PSOE, que a més va ser ministre de ZP i tot, aquestes declaracions em van sorprendre gratament i em van recordar l'esperança que guardava fa un temps enrera, que les coses podrien girar cap a un camí que conduís a la llibertat d'Espanya.

El cansament, l'esgotament de la paciència, la indignació, l'enuig, la desesperança i la tristor de la gent en mil àmbits de la vida quotidiana i corrent, són aquells factors que han començat a aixecar la remor i amb ella, la polseguera. M'hi afegeixo de gust perquè, encara que jo no viatgi per anar a la feina i les infraestructures viàries m'afectin ben poc, sí que ho fa el fet que amb 30 euros de compra (5000 peles de les d'abans), la meva nevera es fa un fart de riure. M'afegeixo, doncs, a la remor que s'alça des del més pla de la terra i ni que sigui bufant a cop de pulmó, comença a aixecar la tan necessària polseguera.

A veure si entre tots, anem per feina.